Res Publica segons Cosme Bonet

Resulta curiós, per no dir penós, i val la pena denunciar un cop més el doble llenguatge del PP. El mateix partit que ara dóna credibilitat al diari Gara i a l'entorn d'ETA, i vol fer mentider el Govern de l'estat, i que fa uns tres mesos restava tota credibilitat al mateix entorn d'ETA quan anunciava l'alto el foc permanent. El mateix partit que quan Otegi desmenteix Gara torna a la postura de no donar credibilitat a un i si a l'altre (segons els convengui, clar).

És el mateix partit que ara diu que no es pot parlar amb els assassins de Miguel Ángel Blanco, el mateix partit que just 22 mesos després de l'assassinat del jove regidor d'Ermua es va reunir amb ETA a Zurich per negociar amb la banda terrorista. Recordau la dada: just 22 mesos.

I no només es reunien amb ETA, sinó que el Govern al que donava suport aquest partit va apropar els presos a Euskadi, es va reunir amb Herri Batasuna i va fer la consessió política, va pagar el preu polític, de denominar com "Movimiento de Liberación Vasco" a la banda terrorista ETA.

El PP, doncs, va pagar un preu polític el 1998, el PP va negociar amb els assassins de Miguel Ángel Blanco el 1998.

El 2006 el PP vol oblidar el passat recent (igual que volen oblidar el passat més llunyà), i segueixen donant un espectacle de doble moral, de doble llenguatge, de demagògia que els aboca a l'absurd polític. I, per desgràcia, amb ells a molts de ciutadans.

Un titular a un diari d'avui:"Rodríguez rechaza el acuerdo con Mesquida y le recuerda que la Guardia Civil es competencia estatal". Imagin que aquesta és la resposta del conseller d'interior a la proposta del Director General de la Guàrdia Civil d'arribar a acords per tal de poder millorar les infrastructures de la Benemèrita a la nostra Comunitat. Resulta curiós que sigui el mateix Govern que, tenint competència exclussiva en matèria de carreteres, hagi estat anys reclamant un conveni, que realment no volia. La llengua bífida de la dreta queda un cop més al descobert amb aquesta "boutade" del conseller Rodríguez. El doble llenguatge, la doble moral, el doble discurs són el pà nostre de cada dia. Rodríguez ahir, amb aquest simple comentari, va deixar ben clar quina és l'actitud del Govern Matas, en termes generals: no volen cap acord amb el Govern estatal, no fos cosa que es poguessin apuntar qualque medalla. Pels seus fets els coneixereu, i per les seves paraules. No era així?

Aquests dos personatges tenen alguns punts en comú i alguna diferència... endevinau-les. Són o han estat presidents de govern? Pertanyen o pertanyien a governs de signe conservador? Es va descobrir que els seus col·laboradors espiaven al partit de l'oposició? Va dimitir algun d'ells per les greus implicacions del fet d'haver-se provat que, efectivament, els seus col·laboradors havien espiat?

És realment difícil la tasca de l'esquerra en aquest país. Facis el que facis, diguis el que diguis, normalment no rebs molts de suports, almenys a l'opinió publicada, rebs garrot, poques ditades de mel. Resulta curiós, fins i tot còmic, que quan, per posar un exemple, dones suport a una plataforma això és oportunisme, o arriba tard, o el compromís no és de fiar... o bony o bua. Davant tan solitari panorama només ens queda ser escèptics amb els escèptics, dubtar dels que dubten i seguir treballant, recordant que aquell a qui deien en "sosoman" els va donar una lliçó a tots, i ara és el president del govern, el que ens ha tret de la guerra, el que està intentant acabar amb el terrorisme i assolir la Pau, el que ha donat la cara per la reforma dels estatuts d'autonomia, el que posa més nerviós a la dreta, el que els exaspera.

La tolerància, remuntant-nos a Voltaire, és bàsicament llibertat de consciència, i, per tant, respecte cap a les idees que lliurement tenen els altres. Això significa que la llibertat de consciència, la tolerància, és una de les llibertats fonamentals en tot règim democràtic. És un dels pilars de la democràcia.

Voltaire sostenía: "Si en Inglaterra hubiera una sola religión, su despotismo sería tremendo; si sólo hubiera dos, los ingleses se degollarían entre sí; pero, como existen treinta, no les queda más remedio que vivir contentos y en paz."

Voltaire, com un altre gran "pare" de les idees lliberals (lliberals de veres), Locke, afirmaven que són necessàries les lleis que garanteixin la tolerància, per tant, que treballin contra el dogmatisme, contra el fanatisme.

No sé si és el dia més adequat, no sé si tothom entendrà el sentit d'aquestes reflexions. Però veient els diferents canals de televisió avui, sentint els xiulets dels exaltats de groc i blanc al president del Govern, he recordat Voltaire, he cregut que avui es mereixia unes línies en aquest modest blog.

Salut i llibertat.

He sentit per la ràdio que Rajoy anuncia que el PP no es sentirà compromés amb cap acord que s'arribi dins el procés de pau amb ETA. Això que vol dir? Que si un dia tornàssin a governar tornariem a la situació de violència prèvia a l'alto el foc? Em sembla que en aquests moments el PP comença a anar excessivament passat de rosca. Han perdut completament la perspectiva i s'estan amollant per una capavallada que els està accelerant, sense que sàpiguem a on poden arribar. Frenin, senyors del PP, estan jugant amb el futur de tots, no només amb el seu futur polític personal.

El PP és especialista en demanar responsabilitats als altres i eludir les pròpies. Ho torna a demostrar en el cas Bitel. El partit més implicat en casos de corrupció a les Illes Balears des de la creació d'aquesta Comunitat Autònoma torna a exhibir en aquest cas una barra extraordinària per tirar pedres a les teulades dels altres. És un intent fútil de despistar una ciutadania que ja sap perfectament quin és el seu joc. Fent una mica de història està bastant clar: Zeus-Torcal, Brokerval, Túnel de Sóller, cas Calvià (el primer), Bitel, Mapau o Formentera, el cas de Jaume Font condemnat per frau electoral, el cas del portaveu del PP a Algaida condemnat per pederastia, el cas de les quadres de l'ex-batle PP de Ses Salines i els seus 11 implicats (tots PP), el cas de les cintes de Santa Margalida, el trànsfuga Joan Thomàs de Calvià, el cas almenys sospitós i tan recent de la moratòria de l'Ajuntament d'Andratx que pressumptament afecta a tots els promotors, excepte a un que va entrar el seu darrer projecte fa pocs dies, i que casualment és el batle (abans era independent, però ara és PP). Vaja... que n'hi ha a voler i me n'he deixat el camí, alguns com el tema de l'Hospital de Son Espases i les possibles requalificacions urbanístiques i per tant negocis que hi ha al voltant, però no m'atrevesc a denominar-ho "cas"... encara. El que li deien avui al sr. Matas: prengui exemple de Nixon, no és que hi hagi molts exemples a prendre però va retirar-se a temps...

Pel seu interés crec que val la pena reproduïr la Declaració que va fer ahir el Parlament Europeu, llàstima que encara ara hi hagi polítics (partits polítics fins i tot) que no vulguin condemnar un cop d'estat anti-democràtic com va ser aquell del 1936.

DECLARACIÓN SOBRE

LOS 70 AÑOS DESPUÉS DEL GOLPE DE ESTADO DEL GENERAL FRANCO EN ESPAÑA

Estrasburgo, 4 de julio de 2006

Un grupo de 200 diputados solicitó con sus firmas una pregunta oral a la Comisión y al Consejo  cuyo objeto era un debate sobre "la condena al régimen de Franco en el 70 aniversario del golpe de Estado franquista".

La Conferencia de Presidentes no aceptó esta petición. Consideró más oportuno efectuar una declaración del Presidente seguida de las tomas de posición de los diferentes grupos políticos sobre el significado de esa fecha, lejana ya en la Historia.

Siete décadas nos separan del 18 de julio del 36. Casi la esperanza de vida de la generación de españoles que protagonizamos la transición a la democracia. Una transición considerada modélica pero cuyo éxito necesitó de olvidos selectivos o de aplazamientos de la memoria que ahora emergen en un proceso de recuperación que llena las librerías y se plasma hasta en Leyes.

Como les dije hace 2 años, yo pertenezco a esa generación, como muchos de los diputados españoles que están aquí,  y es inevitable que mi relación personal con el pasado determine mi recuerdo.

Pero mi declaración es una declaración institucional, como Presidente de esta Cámara, y mi recuerdo de hoy debe ser un acto político que trasciende lo personal. Porque traer al presente nuestro pasado es un acto de la voluntad que tiene que ver con el futuro que queremos construir. No sólo sobre las perecederas memorias de cada cual sino sobre la Historia, que no se recuerda, sino que se aprende y por ello mismo se puede compartir.

Y la Historia nos dice que ese día, parte del ejército español se alzó contra el gobierno de la II República elegido democráticamente por los españoles en 1931.

Se frustró así una gran esperanza. Porque esa República había llegado con el ánimo de propiciar la democracia, y abordar reformas pendientes de gran calado: la reforma agraria y la militar; la separación entre la Iglesia y el Estado; el establecimiento de la Seguridad Social; la concesión de estatutos de autonomía para las regiones; y la instauración de derechos como el del voto de las mujeres y el divorcio en una sociedad profundamente patriarcal.

Aquellas reformas de nuestra II República se convirtieron en punto de referencia para muchos países europeos. La II República fue la referencia de una nueva democracia en la periferia de Europa. La nueva frontera de la democracia en Europa.

Una democracia que por aquellos tiempos pasaba difíciles circunstancias porque se había hundido en Italia, Grecia, Polonia, Hungría y Alemania.

Por eso, aquel golpe militar no sólo dio origen a una guerra larga y cruel en España, sino que acabó además con aquella "Esperanza de Europa" de la que habló André Malraux.

La guerra española no fue sólo una guerra. Y no fue sólo española. Fue también un enfrentamiento ideológico entre quienes defendían dos sistemas opuestos. Volvían "las dos Españas" de Larra, Ortega y A. Machado. Y a cada español, una de las dos Españas le iba a helar el corazón.

Pero si hubiera sido sólo una guerra entre españoles no hubiera durado tanto porque nuestras propias fuerzas no nos lo hubieran permitido.

La guerra española marcó,  además,  una hora decisiva para el mundo. Y el conflicto español tuvo una trascendencia internacional de enorme magnitud. Desde 1936, los futuros beligerantes de Europa en la II Guerra Mundial, comenzaron a enfrentarse directa o indirectamente en la guerra civil española. España fue la "primera batalla de la II Guerra Mundial", convirtiéndose en banco de pruebas de una guerra futura que devastaría Europa.

Por primera vez en la historia europea, se experimentó en España el bombardeo de poblaciones civiles. Hubo en España muchos Gernikas. En España dejaron la vida, en ambos bandos, europeos que murieron por sus ideas. Madrid, Jarama, Belchite, Teruel, Guadalajara y el Ebro, guardan la memoria de muchos nombres europeos.

Para algunos de ellos, la guerra española era "la última gran causa". Para otros, una "cruzada". Yo recuerdo la cruzada. Los obispos saludando al modo fascista, rodeando generales, en la entrada de las iglesias. También recuerdo los cementerios llenos de fusilados de un bando y de otro. Para todos, la guerra más apasionada en la que por primera vez se enfrentaban las grandes ideologías del siglo XX: las democracias, el fascismo y el comunismo; guerra de religión y lucha de clases; revolución frente a reacción.

Este enfrentamiento se prolongaría en Europa. Y también se prolongó en España una vez que la guerra hubo acabado. Porque no fue sólo una guerra. Hubo también una posguerra. Una posguerra dura y larga donde no se trataba ya de ganar al enemigo, puesto que la guerra se había ganado. Se trataba más bien de erradicarlo para mantener un sistema que por mucho tiempo obligó a que España fuera ajena al proceso de democratización y también al de reconstrucción que vivió Europa gracias al Plan Marshall.

Muchos colegas de los países del Este tienen en la memoria el aislamiento que sufrieron como consecuencia de Yalta y del telón de acero que los separó de la Europa libre, democrática y próspera.Y así ha sido. Pero se recuerda menos que en el Sur de Europa hubo países, España y Portugal, que  también se vieron aislados de este movimiento y permanecieron durante mucho tiempo bajo dictaduras militares.

La derrota de la República en abril del 1939 fue el prólogo de la devastadora II Guerra Mundial. También Europa conocería la guerra total con su secuela de sufrimientos para la población civil.

Y serían también españoles los que dejarían sus vidas en suelo europeo, también en ambos bandos, y sus nombres quedaron enterrados en Leningrado o Berlín, u honrados al liberar París o Estrasburgo con las tropas aliadas. En sus caras se veía el entusiasmo de creer que esta liberación continuaría hacia el Sur...

Recuerdo que un congresista norteamericano me reprochó hace unos años que los europeos habíamos sido poco agradecidos con el esfuerzo de liberación que los Estados Unidos habían hecho con Europa.

Yo le respondí que en lo relativo a España ese esfuerzo brilló por su ausencia porque el régimen militar les fue útil en la guerra fría y se olvidaron de liberarnos. En palabras de Salvador de Madariaga, cuyo nombre figura en uno de nuestros edificios, "Antes de 1936 todos los españoles vivían en España y en libertad. Hoy, -escribía en 1954-, unos cientos de miles viven en libertad desterrados de España, y el resto viven en España desterrados de la libertad".

España en 1975 empezó a convertirse en un territorio de libertad y convivencia. Europa lo había hecho en 1945, y en 1957 empezaba a construir las bases de una comunidad europea basada en la democracia y la libertad.

Nuevas generaciones han abierto nuevas exigencias políticas respecto al futuro y respecto al pasado. Se han encontrado con una guerra y con una dictadura clausuradas.

Cuando hoy se habla en España de reparación moral de las víctimas, lo que queremos hacer es discutir la memoria activa de nuestro país, de nuestra sociedad para asumir la carga plena de nuestro pasado. Para honrar a todos los muertos. No discriminar en la memoria a aquella parte que nos pueda resultar cómoda. No encerrarnos en las mentiras que consuelan y afrontar las verdades que alumbran.

Heridas dolorosas que han cicatrizado en Europa pero que siguen en la memoria de muchas personas porque en su día no pudieron exorcizarlas. 

Y eso es lo que da sentido a un acto como el de hoy. Aquí, en el Parlamento Europeo. Para enfrentar al pasado vivo de una parte de la memoria de nuestro Continente. Para no repetir los errores de ayer. Para condenar críticamente a sus responsables. Para rendir homenaje a sus víctimas. Para expresar nuestro reconocimiento hacia todos los que combatieron por la democracia, padecieron persecución e impulsaron el retorno de España a Europa como nuestra patria común.

Muchas gracias

Diferents consellers insulars del PP s'han definit al Ple del Consell de Mallorca com a "lliberals", front a l'oposició d'esquerres, a la que qualificaven de intervencionista. De la seva argumentació he deduït que es consideren a si mateixos com a lliberals pel fet de defensar la iniciativa privada, els drets dels propietaris de terrenys a fer amb ells el que vulguin, i també per possibilitar l'aprenentatge en tres llengües, i afavorir l'escola privada, ja que així donen majors opcions d'elecció als ciutadans.

Per contra, sembla ser que consideren a tota l'esquerra en bloc com a "intervencionistes" pel fet de defensar que una institució com el Consell Insular de Mallorca pot denegar l'interés general a un propietari i impedir-li fer negoci a costa del territori, amb l'argument d'un interés general superior que és la preservació d'un paratge emblemàtic. També ens consideren intervencionistes per dir que el Decret de Trilingüisme afavoreix l'ensenyament privat, perjudica els centres públics, crea situacions de desigualtat.

És una distinció simplista, dit això amb el major dels respectes. De fet no tenen res que veure amb Tocqueville, lament decebre'ls però de lliberals en tenen poca cosa més enllà d'un lliberalisme econòmic a ultrança que en realitat no és tal, com estan demostrant amb significatives mesures polítiques. Del lliberalisme clàssic n'han perdut pel camí la defensa dels drets individuals (més enllà del dret a la propietat), n'han perdut el laïcisme. Perque aquests mateixos consellers que es proclamen lliberals amb grans paraules, pertanyen al partit que s'ha oposat l'ampliació de drets i llibertats que ha significat, per exemple, la llei de matrimonis homosexuals. El PP, el partit dels auto-definits com a lliberals, és el partit que es manifesta al costat de la jerarquia eclesial per exigir l'ensenyament de la religió catòlica, i el tracte privilegiat cap a aquesta confessió per part de l'estat. Això és intervencionisme, intervencionisme moral, però intervencionisme al cap i a la fí.

Aquesta és l'animalada del dia que hem seleccionat. Aproximadament l'afirmació era així:"si se da o no se da el interés general al golf de Son Real nos importa un comino". Ho deia un conseller insular del PP durant el debat de la moció del PSIB-PSOE sobre la suspensió dels tràmits d'interés general per al golf de Son Real. Aquest conseller conservador, parlant des d'un suposat lliberalisme (al PP no admeten encara el que són: ultras, ultraconservadors, neocons autòctons), acusant a tota l'oposició d'intervencionisme (¿?), i defensant els drets del propietari a sol·licitar l'interés general. Cosa que no vol dir que el Consell Insular estigui obligat a donar-lo, naturalment. Idò bé, parlàvem del golf de Son Real, debatiem la conveniència o no d'aturar els tràmits, i al conseller insular del PP "le importa un comino".

Aquest dilluns el Consell de Mallorca té ple, i en ell s'hauran de debatre dues mocions del PSIB-PSOE. Una d'elles, presentada o plantejada almenys, abans de que apareguessin les transcripcions de les gravacions al batle Del Olmo, demana la paralització del projecte de Golf de Son Real. L'altra, que va ser explicada en roda de premsa pel conseller insular Antoni Alemany, serà duta al Ple per la via d'urgència i demana la suspensió de la tramitació de les Normes Subsidiàries de Santa Margalida. Ambdues mocions responen a les sospites sobre la forma de funcionar de l'Ajuntament de Santa Margalida, un cas que si bé encara es troba en procés de investigació per part de la Fiscalia, ens situa davant una preocupant eventualitat: que tant el Golf com les Normes Subsidiàries siguin finalment aprovats i es demostri que s'han fet a canvi de favors "monetaris". En definitiva, el que es demana és que es faci una mena de "suspensió cautelar", a l'espera de que s'aclareixin uns fets que invaliden de ple tota la gestió feta pel batle Del Olmo i els seus socis de CPU.

No serà el primer cop que els socialistes plantegem el cas del Golf de Santa Margalida al Ple del Consell, el mes passat PP i UM varen rebutjar la idea d'impulsar un "Parc Arqueològic" a Son Real. Vist el que ha aparegut després no extranya. Estam davant la política al servei d'uns pocs, la política al servei dels negocis, la política feta, dissenyada, executada per als poderosos.

En aquest cas parlam de pressumpta corrupció, però, sense que siguin pràctiques il·legals, tenim cada dia mostres de que pràcticament tota la política que fa la dreta del país va encaminada a beneficiar els més beneficiats de la nostra societat, ho ha dit en alguns articles clarividents en Miquel Payeras aquests dies, referint-se al darrer exemple que ens ha posat el govern ultraconservador de Jaume Matas: l'impost de successions. El PP ens duu cap al model de l'Antic Règim, a la fosilització de les fortunes, a la consolidació dels rics d'ara. Política per als rics, polítiques per enriquir encara més als rics, parlant amb senzillesa, això és el que tenim sobre la taula, a Santa Margalida i als escons del Parlament. A Mallorca resulta patèticament evident que no ens governa Robin Hood, sinó el Sheriff de Nothingham.