Res Publica segons Cosme Bonet

Dos gestos semblen indicar que el PP comença a renunciar a la seva aspiració de majoria absoluta. Per un costat la mateixa Rosa Estaràs que fa un any demanava "aire fresc" al Consell i renegava de tota la gestió "munariana" ara es desfà en elogis a UM, igual que Jaume Font, qui en la mateixa línia s'auto-alaba el pacte PP-UM, ja no recorden l'inici de legislatura, quan el principal tema d'oposició era l'atac constant a UM... Que hi ha darrera això?

 

Jo diria que és un símptoma més de feblesa del PP, d'una feblesa que electoralment no pdorem comprovar fins l'any que ve, però que si és evident a nivell de lideratge. Un partit que duu una dècada predicant la majoria absoluta a totes les institucions que només Cañellas va obtenir el 1991, i que no han tengut des de llavors a Mallorca, encara embullat en bregues internes i un enfiloll de casos de corrupció o pressumpta corrupció (des dels cavallistes o Andratx, fins al cas De Santos o Bitel 2)... I encara en veurem més de cops de timó cap a un costat i cap a l'altre, no ho dubteu.

Ahir, l’Assemblea de Batles i Batlesses de Mallorca, va donar el seu vistiplau a la proposta del Consell de Mallorca per a la creació d’una Agència de Protecció de la Legalitat Urbanística i Territorial de Mallorca. La consellera executiva de Territori, Maria Lluïsa Dubón, ha marcat una fita històrica, una idea, una demanda, una inquietud que ve des dels temps en què l’enyorat company Francesc Quetglas presidia la Comissió Insular d’Urbanisme.

 

L’urbanisme és una de les competències més potents dels nostres ajuntaments, és una obvietat, però al mateix temps sol ser una constant font de maldecaps pels batles i regidors. Massa sovint els interessos particulars no s’avenen bé amb les normes urbanístiques, i també massa sovint els ajuntaments es troben amb dificultats de tot tipus a l’hora d’aplicar la disciplina urbanística.

Per aquest motiu sorgí en el seu moment la idea de què el Consell de Mallorca, supervisàs la disciplina urbanística, s’ha parlat de Síndic del Territori, de Consorci i finalment avui hem aprovat una Agència, segons proposta del Consell, amb la participació dels ajuntaments.

“És un debat dins sa societat” i “aquest òrgan es desenvoluparà, esperam, des de la col·laboració, cooperació, confiança”, ha dit el batle de Selva en nom dels batles del PP (aproximadament).

 “Aquesta eina...en els seus objectius i amb les ajudes que posa sobre la taula és extremadament positiva pels ajuntaments” i “com més prest la tenguem aprovada, millor”, ha afegit en Joan Ferrà, batle de Puigpunyent.

En definitiva, un èxit, un model de procés, de gestió política feta des del diàleg institucional, entre ajuntaments i Consell, i alhora entre partits polítics.

Crec que hem fet una gran passa endavant en la protecció del nostre territori, una passa històrica, com han dit molts dels batles que han intervingut.

I jo, que voleu que vos digui? Per molt que diguin els ecologistes... com diu la cançó, trob que "no es lo mismo".

 

El 14 de juliol és una d'aquestes dates que sempre em conviden a pensar, en part degut a una certa "francofília" (de França, no vos pensassiu...), el cert és que els veïns del nord tenen una història, unes institucions, un país... alguna cosa que me'ls fa simpàtics i interessants. Per altra banda em produeix una certa enveja que la diada que conmemoren, el 14 de juliol, a pesar de ser un fet d'armes (la presa de La Bastilla pels parisencs el 1789) recorda la Revolució Francesa, és a dir, la fí de l'absolutisme, la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà... els inicis de l'era contemporània, la fí de les velles estructures, l'inici d'un món nou, del qual en som hereus.

 

Convida a reflexionar que un fet "popular" com la presa de la Bastilla es celebri amb una desfilada militar, però bé... en els darrers anys més que demostracions de força aquestes desfilades es centren en al part més festiva, i en destacar la participació dels exèrcits en missions humanitàries. La República Francesa no ha estat menys. A més el President Sarkozy ha pogut centrar en aquest dia tan senyalat dos fets que ens demostren el seu sentit de la oportunitat mediàtica i política, per una banda ha lliurat a Ingrid Betancourt la Legió d'Honor, la condecoració instaurada per Napoleó i que segueix essent la màxima distinció que la República Francesa atorga. Però per altra banda ha convocat una cimera de la Mediterrània i ha aconseguit reunir a líders dels principals estats des d'Espanya fins a Egipte. Sens dubte una bona manera d'omplir de contingut la "festa nacional". Curiosament a Espanya estam de celebració que fa 200 anys es va revoltar tot el país contra els exèrcits francesos, certament enviats per Napoleó, però també amb unes idees més avançades que els Borbons Carles IV o Ferràn VII, per mi el motiu de celebració seria més bé que tenir els dos esmentats ben lluny va permetre la redacció de la primera Constitució de la història espanyola i va introduïr al país les idees de la Revolució, en definitiva, que les idees que es celebren el 14 de juliol acabaren impregnant també el sud dels Pirineus.

Hem tornat del 37è Congrés Federal del Partit Socialista amb les "piles carregades", sol passar en una gran concentració d'aquest tipus, una concentració de persones en torn a unes idees, en el marc d'un debat ideològic, un espai en el que el que defenses pren la forma de la direcció que s'elegeix.

Ja comentava, escrivint des del mateix Congrés, les sensacions que em produia el primer dia d'estada allà. Avui, després de la cloenda, d'haver retornat i reflexionat una mica en torn al que ha succeït me qued amb algunes impressions:

- l'alegria de veure a Francina Armengol novament asseguda entre les dones i els homes que han de dirigir els destins d'una organització tan important com el PSOE. Estar a la direcció del PSOE significa molt, no és només asseure's a la mateixa taula que el President del Govern, és també sentir el pes d'una història més que centenària, fonamental en els avenços democràtics que ha viscut Espanya al llarg del segle XX, viure en primera línia els avenços que s'impulsen en el XXI.

- per altra banda, la satisfacció del deure complit, de comprovar com la nau segueix un rumb que ara es visualitza amb més claredat, tant pel que fa a les idees com a les persones. La renovació veritable, concretada en persones, prenent forma en una generació nova de companyes i companys, s'ha vist al PSOE. Es veu en Leire Pajín, però també en les figures de Carme Chacón, de María González, de Pilar Alegría, d'Eduardo Madina, Antonio Hernando, Soledad Cabezón o Maria del Mar Moreno, i, com no, Francina Armengol. En podeu llegir algunes dades aquí.

A diferència d'altres Congressos d'aquest cap de setmana, la renovació de veritat l'ha pilotada el propi Zapatero, que prepara el socialisme pels propers anys. En les persones i en el camp de les idees.

Sobre les idees em qued amb l'article de Juan Antonio Blay que llegesc al Diario de Mallorca, i que reproduesc perque crec que val la pena:

Izquierda, ¡ar!
           

El líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, logró hace años que se le atribuyera la especie de poseer un control milimétrico sobre los tiempos políticos y, en consecuencia, aprovechar el valor añadido que tal cualidad comporta. Desde su llegada al poder en el PSOE en el año 2000 esta habilidad ha sido uno de los méritos que han adornado su trayectoria política, según la impresión más ampliamente difundida y contrastada en no pocos momentos de su fulgurante carrera. En función de este axioma, que de momento no ha sido refutado, todos sus actos y decisiones son producto de una reflexión que persigue unos objetivos concretos, cuya visibilidad no tiene por qué ser diáfana; ni siquiera al alcance de una comprensión inmediata. A partir del momento en que Zapatero se convirtió en ZP esta peculiaridad de su personalidad política la ha estado aplicando como presidente del Gobierno, lo cual ha generado grandes expectativas entre la ciudadanía y profusas repercusiones mediáticas, cosas que le producen honda satisfacción que apenas comparte con unos pocos. Ejemplos los hay a mansalva, desde el aparcamiento de personas que indefectiblemente le ayudaron a subir al carro del poder hasta los golpes de efecto en los nombramientos en el Ejecutivo y aledaños, calificados como "exóticos" por alguien conocedor de su "modus operandi".
Ahora bien, en el contexto del partido las actuaciones de Zapatero han sido hasta este momento bastante comedidas pese al "cambio tranquilo" con el que ganó el celebrado XXXV congreso federal. Hasta ahora. En el congreso que se clausura hoy la cosa ha cambiado. Los cambios aplicados han sido profundos y su trascendencia se verán a medio y largo plazo. Zapatero ha roto de un plumazo varios hábitos consuetudinarios instalados en la tradición más inmediata del partido. Por ejemplo, las cuotas territoriales y los pactos con los "barones" territoriales; a partir de ahora el mensaje y la práctica es sencilla: ya no hay nada de eso. El concepto de ejecutiva nacido en este cónclave socialista nada tiene que ver con otros anteriores: se asemeja más a un consejo de administración operativo, al que se le deben exigir resultados, que a un reparto interno de poder. Además, su nueva estructura, más operativa, y no pocos de sus nombres aportan una indicación de por dónde va a ir el futuro del PSOE. Más que un aviso a navegantes es una carta de navegación propiamente dicha. Una renovación completa de las estructuras internas. Y cuenta para ello con el 98,53% de respaldo.
En cuanto a los contenidos, Zapatero ha impulsado una profundización del contenido social de las ideas del PSOE, todas de carácter progresista. Era lo que pedían las bases y lo que deseaba el propio Zapatero: más izquierda, especialmente en la línea marcada en los últimos años respecto a los derechos de las personas, la visión republicana de la sociedad moderna. El líder del PSOE se ha convertido en estos últimos años en un referente imprescindible para la izquierda europea, no solo por estar en el poder sino sobre todo por sus políticas sociales. Pues bien, como dijo el pasado viernes, los cambios no se van a parar. En esa línea el congreso socialista ha decidido trasladar a la sociedad propuestas evidentemente progresistas que con toda seguridad se trasferirán a la acción del Gobierno. Al mismo tiempo, se emite un mensaje progresista al resto de partidos socialistas, principalmente en Europa. En cualquier caso, es una propuesta de izquierdas con sello personal para una sociedad que evoluciona a marchas forzadas. Habrá que comprobar si se trata de un paso más de su famoso control de los tiempos políticos y si le reporta réditos positivos como hasta ahora.

Aquest cap de setmana el passam a Madrid, assistint al 37 Congrés Federal del PSOE. Particip com a Observador, el que significa que tenc més temps per estar pels passadissos, per l'inmens i activissim hall. L'ambient que es respira és d'una absoluta tranquil.litat, és un ambient relaxat, no tant al si de les Comissions, a on es debaten els temes d'actualitat: economia, globalització, nous drets i llibertats, laïcisme... Els drets i llibertats precisament foren reivindicats ahir per Zapatero com a part fonamental de la gestió feta des del 2004. També va dir que havia de ser un Congrés de cel.lebració, i ho és, almenys per l'alegria que s'hi respira. Tan diferent de l'altre Congrés Federal al que he assistit, va ser el del 2000, hi havia 4 candidats i va guanyar el més nou, Zapatero, evidentment va ser més emocionant i a més marcà l'inici de la "remontada" que precisament avui podem cel.lebrar. Es també un dia per retrobar-se amb els vells companys de Joventuts als que hem perdut la pista, ara són batles, diputats, una jove generació de socialistes que reclamam el nostre paper, i que Zapatero té molt en compte. Falten minuts perquè és proclami novament a Zapatero Secretari General, es sent l'emoció dels presents, és la forÇa del canvi que és visualitza avui i aquí, entre d'altres amb Leire Pajín.

El dramatisme exagerat, la demagògia i el nacionalisme ranci a que ens tenen acostumats alguns mitjans de comunicació que viuen al marge de la realitat i inmersos en el seu propi "mundo", no deixa de sorprendre en la seva deriva, com a restes d'un naufragi d'un projecte polític fracassat que intenta sobreviure a base de crear falses alarmes socials, i de cercar notícies on no n'hi ha.

 

Com en aquella Espanya del segle XIX, o del segle XX però ancorat a l'Imperio desaparegut, divideixen el país en bons i mals espanyols. El titular d'avui en teoria, per "ells" (els bons), té un tò alarmant: "Las enmiendas del PSOE apoyan las tesis nacionalistas a favor de las lenguas cooficiales". Oh! Es romp Espanya (deu ser la vegada que fa mil).

Llegim: "En las bases del PSOE, y no sólo por parte de las federaciones socialistas pertenecientes a comunidades autònomas bilingües,..." Almenys tenen un mínim de comprensió cap als "indígenes" que tenen "cooficialitat" constitucional...

Però seguirem llegint:"...se apuesta abiertamente (sic, supòs que si almenys fos "arteramente" o "disimuladamente", però no els mals espanyols ja no se n'amaguen)... para fomentar 'una diversidad territorial, cultural y lingüística que es patrimonio de todos los españoles'... como se apunta en una enmienda de sustición presentada... ¡por Jaén!" Les admiracions i els tres punts són posat pel propi mitjà (anava a dir de comunicació, però...). Sembla ser que l'esmentat mitjà considera especialment pecaminós que un andaluz de Jaén tengui consideració per la diversitat cultural i lingüísitica d'Espanya, en aquest "mundo" on habiten ells sembla ser que "fomentar la diversidad", com diu l'esmena dels companys del PSOE de Jaén, és sinònim de "destruir España".

El que per jo i per milers d'espanyols hauria de ser bona notícia, que des d'Andalusia es digui que la "diversidad territorial, cultural y lingüística que es patrimonio de todos los españoles", per determinats habitants d'un cert "mundo" és motiu d'enfrontament irreconciliable entre espanyols.

Per aquesta gent dir que "garantizar la convivencia también es respetar las distintas culturas y lenguas que existen en España" (una esmena del Partit Socialista del País Valencià), és motiu de titular, de notícia, d'escàndol...

Quina llàstima haver de veure gent tan ancorada en una visió tan antiga d'Espanya, quina llàstima que no siguin capaços d'entendre l'Espanya moderna, plural i europea que existeix en realitat, quina llàstima que es dediquin a promoure l'enfrontament enlloc del diàleg i l'enteniment. Quina llàstima que encara hi hagi fent amb una visió tan pròpia de temps passats.