Parlam de política, actualitat i reflexions personals.
“Cada página, cada línea, es como la estrofa de un poema, cincelado con el más preciso dominio del ritmo y de la melodía”, diu Stefan Zweig del llibre de Joseph Roth que acab de començar : “Zipper y su padre”, edició d’Acantilado. M’ha enganxat des del primer paràgraf (“Yo no tenía padre”), com em passa sempre amb Roth. Dec haver llegit tot el que he trobat d’aquest home, des que vaig descobrir “La marxa Radetzky”.
“Zipper y su padre” acaba de ser editat el juny de 2011 i estic molt satisfet de que hagi caigut a les meves mans tan aviat. Roth, per ventura no tan conegut com el seu compatriota Zweig, fou un jueu austrohongarès de naixament, i, com Zweig, profundament marcat per la desaparició d’aquella Europa d’abans de la Gran Guerra. Roth és contradictori: comunista i monàrquic, iconoclasta i enamorat dels símbols de l’Imperi dels Habsburg (“El busto del emperador”, una metàfora, com un conte que resumeix una època). Al seu funeral a Paris, el 1939, poc abans de l’inici de la Guerra, assistiren tant monàrquics com radicals d’esquerra. Va voler conèixer la Unió Soviètica i va tenir contacte amb Otto de Habsburg, finat recentment (el 4 de juliol de 2011), amb 98 anys, el darrer príncep hereu de l’imperi multinacional. Roth ja no va veure ni viure l’holocaust, la barbàrie duta al seu extrem pel dirigents del poble més culte d’Europa. Zweig es suïcidaria a Brasil quan la II Guerra Mundial apuntava a la victòria dels bàrbars liderats per Hitler. Fins i tot un conservador com Thomas Mann s’afincava als Estats Units.
M’agrada la literatura de Roth, de Zweig, en especial l’evocació de l’Europa desapareguda (l’autobiografia de Stefan Zweig en representa un retrat apassionant), el pessimisme que destil.len sobre el seu temps, un temps que semblava un principi d’alguna cosa nova, una visió tan diferent de la sensació de téntol entre dues Guerres que tenim des de la perspectiva actual, un téntol entre dos grans desastres dels quals el segon, amb la seva segona postguerra, els seus excessos incivilitzats, i la nova situació internacional que deixa, tapen una realitat constatable en l’obra dels autors esmentats, però molt especialment en Roth: la Vella Europa va morir el 1914, alguns diran que amb el Tractat de Versalles el 1919, altres que amb la Revolució dels bolxevics el 1917. Jo diria que la vella Europa va morir a Viena, el 21 de novembre de 1916, amb Franz Josef von Habsburg-Lothringen, al mateix palau de Schönbrunn on havia nascut el vell emperador d’Àustria i Rei apostòlic d’Hongria, el 1830.
Roth fa protagonitzar bona part de la seva obra a excombatents de la primera guerra mundial, molts d’ells jueus, molts d’ells nostàlgics dels bons temps de l’imperi. Els personatges són els que t’introdueixen en aquesta angoixa i pessimisme, en una perspectiva de qui veu el seu món acabat, de qui veu com les coses no milloren, que la Vella Europa és només una ombra del que era, i es precipita per una pendent de cada cop més pronunciada cap a un abisme desconegut. L’abisme que significaria la Segona Guerra Mundial? Per ventura no són reflexions llunyanes d’un pensament pessimista tan d’actualitat, tot i la diferència de circumstàncies. No hi ha també la sensació de final d’una època? Cert que sense una ruptura tan brutal, però també amb la incertesa d’on ens portarà el futur.
Com deia abans, també és l’època el que em resulta fascinant, en particular aquest Imperi Austro-Hongarès, que reunia a 52 milions d’habitants de 15 nacionalitats diferents, sota el ceptre d’una dinastia íntimament unida a la pròpia història d’Europa: els Habsburg. Tota una metàfora de l’Europa que es deixava enrere, i de l’Europa que començava, una metàfora, un cop més, de total actualitat.
Recoman vivament llegir Roth, crec que no defraudarà, qui conegui Zweig sabrà que llegeix a un gran autor alemany exiliat forçat pel nazisme. Però no només. Altres punts de vista sobre la mateixa època també poden resultar interessants, fa poc casualment vaig trobar entre els llibres vells desclassificats d’una biblioteca pública, venuts a plaça a un euro, un llibre d’Alexander Lernet-Holenia, un autor completament desconegut per jo, i una obra que crec que deu fer molts d’anys que no es reedita: “El estandarte”, a on el protagonista és un jove austríac, un oficial d’aquest exèrcit, a Belgrad en els moments finals de la Guerra, qui en la seva fugida reflexa la desfeta final de l’Imperi.
Blasco Ibáñez va voler retratar la Guerra Mundial, des d’una postura molt francófila, no debades va ser per encàrrec del president Poincaré que va publicar “Los cuatro jinetes del Apocalipsis”. Ara bé, sobre la Primera Guerra Mundial especialment val la pena llegir “La Por” de Gabriel Chevalier, es va editar per primera vegada a Espanya fa pocs anys, i es considera un dels millors retrats de la Gran Guerra, un llibre contra totes les guerres. Abans de la Primera Guerra Mundial cap altres conflicte havia causat tant d’impacte a Europa, sobre les famíles, sobre les persones, sobre l’economia, sobre la política. Després de la Guerra el món era molt diferent. Pot ser per això em sembla tan apassionant aquesta etapa, el final d’una època, l’inici d’un nou món, unes històries ben escrites d’un temps apassionant de les que encara ara en podem treure lliçons, perquè hi ha obres que sempre són d’actualitat, i grans temes que són vigents generació rere generació. Per ventura per tot això m’he animat a recomanar-vos lectures austro-hongareses per aquest estiu. Disculpau la impertinència.