Res Publica segons Cosme Bonet

Si la premsa pogués escriure sense complexos podrien haver dit ahir el que la majoria de gent pensava: que Jaume Matas va ser incapaç de respondre les acusacions de l'oposició. I que de l'oposició la millor va ser la portaveu socialista, sense menystenir el bon paper de Rosselló i Mascaró. Podrien dir sense complexos allò que qui més qui menys va veure si va seguir el debat: xifres i més xifres. Cap projecte de país. Cap proposta il·lusionant. Gestió que no és gestió perque és demolliberal i la seva política consisteix en no dir res. Silenci còmplice davant la corrupció. Abandó dels serveis públics. Abandó de l'educació i la sanitat públiques. Triomfalisme buit d'esperances en el futur. Autocomplaença... i tot això amb una posada en escena de mal parlamentari. El Matas de Madrid no és molt millor.

Però per ventura li feia més il·lusió. Havent tengut l'oportunitat de sentir els dos Matas amb poques setmanes de diferència, diria que el Matas que va anar a Madrid a parlar de melons per fer riure l'ultraPP estava més content i il·lusionat amb el seu paper d'oposició que fent de President a les Illes Balears. En fí.

L'oposició al seu lloc, a pesar de les crítiques habituals, va fer el seu paper: denúncia del que no funciona. L'oposició està per plantejar alternatives. Armengol va insistir que fa tres anys que proposen alguns grans temes per arribar a acords supra-partits. Silenci per resposta. Matas només parla amb els que tenen interessos com els seus. Armengol, contundent, parla des del convenciment, la ideologia, i si ho poguéssin dir dirien que va guanyar el debat. Jo no ho dic perque en som un fan.