Res Publica segons Cosme Bonet

Avui, a la fí, s'ha aprovat la Llei de Memòria Històrica, sens dubte un avanç important en la rehabiltiació dels "vençuts". Hi haurà que trobarà que s'ha quedat curta, i d'altres que trobaran que "han fet llarg".... qui ha fet llarg realment ha estat el Papa Benet de 498 "víctimes" religioses de la Guerra Civil. Esper que la llei de la Memòria Històrica sigui la primera passa de la "beatificació laica", permeteu-me el joc de paraules, de molts de milers víctimes no només de la irracionalitat de la Guerra sinó també, i aquesta és la diferència fonamental, d'una molt premeditada i sanguinària repressió.

No perque estem acostumats als canvis de "careta" del PP ens deixen de sorprendre, com avui mateix al Ple del Consell, hem assistit una vegada més al canvi d'opinió del PP, que ara considera mal fet tot allò que va votar a favor durant 4 anys... a algun conseller insular popular se li ha escapat el comentari "es que abans estàvem en pacte"... clar, aquesta és l'explicació: quan s'hi juguen el poder tot val. És a dir, pel PP quan estaven al govern del Consell amb UM les ara famoses subvencions no eren un problema, ara són "casus belli", i això que el Consell presidit per Armengol ha iniciat un canvi importantíssim en el funcionament del sistema de subvencions actual. Un canvi que segueix les recomanacions de la Sindicatura de Comptes. El PP està mal informat, o mal informa als ciutadans, perque si llegeix l'informe de la Sindicatura de Comptes comprovarà com els informes que adverteixen sobre el mal ús de les subvencions... també es refereixen a "S'Institut" de'n Serra i n'Estaràs, i al Govern d'en Matas.

 

 (Segueix)

Hi ha a qui li agradaria oblidar (o fer oblidar) que el franquisme va ser una dictadura sanguinària, des del primer dia del fracassat cop d'estat (abans dit "Glorioso Alsamiento"), i fins els seus darrers dies... La pel·lícula "Trece Rosas" pot ajudar a recordar-ho, o fer pensar una mica a qui no estigui posat en el tema. La recoman, com un exercici més de recuperació de la memòria. Tot i que ben segur vos farà amollar alguna llàgrima, com ha estat el meu cas.

He llegit per la xarxa algunes crítiques, en general parlant de la visió "amable" que es dona del franquisme o dels franquistes. Però no cal insistir-hi, és una pel·lícula ben feta, que conta una de tantes tragèdies humanes. Tretze joves militants de les JSU assassinades el 5 d'agost de 1939. Dones joves que pagaren amb la vida haver cregut en uns ideals, que regaren amb la seva sang, tal com deia l'himne de les JSU.

Recoman, finalment, la pel·lícula perquè així ens ho demanava una de les protagonistes d'aquella tragèdia, Julia Conesa:«Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermano y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. (...) Que mi nombre no se borre en la historia». Foren les seves darreres paraules a la seva família, una paraules que avui sonen a un clam des de l'obligat oblit de 40 anys de vergonya.

Estam, lamentablement, acostumats a l'exageració permanent, a l'exhaltació patriotera ("de hojalata") del PP, o almenys dels seus actuals màxims dirigents. Marià Rajoy (dic Marià ben aposta com podeu imaginar) haurà de passar a la història (si hi passa) no per la seva tasca de ministre aznarista, sinó per haver protagonitzat una de les etapes més lamentables del parlamentarisme espanyol. Ell tot solet (i tota la seva cort celestial... o més bé genets de l'apocalipsi) acostumen a omplir-se la boca de que són els únics garants de la Constitució, de la "unitat" d'Espanya, de la Monarquia, de la llibertat, de la pau, de la seguretat... bla bla bla.

Queda gent que els cregui? Lamentablement sí.

El recent programa "Tengo una pregunta para usted", amb la presència de Josep Lluís Carod Rovira ha demostrat fins a quin punt el verí contínuament injectat pel PP a la societat espanyola arriba a determinats segments socials que no estan encara inmunitzats a una forma de fer política "carpeto vetónica", celtibèrica en el sentit pitjor de la paraula... Les dues Espanyes, que esmenten alegrement els corifeus de Marià Rajoy, són "amantíssimament" alimentades per ells mateixos.

En setmanes com aquesta darrera tenc la sensació, incòmoda, que van guanyant petites batalles, aconseguint radicalitzar uns segments de la societat encara minoritaris però molt renouers. Estan mobilitzant, contra els nacionalismes perifèrics i contra la progresia en general, els elements de la dreta més ultra, el franquisme sociològic que es diu de vegades... això inquieta.

Pensen guanyar unes eleccions amb aquesta estratègia? Ells ho pensen. I novament, com podem comprovar al llarg de la història contemporània d'Espanya es tornen a equivocar.

Francisco de Goya y Lucientes l'encertà fa dos cents anys, i n'hi ha que semblen cercar que encara segueixi essent lamentablement vigent:

Rajoy es pensa ser el Rei, i Ana Botella coincideix amb Batasuna, com va dir, tot parlant del Rasputín, el diputat Sampol:"això és el colmo".

En la seva dèria ultranacionalista el PP es confón a si mateix amb el concepte de nació espanyola, i considera a tot aquell que no coincideix amb el seu dogma, enemic de la pàtria (la seva). Rajoy, en aquesta deriva ultra, ja s'autograva vídeos institucionals com si fos el "Jefe del Estado", convidant a la celebració de la "Fiesta Nacional", si no vaig malament... assistir als "toros".

L'altra, la regidora Botella, es cobreix de glòria, i després d'un atemptat enlloc de condemnar els terroristes condemna el Govern.

Embolicats amb la bandera, s'intenten apropiar dels símbols de tots, i s'entreguen a una embogida carrera tot creient que en treuran rèdits electorals. Bandera, Constitució, espanyolitat, terrorisme... qüestions que, almenys conceptualment, haurien de ser de consens, d'acord, el PP se'ls intenta apropiar com si els únics nacionals fossin ells. Curiosa manera de promoure la unitat, tot promovent la discòrdia.

Per ventura no han pensat que qui va fer més mal a la "idea d'Espanya", a la bandera de la monarquia, als símbols de l'estat en definitiva, no fou la República, ni els "rojos", ni els "separatistes", fou el franquisme i l'apropiament partidista fet per l'ultradreta d'uns conceptes que difícilment poden ser compartits per la majoria, si una minoria (el PP en aquest cas) els proclama com a seus, com a propis d'un partit i no d'una comunitat.

 

He sabut de l'existència del vídeo de Joventuts Socialistes d'Espanya sobre Educació per a la Ciutadania aquest matí als diaris, especialment a "El Mundo" que ho duia destacat a la portada. Segons la informació semblava que JSE havia fet un vídeo tot groller, ofensiu amb el PP o amb els joves que hi militen. Però... mir i torn a mirar el vídeo famós i no veig que en cap moment es digui "aquest jove és del PP, aquest altre del PSOE...". És un vídeo força graciós, que ha aconseguit el seu objectiu, avui tots els informatius l'han tret avui a nivell estatal. I me deman: ¿ tan ràpidament s'han sentit identificats els joves del PP, o els seus majors, amb el personatge caricaturitzat al vídeo ?

Jo entenc que el vídeo planteja la diferència entre una jove que ha pogut estudiar determinats conceptes en una assignatura com "Educació per a la ciutadania", i un altre que no ho ha fet... però clar... que cadascú en tregui les seves conclusions.

Per qui no l'hagi vist aquí el teniu....

 (Segueix)

Era juny quan vaig tenir el plaer de llegir les "Memoires d'outre-tombe" de François-René de Chateaubriand, desconnectant de la campanya electoral encara recent, transportant-me a través de les paraules de l'escriptor a una època crucial per a la història mundial, els temps de la Revolució Francesa, de l'Imperi napoleònic i de la restauració. Tan llunyà políticament com interessant em va resultar aquest model d'autobiografia.

Alguns fragments, com el que segueix, els vaig copiar tot pensant que els voldria compartir en algún moment, pot ser a través d'aquest bloc. Aquí el teniu, per ventura el primer de varis, és possible que una provocació per qui no conegui les memòries de Monsieur Chateaubriand:

Respecto a los muertos, es fácil encontrar las causas de la adhesión del salvaje a las santas reliquias. Los países civilizados tienen, para conservar el recuerdo de su patria, la tradición de las letras y de las artes; tienen ciudades, palacios, torres, columnas, obeliscos; tienen la huella del arado en campos antes cultivados; los nombres estan esculpidos en bronce y mármol; las acciones, consignadas en las crónicas.
Los pueblos salvajes no tienen nada de esto: su nombre no está escrito en los árboles; su choza, construida en pocas horas, desaparece en algunos momentos; el cayado con que hace su labor, roza la tierra, sin lograr abrir un surco. Sus canciones tradicionales mueren con la última memoria que las retiene; se desvanecen con la última voz que las repite.
Las tribus del Nuevo Mundo sólo tienen un monumento: la tumba.
Quitad a los salvajes los huesos de sus padres, y les quitáis su historia, sus leyes y hasta sus dioses; quitáis, además, a estos hombres, entre las generaciones futuras, la prueba de su existencia, así como la de su fin.

Memoires d'outre-tombe, Chateaubriand.

Resulta evident que Monsieur de Chateaubriand es considerava civilitzadament superior als "salvatges" del Nou Món, però quina manera més bella de reivindicar la memòria d'una gent condemnada, ja en aquell moment, a ser engolits per la "civilització" que arribava d'Europa. Pensau que gairebé res en queda d'aquests nadius nord-americans que Chateaubriand va conéixer en els seus viatges, el mateix viatge en el qual, per cert, li van presentar a George Washington en persona, qui vivia a una senzilla casa amb la seva esposa Martha. La visió que Chateaubriand ens presenta dels Estats Units d'Amèrica, tan salvatge, tan "per fer" resulta sorprenent, i a l'hora trista, vista des del moment actual. Almenys a mi m'ho va resultar.

Sabeu que darrerament no escric molt en aquest bloc, no en tenc massa temps, no trob el moment d'asseure'm davant la pantalla i el teclat. Però hi ha moments, com anit mateix, que me domina la indignació, que qued bocabadat de la barra inmensa, la barra enorme, que demostra el PP de Mallorca aquests dies.

Miquel Ramis continua exercint de portaveu del seu partit, i dient "animalades". Em disculpi sr. Ramis però no sé qualificar d'altra manera el fet que, a menys de 100 dies del nou govern, demani dimissions pels recents DESASTRES provocats per la gestió "chapussera" del PP (entengui's: Metro submarí o Hospital mal engirgolat i mai fet). El suposadament gran gestor Matas s'està demostrant, per la via indiscutible dels fets, que era el gran "chapusser", i que les grans obres faraòniques eren  gegants amb peus de fang, cortines de fum per ocultar la realitat: la ineficàcia del PP.

Eficaç és aquell que sap aconseguir els seus objectius al cost més òptim. És evident que el PP no ha assolit el seu objectiu: mantenir-se al poder. Però tampoc ha aconseguit cap dels objectius ficticis que ens volia fer creure, posem per cas modernitzar les infrastructures. Les dimissions que ha de demanar el sr. Ramis no són al Govern actual sinó dins ca seva, a on comparteix butaca amb els grans responsables de la ineficàcia i la rialla en que s'ha convertit la nostra comunitat autònoma per a la resta d'Espanya.

Si Rajoy volia ser com Matas (crec que va dir alguna cosa semblant durant la campanya) van arreglats. Rajoy, de cada dia, també demostra la manca de rumb del PP a nivell general. Lamentable haver de tenir una oposició tan poc seriosa.

 

El setembre avança implacable, les temperatures suaus es converteixen en la norma. Pel que fa al curs polític, s'acosta la Diada de Mallorca, el 12 de setembre, que marca un no declarat inici de temporada, es crea expectació sobre el discurs de la Presidenta, a veure que dirà. Un discurs que estic segur que tornarà a marcar l'inici del nou curs polític. Un curs que serà diferent, perque... clar, aquest estiu ha estat un estiu intens, un estiu en que tot ha canviat, en que Mallorca mai tornarà a ser la mateixa (esperem).

Si ens fixam ens els grans protagonistes polítics pels nou curs veurem que la Presidenta del Consell Insular ja no és la Presidenta de la frontissa. El President del Govern ja no és l'exministre frustat que vol passar per gran gestor. Ni la batlessa de Palma és la restauradora de les festes religioses de la Ciutat.

Al capdavant de totes les institucions s'ha produït un canvi històric. I és ara, amb l'inici del nou curs polític, quan han de començar a notar-se els canvis.

Però ni tot és política en la vida, ni tot serà política en aquest bloc, com no ha estat tot política aquest estiu.

 (Segueix)

Abans d'ahir sentia a la coordinadora (de moment) del PP balear acusant el govern autonòmic actual d'aprofitar les "lluvies torrenciales" (paraules exactes emprades per ella) per carregar contra la gestió del govern Matas. Pero basta veure les fotografies de l'estació de Son Sardina inundada per deixar en evidència la gestio del PP. Es el paradigma de com han fet les coses: a mitges, improvisadament, amb un objectiu purament electoralista. Aquesta és la realitat, una realitat caparruda, perquè el cas del suposat "metro" no és més que el mateix que podriem dir de l'asfaltat que ja necessita revisar a l'autopista Inca-Alcúdia, o les deficiències de l'hospital comarcal d'Inca, que només ara reconeix i protesta el batle d'aquesta ciutat. Les "lluvies torrenciales" posen en evidència el llegat Matas, reduït a les autopistes mal asfaltades, a un metro inundat... i a un PP desorientat.

Avui fa un mes. Un mes des que Francina Armengol va ser elegida Presidenta del Consell Insular de Mallorca. Un mes intens, un mes que desitjàvem però que els gurús de l'opinió públicada definien com impossibles. (Segueix)

"Boris fou de les poques persones que assistiren a l'entrevista dels dos emperadors sobre el Niemen. Veié els raigs blassonats, el pas de Napoleó a l'altra riba, la guàrdia francesa, el rostre pesarós de l'emperador Alexandre mentre esperava silenciós a l'hostal de la vila del Niemen l'arribada de Napoleó. Veié asseure's els dos emperadors a les barques i com Napoleó, que fou el primer en desembarcar, s'acostava amb passes ràpides a Alexandre, li allargava la mà i desapareixia amb ell dintre el pavelló."

Casualitats de la vida ahir llegia com un conegut editor recordava la trobada entre Napoleó i Alexandre I en una balsa enmig del Niemen.

Casualitats de la vida, faig temps la nit abans de que es constitueixi el Parlament de la nova legislatura, nit del 25 al 26 de juny, i es compleixen dos-cents anys de la Pau de Tilsit.

La màgia de les efemèrides, la passió per la història, la curiositat davant les coincidències, han gravat la imatge de la trobada dels dos emperadors al meu cap durant tot el dia.

El fragment inicial és de "Guerra i Pau", de Tolstoi. La trobada dels dos emperadors es produïa el 25 de juny del 1807 (ha fet ahir dos-cents anys exactes) després de tota una sèrie d'enfrontaments dels quals cal destacar per un costat Austerlitz, i molt més recentment Friedland, on les àguiles de Bonaparte derrotaren els russos, un cop més.

El general Lariboisière va rebre l'encàrrec de preparar l'escenari de la trobada, una balsa enmig del riu Niemen, que separava Rússia dels territoris dominats per Napoleó, territori "neutral". Sobre la balsa feu construir un pavelló, on s'havien de trobar els dos emperadors. El matí del 25 de juny Napoleó, acompanyat dels mariscals Berthier, Murat i Bessières, a més de Duroc i Caulaincourt, s'embarcà cap al lloc de trobada, ben al mig del riu. Des de l'altra riba Alexandre s'embarcava al mateix temps.

Al pavelló on es trobaren dos dels homes més poderosos del seu temps, es feu la Pau, declarant-se mútuament enemics d'Anglaterra. I tanmateix la pau fou impossible, i el 1812 Napoleó travessà el Niemen al capdavant de la Grande Armée, iniciant així la campanya de Rússia, i la més gran i determinant de les seves derrotes. De totes formes l'encontre del Niemen, i la pau signada posteriorment, foren motiu d'esperança per molta gent durant uns anys.

De Tilsit, la localitat de la riba francesca on es signaria la pau, a Mallorca hi ha quilòmetres de distància, dos segles de diferència, i la política a dos nivells molt llunyans, per ventura. Però l'efemèride no deixa de fer-me gràcia, avui que precisament he participat en un Consell Polític del meu partit que algun company ha qualificat d'històric.

N'hi haurà que ho trobaran exagerat, però la conjunció de factors que fan possible uns Governs de Canvi a totes les institucions principals de les nostres Illes (tots els Consells Insulars sense excepció, el Govern, l'Ajuntament de Palma...) no deixen de que tenguem avui una mica més d'esperança en el futur del país. En tot cas el 25 de juny tendrà ara dues efemèrides a recordar, no deixa de fer-me gràcia.

Alguns mitjans ho titulen així: "El centroizquierda se impone en Palma y en otros 30 municipios" o "El PP perd 12 batlies pels pactes de progrés", d'altres prefereixen dir "El PP pierde 5 localidades más en el último momento por la pinza PSOE-UM que controla 14 municipios", curiosament el que ara anomenen "pinza" amb UM per Matas és "estabilitat". El lloc central o centrat d'UM els permet fer pactes comprensibles per a l'opinió pública tant amb PSIB-PSOE com amb PP, més extranys resulten els pactes del PP amb el PSM o amb EU-Verds, que no s'han donat aquesta vegada, almenys obertament... en fí.

Personalment crec que el 16-J va ser un dia històric, que torna a la realitat aquell món de ficció d'hegemonia que somniava Jaume Matas, veient-se a ell mateix com un nou Zaplana que acaba arraconant a la resta de forces polítiques. La intel·ligència dels electors obliguen a pactes, a "intel·ligències" a la inmensa majoria de municipis. Ara toca tornar a reivindicar allò de positiu que queda dels acords post-electorals: el diàleg i la política feta amb humilitat. Just el contrari del que ha practicat el PP tota la legislatura. Vegi's Maties Vallés, un diumenge més.

De la jornada històrica em qued amb dos noms, dues persones que per mi simbolitzen el canvi i l'esperança: Aina Calvo, batlessa de Palma, i Sebastià Burguera, batle de Ses Salines. Enhorabona a tots dos des d'aquí, i a tots aquells que com ells representen aquest horitzó d'esperança. Jo estic convençut que no fallareu.

 

El dia que es compleixen 30 anys de les primeres eleccions democràtiques a la premsa tendrem la confirmació que hi haurà canvi polític a l'Ajuntament de Palma: n'Aina CAlvo serà batlessa. Primer de tot enhorabona a aquesta candidata que ha capgirat la política municipal i que ha desfermat una onada d'optimisme que ja es comença a veure en aquesta "blogosfera"... Tot i així la prudència ens convida a no comentar massa el tema, de moment.

Estava veient un documental a la televisió, sorprenent-me de com ha canviat Espanya en 30 anys. 30 anys vists en perpectiva són pocs, imaginau doncs com hem evolucionat, si el 1977 es vivia en un estat ancorat en els anys 30 i 40 del segle XX.

 

 (Segueix)

Dos dies intensos m'han impedit poder ocupar uns minuts en seguir amb aquest "Diari de Campanya". Ahir va tocar seguir a la candidata pràcticament tot eldia, a una reunió amb entitats a Capdepera, a un gran centre comercial,... acabant a una reunió de l'Agrupació Socialista de Campos. Ja som al carrer, en tots els sentits, algú comenta que de cada dia fem menys mítings, però ens creim més el porta a porta.

Nervis, presses, coses que fallen... i d'altres que surten bé. La visita del president del Govern es prepara amb molta il·lusió, tothom està omplint autobusos, tenim més agents electorals que mai. L'ambient és cordial, tens a moments, per la quantitat ingent de feines acumulades, i la sensació de tenir entre les mans una campanya important.

Avui s'afegeix al dia a dia electoral l'enquesta de la Cadena Ser, massa positiva per creure'ns-la del tot, diu algú. Pot ser. Fixem-nos en les tendències. El PP segueix allunyat de la majoria absoluta a Mallorca que es va marcar com a objectiu. L'electorat castigaria el pacte PP-UM, segons aquestes dades. Per ventura ens donaria l'oportunitat d'un govern nítidament de progrés.

Curiosament a l'equip de campanya l'enquesta no provoca eufòria. El 2003 l'eufòria va fer més dur el fet d'assumir el resultat. La prudència és la constant.

La candidata ha passat el dia a Sóller, després de visitar el mercat de Santa Catalina, no li he pogut comentar les increibles paraules d'una Estaràs "increíble" (és a dir no-creible). Crida al vot "d'esquerra" perque l'únic vot útil per treure UM del Consell és el vot a Estaràs. El PP segueix tractant als ciutadans de curts de gambals. L'únic vot útil és el que impedeixi que el pacte PP-UM, és a dir, el pacte Estaràs-Munar, segueixi condemnant el futur de Mallorca. El Vot a Estaràs només és útil per uns quants, com s'ha vist darrerament, o Estaràs no recorda que Massot era del seu Govern? Que ella pertany al Govern del Rasputín? Que ella ha controlat l'obscurantista Institut? O que Hidalgo, Vidal, Del Olmo... pertanyen al seu mateix partit? Votar útil? Votar PSIB-PSOE, és clar.