Res Publica segons Cosme Bonet

El concepte contemporani de federalisme neix als Estats Units d'Amèrica, en el seu moment fundacional. Cert és que hi ha models anteriors fàcilment assimilables, però estrictament parlant és la constitució americana la que estableix per primera vegada un sistema federal tal com el coneixem avui en dia. I des d'aquest punt de vista, la pregunta que voldríem plantejar avui és si l'Espanya actual està avançant realment cap a un model federal. La creació de l'estat de les autonomies a la Constitució va ser útil, sobretot, per sortir d'un estat centralista, i avançar en la creació d'una cultura de la diversitat. En aquell moment es percebia com una solució intermitja entre l'Espanya uniforme i l'Espanya diversa. Recollia la tradició de l'estat "integral", que va ser com es va denominar la solució adoptada per la II República davant la qüestió regional, en terminologia d'aquell temps. En realitat una solució per al "problema català", que des de finals del segle XIX era motiu de grans debats dins l'Espanya de la Restauració. Aquell estat de les autonomies era obligat, entre d'altres coses, per no voler parlar de l'Espanya federal. Està madura la societat espanyola ara, a l'any 2006, per plantejar el debat que s'ha esquivat durant tants d'anys? La resposta, a la vista de l'actitud demagògica de la dreta, és que no. El debat profund i definitiu sobre l'estructura de l'estat espanyol necessita de grans dosis de pedagogia a l'Espanya central, pedagogia feta des de l'Espanya perifèrica.Hi ha politòlegs que consideren l'estat espanyol com a quasi-federal. Les competències ja transferides, el sistema de finançament, l'existència de poders legislatius d'àmbit autonòmic, fan del nostre un dels estats més descentralitzats del món actual. Dins Espanya el debat de vegades es perd per les bardisses d'un concepte tan abstracte com la cessió de sobirania, com si cedir imposts no fos cedir sobirania. Aquesta qüestió podria recordar els intensos debats de la I República Espanyola, allà pel 1873, quan alguns dels republicans federals plantejaven que no hi podia haver federació sense "pactes sinalagmàtics, conmutatius i bilaterals", és a dir : "Por gobierno federal entendemos un gobierno fundado en alianzas. Estas alianzas son contratos para cuya formación es preciso que existan partes contratantes con poder o capacidad suficientes para realizar un contrato. Si los que acuerdan el contrato son ciudades o estados. la capacidad es la soberanía. De aquí se deduce que el contrato federal sólo puede ser realizado entre pueblos soberanos." Són paraules extretes de "Estat Català", periòdic cantonalista del 1873. Estam allà mateix, hi ha qui planteja la cessió de sobirania en el sentit més abstracte de la paraula. Hi ha sobiranistes, quan abans hi havia "sinalagmàtics". Res nou a la pell de brau. El primer federalisme espanyol provenia del sentiment d'arrelament que tenien els diferents pobles de la península als antics regnes de la monarquia hispànica. Quin millor exemple de federalisme que les espontànies Juntes Superiors formades durant la guerra contra Napoleó, que d'una forma natural van sorgir i es van federar per constituir una Junta Suprema Central? Pi i Margall mateix citava aquest exemple. Sens dubte els "sinalagmàtics" també hi pensaven. Però en la seva plasmació teòrica el federalisme espanyol va anar molt més enllà, es va convertir en un ideal esquerrà, progressista. No hi va haver un federalisme conservador, ja que ser federal volia dir ser demòcrata, republicà, portant l'ideal de la llibertat a l'extrem, i en aquest sentit plantejava la descentralització com la limitació del poder central, per tant una vacuna contra l'opressió de l'estat. No és estrany que els anarquistes hagin tengut en Pi i Margall un dels seus referents durant molt de temps. Aquesta mateixa tesi, és curiós, l'he llegida recentment a algun article de Gore Vidal, el qual postula dividir el poder del govern federal nord-americà per fer-lo menys "tirànic". En tot cas l'objectiu era clar: descentralitzar per assolir major llibertat. La idea teòrica era, en aquell moment fundacional de la idea federalista a Espanya, que els individus es federaven formant el municipi, els municipis es federaven formant l'estat o cantó, i aquests es federaven constituint la República Federal. L'individu, doncs, era l'origen de la federació, i per tant del poder estatal. L'opció de Pi i Margall no va ser, en aquell moment, dissoldre l'estat espanyol i tornar a constituir-lo a partir dels individus, sinó des del govern intentar impulsar un programa molt progressista en política social, i al mateix temps elaborar una constitució de la República que establís el sistema federal. No ho varen poder dur a terme, per motius que no analitzarem. En tot cas el mot "federal" va quedar estigmatitzat dins l'àmbit polític espanyol a partir de llavors. Quan es proclamà la II República no es va optar per una República Federal sinó per la solució específica pel "problema català". Amb el temps altres regions o nacionalitats s'afegiren al sistema, elaborant els seus propis estatuts. Algunes províncies, com les Balears, varen començar a debatre els seus propis estatuts. Què hagués succeït si no hagués existit el cop d'estat militar del 1936? Tal vegada el mateix que a diferents moments de la història d'Espanya des de principis del segle XIX: quan tenen oportunitat els diferents pobles d'Espanya apareixen i reclamen una personalitat, una veu pròpia dins l'ordenament estatal. Va succeir el 1808, el 1873, començà a succeir durant la II República, i durant la Transició es plasmà en l'estat de les autonomies. El federalisme "a l'espanyola" segurament passa en primer lloc pel reconeixement d'aquestes personalitats, anomenades com es prefereixi: nacions, nacionalitats o regions.

L’educació, o més ben dit, la gestió que fa el Govern de l’educació pública, és un dels punts cabdals a on els ciutadans poden comprovar la diferència entre esquerres i dretes a la nostra Comunitat Autònoma. Mentre l'esquerra planteja (i es va demostrar durant el Govern del Pacte de Progrés) una forta inversió en educació pública, la dreta fa just al contrari. He de dir, per començar, que no en som un expert en la matèria, però resulta evident a qualsevol observador mínimament atent, que el Govern Matas ha fet una decidida aposta per l’ensenyament concertat i privat. Està afavorint escoles de destacats grups cristians, està finançant els col·legis concertats mentre està deixant sense pagar factures que són bàsiques pel funcionament d’un col·legi públic, com la calefacció, l’aigua o la neteja en alguns casos.El conseller d’educació, Francesc Fiol, s’escudava aquesta setmana en la “lliure elecció de centre” per defensar la inversió que fa el Govern en els centres privats. Recordava que un 37 % dels alumnes va a col·legis concertats, i oblidava que la resta (un 63 %) deuen ser alumnes de col·legis públics. La lliure elecció de centre esgrimida pel conseller és una fal·làcia segons els entesos, una de les promeses incomplides del Govern Matas. No es garanteix la lliure elecció de centres promovent els privats des de l’administració pública. En tot cas el Govern està promovent dos sistemes educatius. Un de privat, més exclussiu, al qual és perfectament legítim que els ciutadans vulguin accedir. I un de públic, al qual el propi Govern té abandonat, al qual aniran els col·lectius menys afavorits... i tota la població rural. Ja dic que no en som un gran entés, però el sentit comú em diu que si el Govern no inverteix en l’escola pública, i si a molts (moltíssims) de municipis de Mallorca només hi ha una escola, que és la pública, un dels col·lectius clarament marginats pel Govern del PP és tota la població dels municipis més petits, l’escola rural. Quina “lliure elecció de centre” hi ha a un poble amb una única escola? El que hauria de fer un Govern seriós és garantir escoles públiques, privades o concertades amb la mateixa qualitat arreu del territori, i pensar, en primer lloc, en la que depèn directament d’ell, és a dir, l’escola pública. Qualsevol altra cosa és discriminar a la majoria de ciutadans, i en aquest cas, clarament, a tota la població rural de les Illes Balears.

Això era i no era... una hermosa carretera entre dues de les més importants ciutats de l’illa de Mallorca, Inca i Manacor. Qui hagi circulat per ella sap que és una carretera en bones condicions, relativament ràpida, i que no representa cap dels principals eixos de comunicació de Mallorca, els quals solen convergir sobre Palma, la mare de tots els problemes de trànsit. Idò un bon dia, un PP que tot just havia guanyat unes eleccions autonòmiques, confiades en el poder protector del govern Aznar i del seu successor Rajoy, decideixen construir totes les autovies que el seu propi partit mai havia imaginat en tots els anys que havia governat (de 1983 a 1999), algunes de les quals es trobaven al seu programa electoral, d’altres ja estaven projectades pel govern anterior (del Pacte de Progrés), però, en un cas concret, volien fer una autovia que mai s’havia plantejat ningú, perque no resolia cap dels importants problemes de trànsit de l’illa, no tenia molt de sentit, des del punt de vista del sentit comú, del seny tan nostrat... abaIdò bé, comencen a fer projectes i obres. Però els ciutadans de Mallorca no callen davant els desbarats, i quan més gran és el desbarat més gran és el clam de poble exigint la rectificació d’uns governants ofuscats per l’asfalt i per les xifres econòmiques que manegen. No rectifiquen fins que Rajoy i Aznar perden les eleccions generals. Llavors el president Matas diu que “aquesta legislatura no es farà l’autovia Inca-Manacor”. Triomf del seny? Dubtes davant la pèrdua del govern central que havia de finançar l’operació? I encara més... perque “es posposa” i no simplement es retira? Ni PP ni UM van dur l’autovia Inca-Manacor als seus programes electorals. Però aquesta carretera figura al Pla de Carreteres, i no la varen voler eliminar, ni quan els grups de l’oposició els ho han demanat al Ple del Consell. Perque això que ara anuncien que faran ho han rebutjat en diverses ocasions. I ara? A que ve aquest canvi d’opinió? Primer les Juntes Locals del PP d’alguns pobles del Pla de Mallorca demanen que es retiri del programa electoral del PP pel 2007. I en dos dies PP i UM corren a anunciar que així es farà. Necessiten els conservadors alguns milers de vots al Pla de Mallorca per obtenir la majoria absoluta que permetrà al PP governar en solitari al Consell de Mallorca? Confia UM en impedir aquesta mateixa majoria absoluta recuperant vots dels municipis del Pla que s'havien oposat majoritàriament a l'autovia? Faria riure si no fes pena. La volatilitat del Govern Matas té un nou exemple per apuntar a la seva ja llarga llista. L’autovia Inca-Manacor passa al limb dels projectes non-nats de Jaume Matas amb l’Eurorreb, per exemple, i amb projectes nats però reduïts pràcticament a una roda de premsa: la lliure elecció de centres, la targeta verda, Michael Douglas,... Doblers tudats. Només doblers, en projectes, en temps, en pancartes dels opositors. Neurones tudades ni una, d’això en podeu estar ben segurs. L’anècdota la va posar José María Rodríguez, que quan li varen demanar per la carretera va contestar que Jaume Matas ja havia anunciat que es posposava, i que de moment només arribaria fins a Algaida. Curiosa noció la del senyor Rodríguez: una autovia que va d’Inca a Manacor passant per Algaida. Ho sap la gent de Sencelles? Ara resultarà que l’autovia Inca-Manacor, pel senyor Rodríguez, havia de fer ziga-zaga per passar per tots els pobles del Pla. Posats a dir desbarats... La història d’aquesta carretera no ha acabat, n’estam ben segurs. Per tant la millor manera d’acabar el comentari d’avui és amb el clàssic .... Continuarà.

Han estat molts de dies sense escriure, en primer lloc disculpes. De vegades el panorama polític és poc estimulant. Però diumenge vespre vaig anar al cinema, i a la gran pantalla va sorgir l’estímul. “Good night, and good luck” és, certament, una pel·lícula estimulant, almenys ho ha estat per mi. George Clooney ha aconseguit amb aquest film una certa rellevància com a director independent, en el sentit que es dona a aquesta paraula als Estats Units. En ella es conta el cas real de l’enfrontament real entre el prestigiós periodista Edward R. Murrow, i el Senador Joseph McCarthy, president de la Comissió d’Activitats Anti-Nordamericanes, polític que va donar nom a tota una época, amb la “caça de bruixes” que va promoure: el “McCarthisme”, que des de llavors ha estat sinònim de tota activitat governamental dirigida a suprimir punts de vista polítics o socials no favorables al govern, arribant fins i tot a limitar les llibertats civils en nom d’aquesta lluita contra l’enemic “interior”.Hi ha qui afirma que amb les lleis antiterroristes aprovades per l’administració Bush després de l’11-S s’ha tornat d’alguna forma al McCarthisme. Ho llegia a un diari fa pocs dies: “Hoy en día, con las leyes antiterroristas, son muchos los que afirman en EEUU que han vuelto a superarse los límites que en el pasado se declararon sagrados.” El Mundo. Divendres 10 de febrer de 2006. També he sentit a alguna persona comparar la demagògia McCarthista, tan ben representada a la pel·lícula de Clooney, amb la demagògia de la lluita contra el terrorisme d’ETA que sentim aquests dies. Són comparacions odioses, sens dubte, però algún espectador de la vida política actual pot pensar, quan escolta les paraules de Joseph McCarthy de la seva pròpia boca, al film esmentat, que el tò del senador nord-americà no li resulta del tot extrany. Al film Murrow i la seva gent de la CBS desafien les tàctiques de McCarthy, i això produeix un greu conflicte. La reacció del senador serà acusar al seu adversari telvisiu de “comunista”, intentant argumentar un passat “anti-americà” del propi Murrow. Al programa “See it Now”, conduit per Murrow i els seus col·laboradors, els periodistes empren les pròpies paraules de McCarthy per desacreditar-lo, no necessiten fer més que això. George Clooney empra gravacions de l’época, de manera que és el propi senador qui apareix a la gran pantalla aquests dies per recordar-nos aquesta época funesta. A mi m’ha servit per recordar que la difamació, les acusacions sense cap fonament, sense cap prova, al final no condueixen enlloc. Que el ciutadà té dret a conéixer la veritat, i que quan la coneix és suficientment savi i just per sebre qui va equivocat. La història posa cadascú al seu lloc. Edward R. Murrow és una icona d’una forma de fer televisió, hi ha premis que duen el seu nom, i George Clooney ens ho acaba de recordar amb una bona pel·lícula. El record del seu adversari és menys agradable, Joseph McCarthy va ser defestrat pel propi Senat dels Estats Units, que va investigar algunes actuacions “poc clares”. “Good Night, And Good Luck” és cinema d’aquest que fa pensar, just per això vos recoman anar a veure-la, per pensar, i perque la història serveix, sobre tot, per aprendre dels errors del passat. Bona nit, i bona sort. ************************ PER CONSULTAR *********************** http://es.wikipedia.org/wiki/Mccarthismo http://www.historiasiglo20.org/BIO/mccarthy.htm

Una de les habilitats principals del PP d’Acebes, Rajoy i Zaplana és la pràctica permanent del canvi d’opinió, l’oblit constant dels fets passats que no els interessen. Tenen allò que s’anomena memòria selectiva. Deu ser això. Si no és així com s’explica que denunciïn un Codi Penal i un funcionament de la justícia que anava exactament igual durant l’época d’Aznar?Obliden, perque volen, que el Codi Penal amb el qual es va jutjar a Parot havia estat aprovat el 1973, sota el règim franquista. I aquest és el Codi que la Justícia, un dels tres poders independendent l'un de l'altra, s'ha aplicat durant les presidències d'Arias Navarro, Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar i Zapatero quan ha estat d'aplicació. I això ho dic perque el 1995 es va modificar el Codi Penal en el sentit d'endurir les condemnes al terrorisme, i tots els jutjats amb posterioritat han hagut de veure com se'ls aplicava la no acumulació de condemnes. Una modificació del Codi Penal impulsada per un govern de Felipe González, essent Ministre de Justícia i Interior Juan Alberto Belloch, i Secretària d'Estat de Justícia Teresa Fernández de la Vega. Tampoc té memòria el conseller d'Hisenda, Ramis d'Ayreflor, que exigeix sebre el contingut del pacte PSOE-CiU sobre l'Estatut de Catalunya, que és bastant públic, i oblida que la cessió del tram del 25 % de l'IRPF a les Comunitats Autònomes, es va acordar en secret a l'Hotel Majestic, a Madrid, entre Aznar i Pujol, afectant a tothom i sense participació de ningú. Una mica de serietat senyor Ramis. I a veure quan ens explica el seu vot al Consell de Política Fiscal. No sols hi ha aquests casos de desmemòria: la reivindicació dels papers de Salamanca feta per Fraga fa més de vint anys, la petició de vot contrari a la Constitució de 1978 que feren destacats militants actuals del PP. Denuncien que el sistema de finançament autonòmic és injust per Balears, i no recorden que es va aprovar quan Jaume Matas era ministre, i llavors deia que era el millor. O la molt recent campanya electoral a on deien allò de "Menos Impuestos"... i el senyor Matas va i ens puja l'impost d'actes jurídics documentats (és a dir, les hipoteques) a la primera oportunitat que va tenir. Una mica més de memòria ens vendria bé a tots, sobretot a la coherència interna del Partit Popular, però també a tots aquells que intentam fer-nos una idea aproximada del que pensen.

La nostra societat necessita parlar d’alguna cosa més que del dia a dia que marca la política del Govern de les Illes Balears. Les coses que feim, especialment en política, tenen un sentit, una raó de ser fonamentada en la ideologia de cada persona, del partit al que representa, de les circumstàncies en que es troba.Les arrels de l’acció política es troben en el món de les idees, en les línies escrites a tractats polítics i manifests que ja s’han oblidat però d’on provenen originàriament totes les iniciatives polítiques. El debat en torn a aquestes grans idees, per tant, és fonamental per impulsar els grans canvis que necessita un país. La història ens demostra com els canvis més importants que s’han produït han vingut marcats per époques de gran esplendor intelectual. El Renaixament italià, amb Dante com a principal exponent, la Revolució francesa, precedida per la feina dels enciclopedistes francesos, o la creació de l’estat del benestar després de la II Guerra Mundial, sota impuls dels governs socialdemòcrates europeus, els quals tenien el seu origen en les teories marxistes i tot el moviment que aquestes van generar. Duit aquest pensament a l’àmbit de la nostra res pública, la magror del debat polític ens hauria de preocupar. El canvi polític, el revulsiu social que requereix aquest, necessita en el seu origen d’un revulsiu en el món de les idees.

Es pot ser tolerant amb la intolerància? La història sembla voler demostrar-nos que no, la tolerància dels governs democràtics d’Europa amb l’Alemanya de Hitler va resultar fatal. Amb això no vull que entengueu un posicionament de principi en referència al tema que ocupa el títol d’avui: la caricatura de Mahoma. Aquest és un tema apassionant en la seva complexitat, que convida a una profunda reflexió sobre elevats conceptes com la llibertat d’expressió i la comprensió cap a creences i tradicions diferents de la nostra.Una afirmació clara i contudent de partida: la violència mai és legítima a l’hora de defensar una idea, per defensar les idees, les creences, els valors tenim l’arma de la paraula, de la raó. I qui prefereix l’ús de la violència perd bona part de les seves raons. A partir d’aquí s’ha de ser clar en la denúncia i rebuig de les agressions a ambaixades europees, a la crema de banderes o a l’assalt d’instal·lacions. Ja hem de lamentar la pèrdua absurda i inútil de vides humanes en una polèmica que va sorgir d’un còmic, d’una caricatura. Precisament quan un acudit gràfic sol ser una eina que demostra la intel·ligència tant del que la pensa i dibuixa, com del lector que entén el sentit i comparteix punts de vista amb qui ha creat l’acudit. Mirau per on un signe d’intel·ligència com és aquest ha incitat les més baixes passions, la irracionalitat més oposada imaginable a la intel·ligència. Sens dubte l’artista en qüestió tenia i té tot el dret a publicar la seva reflexió. Ara bé, també aquells que tenen conviccions religioses, una altra forma de percebre la realitat, tenen dret a sentir-se ofesos. No tenen dret a demostrar que estan ofesos cremant ambaixades i assaltat instal·lacions, però sens dubte tenen dret a sentir-se ofesos. Davant aquesta disjuntiva, cal que es demani perdó a qui s’ha sentit ofès? Com la reflexió, la pregunta és complexa, sobretot si s’interpreta que demanar perdó és com admetre barreres a la llibertat d’expressió. Tal vegada aquesta equació no té solució. En tot cas val la pena que entre tots perdem un poc de temps en posar-nos en la pell de l’altra, i pensar com hauriem reaccionat. Algunes reflexions finals, en forma de preguntes: l’Islam està extés des del Marroc fins a Indonèsia, a quants d’aquests països es produeixen fets violents de protesta? Són els mateixos països a on quasi diàriament tenim notícies d’altres fets violents per diferents motius? Si el foc s’ha extés amb tanta facilitat, no serà que la foguera ja estava preparada? Què ens ha duit a aquesta situació?

Abans la dreta tenia fama de gestionar bé, tal vegada per l'afinitat que es suposava entre els partits conservadors i lliberals amb l'empresa privada. Tal vegada era un tòpic perque els bons gestors dels serveis públics en general, a l'Europa democràtica a on s'ha consolidat un potent "estat del benestar" han estat els governs socialdemòcrates qui els han creat, impulsat, universalitzat. En tot cas a les Illes Balears hem tengut sobrats exemples darrerament per descartar definitivament aquest mite del bon gestor que acompanya als governs de dretes.Segurament en el subsconscient del poble sobirà encara resta aquella idea de que un polític de dretes, possiblement curtit en l'empresa privada, amb una idea clara de l'eficiència i l'eficàcia empresarials, pot gestionar millor el govern, l'administració pública en general. Clar que si analitzam en profunditat aquest pensament tot d'una ens adonarem de l'evident contradicció que hi ha entre la forma de gestionar l'empresa "privada" i l'administració "pública". La primera ha de cercar el benefici de la pròpia empresa, com és evident, la segona, la pública, ha de cercar el benefici del ciutadà. El president Matas ho va deixar sobradament clar en aquell debat que va dir que "lo común no es de ningún". Gestionant el Govern de les illes des d'aquest punt de vista no és d'extranyar que facin els exemples de mala gestió que hem vist en aquesta legislatura. En primer lloc caldrà que ens referim a la mala política econòmica del Govern, a l'endeutament a que han sotmés a la Comunitat Autònoma, que els ha duit a augmentar-nos els imposts (els actes jurídics documentats) i a no pagar factures a les Escoles o a empreses que fan serveis al Govern. La manca de previsió en general també és un exemple de mala gestió. Els recents successos del Col·legi Santa Isabel en són un bon exemple: a on són els estudis del govern sobre l'impacte de les obres del soterrament als edificis propers? no havien previst l'eventualitat dels tremolors a que sotmeten a barriades senceres de Palma? perque han necessitat dos desallotjaments per prendre una decisió? La imprevisió, evident en aquest cas, és una prova de mala gestió. El cas del nou hospital és una altra mostra de mala gestió del Govern actual. Ara resulta que no poden començar les obres perque no han fet els tràmits correctes per modificar el Pla General d'Ordenació Urbana de Palma, és a dir, han tret a concurs i pretenien començar una obra en un terreny que és il·legal fer-la. Un altra cas d'imprevisió. Però agravat pel fet que el Govern del PP s'ha entestat en fer el nou hospital en una ubicació que no té cap explicació. Els ciutadans mínimament informats saben que al costat de Son Dureta hi ha terreny suficient, de propietat pública, per construir el nou hospital. Si la prioritat del PP fos tenir un nou hospital l'haurien començat als terrenys de Son Dureta fa dos anys. Però sembla ser que la prioritat del PP NO ÉS tenir un nou hospital, la seva prioritat és una altra. Quina? No ho sé. En tot cas els ciutadans de Mallorca no tenen hospital, i aquest duu un retràs d'al voltant de dos anys, i aixó també és, com a mínim, mala gestió.