Administrar

Parlam de política, actualitat i reflexions personals.

Categoria: General

Azaña i Catalunya, vist des d’octubre de 2017.

Fa alguns dies, ja amb el clima polític encès per l’1 d’octubre, vaig recuperar un llibre de Manuel Azaña “Mi rebelión en Cataluña”, on conta la seva experiència al Principat els mesos previs a l’octubre de 1934 i durant els fets d’aquest mes, vagues revolucionàries a diferents indrets d’Espanya i la proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola per part de Lluís Companys el 6 d’octubre. Azaña fa algunes de les consideracions als moments previs que són particularment actuals:
“El alboroto del mundo político repercutía en Barcelona. Allí las opiniones discordaban menos que en Madrid, y en la desastrosa pertinacia con que ambas capitales se desconocen, era temible que cualquiera de ellas tomase por gigantes verdaderos los molinos de viento que braceaban descompasadamente en la otra."

La incomprensió entre els dos bàndols, les amenaces i les pors d’uns i altres, ens poden recordar aquestes setmanes passades. Igualment el 1934 Azaña detecta que no tothom qui s’identifica amb el catalanisme ho fa per una clara ideologia nacionalista, sinó perquè aquesta ideologia representa una ruptura amb el règim anterior, el que a un altre indret d’Espanya el faria ser senzillament republicà a Catalunya el fa ser catalanista i republicà:"Dentro del catalanismo había disidentes del régimen monárquico, no ya por catalanistas, sino pot motivos iguales a los de cualquier español para ser republicano."

D’aquí fa una deducció ben interessant, la incomprensió cap a Catalunya, la desesperança front a un règim que no dóna respostes, els condueix cap al separatisme:
"Oyéndolos, se venía en conocimiento de que los separatistas acérrimos no eran tantos como los separatistas por desesperanza, criados a favor de lo que, con vocablo de fácil abuso, llaman 'incomprensión'."

No estarem revivint una realitat de fa més de 80 anys? Pot ser no hem après res? O hem deixat perdre tota la capacitat d’empatia que semblava que teníem gràcies a aquell notable avanç que va ser l’estat de les autonomies?

Quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana el 1931 el Govern provisional de la República Espanyola va córrer a enviar tres ministres: Fernando de los Ríos, Marcelino Domingo i Luis Nicolau d'Olwer a pactar amb ell la integració de Catalunya dins Espanya, d’allà va néixer l’Estatut de Núria i la moderna Generalitat.

Quan es va pactar la Constitució de 1978 es va introduir en el text el concepte de nacionalitats, un eufemisme per no contradir la idea de que Espanya és la única nació, però ja incorporava la idea de la realitat plural que tenim, a més es van preveure règims autonòmics per les nacionalitats “històriques”, era el pacte territorial dins el pacte constituent, la base de la convivència d’aquests darrers 40 anys.

En cada moment clau de la nostra història en comú com a espanyols, quan la qüestió territorial s’ha convertit en element fonamental del futur, hi ha hagut capacitat de diàleg, de pacte i d’arribar a acords satisfatoris per les parts, amb les renúncies que tot acord implica. On són avui els Macià, de los Ríos, Domingo, o els “pares” de la Constitució del 78? On són les persones que entenen que estam davant un d’aquests moments clau de la nostra història, del qual no en pot sortir res de positiu si no són capaços uns i altres de seure a una taula i pensar en el país, en les properes generacions, i no en les properes eleccions?

Jo no crec en les teories de la conspiració.

El mes de novembre de 2013 Izquierda Unida presentava un estudi sobre les darreres enquestes del CIS, les quals apuntaven a un dels seus millors resultats històrics. De fet PSOE i IU sumaven gairebé els 176 escons de la majoria absoluta, UPYD aguantava amb força, les relacions amb Catalunya no estaven tan rompudes com ara... s'apuntava a que el PP no mantindria una majoria al final de la legislatura, ja s'apuntava fa 3 anys (tot i que sembla que n'han passat més) que el canvi a l'esquerra era possible, i s'apropaven unes eleccions europees a on pot ser es consolidaria aquesta tendència de canvi. (Segueix)

La República dels valors.

Me sent hereu dels valors que representava la II República espanyola. He tengut la oportunitat d’afirmar-ho així en moltes ocasions en què he intervingut en actes de reconeixement i reivindicació d’aquell ideal que era la República, i d’aquella etapa històrica, que segueix ben viva en la nostra memòria a pesar dels esforços de 40 anys de dictadura feixista i dels intents de pseudo-historiadors de falsificar o ocultar el seu llegat.

 

 (Segueix)

IB3, el salat postís i el ridícul de Bauzá.

El 15 d'abril de l'any passat vaig dir al Parlament: Vostès són els que han degradat la nostra llengua a l’Administració pública, vostès s’han obsessionat a generar conflictes que sols han animat a la crispació de grups situats a l’extrema dreta, han romput totes les normes de convivència ingüística que teníem i tot això, tot això ho fan emprant un salat postís que és capaç de confondre “la mar” amb “sa mà” i que fins i tot serà capaç algun dia de confondre “el bisbe” amb “es bisbe”
 
Si veis la imatge que adjunt al final d'aquest escrit veureu que no me vaig errar: Bauzá acaba de confondre una sobrassada amb el cap de l'Església Catòlica mallorquina, ni més ni menys. Vaig posar l'exemple com a evidència de l'intent d'implantar un determinat model o registre lingüístic inventat pels dirigents polítics del PP i alguns grupuscles que els donen suport, sense cap base científica, i amb un desconeixement del català que realment parlam a les illes, concretament a Mallorca. Els que tenim el català de Mallorca com a llengua materna sabem distingir sense cap dificultat en quins casos mantenim l'article salat i en quins casos el literari, casos com el Rei, la Seu, el Bisbe, el Papa, la mar, l'endemà... resultava evident sentint parlar a Bauzá amb un salat completament postís, que en la seva exagerada supressió dels articles literaris acabaria emprant el salat on un mallorquí no l'empraria mai. I va succeïr a twitter ahir, va confondre el Bisbe amb "es bisbe" i va escriure "sa Seu" en lloc de "La Seu".

Per enmarcar la "profecia" cal dir que estava fent una pregunta al Conseller de Presidència, sobre els primers rumors sobre el canvi en l'ús de la llengua a IB3 i aplicar el que vaig definir com un "salat postís". 

Vaig començar així:
"El mateix govern que va decidir posar un conseller al capdavant de la radiotelevisió pública, el mateix govern que va decidir que la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, deixàs de ser la llengua vehicular a IB3, el mateix govern que ha implantat el monolingüisme cinematogràfic a la televisió pública, el mateix govern que va eliminar el servei d’assessorament lingüístic a IB3, aquest mateix govern, aquesta mateixa direcció d’IB3 ara pretén seguir amb la marginació  progressiva de la llengua catalana pròpia de les Illes Balears.Sols així es pot entendre la sorprenent notícia que es vol fer desaparèixer el registre formal dels informatius d’IB3, una decisió que ja ha estat qüestionada per qui té realment autoritat per fer-ho. Hem llegit aquests dies a la premsa que amb aquesta decisió es demostra el desconeixement de la importància de saber diferenciar els registres en cadascuna de les situacions en les quals es fa servir la llengua. S’ha dit també que posar l’article salat en comptes del literari no s és ni tan sols un canvi de registre, no es pot canviar sense que es reflexioni sobre el model que es vol fer, llevat que es pretengui fer un bunyol. 
La nostra pregunta, Sr. Gómez, és amb qui han consultat per implantar aquest bunyol?"

Gómez va defugir la resposta, dient que ell sols sabia el que s'havia publicat i que era una decisió lliure d'un ens autònom, es referia a l'IB3 que dirigia en aquell moment l'actual candidat del PP a la batlia de Calvià.

La meva conclusió va ser:"Vostès volen identificar el mallorquí amb un registre domèstic, degradant així el seu ús. Totes les llengües, totes, l’espanyol també, tenen un registre formal, i el nostre, la nostra llengua utilitza l’article literari des de fa segles, no ho dic jo, ho diuen els filòlegs. Volen reduir la llengua a les Illes Balears al registre menys formal i demostren així el seu profund menyspreu cap al nostre patrimoni, perquè aquest és el model ideològic que els ha duit a vostès a prendre aquesta mesura i totes les mesures anteriors."
 
Bauzá confón ES BISBE amb EL BISBE. 

El debat complet a les pàgines 5739-5740 del Diari de Sessions a que m'he referit, enllaçat aquí,
 

Charlie Hebdo i la defensa de la llibertat

Aquest 2015 comença amb una notícia tràgica, la de l'atemptat contra el setmanari satíric francès "Charlie Hebdo" que ens ha sobtat, deixant 11 o 12 víctimes mortals, un atemptat criminal que tothom ha entès com un atac a la llibertat d'expressió. No podem fer més que expressar la nostra ràbia per la mort d'innocents, víctimes de la intransigència, l'odi, el fanatisme. Senyalats per exercir el més preuat dels valors, la llibertat, en una de les vessants que constitueixen un dels pilars sobre els que s'edifica tota societat democràtica: la llibertat d'expressió.
 
El rebuig a la violència, el rebuig a qui no respecta la llibertat, la indignació que podem mostrar a través de les xarxes socials o participant en concentracions ens fan sentir impotents front a aquests enemics de la llibertat. Però les mostres d'indignació, de justa indignació, no són debades, són necessàries. És més necessari que mai que demostrem, arreu del món, que no ens és igual que s'atempti contra la llibertat, sigui a Paris o sigui a Pakistan, sigui on sigui. És necessari perquè els enemics de la llibertat no creguin que avancen ni un sòl mil·límetre en els seus indignes objectius, ans al contrari, enforteixen als defensors de la llibertat.
 
Són mals temps per la llibertat, perquè es veu atacada arreu. De forma brutal, com ha succeït a París, o de forma més encoberta, amb decrets i lleis que entorpeixen la llibertat de les persones, salvant les distàncies, s'ha de denunciar arreu on succeeixi això.
 
Som socialista perquè crec que cal defensar la llibertat, i que no hi ha llibertat sense igualtat. És una declaració de principis, la que me fa afirmar avui el meu rebuig absolut a l'atemptat contra Charlie Hebdo, i a confiar en que el 2015 sigui un any en que els defensors de les llibertats de les persones triomfin sobre els seus enemics, allà on es mostrin.

El canvi possible.

No hi ha dubte que la renúncia de Pérez Rubalcaba i a convocatòria del Congrés extraordinari del PSOE va obrir expectatives entre molts de militants i simpatitzants, i també de votants més o manco decebuts. Va obrir expectatives de que aquest partit centenari fos capaç de presentar una nova política i un nou lideratge per un nou temps, que fins al moment el PSOE liderat per Rubalcaba no havia estat capaç de demostrar.

   (Segueix)

29S: lliçó de dignitat en una jornada històrica.

Escric això quan ja és 30 de setembre, quan l'històric 29S ha passat, però encara impactat per la jornada històrica que hem viscut. Jornada històrica per molts de motius, i no és el menor la quantitat de gent que s'ha reunit a Palma, igual que a cadascuna de les quatre illes del nostre país, per dir al Govern de les Illes Balears que no vol imposició, que no vol el famós TIL, i moltes més coses, que és el que cal analitzar ara.

 

 (Segueix)

Catalunya.

"Nada dificulta tanto la resolución de un problema como la absoluta ignorancia del mismo, o, lo que es peor aún, una falsa concepción, una visión preñada de prejuicios del asunto que se somete a nuestra deliberación. Tal es el caso de la cuestión catalana." Podriem pensar que la cita anterior té una sorprenent actualitat, però es tracta d'una reflexió del diputat socialista i mallorquí Alexandre Jaume a un article, titulat "La cuestión catalana", un dels que publicà durant la seva etapa com a membre de les Corts Constituent de la II República, recopilats després al llibre "Impresiones de un constituyente (1931-1933)". Els fets de la jornada d'ahir, tant per la banda de la mobilització cívica "Via Catalana" com per la lamentable agressió d'un grup feixista a Madrid, ens han de convidar a tots a la reflexió, a la necessitat de diàleg, a la necessitat de visió d'estat, a la necessitat de seguir el camí que el propi Jaume, al mateix article, recomanava tot referint-se al debat d'aquell primer Estatut d'Autonomia de Catalunya:"...Si los que claman contra el Estatut en vez de provocar y fomentar algaradas callejeras, cruzar telegramas ridículos de protesta y publicar artículos indocumentados e irreflexivos dedicaran esas energías estérilmente perdidas al estudio sereno de la cuestión, tenemos la seguridad de que el problema entraría en vía de franca y cordial resolución". Per ventura un, en aquests moments, no pot ser tan optimista, però certament compartim el sentit, sobretot de la frase final:"Estudiar y comprender una cuestión es, casi, resolverla." 

 

Jaume Rosselló, Alexandre: Impresiones de un constituyente (1931-1933). Edició a cura d'Alexandre Font Jaume. Ed. LLeonard Muntaner, 2011.

 

El TIL: reflexió sobre la legitimitat.

Sembla que al PP troben extrany, escandalós, que anunciem des de l'oposició que en tenir els vots suficients, en canviar les majories, derogarem el #TIL (i afegiria que tota aquella normativa imposada sense diàleg ni el més mínim intent de consens). A aquesta gent se'ls ha d'explicar que són ells mateixos els que justifiquen la immediata derogació de la seva tasca legislativa en haver-hi un canvi (perquè hi haurà canvi, alternància, això és la democràcia), des del PP justifiquen el #TIL i totes les normes polèmiques (com els canvis als topònims) únicament justificant-se en la majoria absoluta, per tant, si l'únic argument per a la legitimitat és una majoria absoluta lògicament quan aquesta desapareixi es perdrà tota legitimitat, i el que correspondrà legitimament i democràticament, serà la substitució de les lleis i normes únicament fonamentades en la força dels escons, el.laborades ignorant els sectors afectats, sense diàleg, sense cap aproximació a l'oposició parlamentària.

 

És una lliçó bàsica en política que el PP des de la prepotència pretén ignorar: si es pretenen fer reformes que perdurin en el temps no es poden fer només per la via de la imposició dels escons, basant-se únicament en un resultat electoral, perquè aquest és canviant, per perdurar una normativa ha d'estar basada en un ampli suport parlamentari (no un únic partit), o bé tenir el suport dels agents socials o dels col.lectius afectats, que vegin positivament aquesta llei o normativa, de manera que en produïr-se un canvi de govern el nou no es plantegi la seva substitució si no és negociant amb aquests mateixos col.lectius.
 
Lleis com l'audiovisual o la de caça, aprovades o que s'aprovaran durant aquesta legislatura, en les quals he pogut participar com a ponent, tenen garanties de perdurar a pesar de que hi pugui haver un canvi de majories el 2015, perquè tenen un ampli suport social i en bona part de l'articulat també acord dels partits polítics. Altres lleis, com la de funció pública o el TIL estan condemnades a desaparéixer quan el PP perdi el poder, justament perque el propi PP ha lligat la seva supervivència  la pervivència de la majoria absoluta.
 

EL TREN DE LLEVANT: DEBAT PARLAMENTARI

Dimarts passat el conseller Company va haver de comparéixer al Ple per explicar la liquidació del tren Manacor-Artà, a petició del PSIB-PSOE. El debat tengué poca repercussió mediàtica, al coincidir amb altres temes molt greus també tractats en aquell Ple de dimarts, com fou la mort del jove senegalès per una incorrecta atenció sanitària.

Per això vos reproduesc el debat, extret del Diari de Sessions del Parlament de les Illes Balears, per si és del vostre interès:

II. Interpel·lació RGE núm. 9435/12, presentada pelGrup Parlamentari Socialista, relativa a política del Governen matèria ferroviària.LA SRA. PRESIDENTA:Passam ara al segon punt de l’ordre del dia que correspon aldebat de la InterpelAlació RGE núm. 9435/12, presentada pelGrup Parlamentari Socialista, relativa a política del Govern enmatèria ferroviària.En nom del Grup Parlamentari Socialista, té la paraula el Sr.Cosme Bonet, per un temps de deu minuts.EL SR. BONET I BONET:Bé, idò gràcies, Sra. Presidenta, senyores i senyors diputats.Sr. Conseller, ha dit vostè avui precisament que el tren deLlevant mai no s’hauria d’haver començat i a la fi, a la fi hemparlat clar. No li vengui de nou que avui parlem del tren deLlevant, bàsicament. (Segueix)

Infants i joves, entre els oblidats pels governs del PP.

Aquesta setmana al Parlament hem pogut parlar de temes que afecten a la nostra gent jove, problemes com la manca d'ocupació, la necesistat de soritr a cercar feina a l'estranger... qüestions importants, que l'oposició duu a debat a al seu del poder legislatiu autonòmic, tot preocupats perquè percebem una notable passivitat del Govern, particularment pel que fa a la joventut illenca.

 

 (Segueix)

Els imposts de Bauzá i els economistes de saló.

 

Es necessari tenir mes ingressos, no sols retallar serveis que afecten els drets de les persones, s'han de crear nous imposts, la dreta fins ara ho estava negant. Quan el PP s'ha decidit a crear imposts nous , per tant decideix no fer pagar als que més tenen sinó penalitzar el consum.
Penalitzen els consumidors amb els impostst d'envasos i a les grans superfícies que hauran de repercutir el cost sobre els consumidors.
Novament el PP fa pagar la crisi a tots per igual, sense exigir un mínim de solidaritat a les rendes més altes. 
Hi ha altenatives: des de l'oposició hem presentat iniciatives i fins i tot projectes complets d'imposts que són més progressius o que afectarien a grans empreses contaminants. En cada cas el PP de les illes Balears ens ho han tirar abaix.
A més, el Govern Bauzá tramita aquests imposts sense acord amb el sector, empresaris que es senten perjudicats per uns imposts injusts.
El comerç o els rent-a-car especialment perjudicats són part essencial del teixit empresarial del nostre principal teixit econòmic: el turisme.
Que passarà? Segurament no recaptaran tant com anuncien perque es reduirà el consum, i el qe pot ser és pitjor, aconseguiran que tanquin més empreses, més atur.
Aquesta llei, per tant, pot ser catastròfica per l'economia real de les Illes Balears. I per defensar-la ahir només vam sentir arguments teòrics que no toquen de peus a terra, arguments d'economista de saló, per boca del Vicepresident econòmic, un polític perdut pel Cosmos en definició del diputat socialista Toni Diéguez.
Sentia avui matí a la ràdio que els economistes de saló són precisament els responsables del caos en la política econòmica europea, el pitjor exemple el recent cas de Xipre. Avui en tenim a les Illes Balears el nostre propi exemple dels estralls que provoquen en aquesta crisi els economistes de saló.

 

De la visita de Carlos Floriano al viatge a Rússia.

Ha vengut el vice-secretari d'organització del PP estatal per afirmar que "el PP és el partit més transparent d'Espanya", el mateix dia en que se sabia que el PP no troba els papers de la seva comptabilitat dels anys de 1990 a 1995. No ens sorprèn tal afirmació venint de la persona que va dir que no es podia acomiadar a Sepúlveda (ex de Mato, investigat per Gurtel) perquè era "funcionari" del partit, i que efectivament va ser acomiadat poques setmanes després, o que va afirmar que hi havia d'haver limitacions a la llibertat de premsa... en fí. Algú hauria de recordar-li que tanta transparència és una autèntica novetat al PP de les Illes Balears, que tot ha estat part d'una operació per ocultar els embulls de la incompatibilitat, diguem-ne suposada, de l'oficina de farmàcia del President amb l'exercici de la presidència del Govern de les Illes Balears. Fa més d'un any que el PP es nega a mostrar les declaracions de béns i activitats del President al Parlament, i només les ha fetes públiques quan s'hi ha vist abocat per les circumstàncies. Ve Floriano precisament quan creixen els rumors de la desconfiança del PP estatal cap al PP balear.

I mentrestant, seguim sense sebre si l'incompliment del dèficit implicarà, com va amenaçar Montoro, una nova destralada als serveis públics i als drets socials dels illencs. Això és el que ens importa, és el que demanam setmana rera setmana al Parlament, de fet és la pregunta que la Portaveu socialista, Francina Armengol, hagués dirigit al President Bauzá aquest dimarts si no fos de viatge a Rússia... amb Delgado, precisament a Rússia. Tots recordam Rasputín. I precisament Delgado. Basta llegir els diaris d'aquest cap de setmana. 

Abdicació i una reflexió sobre la figura del cap de l’estat.

Beatriu d’Holanda abdica, renuncia, dimiteix del seu càrrec, la més alta magistratura en qualsevol república, la figura del cap de l’estat. La reina Beatriu fa com la seva mare Juliana o la seva padrina Guillermina, i aquest fet, que s’inscriu dins el que ja podríem considerar una manera de fer de la Corona dels Països Baixos, provoca un debat a Espanya, a la única monarquia supervivent del sud d’Europa, descomptant per suposat el Principat de Mònaco.

 

 (Segueix)

La tercera generació.

El 2 de desembre es commemoren els 30 ays de l’arribada de Felipe González a la presidència del Govern espanyol, si no tenim en compte les presidències de Largo Caballero i Negrín assumides enmig de la Guerra Civil, es pot dir que en una situació de normalitat democràtica va ser el primer cop que un socialista assumia la direcció del poder executiu a la història d’Espanya, “Felipe” hi arribava, el 1982, amb 40 anys. Havia assumit la direcció del Partit Socialista Obrer Espanyol a Suresnes, el 1974, amb tan sols 32 anys. Havia pres lse regnes d’un Partit que s’estava modernitzant, rejovenint després dels anys grisos de la Dictadura, assumí el Govern amb una majoria parlamentària crec que irrepetible, en ambdós casos moments històrics a on Espanya estava marcada per la dictadura (amb Franco viu i a l’exili el 1974, i amb un cop d’estat molt recent el 1981) i un país pel subdesenvolupament de l’estat espanyol. Quan deixà la presidència del Govern i la secretaria general del PSOE, el 1996, deixava un país a on s’havia implantat un estat democràtic, un estat del benestar, homologable a la resta de repúbliques europees, amb les que compartíem la construcció del que avui és la Unió Europea, a la que havíem entrat el 1986, de la mà del Govern de Felipe González, culminant una aspiració de modernització i europeïtzació d’Espanya que només era un anhel des de 1898, per posar-hi una data significativa.

  (Segueix)
1 2 3 ... 23 24 25  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS