Res Publica segons Cosme Bonet

M’agrada pensar que les Bandes de Música van aparéixer, històricament, per democratitzar la música, perque quan els joves que havien fet el servei a la “Música” d’un regiment tornaven al poble eren capaços d’organitzar una banda, i amb aquesta interpretar música de sarsuela, arranjaments d’òperes, que fins al moment havient estan vedats a la gent més senzilla. Estam parlant de la segona meitat del segle XIX. I dins aquesta línia també van ser aquestes formacions les primeres que varen dur el “ball d’aferrats” als pobles. És per això que crec que no és casualitat que els anys 30 siguin uns anys “gloriosos” dins la història de les Bandes de Música. Vaig tenir l’oportunitat de fer una investigació sobre bandes de música els anys 30, la qual vaig centrar en el buidat de “La Almudaina” dels anys 1931 a 1936, els anys de la II República. Només vaig mirar els mesos d’estiu, però em va sorprendre la quantitat d’activitat cultural que hi havia a Mallorca en aquella época, i, concretament, la quantitat de Bandes de Música que existien en aquell temps. No només això, sinó que es podia llegir com anaven naixent orquestrines imitant les “band” americanes.La modernitat i la il·lusió que significà la II República també tenia la seva expressió musical. D’aquells anys data el I Certamen Provincial de Bandes de Música, primer i únic en la història de les Illes Balears. Existia la Banda de Música Provincial, també anomenada “Banda Republicana Provincial”, dirigida per D. Miquel Castellà, que era l’antiga Banda de nins de La Misericòrdia. Amb la República la “Casa de la Misericòrdia” va canviar de nom i era anomenada “Casa de Educación y Acción Social”, igual que el barri de la Soledat era anomenat “de la Llibertat”. La música també era ben present dins el moviment obrer, a la Casa del Poble el mes d’agost de 1935 constatam una festa amb l’Orfeó Proletari i els Ritmic Boys. També existia, i amb força anomenada, un Orfeó Republicà, vinculat al republicanisme històric. El pas-doble “La República en España”, descobert a l’arxiu musical de la Lira Esporlerina, i part de l’exposició que es fa a Alaró sobre la II República, és, de qualque manera, el lligam que 75 anys després feim amb aquella il·lusió. Aquesta és la seva breu història: El 15 Juliol de 1932 la Lira Capdellanense havia d’actuar, dirigida per Andreu Pol, a Es Capdellà, al dia següent actuà conjuntament amb la “Banda Republicana de Calvià”, dirigida pel mateix mestre, una actuació durant la qual s’interpretaria per primera vegada “España republicana” (sic), composta “ex-profeso” pel Sr. Andreu Pol, segons “La Almudaina”. Aquesta banda era, realitat, la Banda d’Acció Republicana, el partit de Manuel Azaña i d’Emili Darder, a Calvià. Ambdues bandes tornarien a actuar plegades a les festes de Calvià poques setmanes després. Després d’això poca cosa més en sabem. Fins que l’any 2000 apareix la còpia manuscrita signada per Vicenç Pol, director de la Lira Esporlerina els anys 30, segurament mai més va ser interpretat. Fins enguany. El trist epíleg d’aquest article és la realitat de les bandes de música els anys 40, 50 i 60. Molts dels joves dels anys 30 hagueren de canviar el clarinet o el cornetí pel fusell. A molts de pobles la música es silencià per sempre, o per molts anys. Fins a mitjans i finals dels anys 80 no hi hagué un renaixament. En definitiva, la història d’aquest pas-doble, nascut en un moment d’il·lusió, i 75 anys oblidat, no és més que el reflexe de tot allò relacionat amb la República, amb la idea que, sobretot, representava: l’esperança.

El conseller d'educació i cultura, el conservador Francesc Fiol, va defensar fa unes setmanes la implantació a Palma dels ultracatòlics Legionarios de Cristo, que fan comptes educar els infants a l’estil dels temps del franquisme, separant els alumnes per sexe. Curiosament el senyor Fiol s’escudà en la Constitució Espanyola en nom de la llibertat docent. És una demostració més de la política “neocon” del Govern Matas.Una política tal vegada molt lliberal pel que fa a la política econòmica... tan lliberal que no sabem si existeix tal política econòmica. Mesures com el Pla de Desestacionalització van esdevenir una forma de subvencionar els ajuntaments del PP. La resta es redueix a rodes de premsa i declaracions d’intencions que no arriben enlloc. Que ho demanin als sindicats. Clar que aquest lliberalisme econòmic ens agradaria, a molts de ciutadans, veure’l reflexat també en qüestions socials. Però en aquest aspecte el Govern de les Illes Balears és extremadament conservador. En debats com aquest al que ens referiem al principi, en que es fa evident el suport del Govern a la moral ultraconservadora de determinats grups religiosos aliats del PP, recorren a l’argument de la “llibertat”, però quan els mateixos polítics conservadors han de parlar de “llibertat” per als homosexuals que vulguin unir-se en matrimoni, o “llibertat” de no fer religió a l’escola... en aquests casos posen altres arguments per damunt de la llibertat. Realment no defensen la llibertat, està clar. El lliberalisme, entés com una ideologia de dreta o centre-dreta, que posi part damunt de tot la llibertat individual (inclosa la dels homosexuals i la dels pares ateus, agnòstics o simplement no-catòlics), aquest lliberalisme no existeix a les Illes Balears. I si existeix és minúscul, silenciós, apagat. Des d’una òptica d’esquerra trobam a faltar, entre les veus de la dreta, alguna opinió realment lliberal, especialment quan parlam de qüestions tan delicades com l’educació dels nostres fills.

Nascuts els darrers anys de vida del dictador, però sobretot educats i formats políticament en plena democràcia, la visió que la generació a la que pertany pugui tenir de la II República prové, com no pot ser d'altra manera, de la tradició oral familiar i/o dels llibres de història. Mai he cregut que la República fos una época conflictiva que directament conduís a la Guerra Civil, em sembla una mala forma de justificar allò que és injustificable: el cop d'estat, la dictadura feixista i la repressió franquista. La meva família va viure la guerra en el bàndol anomenat "nacional", el qual va aprofitar-se de la joventut d'aquella Mallorca per nodrir les files de l'exèrcit victoriós. La "tradició" familiar recorda sobretot les penúries, la fam de la pos-guerra. De la República se'n recorden les anècdotes locals, cap d'elles dolenta. Tal vegada que algú es va atrevir a cridar unes paraules mal sonants el dia del Corpus... en realitat res de dolent fins que va esclatar la guerra. Ans al contrari, he sentit contar els comentaris que es feien, les esperances que es dipositaven en la reforma agrària. Als carrers del poble una placa ens duu notícies d'aquella época: 14 abril 1932. L'escola va ser projectada i construïda per la República. Aquesta data gravada en pedra no l'han poguda borrar aquells que voldrien reescriure la història.Esperances, educació, llibertat són les paraules que em suggereix el mot "República". Més tard, als diaris de l'época, també hi trob una modernitat que em resulta extranya, desconeguda. Vaig tenir oportunitat, fa alguns anys, d'haver de consultar per un treball d'investigació històrica, la premsa d'aquells anys, de la prodigiosa dècada dels 30. Resultava increíble observar l'efevescència cultural, cívica, reivindicativa, que cobria pàgines i pàgines d'aquells periòdics. Cap notícia d'església cremada, cap element que ens faci pensar en el caos permanent que alguns han volgut descriure posteriorment. La veritat és tossuda. Aquestes mentides sobre la primera meitat de la dècada de 1930 desapareixeran i de la República en quedarà allò més important: els VALORS. Els valors que a Espanya van units a la paraula República són els de la Democràcia, la Llibertat, l'Educació, la Modernització, la Justícia Social, la Tolerància, el Progrés... hi van units des que el desastrós regnat d'Isabel II i la frustrada experiència d'Amadeu de Savoia dugueren als cappares d'aquella Espanya vuicentista a l'única sortida de la República. Amb una Constitució que ens sembla moderna i actual fins i tot ara, al segle XXI, cent trenta-tres anys després. Fou una experiència frustrada, sí, però un ideal que es mantingué com a única alternativa a una monarquia que tornà a fracassar durant el regnat d'Alfons XIII. Aquest és l'esperit a reivindicar, a recuperar, l'esperit de superació, d'esparança en el futur, d'optimisme, i, sobretot, els seus valors, aquells que es varen escriure a la Constitució de 1978, la més republicana de les Constitucions "coronades" que ha tingut l'estat espanyol. Avui més que mai podem dir ben alt i ben fort, que la democràcia que tenim avui és filla, hereva directa, d'aquella II República, la "niña bonita", que amb tant d'optimisme saludaven els nostres padrins tot just fa 75 anys.

D'enhorabona perque al Congrés dels Diputats, la cambra a on està representada la sobirania del poble espanyol, a on s'ha parlat recentment d'afers tan trascendentals com la pau, la fí del terrorisme, l'estatut de Catalunya... aquest dimarts passat s'hi va parlar de còmic. els que som aficionats a aquesta forma d'expressió cultural no podem fer menys que felicitar-nos pel reconeixement que significa la presentació d'una Proposta per crear el "Premio Nacional del Cómic", i que per començar s'hagi assolit la unanimitat. Una unanimitat doblement lloable en una legislatura tan complicada i crispada com està essent l'actual.Vull destacar el paper d'en Josep Bernales, secretari de cultural dels socialistes de Mallorca, en tota aquesta història, com a intermediari, amb altre gent, així com també el paper de l'Associació d'Amics i Víctimes del Còmic, i també de la diputada Carme Chacón, que ha preparat i defensat la proposició no de llei. Després d'un segle d'existència, en l'any que es compleixen els 50 anys de l'aparició del Capitàn Trueno de Víctor Mora, que els cappares d'aquesta Espanya del segle XXI coincideixn en la necessitat de que un Premi Nacional reconengui la tasca dels dibuixants, guionistes, rotulistes... Només pot ser qualificat d'una manera: de bona, boníssima notícia. El que deiem: esteim d'enhorabona. EL TEXT DE LA PROPOSTA: A la Mesa del Congreso de los Diputados En nombre del Grupo Parlamentario Socialista tengo el honor de dirigirme a esa Mesa para, al amparo de lo establecido en el artículo 193 y siguientes del vigente Reglamento del Congreso de los Diputados, presentar la siguiente Proposición no de Ley, relativa a la creación de una nueva modalidad de Premio Nacional dedicado al cómic, para su debate en Pleno. Exposición de motivos La historia del cómic supera ya un siglo de existencia. Considerado como un producto cultural propio de la modernidad industrial, su aparición está estrechamente vinculada al desarrollo de la imprenta y a la difusión de la prensa en los últimos años del siglo xix. La aparición del cómic o historieta, que es el nombre con el que se difunde en España, supone una innovación estética que en poco tiempo da origen a una nueva forma de expresión artística, así como a un nuevo lenguaje que hoy resulta identificable, comprensible e incluso familiar para la mayoría de la población de todo el mundo. Las viñetas, determinadas onomatopeyas o ciertas grafías, así como algunos de los protagonistas de estas historias, son hoy símbolos universalmente aceptados y, por tanto, con un poder de comunicación que pocos medios pueden alcanzar. Con los años, el cómic ha pasado a ser considerado como el "noveno arte". De hecho, ha logrado hacerse un hueco en grandes centros del arte mundial, como el Museo de Arte Contemporáneo de los Ángeles o el Louvre, de París, que en los últimos años han dedicado exposiciones a esta forma de expresión. Desde las primeras décadas del siglo pasado en nuestro país se han consolidado publicaciones dedicadas a este género. En la actualidad, el cómic en España cuenta con excelentes creadores de reconocido prestigio internacional. Sería deseable que estos creadores, así como los proyectos editoriales en los que se desarrolla su actividad, vieran recompensado su trabajo de igual forma que el resto de autores o disciplinas artísticas, para los que existen premios en reconocimiento de su labor. Por todo ello, el Grupo Parlamentario Socialista del Congreso de los Diputados, al amparo de lo dispuesto en el artículo 193 y siguientes del Reglamento de la Cámara, tiene el honor de presentar la siguiente Proposición no de Ley "El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a que, a través del Ministerio de Cultura, establezca un premio dedicado al Cómic."

El dilluns 3 d’abril es debatia al Consell de Mallorca una moció presentada conjuntament pels diferents grups de l’oposició. Aquesta proposta era, principalment, un homenatge i reconeixement als demòcrates de la II República espanyola que van sofrir la repressió, i han estat injustament oblidats durant setanta anys.La moció s’hagués pogut rebatre amb molts i diferents arguments, s’hagués pogut intentar pactar “per les bones” uns acords diferents, en fí, el debat democràtic i plural dona per molt, però no, el grup popular va optar per la via de la confrontació més crua i agressiva. Va optar per acusar a tota l’oposició de “viure al passat”, i va reivindicar que s’oblidàs el que havia succeït el 36. Resulta curiós, com a mínim, que en aquesta ocasió el PP demani “oblidar les víctimes”. La dreta creu que la Constitució de 1978 ha de ser com la llosa que segelli la tomba del silenci a la que s’ha condemnat als anònims herois de 1936. La consellera Aina Rado va ser contudent, i ho reflexa molt bé la premsa d’avui:”uns tenen carrers dedicats, d’altres encaran estan enterrats a les cunetes”. Ja m’és difícil entendre que s’oposin a unes mesures que són un simple homenatge a unes persones, amb noms i llinatges, i famílies, que varen ser assassinades en el marc d’un conflicte “incivil”. M’és difícil entendre que 30 anys després de la mort del nefast dictador encara no es pugui reivindicar tranquilament allò que va significar la II República d’intent de modernitzar i actualitzar Espanya. Però encara m’és més difícil entendre l’agressivitat i rancúnia amb que contesta el PP a aquest debat. L’odi que destil·len les seves afirmacions em resulta incomprensible, quan en cap moment, en cap línia, en cap paraula, en cap intenció la moció es refereix al Partit Popular, ni tan sols als partits de dretes de la II República que varen donar suport a la dictadura. No, en cap moment la moció parla de la dreta política, només parla de les víctimes, de les persones assassinades per pensar d’una forma diferent. Unes víctimes que estan al mateix nivell que les víctimes dels camps de concentració nazis. O no va ser Formentera un camp de concentració després de la Guerra Civil? Fa anys s’emprava una frase quan es parlava de la guerra civil. No en conec l’autor, però crec que és prou adequada al dramàtic debat de dilluns al Consell de Mallorca:”españoles, perdonad, pero no olvideis”. Això és el que l’esquerra demana, aquest abril de l’any 2006, NO OBLIDAR. Diuen que els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. No sé si és cert, però en tot cas, lluitem contra l’oblit, amb tranquil·litat perque avui, al segle XXI, tots esteim al mateix bàndol, el bàndol de la democràcia.

Al Ple del Consell de Mallorca d’ahir (3 d’abril) l’equip de govern de la institució es va despenjar batiant Ca’n Domenge amb un nou nom: Parc Mallorca. No sé si pensen que amb un canvi de nom “despistaran” a la ciutadania de la polèmica que ha envoltat aquest terreny propietat del Consell de Mallorca, polèmic d’ençà que el posaren en venda en unes condicions com a mínim “extranyes”. No és una tàctica nova, el PP també ha intentat jugar a embullar l’opinió pública anomenant l’hospital de Son Espases com a “nou Son Dureta”, i això quan sempre s’han negat a construir el nou hospital al solar de Son Dureta, un lloc a on tendrien unanimitat i tot el suport socal i polític.Hi ha més conexions entre els dos casos, estam parlant de projectes envoltats de polèmica a on política i negoci semblen, misteriosament, mesclar-se. Dos projectes en els quals hem viscut diferents i esperpèntics episodis de contradicció, confusió, diferència d’opinions... entre els dos socis de govern d’aquesta legislatura: PP i UM. Això sí, els dos partits es retroben a l’hora de dir NO a propostes en positiu de l’oposició. Ahir mateix PP i UM s’uniren per votar contra una moció socialista que demanava accions del Consell de Mallorca per ajudar econòmicament a les famílies que pretenguin accedir a un habitatge de protecció oficial (HPO). Al PP es veu que tant li és demanar que el 100% dels habitatges de Ca’n Domenge (ara Parc Mallorca, segons UM) siguin HPO, com inhibir-se del debat, amb “excuses” com aquesta tan estrafalària: la solució a tots els problemes d’accés a l’habitatge es solucionen amb l’hipoteca jove. Ho sé, sona a broma, però va ser un dels arguments del PP. A part d’aquest l’únic que van sebre dir és que la moció era oportunista i demagògica. L’argument que empren sempre per votar contra les propostes de l’oposició. Es veu que al seu manual només n’hi ha un d’argument, aquest. En fi, i seguint amb el tema, UM, en canvi, sempre ha estat “coherent” quan hem parlat d’HPO: ni en vol sentir a parlar. I s’ha tornat a amagar darrera el segon argument que saben: no tenen competències. Amb aquest argument han rebutjat sempre emprendre qualsevol mesura per facilitar l’accés a un primer habitatge als joves de Mallorca, per exemple. Clar que aquesta coherència UM només l’aplica en alguns casos, és a dir, l’aplica segons li convé. Perque si hem de dur l’argument coherentment a la seva acció de govern en altres casos: que fan, idò, fent política amb els caçadors si no en tenen competències? El colofó d’aquest ple, tan llarg i divertit com sempre, va ser el portaveu del PP demanant públicament que s’oblidàs les víctimes de la repressió franquista, així de cruu. I UM amb la boca ben tancada. Però això dona per molt més, per tant... CONTINUARÀ.