Administrar

Parlam de política, actualitat i reflexions personals.

Som a l’inici d’un nou cicle.

cosmeb | 31 Desembre, 2019 12:02

El darrers dies de l’any 2019 s’han aclarit els niguls que existien sobre el govern progressista, en breu es donaran les passes institucionals necessàries, el debat i les votacions al Congrés dels Diputats, que permetran l’elecció de Pedro Sánchez com a President del Govern, d’un Govern que serà de coalició progressista, per primera vegada en la democràcia sorgida de la Constitució de 1978, i per primera vegada des dels temps de l’anterior període democràtic, és a dir, la II República.


Sens dubte el Govern progressista que es marca com a fulla de ruta el document “Coalición Progresista, un nuevo acuerdo para España” exemplifica com cap altra fita el canvi de cicle que ha significat aquest any 2019 per a la política espanyola. Perquè canvi de cicle? En primer lloc caldria referir-nos als resultats electorals, després de les diverses eleccions produïdes dins aquest any 2019 una conclusió resulta clara: ha tornat una majoria progressista a les institucions, a les Corts Generals, als Ajuntaments i a les Comunitats Autònomes, les forces de l’esquerra sumen més escons, més regidors, més suports globalment que les dretes, després del cicle de victòries de la dreta, del Partit Popular iniciat el 2011.

Durant el cicle conservador protagonitzat pel Partit Popular de Mariano Rajoy el protagonisme a l’hora de prendre les decisions polítiques el va tenir sempre la crisi econòmica, la Gran Recessió, les fórmules “neoliberals” basades en la contenció de la despesa pública i la devaluació interna, l’exigència d’esforços a les classes mitjanes, el seu progressiu empobriment, la reducció o privatització de serveis públics... tot un paquet de mesures amb un fort component ideològic, de caràcter neoliberal en la part econòmica, però que també ha tengut una vessant de tipus més clarament conservador (prescindint del prefix “neo”) que s’ha pogut veure en altres mesures com la limitació de drets i llibertats, a la reforma laboral o amb la llei “mordassa”, les tendències (que no van arribar a cuallar del tot) a recentralitzar el sistema autonòmic espanyol, i la dura resposta, sols policial i judicial, a l’augment del suport social a l’independentisme català, traduït finalment en una ruptura entre els partits catalans independentistes i l’estat espanyol, rompent amb la tradició pactista i possibilista que tants d’anys havia caracteritzat a al política catalana i particularment en la seva relació amb l’estat.

En aquest cicle conservador, fruit de la crisi, de les polítiques equivocades i de la creixent desigualtat i decepció de la societat amb les institucions polítiques, el sistema polític creat a partir de 1978 ha trontollat, i dos fets en són la prova més clara: la caiguda en popularitat de la institució de l’estat més ben considerada pels espanyols des de la Transició, la figura del Rei Joan Carles, que acabà conduint a l’abdicació del 2014; i el canvi en el sistema de partits polítics, que entre 2015 i 2019  ha evolucionat de l’estable bipartidisme imperfecte imperant des de 1977 cap a un sistema multipartidista de molt complexa gestió, i que de moment ha donat peu a aquesta innovació que serà un govern de coalició. Faig un breu comentari obligat: innovació si reduïm la concepció de “sistema polític espanyol” a les institucions de l’estat central, perquè de governs de pacte, i de governs de coalició amb múltiples partits participant en ell, en tenim exemples a les Comunitats Autònomes i Ajuntaments des de 1979, a les Illes Balears podríem esmentar com a referents l’Ajuntament de Palma de 1979 o els successius governs de Gabriel Cañellas a partir de 1983, basats en pactes, i el 1987 amb participació de dos partits diferents.

Quan parlam de nou sistema de partits polítics no podem deixar de fer esment a l’ascens de la ultradreta, s’havia dit durant molts d’anys que el franquisme no havia desaparegut d’un dia per l’altra, la seva herència política persistia en diferents formes, en grupuscles feixistes de poca rellevància, al marge de la política o dins les institucions, més diluït o camuflat dins el gran partit de la dreta que ha estat el PP, però ara, amb la crisi institucional, el descrèdit de la política, el missatge del populisme de dretes, basat en moltes de les característiques que definien el feixisme per Umberto Eco (l’enemic exterior, el rebuig a la igualtat de les dones, la crida a una classe mitja que es sent empobrida, el menyspreu a la intel·lectualitat...). El més preocupant de la seva presència a les institucions ara serà la seva capacitat de marcar l’agenda política amb els seus temes demagògics, amb plantejaments polítics que no són conservadors sinó directament involucionistes, en matèria d’igualtat entre dones i homes, de drets de les persones o de lluita contra el canvi climàtic.

No deixarem de banda la corrupció, la xacra que per desgràcia ha marcat la gestió política de Mariano Rajoy durant el que he denominat el cicle conservador de 2011 a 2018, i que finalitza amb la moció de censura que va posar punt i final a aquesta etapa sense acabar d’obrir-ne una de nova, aquesta s’obre ara, després del 2019 de marató electoral, amb un govern de coalició que té per davant tots els reptes deixats durant el cicle conservador, principalment la seva darrera etapa.

Els reptes van des de lluitar contra la desigualtat generada per la mala gestió de la crisi econòmica, per l’empobriment dels treballadors al temps que es retallaven serveis públics, fins a la resolució del conflicte social generat a Catalunya i que obliga a obrir el debat sobre el model territorial a Espanya, no només com a resposta a la qüestió catalana sinó perquè s’ha demostrat que la fórmula “oberta” de la Constitució de 1978, una tímida manera d’obrir la porta a l’autogovern de regions i nacionalitats, quaranta anys després hauria de tenir ja una formulació definitiva, blindada pel text constitucional, per qui no ho consideri així que vegi com sorgeixen nous “localismes” o reviuen antics regionalismes, per molt que es vulgui evitar parlar de la qüestió territorial aquesta s’acabarà imposant a l’agenda política. Finalment, els temps actuals requereixen de governs que es comprometin amb la lluita contra el canvi climàtic, no es poden tenir actituds tèbies, i molt menys negacionistes, hem perdut molt de temps i estem enmig d’una batalla a nivell mundial entre països preocupats pel futur mediambiental del planeta i altres que estan disposat a destruir el poc aconseguit amb els diferents acords inspirats per Nacions Unides, en aquesta batalla el paper d’Espanya és important.

En aquestes “notes urgents” sobre el cicle que previsiblement s’obrirà en breu hem volgut deixar en unes pinzellades una visió global de l’etapa que ara comença, dels reptes que té al davant i que, sens dubte, venen marcats pels errors i els fracassos del cicle anterior, el conservador, que de moment sembla superat. Caldrà veure si la intel·ligència política de les esquerres permet que aquest cicle sigui llarg i permeti afrontar els fronts ara mateix oberts: la desigualtat, l’emergència climàtica, els nous drets socials, la qüestió territorial.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS