Parlam de política, actualitat i reflexions personals.
cosmeb | 31 Maig, 2020 15:42
Fa dies, després de les primeres cassolades al barri benestant de Salamanca, a Madrid, vaig pensar que era necessària una reflexió sobre la democràcia, sobre la llibertat i els límits que ha de tenir aquesta en tota societat moderna, front al libertarisme conservador, que comparteix arrels amb els defensors del dret a dur armes de foc, tan nombrosos als Estats Units d’Amèrica. Fa dies que pens que cal reflexionar sobre el populisme que pretén aprofitar-se del patiment i la incertesa de la ciutadania, de les famílies, per donar les seves solucions simples i simplistes als complexos problemes que hem d’afrontar com a comunitat.
I des que vaig començar a pensar en aquesta urgència hem vist manifestacions en cotxe, que semblaven fer befa del patiment i del temor de la majoria de la població front al problema de salut pública que és el virus, i al mateix temps, encaixava perfectament dins un relat de suposada indignació social majoritària que demandaria un canvi de govern sense passar pel procediment democràtic que són les eleccions.
També, des que vaig començar a pensar que feia falta una reflexió sobre la democràcia en el temps del virus, hem sentit a parlar de “cop d’Estat”, com a figura retòrica, com a símil periodístic, però també com a solució dins alguns caps que no entenen molt bé el sentit del terme “democràcia”, això que en altre temps haguéssim anomenat “ruido de sables”, i que afortunadament no és de sabres de cavalleria avui en dia, no és l’estament militar el que sembla contaminat per aquest colpisme de saló i de periòdic digital que vivim aquests dies, és un colpisme de despatxos, o pot ser més exactament “ruido de teclados”, dels creadors de “bulos”, notícies falses, “fakenews” que cerquen el mateix objectiu de construir un relat d’indignació social sobre els fonaments de mentides que provoquin rebuig entre la ciutadania.
Populisme, deia fa uns mesos Andrés Velasco, exministre xilè actualment a la London School or Economics and Political Science, és un enfocament de la política que nega la complexitat del món, que com a resultat tendeix a desqualificar la legitimitat de les opinions dels demés. Ens serveix per entendre que el moviment que es promou des de l’oposició de dretes a Espanya en aquest moment es fa clarament des de postulats populistes, simplificant la resposta, negant la complexitat de la crisi provocada pel coronavirus en les seves múltiples vessants, negant fins i tot la dimensió internacional, que sols s’utilitza per inventar rankings útils al seu discurs, com el lamentable episodi del comptable australià.
Diseccionem l’oposició que s’està fent a Espanya.
L’objectiu, és un i clar: fer caure el govern, provocar la seva substitució per qualsevol altre format que sigui possible, veus des de les diverses dretes, polítiques i mediàtiques, han demanat des de la intervenció del Rei o l’exèrcit, a un govern “de concentració” presidit per Margarita Robles. I no amb motiu de la crisi del coronavirus, ja abans alguns havien reconegut que el seu objectiu era la caiguda d’aquest govern, era novembre de 2019 quan el tuit descarat d’un periodista confirmava que existia una idea de posar-se d’acord amb l’únic objectiu de tombar un Sánchez que encara no havia format govern.
El coronavirus s’ha convertit en una arma més en aquesta línia, lamentablement, el primer capítol consistia en desprestigiar la gestió del govern, des del minut 0, amb el míssil mes recurrent en les manifestacions del 8 de març, evidenciant un odi desfermat cap al moviment feminista en algunes de les expressions, ha estat igual que l’evolució dels contagis desmenteixin aquesta suposada incidència, o que no hi hagués motiu per decretar el confinament del país dies abans de que ho fes Itàlia fins i tot (que va començar el 9 de març).
Ha seguit una desfermada campanya de notícies falses, exageracions, ... seguits de desmentits continus i l’evidència dels errors en la gestió de governs autonòmics del propi PP en coalició amb Ciudadanos, d’altres governs europeus, etc... que han restat força a les campanyes de “bulos”, aquests sempre a la recerca de la confusió i el desprestigi de la gestió del govern. Aquí es quan es produeixen episodis com el del comptable australià, “útil” perquè deixava Espanya en mal lloc, però ni per les dades ni per la metodologia ni pel “prestigi” de la institució que havia fet el Rànking era un argument vàlid... tot i així el comptable australià es va convertir en el principal argument d’un Pablo Casado en plena escalada de crispació.
Per continuar amb aquesta estratègia, entrant ja dins el perillós terreny del “cuanto peor mejor” el PP es va desmarcar de les pròrrogues de l’estat d’alarma, alineant-se amb la ultradreta espanyola i l’independentisme català.
Una passa més van ser les cassolades a que fèiem referència al principi, la manifestació motoritzada (que dissimula l’escassa assistència), en ambdós casos liderats pels caps de la ultradreta, però amb un PP aprofitant-se de l’avinentesa, així Díaz Ayuso (en el marc d’una campanya personal que dona per un anàlisi a part) va utilitzar les cassolades per “amenaçar” als diputats de l’oposició progressista a l’Assemblea de Madrid. Cassolades i cotxes de gran cilindrada que van evidenciar el biaix social d’aquestes manifestacions, que correspondrien a barriades o persones d’un nivell socioeconòmic alt, benestant, que no desacredita la protesta, però que ha de fer prendre-la en la seva justa mesura, i no com una explosió generalitzada d’indignació com pretenien els convocants, ans al contrari, a Madrid en concret va generar la resposta de manifestacions de signe contrari per contestar a les cassolades del que alguns van anomenar “els cayetanos”.
Apareix després la vessant judicial, les denúncies que pretenen cercar responsabilitats penals en les manifestacions del 8 de març, una acusació cercant incriminar al propi Fernando Simón, com si la prioritat no fos la lluita contra el virus sinó trobar culpables, quan ni tan sols podem donar per controlada la situació, i en el marc d’una pandèmia d’abast mundial, però que a alguns despatxos sembla que només s’està produïnt a Espanya, o això semblen voler fer-nos creure.
Les estratègies de tensió per provocar les caigudes de governs no són noves, de vegades allò que no es guanya democràticament es pretén guanyar per altres vies, a la història d’Amèrica Llatina hi trobaríem nombrosos exemples, es tractaria de generar un ambient de malestar que o bé fes insostenible la continuïtat del govern o bé, en casos més extrems que no crec que sigui el nostre ara mateix, justificar actuacions o aliances impensables en una situació de normalitat democràtica.
Pens que el principal problema per aquestes estratègies de tensió, d’assetjament i enderrocament del govern, és que les eleccions (5 en total) en que les forces progressistes han derrotat a les dretes, són molt recents, el govern no havia complit ni els 100 dies quan va haver d’afrontar la pitjor crisi en la història recent d’Espanya, i la població ha respost amb una admirable unitat i disciplina, centrant la seva preocupació en la lluita contra el virus enlloc de les batalles polítiques que plantejaven determinats elements de l’oposició. La urgència, la precipitació, la manca de solvència dels líders de l’oposició de dretes són un lastre per la seva pròpia estratègia, que no suma suficient suport per aconseguir el que imaginam que són els seus objectius, en canvi està conduïnt a una progressiva polarització a la societat espanyola.
Quan arribem a una situació estable en la gestió de la salut pública i control del virus, i les conseqüències econòmiques i socials de la crisi de la Covid-19 es deixin sentir fort, llavors pot ser aquesta reflexió d’urgència haurà de ser revisada, però de moment, i pel bé de la democràcia, convé que parlem clar, comprovem què està passant de veres, demanem calma i responsabilitat, i reafirmem la nostra confiaça en el sistema democràtic que, si aixecam la vista i observam arreu del món com s’enfronten els diferents països a la pandèmia, comprovarem que en general aquells governs més plurals, més oberts, més transparents, de més qualitat democràtica, estan gestionant millor que els perfils autoritaris la salut pública dels seus ciutadans. Avui, per bé de la democràcia, cal posar en evidència els postulats populistes i aprendre de l’actitud de la majoria de la ciutadania: unitat, responsabilitat, civisme per vèncer, junts, al virus.
Cosme Bonet Bonet. Saliner, socialista, politòleg. Nat el 1974, llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB i graduat en Dret per la UOC. Em vaig sumar al projecte del PSIB-PSOE quasi en el canvi de segle, allà he tengut oportunitat d'exercir diferents responsabilitats, tant internes com institucionals, entre aquestes Conseller de Presidència del Consell del 2007 al 2011 i Conseller d'Economia i Hisenda del 2015 al 2019, diputat al Parlament de les Illes Balears entre 2011 i 2015, actualment som Senador per Mallorca, honorat de poder representar la nostra illa. A més de la política el meu temps l'ocupa la família, els amics, la música, la literatura, els còmics,...
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |