Res Publica segons Cosme Bonet

Parlam de política, actualitat i reflexions personals.

Debat sobre memòria històrica al Parlament (extracte, intervenció).

cosmeb | 30 Octubre, 2013 11:52

El passat 24 d'octubre vàrem debatre sobre Memòria Històrica al Parlament, per una Proposició No de Llei presentada pel Grup Parlamentari Més, aquí adjunt la meva intervenció, per si és del vostre interès, el debat complet el podeu trobar aquí: Diari de Sessions. De 24 d'octubre.

Com no pot ser d’una altra manera, anunciam el suport que tendrà aquesta proposició no de llei perquè amb aquesta proposició no de llei, com en l’anterior, continuam parlant de drets humans. Per tant, és de justícia donar suport a aquestes mesures de reparació a diverses iniciatives, com ja hem debatut en altres ocasions en aquesta comissió, relacionades amb la memòria històrica i és de justícia, com deia, donar-hi suport com argumentarem ara. És cert, s’ha dit ara fa un moment, que cobra nova actualitat aquesta proposició no de llei, tot i haver estat presentada el 30 d’abril, per la notícia que llegíem dia 30 de setembre amb relació al grup de treball de Nacions Unides sobre desaparicions forçoses, que és un grup que actua de canal de comunicació entre famílies de desapareguts i els governs i que elabora un informe definitiu que el 2014 es presentarà davant el Consell de Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides. El titular era clar, Nacions Unides reclama a Espanya jutjar les desaparicions del franquisme.En aquest informe, que ja s’ha comunicat a les autoritats espanyoles, es diu que l’executiu espanyol, el Govern, ha d’assumir la seva responsabilitat elaborant un pla nacional de recerca dels desapareguts, però també incorpora temes que van més enllà del que es proposa avui com és la derogació de la Llei d’amnistia i el judici a Espanya de les desaparicions forçades.

Les Nacions Unides recorden que la desaparició forçada és un delicte continuat i que no prescriu, diu que Espanya hauria de tipificar aquest delicte de forma autònoma en el Codi Penal i jutjar les més de 114.000 desaparicions. Entre les crítiques que es fan a l’actuació que hi ha hagut a Espanya amb relació a aquestes desaparicions forçades, segons terminologia de Nacions Unides, a l’Estat espanyol –cit literalment-, “no puede ser una tarea de los familiares sino una obligación del Estado”. Asseguren els experts que han constatat durant la visita a Espanya que les famílies de les víctimes estan pràcticament totes soles, i vull tenir l’oportunitat de demostrar que aquest parlament els dóna suport. “Es esencial que el Estado asuma su responsabilidad y elabore un plan nacional de búsqueda de desaparecidos”. Nacions Unides reclama a Espanya major suport institucional i financer a les víctimes i de forma urgent, perquè molts de familiars d’aquestes persones, dels desapareguts, tenen una edat molt avançada i es van morint. També fa notar una cosa, de la qual crec que avui n’hauríem d’esmenar d’alguna manera, diu que hi ha un tracte diferent segons el partit que governi a cada comunitat autònoma. Els experts han visitat Madrid, Catalunya, Andalusia o el País Basc i han constatat, i parlam d’un informe de Nacions Unides, que el tracte a les víctimes “depende altamente del partido político gobernante en cada lugar”. Així, en algunes comunitats autònomes les autoritats assumeixen la responsabilitat, una responsabilitat de drets humans, d’exhumació, i en altres implement en són completament alienes. Crec que és un vergonyós exemple d’aquest aspecte liquidar una fundació com la de la Memòria Democràtica amb arguments purament econòmics que, com ja ha dit la Sra. Santiago, no s’aguanten per enlloc. No pot ser que quan es visitin els arxius per informar-se sobre què va succeir amb els familiars depengui de la voluntat, de la bona o mala voluntat, del funcionari poder consultar aquests arxius i, insisteix l’informe de Nacions Unides que l’executiu, el Govern, hauria de dotar econòmicament la Llei de memòria històrica, que tot i que reconeix que tenia un abast limitat consideren que és necessari continuar treballant en aquest sentit i cercar d’on sigui els fons adequats. Per tant, va fins i tot més enllà Nacions Unides del que la proposició no de llei que debatem avui proposa, no només demana que s’investigui sinó que un paper més actiu i, fins i tot, les modificacions legislatives importants com la del Codi Penal. No es tracta de revifar antigues ferides, les ferides són ben actuals, afecten molta gent. Per saber quanta gent afecta recorrem a Paul Preston i a la seva extensa obra El holocausto español, que en el pròleg ens recorda, cit literalment: “hoy por hoy la cifra más fidedigna, aunque provisional, de muertes a manos de los militares rebeldes y sus partidarios es de 130.199, sin embargo es poco probable que las víctimas ascendieran a menos de 150.000 y bien pudieron ser más. En algunas zonas se han llevado a cabo estudios sólo parciales y en otras apenas se ha investigado.” No parlam d’un tema menor per tant, sinó de drets humans, de la barbàrie d’un temps que no desapareix perquè condemnem a l’oblit les víctimes del terrorisme de l’estat franquista. La història d’Espanya tendrà una ferida oberta mentre no s’afronti la reparació del dany patit per les víctimes del franquisme, a aquestes víctimes se les ha d’honorar, ho ha fet recentment l’església catòlica amb els seus màrtirs, amb assistència de ministres, fins i tot. Res a dir, no pretenc polemitzar. Però és de justícia el mateix reconeixement per a totes les víctimes, i especialment les de l’altre bàndol, que duen algunes 77 anys oblidades a les cunetes, foses comunes, sense ser identificades i sense que ningú no els hagi demanat perdó. Franco ja no pot demanar perdó pel patiment que va provocar per les sentències de mort que va signar, pels crims que va deixar d’investigar i perseguir. Sobre Franco, Preston acaba el llibre en el seu epíleg dient: “no parece que Franco perdiera el sueño preocupado por la suerte de sus víctimas, pero no puede decirse lo mismo de todos los que participaron en la represión." I encara més: "los culpables de las atrocidades cometidas en la zona republicana generalmente fueron juzgados por la República durante la guerra o por los franquistas en fechas posteriores". I en referència als vencedors: "por el contrario entre los vencedores, que pudieron disfrutar de los frutos de su trabajo durante décadas una vez terminada la guerra, parece que muchos más reflexionaron de manera consciente sobre lo ocurrido y en algunos casos tuvieron remordimientos de conciencia. El reconocimiento más significativo por parte de un franquista de lo que se hizo ya desde mucho antes del golpe militar podría haber estado mal fue el de Ramón Serrano Suñer, que así lo manifestó en numerosas entrevistas y en sus memorias al describir como la justicia al revés los juicios que se practicaron en la zona rebelde durante la guerra y en toda España a raíz de 1939.” Expresso reconeixement d’haver comès injustícies i d’haver provocat mort i patiment com el de Serrano Suñer, ni més ni menys que Serrano Suñer, ens hauria de fer reflexionar perquè no es té, avui en dia, aquest reconeixement des dels organismos públics, no sé té una actuació decidida per reparar, per honorar les víctimes del franquisme. I acabaré, si hi ha una cosa que per a mi personalment em fa plenament conscient de la magnitud de la injustícia que es comet quan no impulsant mesures de reconeixement de la memòria històrica, és el coneixement de les històries personals que s’amaguen darrera les xifres, més de 130.000 històries personals, les seves famílies, un dolor que es transmet de generació en generació, sense que vegin reconegudes, consolades, honorades per part dels seus representants democràtics que som nosaltres. Jo els recomanaria si no ho han fet, la lectura del Diccionari Vermell. I si em permeten, acabaré la meva intervenció citant alguna d’aquestes històries personals perquè tenguem consciència i consti en el Diari de Sessions de la part humana sobre la que votam avui. I he escollit a l’atzar, perquè n’hi ha tantes d’històries que és molt mal de fer triar-ne una: “Nicolau Fiol i Pou, de Manacor, el trobaren mort el 13 de setembre del 36 a la possessió S’Alqueria Blanca, situada a la carretera que uneix Porreres amb Felanitx. Portava dos dies mort. Sembla cert que l’assassinaren a les 5 de l’horabaixa del dia 11, disparant-li dos trets al cap. Quin era el seu ofici? Quin era el deute que havia pagat? Espantall caigut, vestia calçons obscurs, jaqueta color cendra, camisa blanca, espardenyes i boina. En una de les butxaques portava un mocador, dos trossos de llapis i dues monedes de coure. Dies després de la seva mort, una dona jove anava demanant de casa en casa, si algú a Porreres sabia noves del seu marit. Nicolau Fiol, de 29 anys, era casat i tenia tres fills”. I acab. “Josep Julià, de 22 anys, casat amb Maria Pascual, que també fou assassinada amb la seva cunyada i la seva sogra”. Només cont el final, “estava tancat en el Castell de Bellver. La darrera carta la va escriure el 20 de desembre del 36: Deseo que paséis las Fiestas de Navidad lo más alegres posibles. Si en estas no estoy con vosotros, espero que las Fiestas de Pascua las pasaremos todos juntos. Abans de la festivitat dels Reis l’assassinaren, tal volta dia 5, que fou el dia que assassinaren la seva dona Maria Pascual. Possiblement les seves despulles reberen sepultura en el mateix indret on la va rebre la seva esposa, el cementiri de Porreres. De totes maneres, els seus pares mai no tingueren confirmació oficial de l’assassinat. De segona mà, això sí, saberen qualque cosa. Anit se n’han portat una camionada i els han afusellat a tots. El pare de Josep Julià era traginer i un dia el contractaren per fer un viatge. Havia de transportar uns mobles per tal de moblar una casa d’estiueig que un prohom del feixisme mallorquí tenia a Can Pastilla. Quan li donaren l’adreça de la casa a la ciutat que havia de buidar la sang li glaçà les venes, coneixia bé la direcció, era ca'l seu fill”. Moltes gràcies.