Res Publica segons Cosme Bonet

Un molt bon amic, d'aquests que coneixen les aficions i les curolles (que hem compartit molt sovint) m'envia una imatge que no puc evitar de penjar al blog. Qui no recorda al grandiós Mazinger Z de la nostra infatesa? Les aventures de Koji Kabuto i el titànic robot, lluitant contra el mal, encarnat en el barbut doctor Infern i els seus "Brutos mecánicos".... Doncs aquí en tenim la darrera versió:

 

 

S'ha de ser curt de gambals, un tros de banc o un cap de fava, triau l'opció que mes vos convenci, per fer el que va fer un "joven finlandés": Un finlandés rompe una oreja de una estatua de la isla de Pascua para llevársela a casa. El joven de 25 años se enfrenta a una pena de prisión o a una multa por desfigurar el Moai.

No importa anar a l'illa de Pasqua per contemplar els desastres que fa la ignorància amb el patrimoni històric...

Felanitx: l’oposició exigeix responsabilitats per l’esbucament de les timbes.

O recordau el Pont d'es Tren?

O un que conec d'aprop: Multa de 175.000 euros por dañar restos romanos. El expediente propone sancionar a un particular por destruir las necrópolis de Sa Marina Gran y Sa Carrotja de Ses Salines.

En els tres casos podrieu pensar que no són comparables a arrabassar un tros d'orella d'un Moai. Si pensau així permeteu-me que discrepi. Els tres casos que he esmentat en referència a la nostra illa tenen un punt en comú: el menyspreu absolut de les administracions públiques cap al patrimoni històric: passivitat absoluta en el cas dels Ajuntaments de Felanitx i Ses Salines en el seu moment, que no actuen si no és per pressió (i dic que conec bé, i personalment, el cas de Ses Salines), o absolut i actiu menyspreu pel llegat històric, arquitectònic i artístic en el cas del Pont del Tren.

Simptomàtic, per desgràcia. Les administracions responsables en els tres casos tenien el mateix color polític, que no esment però podeu suposar, pot ser el partit menys sensibilitzat en aquests temes, però al mateix temps fruit de la percepció d'alguns polítics, batles o batlesses, consellers o conselleres, de que al seu electorat li és ben igual si es destrueix el patrimoni, siguin les timbes, els fossats del cònsul Metel, o el Pont d'en Bennàssar, tant se val, per ells no representa res, però són (o eren) part de la nostra història, del nostre passat, sense el qual estam condemnats a repetir els errors, com es sol dir.

O per ventura volen seguir cometent els errors? Oblidar i seguir igual? Igual és una forma d'actuar habital en ells, qui sap. Esperem que no, vist el que veim darrerament.

 

Deia ahir que havia tengut uns dies de molt de trui, i que a la fí aquesta darrera setmana (santa) havia tengut temps per navegar per la xarxa, i posar-me al dia del que passa pel món. Avui, seguint amb la sana costum d'estar informat d'un lloc i d'altre, m'he topat amb una notícia que de tot d'una no m'ha cridat molt l'atenció, ja veureu per quin motiu:...

"Guerra fraticida en Nuevas Generaciones del PP", i subtitulat:"Las tensiones campistas-zaplanistas 'alcanzan a la cúpula nacional'." Tot això a El Plural. D'aquest digital es podria pensar que té una certa tendència a l'esquerra. Però bé, no m'ha sorprès la notícia perque per al PP, després de la derrota del 9 de març, aquest tipus de situacions a poc a poc esdevindran quotidianes.

Si llegiu la notícia per ventura quedareu cabells drets com ha quedat jo: amenaces de mort, sms misteriosos, grups i subgrups interns clavant-se "ganivetades" polítiques... Ho he volgut contrastar, i aquí vos deix dos titulars per acabar de posar-vos en situació:

NNGG de Valencia denuncia amenazas de muerte de miembros del propio PP.

Ignacio Uriarte confirma la dimisión de José Luis Bayo al frente de NNGG de Valencia. Uriarte desliga la dimisión de las amenazas recibidas por miembros de la organización.

La font no és gens sospitosa de ser pro-PSOE, ni res de semblant, és el periòdic del senyor Ramírez.

El terme "ganivetada" ("puñalada") per desgràcia no resulta extrany en les lluites internes fraticides dels partits polítics, però no record mai cap notícia d'haver arribat a aquest nivell... i això l'organització juvenil, ves a sebre que faran "els grans".

 

M'he decidit a escriure alguna cosa, un altre cop, al blog, tot i que contràriament al que pensava les setmanes post-electorals m'han retornat al dia a dia amb una forta càrrega de feina. El cert és que després de les dues setmanes de campanya electoral pròpiament dita el còs demanava un cert descans, i aquest no ha arribat fins aquesta Setmana Santa. Descans que sens dubtar-ho he aprofitat per posar-me al dia pel que fa al panorama polític... ja sabeu allò de que els arbres no deixen veure el bosc, i l'arbre del Consell de vegades em tapa bastant el bosc, en fí.

Aquests dies un obria els diaris (en paper o a la xarxa) i es trobava amb un panorama polític apassionant per a qui agradi la matèria, les "quinieles" sobre el nou Govern de l'estat, el procés intern del PP a l'estat, i també a les illes, a on s'hi sumen l'aparició de nous escàndols que lliguen corrupció i política, per a desgràcia de tots. En l'àmbit internacional les primàries demòcrates que mai no acaben, o els fets del Tíbet...

Tot plegat convida a l'anàlisi tranquil d'una realitat política que es demostra molt més mutable del que podríem pensar. Ni era tan evident que Rajoy marxaria després de perdre les eleccions, ni es preveia una debacle interna al PP balear com la que passa actualment, s'havien d'aclarir les primàries demòcrates al febrer... i jo no havia sentit a parlar de possibles conflictes interns a la Xina que fessin perillar unes Olimpíades que es presentaven com a mostrador d'una República Popular Xinesa moderna, capitalista...

En definitiva, un cop més els fets demostren que en política no es pot donar res per segur. Per la meva part el que m'interessa especialment és pensar i cavilar sobre com quedara el panorama polític a les Balears entre el 2008 i el 2011, si un mira enrere veu que durant els anys 80 hi va haver una certa estabilitat, amb una AP i un PSOE equilibrats (guanyant espai AP progressivament), amb un centre ampli on hi havia UM i CDS en alguna elecció, i un PSM a l'esquerra que mantenia un nombre estable de representació, no molt alta. Als anys 90 i fins al moment actual un PSOE en decliu i el pacte pre-electoral PP-UM de 1991 dibuixaren la posterior "hegemonia" del PP, que acabaria controlant tots els consells insulars, i intentaria aniquilar UM. El resultat fou un panorama, entre 1995 i el 2007 a on coexistiren un PP molt fort, un PSIB-PSOE en les seves hores més baixes (recuperant-se a partir del 1999), una UM molt reduïda, un PSM amb els seus millors resultats històrics, i una aparició permanent d'EU-Els Verds en el panorama parlamentari balear. Això es romp el 2007, quan la "derrota" parlamentària (no electoral, encara, aquesta s'ha produït el 9 de març) del PP, en comparació amb la del 1999, és més contundent des del moment que el PSIB-PSOE recupera distància parlamentària, pel que fa a la resta de l'arc parlamentari UM es manté estable i apareix el Bloc agrupant l'esquerra ecologista i nacionalista.

L'experiment frustrat d'Unitat, la constant crescuda del PSIB-PSOE (el partit més votat a Balears, i amb fortes crescudes a totes les illes, especialment a Palma i la Part Forana de Mallorca), la crisi del PP i la qüestió del lideratge intern a l'UM post-munarista obren un panorama de futur incert, segurament diferent del que hem conegut fins ara, i per això mateix apassionant.

ETA ha assassinat a un ex-regidor socialista, Isaías Carrasco. La pitjor notícia que podiem tenir. Que dir? Ho lament profundament, per la família de la víctima, pels seus amics i coneguts. Per tot.

 

 

Aquests darrers dies de campanya tenc sensacions contradictòries. He anat a mercats, participat en mítings, parlat amb molta gent. Alguns creuen que les enquestes ja han decidit qui guanyarà les eleccions, d'altres creuen que hi ha molta gent convençuda pel discurs xenòfob del PP. Curiosament són nombroses (relativament) les persones que m'han fet aquest comentari: el discurs contra els inmigrants del PP hauria estat el que més ha calat.

 

És un discurs gairebé "anti-sistema", un discurs Lepenista com hem comentat en alguna altra ocasió. Simple, dirigit a un sector molt concret de la societat. Un sector al qual el PP no ha convençut amb el seu discurs sobre l'economia. Em resulta curiós que la dreta hagi perdut la credibilitat en el camp de l'economia, que no sigui capaç de donar més garanties que un partit socialdemòcrata com és el PSOE, i hagi hagut de recórrer al discurs simplista contra els inmigrants.

Per ventura no m'hauria de sorprendre, el discurs del PP que ha calat és el de la catàstrofe. Veus a la televisió entrevistes fetes al carrer, algun que diu... "guanyarà ZP, però serà un desastre perque Espanya va cap a la catàstrofe". I et demanes de quina catàstrofe parla? Espanya es romp, negociació amb ETA, família rompuda... bla, bla, bla... són els diferents temes del PP completament esgotats, buits de cap contingut perque els Estatuts d'Autonomia estan aprovats i Espanya no està "rompuda" com diuen ells, les famílies segueixen com sempre, i la lluita contra el terrorisme ha tengut éxits sonats durant els darrers mesos... de quin país parlen aquesta gent?

Quan ho penses detingudament arribes a la conclusió que el PP no té un discurs sòlid ni convincent, per això han recorregut al "corazón"... al discurs de la por. Increíble, lamentable, però cert.

La tranquilitat la dona la sensatesa i intel·ligència col·lectiva que històricament han demostrat els ciutadans de tot l'estat espanyol en els moments claus. Pensa-hi, diumenge ja és 9 de març, eleccions generals, i ens hi jugam molt.

Acab la campanya al Blog amb poesia, he cregut que és la millor que reflexa el meu estat d'ànim, el meu missatge final:

Ara mateix 

 

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

 

            Miquel Martí i Pol

 

La nina d'en Rajoy va ser l'estrella sens dubte del primer debat, basta anar al Youtube per veure com ha triomfat el tema... me qued amb aquest....

... riureu una estona... 

Però no vos relaxeu massa.... diumenge 9-M a votar tothom!!!

Seguiu la campanya.

He insistit en els mítings ens els que m'ha correspost intervenir que és important anar a exercir aquest dret constitucional, bàsic, que és el dret a vot. És important perque és la vertadera base de la nostra democràcia, que no tendria cap sentit sense el sufragi universal, lliure, secret... que durant tants d'anys va estar privat a les generacions que ens precediren.

Un vídeo optimista, positiu.... per animar-vos a exercir cívicament el vostre dret a vot el proper 9 de març.

 

 I recordau: no és el mateix. Per molt que diguin.

Seguiu la campanya.

 

Mirau per on això és la traducció al castellà de la famosa editorial del Financial Times, citada al debat d'ahir, un mitjà de comunicació gens sospitós de pro-PSOE, imagin, i que parla clar sobre el PP i la seva campanya:

La campaña de las elecciones generales españolas, que está alcanzando ahora su clímax, ha sido un espectáculo poco estimulante. Ante un trasfondo de una economía debilitada por el fin de los créditos baratos y una aguda corrección del sector inmobiliario, los contendientes parecen estar tratando de sobornar o asustar a los votantes.

Resulta extraño: España se ha convertido en las tres últimas décadas en una democracia confiada y próspera. Por primera vez la riqueza se ha propagado por lo que durante siglos fue un país desigualmente desarrollado, si es que algunas regiones estaban siquiera desarrolladas. Si se limitaron a escuchar a los políticos españoles, probablemente no se hubiesen enterado de ello.

La vida pública española se ha polarizado mucho. El derechista Partido Popular en la oposición, que estuvo ocho años en el poder tras 14 de reinado socialista, sigue sin reconciliarse con la derrota en las pasadas elecciones tras los atentados con bombas contra trenes en Madrid por jihadistas norafricanos.

I segueix -->

En lugar de actuar como oposición parlamentaria, el PP ha tratado de impugnar constitucionalmente las principales iniciativas de los socialistas, en lo que fue un esfuerzo para paralizar al Gobierno. Mariano Rajoy, su mediocre líder, no ha logrado salir de la sombra de José María Aznar, el ex presidente del Gobierno, y se ha confabulado con la jerarquía católica en una histérica campaña que pone en duda la legitimidad del Gobierno.

José Luis Rodríguez Zapatero, el presidente del Gobierno ha estado poco estimulante. El propósito de su política social era crear una sociedad tolerante y decente. Gestionó con competencia la macroeconomía, pero hizo poco en cuanto a los puntos flacos estructurales, como un escaso crecimiento de la productividad, una floja base tecnológica y un enorme déficit de la cuenta corriente. Se ha autofelicitado por las perspectivas económicas, al igual que tuvo excesiva confianza en llegar a un acuerdo con los separatistas vascos de ETA.

El PP ha empleado esas negociaciones como palo con el que golpear al Gobierno, lo que fue parte de un intento de presentar una caricatura de España desintegrándose mientras vascos y catalanes exigen cada vez más transferencias de poder.
Aznar también negoció con ETA y se alió con fuerzas regionales, al igual que los socialistas y que probablemente tendrá también que hacer quien quiera que gane las elecciones del domingo. El problema del PP es que sus actuales líderes no han completado su viaje desde sus raíces franquistas hasta un centro derecha moderno.

Resulta revelador que el PP esté depositando sus esperanzas de victoria en que los votantes socialistas se queden en casa; el intento de Aznar de presentar los atentados de Madrid de 2004 como obra de ETA, a pesar de que las pruebas indicaban que era obra de jihadistas, le hizo ganar a Zapatero 3 millones de votos adicionales. Es igual de revelador que los socialistas no parezcan tener confianza en que aún puedan contar con ellos.   

L'original aquí.

I segueix la campanya aquí.

La primera pregunta de Rajoy durant aquesta legislatura.... NO ANAVA D'ECONOMIA! I aquí hi ha la prova: primera_pregunta_rajoy.pdf

Perquè el candidat del PP s'ha entestat en defensar una cosa que sabia que no era així? Mala estratègia, té els enemics a ca seva? En realitat la pregunta va de la suposada descoordinació del Govern, i fa esment a temes econòmics com l'IVA que res tenen a veure amb el sentit de la seva pregunta.

No ho entenc.

Avui me qued amb el missatge del President i candidat, que he transmés als diferents mítings que he pogut participar, a la meva manera: “La abstención es perder todos, y con cada voto que va a la urna gana España” .

No vos perdeu tampoc, ja que hi som, l'enllaç a la Nota del dia que visità el Palma Arena. Les fotos són impressionants.

Queden menys dies de campanya, i és el moment d'animar als que encara dubten de si anar a votar. El missatge és clar: votar és reforçar la democràcia.

Visitau la web per seguir la campanya dels Socialistes a Mallorca.