Administrar

Parlam de política, actualitat i reflexions personals.

La tercera generació.

cosmeb | 29 Novembre, 2012 14:31

El 2 de desembre es commemoren els 30 ays de l’arribada de Felipe González a la presidència del Govern espanyol, si no tenim en compte les presidències de Largo Caballero i Negrín assumides enmig de la Guerra Civil, es pot dir que en una situació de normalitat democràtica va ser el primer cop que un socialista assumia la direcció del poder executiu a la història d’Espanya, “Felipe” hi arribava, el 1982, amb 40 anys. Havia assumit la direcció del Partit Socialista Obrer Espanyol a Suresnes, el 1974, amb tan sols 32 anys. Havia pres lse regnes d’un Partit que s’estava modernitzant, rejovenint després dels anys grisos de la Dictadura, assumí el Govern amb una majoria parlamentària crec que irrepetible, en ambdós casos moments històrics a on Espanya estava marcada per la dictadura (amb Franco viu i a l’exili el 1974, i amb un cop d’estat molt recent el 1981) i un país pel subdesenvolupament de l’estat espanyol. Quan deixà la presidència del Govern i la secretaria general del PSOE, el 1996, deixava un país a on s’havia implantat un estat democràtic, un estat del benestar, homologable a la resta de repúbliques europees, amb les que compartíem la construcció del que avui és la Unió Europea, a la que havíem entrat el 1986, de la mà del Govern de Felipe González, culminant una aspiració de modernització i europeïtzació d’Espanya que només era un anhel des de 1898, per posar-hi una data significativa.

 

Cap altra generació tendrà l’oportunitat de poder fer tant pel seu país com la generació que representa Felipe González, per la història d’Espanya i per la història del socialisme democràtic. “Felipe” representa la generació dels socialistes de la post-dictadura, la primera d’elles, la dels que visqueren la transició, la creació del sistema actual, són els pares fundadors del socialisme o de la socialdemocràcia espanyola actual, els de l’època heroica de ls Corts Constituents i del 23F, de la victòria del 82, del que ja hem esmentat: la creació de l’estat del benestar, l’entrada a Europa, la modernització, en definitiva, d’Espanya.

Hi ha hagut una segona generació, la que ha representat José Luís Rodríguez Zapatero, amb totes les llums i ombres, encara males de destriar perquè no tenim la perspectiva històrica necessària. Però sens dubte ha estat una segona generació. Zapatero arribà a la secretaria general del PSOE en un moment de gran decepció i neguit del Partit, perdre el Govern després de 14 anys semblava que havia de ser una dificultat insuperable, però el procés pel qual va arribar a secretari general ens serví de catarsi, ens permeté recuperar la il·lusió, impulsar unes idees i una manera de fer més modernes, impulsar tot un programa de drets i llibertats civils, de nous drets socials com l’atenció a la dependència, que foren una realitat, especialment durant la primera legislatura. Zapatero arribà a secretari general amb 39 anys, i a president del Govern amb 43. Ara, en el moment de la pitjor crisi econòmica en 80 anys, una crisi que ha desmuntat governs i ideologies que pensàvem fortament consolidades, vegeu Sarkozy i el que està passant ara amb el seu partit la UMP, troba el Partit Socialista en una situació en que necessita novament, com el 2000, i segurament com el 1974, una nova catarsi, una actualització, una adaptació als nous temps, un “aggiornamento”. Hem de mantenir el bagatge dels nostres valors històrics que, cal recordar-ho i reivindicar-ho, han impulsat des de 1879 la democratització, l’assoliment de drets socials i llibertats a tot el país, i també han contribuït al reconeixement de la realitat plurinacional i pluricultural de l’estat espanyol. Sense aquest bagatge no s’entén el Partit Socialista de Felipe, de Zapatero, ni s’entendrà el que hagi de sorgir de la situació actual. En el darrer Congrés tenguerem oportunitat de revisar i rectificar moltes de les polítiques que es varen fer des del darrer Govern, parlarem de retorn als valors, de major contacte amb la societat civil, de representar novament la veu dels que no tenen veu. No serà un procés senzill, no serà un procés fàcil. I sobretot: és un procés que ha de liderar i ha de consolidar la tercera generació de socialistes de la democràcia de 1978. L’energia i la visió d’aquesta tercera generació pot ser és imprescindible per sortir reforçats d’aquest procés. És el moment de prendre el pols a un nou moment històric, diferent de qualsevol altre del passat, i per adaptar-nos-hi amb garanties ho haurà de fer la gent que entengui el moment, la tercera generació. Una generació que va créixer amb Felipe González de president i que ara li pertocarà defensar el llegat d’aquells primers governs socialistes, els drets socials assolits després de la dictadura, 50 anys més tard que la resta d’Europa, i que ara, amb l’excusa de la crisi, de l’austeritat estèril, de les polítiques necons desapareixen. Els socialistes, que tant vam fer des del Govern per implantar i fer possibles aquests drets, hem de ser els primers en les línies de defensa d’aquests valors, i els primers en proposar les fórmules per sotmetre la dictadura dels mercats, recuperant, un cop més, aquella afirmació d’un socialista històric, Fernando de los Ríos: si volem que l’home sigui lliure, haurem de fer a l’economia esclava. Aquest és el repte dels nous temps, aquest serà el repte dels socialistes de la tercera generació de la democràcia espanyola.

Comentaris

  1. Correu

    Hola Cosme,

    Has canviat de correu? Te volia enviar un correu pero me surt que no existeix...

    IS | 27/01/2013, 12:27
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS