Res Publica segons Cosme Bonet

El PP acapara darrerament l'interès dels mitjans de comunicació no per la seva tasca d'oposició sinó per les conseqüències de la seva derrota electoral, tant a nivell estatal com a les Illes Balears.

A les Illes concretament, l'enfrontament intern entre Rosa Estaràs i José María Rodríguez, amb altres actors polítics de per mig, es veu agravat per l'aparició en portada d'assumptes lligats a pressumpta corrupció, com el cas Rodrigo de Santos o el recent cas Bitel "2", en el qual sembla ser que el gerent de l'empresa s'enriquí irregularment. A tot això sumau-hi el camí que segueixen els casos de corrupció iniciats durant la legislatura anterior: cas Andratx, cas "Cavallistes", cas PTM. no ens ha d'extranyar que el debat ideològic dins aquest guirigai no hi tengui cabuda. No sentim a parlar d'un PP regionalista, o d'un PP lliberal o conservador, sentim a parlar d'aspirants a líder. Per ventura aquesta és l'herència del "matisme", una certa "cultura del pelotazo" que a poc a poc es va destapant (amb totes les reserves, pressumpcions i prudències que hem de tenir), a més d'un lideratge intern indiscutit i indiscutible, cosa que fa encara més complicada la seva substitució.

Al PP estatal la cosa també va així,

Aznar va crear un estil cabdillesc del qual Rajoy no se n'ha pogut desfer (o volgut?). Per a desgràcia de Rajoy, i a pesar d'haver estat per 2 cops el candidat estatal de la dreta, crec que som molts, per no dir la majoria, dels que seguim la política que tenim la impressió que qui segueix liderant el PP "per darrere" és Aznar. O en tot cas és qui marca o senyala el camí ideològic que ha de seguir el partit a través de la FAES.

Sigui com sigui després del 9 de març el PP es va adonar que no tenia un lideratge consolidat, els aspirants van començar a moure fitxa, com en un joc d'escacs, i ara mateix, des del meu punt de vista, ens trobam no davant la decissió de qui serà el proper líder del PP, sinó que el Congrés del PP servirà per mesurar les forces dels "barons" populars de cara a la vertadera batalla. Són els barons els que s'estan posicionant, com va quedar bastant clar a l'acte que Rajoy va celebrar aquest cap de setmana rodejat de Camps, Barberà, Arenas, Valcàrcel i Sirera.

En tota aquesta lluita interna el que més m'interessa és el debat pressumptament ideològic que aflora, tot i que reconec que no acab d'entendre'l, per un costat Rajoy afirmava aquest cap de setmana:"Aquí [al PP] caben todos: liberales, democristianos y socialdemócratas" per a continuació pràcticament proposar expulsar els lliberals del PP (i quedar-se els socialdemòcrates, per exemple???).

Esperanza Aguirre va de lliberal o de conservadora, segons es miri, dues definicions que al Regne Unit han representat històricament dos partits diferents, per posar sols un exemple, tot i que la definició "lliberal" històricament no ha casat bé amb els posicionaments clericals o pro-eclesiàstics, cosa que xoca bastant amb els grups mediàtics que donen suport a Aguirre front a Rajoy (la COPE posem com exemple).

Per contra el PP es troba dins els club dels Partits "Populars", és a dir, els Democratacristians, una definició que no sol aparéixer, o ho fa poc, quan al PP espanyol es parla de si mateixos des d'una òptica ideològica. Prefereixen dir-se liberals, mai conservadors. S'han autodefinit de vegades com a reformistes, i, sobretot, com a centristes. Clar que són definicions força ambigües.

Per ventura el suposat debat ideològic simplement oculta la lluita interna pel poder, dins un PP que és possible que en el fons el que vulgui és seguir el camí dels grans partits de dreta europeus que estan de moda darrerament, em referesc a Sarkozy, a Putin i, és clar, a Berlusconi. Al respecte a EL PAÍS hi havia avui un article força interessant, i que apunta algunes claus que són perfectament aplicables al PP, com veurem.

A "Tres en raya", article de Lluís Bassets publicat avui diumenge a EL PAÍS, fa l'anàlisi dels tres grans triomfadors de la dreta dins Europa, apuntant un nou model de dreta que pretén, i ho està aconseguint en alguns casos, atreure votants tradicionalment d'esquerres, però que tenen uns fonaments ideològics febles, per tant són partits units per dues coses: populisme i lideratges carismàtics. Com deiam abans, és possible que sigui el que en el fons desitjaria el PP per si mateix, i per ventura el que creien al PP de les Balears que havia de ser el matisme. Bassets diu:"Los partidos que han desplazado la hegemonía hacia la derecha y han venido a sustraer el voto popular a la izquierda tienen también alguna cosa en común: Rusia Unida, la Unión por un Movimiento Popular y el Pueblo de la Libertad son todos ellos formaciones presidenciales, organizadas desde el poder y para el poder, para alcanzarlo y mantenerlo, en función sólo de su máximo dirigente."

Afegeix més endavant, tot definint els patrons d'aquests líders que juguen amb el suport dels grans grups industrials en cada cas, a més:"La forma personalizada y bonapartista de concebir el gobierno de sus respectivas naciones. El populismo y la explotación del orgullo nacional."

Populisme, nacionalisme, una concepció autoritària del lideratge (per no dir bonapartista en el nostre cas, i menys en l'any del bicentenari)... recorden el model que Aznar va implantar, i que Rajoy no va poder continuar. Recorden el model Aguirre de Madrid, el model Zaplana, el model que Matas hagués volgut per si mateix. Una certa indefinició ideològica que supleixen amb populisme, amb l'orgull nacional per sobre d'ideologies, no era Rajoy qui demanava als votants del PSOE que votàssin al PP?

A tot això afegiu-hi el següent:" Su relación con el dinero, los famosos y quizá las mujeres." En el cas de Berlusconi la tendència al showman la sabiem, en Sarkozy l'hem descoberta quan ja ha estat elegit president de la República, de Putin en sentim a parlar ara per mor d'una ballarina rusa... a Espanya encara no en tenim exemples... o sí? No tenia l'anterior govern de les Illes Balears una certa fascinació per les estrelles, pels "famosos", que ens va costar alguns milions d'euros?

El president Zapatero ha tornat a sorprendre amb el Govern que ha nomenat, un govern "massa rosa" per en Berlusconi, tanta sort... només faltaria que fóssim com "Il Cavaliere", quina por. Pobre Itàlia.

En fí,

l'Espanya "carca" reacciona contra 9 dones ministres al Govern, contra la ministra més jove de la història, contra la creació d'un ministeri d'igualtat... però sobretot, a l'Espanya "carca" els cou que al capdavant de l'exércit hi hagi una dona. Personalment crec que és un dels éxits més significatius d'aquest Govern, Carme Chacón, pel poc que la conec i tenc tractada, però sobretot per la seva trajectòria política, crec que serà una política "deixarà petjada", i a qui espera una llarga i fructífera carrera.

Les "perles" dedicades per la premsa "carca" són d'antologia, per a recordar i avergonyir-los:

 "¿Les parece poco que una flamenquita llegue a ministra del Batallón de Modistillas de ZP?" (Antonio Burgos a ABC).

Federico Jiménez Losantos, quien se pregunta qué habrá hecho Bibiana para haber accedido a una cartera ministerial. "Como no haya ganado algún torneo de peteneras", sugiere.

para David Gistau, del diario El Mundo, Chacón es "Carmen, la del bombo", a la vez que cuestiona su espíritu patriótico, mientras que Burgos (ABC) la acepta, pero "como animal de compañía, de batallón, de regimiento, de brigada y de división".

Losantos tampoco se ha aguantado sin lanzar sus flechas contra la titular de Defensa, "una nacionalista catalana al frente de los escombros del Ejército español"

el popular Francisco Camps, aprovechaba la toma del posesión del nuevo Gobierno para ironizar sobre la política de "juegos florales" del jefe del Ejecutivo en referencia a la creación del Ministerio de la Igualdad. Ya sobre su titular subrayó que "le mola mucho ser ecopacifista, le mola" y que "va con una guitarra". (20minutos)

Zapatero podrá ser un gobernante poco competente en la solución de problemas, pero es sumamente experto en la invención de superestructuras huecas, en el manejo de discursos livianos y en la composición de gestos —como el de una mujer en Defensa— de alta rentabilidad publicitaria. (ABC)

El nuevo ministerio que dirige Bibiana Aído representa esa manera de hacer política basada en la preferencia por los prejuicios ideológicos frente a los intereses generales. (ABC)

Zapatero no ha sido generoso ni respetuoso con los militares. No por haber nombrado ministra de Defensa a una mujer, que en los Ejércitos abundan y cumplen con sus deberes a la perfección. No ha sido respetuoso por haber encomendado la defensa de España a una determinada mujer, Carmen Chacón. Es inteligente, trabajadora, bastante nacionalista y está casada con la sombra preferida de Zapatero, Miguel Barroso, de quien espera un hijo, Carmen Chacón, no Zapatero. (Ussía a La Razón).

Patètics. No ho trobau?

Certament des de fora ens veuen diferent del que nosaltres mateixos ens veiem, aquí a les Illes sovint esqueixant-nos les vestidures tot pensant que tenim una autonomia de segona o tercera... No ens solem veure, el conjunt d'Espanya, tal i com ens veu Europa, que és com un estat sortit d'una dictadura extremadament centralista que en uns 30 anys s'ha convertit en un model de descentralització i d'estat si no federal almenys federalitzant.

Un país que ens va tants d'anys per davant en sistema democràtic com és Itàlia, també ens mira com a model. Ho vaig poder sentir en persona fa poc, el president del Consiglio de Lombardia (Itàlia), Sr. Ettore A. Albertoni, destacat dirigent de la nacionalista "Lega Nord", en un acte públic a Bergamo va aprofitar per destacar la fita històrica que per ells representava l'aprovació recent de l'Estatut Regional, reivindicant, a la llarga, un model de "federalisme fiscal". Acabada la intervenció i en un breu moment en que intercanviarem unes paraules, em felicità per la nostra autonomia, esmentant que era un model per a Itàlia.

Ben cert és que de vegades el dia a dia ens fa perdre la perspectiva, la perspectiva històrica d'un país que per primera vegada és vist com a model pels estats democràtics europeus del nostre entorn, i curiosament amb un tema, l'autonomia o l'Espanya plural, com preferiu, que la dreta del país ha anatemitzat, sobretot aquests darrers anys.

L'Espanya real és l'Espanya plural, així ho veig jo i pens que molta més gent, i és la lliçó que li queda per aprendre al PP, com molt bé explica Suso del Toro a l'article ja citat avui: "Ese nacionalismo centralista es tan denso y tóxico que le impide a la derecha gobernar España, su éxito en Madrid es su fracaso en España".