Administrar

Parlam de política, actualitat i reflexions personals.

Categoria: General

"La República en España". Breu història d’un pasdoble.

M’agrada pensar que les Bandes de Música van aparéixer, històricament, per democratitzar la música, perque quan els joves que havien fet el servei a la “Música” d’un regiment tornaven al poble eren capaços d’organitzar una banda, i amb aquesta interpretar música de sarsuela, arranjaments d’òperes, que fins al moment havient estan vedats a la gent més senzilla. Estam parlant de la segona meitat del segle XIX. I dins aquesta línia també van ser aquestes formacions les primeres que varen dur el “ball d’aferrats” als pobles. És per això que crec que no és casualitat que els anys 30 siguin uns anys “gloriosos” dins la història de les Bandes de Música. Vaig tenir l’oportunitat de fer una investigació sobre bandes de música els anys 30, la qual vaig centrar en el buidat de “La Almudaina” dels anys 1931 a 1936, els anys de la II República. Només vaig mirar els mesos d’estiu, però em va sorprendre la quantitat d’activitat cultural que hi havia a Mallorca en aquella época, i, concretament, la quantitat de Bandes de Música que existien en aquell temps. No només això, sinó que es podia llegir com anaven naixent orquestrines imitant les “band” americanes. (Segueix)

A on són els lliberals?

El conseller d'educació i cultura, el conservador Francesc Fiol, va defensar fa unes setmanes la implantació a Palma dels ultracatòlics Legionarios de Cristo, que fan comptes educar els infants a l’estil dels temps del franquisme, separant els alumnes per sexe. Curiosament el senyor Fiol s’escudà en la Constitució Espanyola en nom de la llibertat docent. És una demostració més de la política “neocon” del Govern Matas. (Segueix)

Reivindicació de la República (una visió molt personal).

Nascuts els darrers anys de vida del dictador, però sobretot educats i formats políticament en plena democràcia, la visió que la generació a la que pertany pugui tenir de la II República prové, com no pot ser d'altra manera, de la tradició oral familiar i/o dels llibres de història. Mai he cregut que la República fos una época conflictiva que directament conduís a la Guerra Civil, em sembla una mala forma de justificar allò que és injustificable: el cop d'estat, la dictadura feixista i la repressió franquista. La meva família va viure la guerra en el bàndol anomenat "nacional", el qual va aprofitar-se de la joventut d'aquella Mallorca per nodrir les files de l'exèrcit victoriós. La "tradició" familiar recorda sobretot les penúries, la fam de la pos-guerra. De la República se'n recorden les anècdotes locals, cap d'elles dolenta. Tal vegada que algú es va atrevir a cridar unes paraules mal sonants el dia del Corpus... en realitat res de dolent fins que va esclatar la guerra. Ans al contrari, he sentit contar els comentaris que es feien, les esperances que es dipositaven en la reforma agrària. Als carrers del poble una placa ens duu notícies d'aquella época: 14 abril 1932. L'escola va ser projectada i construïda per la República. Aquesta data gravada en pedra no l'han poguda borrar aquells que voldrien reescriure la història. (Segueix)

El món del còmic està d'enhorabona.

D'enhorabona perque al Congrés dels Diputats, la cambra a on està representada la sobirania del poble espanyol, a on s'ha parlat recentment d'afers tan trascendentals com la pau, la fí del terrorisme, l'estatut de Catalunya... aquest dimarts passat s'hi va parlar de còmic. els que som aficionats a aquesta forma d'expressió cultural no podem fer menys que felicitar-nos pel reconeixement que significa la presentació d'una Proposta per crear el "Premio Nacional del Cómic", i que per començar s'hagi assolit la unanimitat. Una unanimitat doblement lloable en una legislatura tan complicada i crispada com està essent l'actual. (Segueix)

Desmemòria històrica (la segona part de 'Ca’n Domenge ara es diu Parc Mallorca', però no té res a veure).

El dilluns 3 d’abril es debatia al Consell de Mallorca una moció presentada conjuntament pels diferents grups de l’oposició. Aquesta proposta era, principalment, un homenatge i reconeixement als demòcrates de la II República espanyola que van sofrir la repressió, i han estat injustament oblidats durant setanta anys. (Segueix)

Ca’n Domenge ara es diu Parc Mallorca.

Al Ple del Consell de Mallorca d’ahir (3 d’abril) l’equip de govern de la institució es va despenjar batiant Ca’n Domenge amb un nou nom: Parc Mallorca. No sé si pensen que amb un canvi de nom “despistaran” a la ciutadania de la polèmica que ha envoltat aquest terreny propietat del Consell de Mallorca, polèmic d’ençà que el posaren en venda en unes condicions com a mínim “extranyes”. No és una tàctica nova, el PP també ha intentat jugar a embullar l’opinió pública anomenant l’hospital de Son Espases com a “nou Son Dureta”, i això quan sempre s’han negat a construir el nou hospital al solar de Son Dureta, un lloc a on tendrien unanimitat i tot el suport socal i polític. (Segueix)

El Via Crucis de l'aniversari de la II República.

Llegesc a Agències que la batlessa de Palma avisa que les celebracions del 75 aniversari de la proclamació de la II República espanyola no poden coincidir amb el Via Crucis. Diu que hi ha més llocs al centre de Palma, a més de la plaça de Cort, a on poder organitzar un acte... d'acord, però és que els ciutadans de Palma vàren proclamar la República a la Plaça de Cort. 75 anys després aquella plaça, escenari de l'alegria, de al festa popular que va ser la instauració de la democràcia a Espanya, es veta als col·lectius que ho volen celebrar amb l'excusa d'una celebració religiosa. Poc hem avançat en 75 anys si ni tan sols es proposa asseure's i pactar els horaris d'ocupació de la via pública entre l'Església Catòlica i els col·lectius que volen celebrar l'aniversari. (Segueix)

L’Estatut a la via morta.

L’Estatut ara és com aquella via del tren a Sa Pobla que va inaugurar en Matas, va pujar al tren, va colcar uns metres i en va baixar... i aquí va quedar aquella inauguració, en no res. A on és el president Matas que fa mesos exigia el mateix que per Catalunya? (Segueix)

Sr. Rajoy: recordi que va perdre les eleccions.

Llegesc amb sorpresa, aquest matí, que el Sr. Rajoy s'ofereix al govern de l'estat per pactar la política antiterrotista i altres amb el Govern, clar que té trampa:"si ho rectifica tot". El meu pensament ha estat evidentment de dir pobre home, encara no ha assumit que els espanyols li varen retirar la confiança ja fa dos anys. A que es refereix quan diu que el Govern rectifiqui en tot? A que es tornin a enviar les tropes a l'Irak? A que es deixin damunt la taula els estatus en procés de reforma, entre ells el balear que defensa en Jaume Matas? A que es deixi una taula de negociació que mai ha existit? (Segueix)

L’escola rural víctima de la lliure elecció de centre.

L’educació, o més ben dit, la gestió que fa el Govern de l’educació pública, és un dels punts cabdals a on els ciutadans poden comprovar la diferència entre esquerres i dretes a la nostra Comunitat Autònoma. Mentre l'esquerra planteja (i es va demostrar durant el Govern del Pacte de Progrés) una forta inversió en educació pública, la dreta fa just al contrari. He de dir, per començar, que no en som un expert en la matèria, però resulta evident a qualsevol observador mínimament atent, que el Govern Matas ha fet una decidida aposta per l’ensenyament concertat i privat. Està afavorint escoles de destacats grups cristians, està finançant els col·legis concertats mentre està deixant sense pagar factures que són bàsiques pel funcionament d’un col·legi públic, com la calefacció, l’aigua o la neteja en alguns casos. (Segueix)

Història d’una carretera.

Això era i no era... una hermosa carretera entre dues de les més importants ciutats de l’illa de Mallorca, Inca i Manacor. Qui hagi circulat per ella sap que és una carretera en bones condicions, relativament ràpida, i que no representa cap dels principals eixos de comunicació de Mallorca, els quals solen convergir sobre Palma, la mare de tots els problemes de trànsit. Idò un bon dia, un PP que tot just havia guanyat unes eleccions autonòmiques, confiades en el poder protector del govern Aznar i del seu successor Rajoy, decideixen construir totes les autovies que el seu propi partit mai havia imaginat en tots els anys que havia governat (de 1983 a 1999), algunes de les quals es trobaven al seu programa electoral, d’altres ja estaven projectades pel govern anterior (del Pacte de Progrés), però, en un cas concret, volien fer una autovia que mai s’havia plantejat ningú, perque no resolia cap dels importants problemes de trànsit de l’illa, no tenia molt de sentit, des del punt de vista del sentit comú, del seny tan nostrat... aba (Segueix)

"Good Night, and Good Luck".

Han estat molts de dies sense escriure, en primer lloc disculpes. De vegades el panorama polític és poc estimulant. Però diumenge vespre vaig anar al cinema, i a la gran pantalla va sorgir l’estímul. “Good night, and good luck” és, certament, una pel·lícula estimulant, almenys ho ha estat per mi. George Clooney ha aconseguit amb aquest film una certa rellevància com a director independent, en el sentit que es dona a aquesta paraula als Estats Units. En ella es conta el cas real de l’enfrontament real entre el prestigiós periodista Edward R. Murrow, i el Senador Joseph McCarthy, president de la Comissió d’Activitats Anti-Nordamericanes, polític que va donar nom a tota una época, amb la “caça de bruixes” que va promoure: el “McCarthisme”, que des de llavors ha estat sinònim de tota activitat governamental dirigida a suprimir punts de vista polítics o socials no favorables al govern, arribant fins i tot a limitar les llibertats civils en nom d’aquesta lluita contra l’enemic “interior”. (Segueix)

Desmemòria compulsiva.

Una de les habilitats principals del PP d’Acebes, Rajoy i Zaplana és la pràctica permanent del canvi d’opinió, l’oblit constant dels fets passats que no els interessen. Tenen allò que s’anomena memòria selectiva. Deu ser això. Si no és així com s’explica que denunciïn un Codi Penal i un funcionament de la justícia que anava exactament igual durant l’época d’Aznar? (Segueix)

La caricatura de Mahoma.

Es pot ser tolerant amb la intolerància? La història sembla voler demostrar-nos que no, la tolerància dels governs democràtics d’Europa amb l’Alemanya de Hitler va resultar fatal. Amb això no vull que entengueu un posicionament de principi en referència al tema que ocupa el títol d’avui: la caricatura de Mahoma. Aquest és un tema apassionant en la seva complexitat, que convida a una profunda reflexió sobre elevats conceptes com la llibertat d’expressió i la comprensió cap a creences i tradicions diferents de la nostra. (Segueix)

El final del mite dels bons gestors.

Abans la dreta tenia fama de gestionar bé, tal vegada per l'afinitat que es suposava entre els partits conservadors i lliberals amb l'empresa privada. Tal vegada era un tòpic perque els bons gestors dels serveis públics en general, a l'Europa democràtica a on s'ha consolidat un potent "estat del benestar" han estat els governs socialdemòcrates qui els han creat, impulsat, universalitzat. En tot cas a les Illes Balears hem tengut sobrats exemples darrerament per descartar definitivament aquest mite del bon gestor que acompanya als governs de dretes. (Segueix)
«Anterior   1 2 3 ... 19 20 21 22 23 24 25  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS