Administrar

Parlam de política, actualitat i reflexions personals.

Azaña i Catalunya, vist des d’octubre de 2017.

cosmeb | 04 Octubre, 2017 08:43

Fa alguns dies, ja amb el clima polític encès per l’1 d’octubre, vaig recuperar un llibre de Manuel Azaña “Mi rebelión en Cataluña”, on conta la seva experiència al Principat els mesos previs a l’octubre de 1934 i durant els fets d’aquest mes, vagues revolucionàries a diferents indrets d’Espanya i la proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola per part de Lluís Companys el 6 d’octubre. Azaña fa algunes de les consideracions als moments previs que són particularment actuals:
“El alboroto del mundo político repercutía en Barcelona. Allí las opiniones discordaban menos que en Madrid, y en la desastrosa pertinacia con que ambas capitales se desconocen, era temible que cualquiera de ellas tomase por gigantes verdaderos los molinos de viento que braceaban descompasadamente en la otra."

La incomprensió entre els dos bàndols, les amenaces i les pors d’uns i altres, ens poden recordar aquestes setmanes passades. Igualment el 1934 Azaña detecta que no tothom qui s’identifica amb el catalanisme ho fa per una clara ideologia nacionalista, sinó perquè aquesta ideologia representa una ruptura amb el règim anterior, el que a un altre indret d’Espanya el faria ser senzillament republicà a Catalunya el fa ser catalanista i republicà:"Dentro del catalanismo había disidentes del régimen monárquico, no ya por catalanistas, sino pot motivos iguales a los de cualquier español para ser republicano."

D’aquí fa una deducció ben interessant, la incomprensió cap a Catalunya, la desesperança front a un règim que no dóna respostes, els condueix cap al separatisme:
"Oyéndolos, se venía en conocimiento de que los separatistas acérrimos no eran tantos como los separatistas por desesperanza, criados a favor de lo que, con vocablo de fácil abuso, llaman 'incomprensión'."

No estarem revivint una realitat de fa més de 80 anys? Pot ser no hem après res? O hem deixat perdre tota la capacitat d’empatia que semblava que teníem gràcies a aquell notable avanç que va ser l’estat de les autonomies?

Quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana el 1931 el Govern provisional de la República Espanyola va córrer a enviar tres ministres: Fernando de los Ríos, Marcelino Domingo i Luis Nicolau d'Olwer a pactar amb ell la integració de Catalunya dins Espanya, d’allà va néixer l’Estatut de Núria i la moderna Generalitat.

Quan es va pactar la Constitució de 1978 es va introduir en el text el concepte de nacionalitats, un eufemisme per no contradir la idea de que Espanya és la única nació, però ja incorporava la idea de la realitat plural que tenim, a més es van preveure règims autonòmics per les nacionalitats “històriques”, era el pacte territorial dins el pacte constituent, la base de la convivència d’aquests darrers 40 anys.

En cada moment clau de la nostra història en comú com a espanyols, quan la qüestió territorial s’ha convertit en element fonamental del futur, hi ha hagut capacitat de diàleg, de pacte i d’arribar a acords satisfatoris per les parts, amb les renúncies que tot acord implica. On són avui els Macià, de los Ríos, Domingo, o els “pares” de la Constitució del 78? On són les persones que entenen que estam davant un d’aquests moments clau de la nostra història, del qual no en pot sortir res de positiu si no són capaços uns i altres de seure a una taula i pensar en el país, en les properes generacions, i no en les properes eleccions?
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS