Res Publica segons Cosme Bonet

Per desgràcia la situació política actual resulta tremendament decebedora per tothom, ciutadans i també per aquells polítics que teníem l'esperança de regenerar la cosa pública al país, vist com ha funcionat els darrers anys.

El cas Rodrigo de Santos, el cas Turisme Jove, el cas CDEIB - Ordinas, el cas Bitel 2, el cas Pla Territorial, el cas Son Oms, Eivissa centre, també els casos heretats de la passada legislatura: Andratx, Cavallistes, Rabasco-Lluc Thomás... sense oblidar el cas lliències a Felanitx. En defintiva... un desgavell, que té l'origen en el pacte liderat pel PP de Jaume Mates, no ho oblidem.

Aquestes darreres setmanes hi ha gent que considera que necessitam unes eleccions anticipades... podria ser una solució però... realment creuen que els ciutadans estàn en disposició de votar amb el panorama que ens han deixat aquests darrers anys de Govern de la dreta?

Abans d'unes eleccions anticipades crec que les organitzacions que estan afectades per aquests casos han de regenerar-se internament, a fons, abans de poder concórrer a les eleccions. Sinó pot semblar una cursa per "aforar-se" els que creguin que poden veure's esquitxats per qualque cas.

I a tot això pensau que vol dir tenir tot l'any 2009, any central de la crisi, amb un Govern en funcions o recent nomenat, no crec que sigui la millor opció, vaja... o m'hauran de donar molts d'arguments o la meva opinió va més en el sentit que enlloc d'eleccions anticipades val més que hi hagi congressos anticipats.

Existeix en el món anglosaxó la tradició de l'impeachment, acudint a wikipèdia en pocs paràgrafs entendrem de que es tracta, i la relació amb la situació política actual. L'impeachment és la figura jurídica que perment a un Legislatiu jutjar i condemnar a un dels membres de l'aparell de l'estat. És la solució trobada per la tradició parlamentària anglesa, i adaptada pels "pares de la nació" nord-americans, davant la situació d'un alt càrrec posat en dubte per les seves actuacions.

El propi còs legislatiu pot jutjar un dels seus membres, i considerar la seva destitució. L'origen, segons ens recorda Wikipedia, es troba en les acusacions llençades pel Parlament anglés contra el Rei i els seus col·laboradors per malbaratar el tresor, els exemples més propers els trobam en els noms de Clinton o Nixon. En el cas del primer una maniobra política dels republicans iniciada arrel del Cas Lewinsky cercava la destitució del president demòcrata, va fracasar, el Senat considerà que l'afer no era motiu per destituïr el president. En el cas de Richard Nixon fou l'escàndol Watergate el que motivà l'inici de l'impeachment, procés que va veure's interromput per la seva dimissió inmediata.

En la nostra tradició no existeix l'impeachment, en canvi sí que hi ha el règim d'aforament (segons el diccionari, aforat: Que es beneficia d’una jurisdicció privilegiada). Sens dubte en la situació actual del Parlament de les Illes Balears l'impeachment permetria resoldre la polèmica situació actual, de totes formes no seria Bartomeu Vicens l'únic candidat al procés, sinó que la llista ben segur seria més llarga, per desgràcia.

Llegesc dues notícies especialment esperançadores:

Clamor contra Camps por usar el inglés para boicotear Ciudadanía
Miles de profesores y directores protestan junto a padres y alumnos frente al Palacio de la Generalitat en Valencia.

Encierros contra la Ciudadanía en inglés en institutos.

LA MEMORIA HISTÓRICA, RECUPERADA
Garzón investigará la represión franquista y abrirá la fosa de Lorca
El juez se declara competente al entender que se produjo un delito de crímenes contra la humanidad

Dues notícies que m'inciten a l'optimisme perque hi veig reflexada la societat civil, activa, insistent... per un costat l'eviden boicot del govern valencià a l'Educació per a la Ciutadania ha rebut el rebuig de la societat.

Encara no entenc perque el PP s'oposa a una assignatura que ensenyi civisme. Per ventura no els interessa el civisme? O encara no tenen altra estratègia que fer seguidisme del clero més radical?

La segona notícia pot semblar no tenir res a veure amb la societat civil, però no és així. Si en els darrers anys estam parlant tant de recuperar la memòria històrica, o d'obrir fosses, o de la llei que aprovà el govern socialista, o de les accions judicials de Garzón es deu, sobretot, al moviment de la societat civil, organitzada en torn a les associacions per a la recuperació de la memòria històrica, a nivell estatal i també a les illes, que dia a dia veuen com es donen passes endavant.

Certament veure una societat civil activa convida a l'optimisme.

Veig a un mitjà d'aquests internàutics que el PP ara s'ha manifestat contra el Segon Cinturó  . Estic estorat, i al mateix temps no els entenc, per un costat afirmen i reafirmen que al final ells han tengut raó i que es farà el "seu" segon cinturó, però per altra banda en protesten i s'indignen perque arriba fins a devora l'Hospital que ells mateixos projectaren. Meam si s'aclareixen... o si ens aclarim noltros almenys.

El PP va projectar fer un segon cinturó que agafava des de l'autopista de l'aeroport fins a l'autopista d'Inca, i d'allà se'n anava cap a damunt la Universitat, deixant dins una illa rodejada d'autopistes els polígons, Son Sardina, Sa Garriga, La Real, etc... etc... Aquesta és l'operació especulativa que noltros denunciavem, i denunciam.

Aquest "segon cinturó", segons el batejaren ells mateixos, no acabava enlloc... o sinó mirin vostés els mapes i veuran com clarament té intenció de seguir... fins Andratx i Calvià imaginam.

A més després projecten un Hospital al costat del Monestir de La Real, el comencen a fer.... i no modifiquen el Pla de Carreteres per arreglar-hi els accessos. No hi ha ni un document a on el PP es plantejàs com solucionar els problemes de trànsit que el sentit comú ens diu que hi hauria al costat del nou hospital. I segueixen amb la seva idea de segon cinturó que no resol aquest problema.

No només això, després s'inventen el Metro, però tampoc el duen cap al nou Hospital, no. El duen al Parc Bit (?), travessant aquesta zona que quedava englobada entre el segon cinturó i la Via de Cintura, i que com hem dit abans, sembla un lloc ideal per al futurible i previsible creixement urbanístic... que ja tendrà la única línia de Metro implantada.

Tot això sembla molt raro, senyores i senyors, i ara s'entesten a dir que el segon cinturó que ha acordat el Pacte és el mateix que el seu.... NO! S'equivoquen senyors del PP, s'embullen o ens volen embullar, perque allò més important de la nova ronda, via de cinturó, cinturó o connector no és el nom... sinó el traçat!

Hospital, Metro, Cinturó tot conflueix en una zona d'evident expansió urbanística... i amb tot el que ha plogut ens permetran que sospiten, i els restem tota credibilitat quan, de sobte el PP es torna ecologista i protesta contra un segon cinturó del qual estan dient, al mateix temps, que és igual que el que havia projectat Cabrer.

O s'embullen ells o ens volen embullar a noltros.

En ell vàrem posar alguns titulars espectaculars com els que segueixen:

Balearic Show (1): Desaparece el cerdo de las matanzas de las NNGG.

Balearic Show (2): Munar presenta sus disculpas a Rodríguez por haber pedido su dimisión en el pleno insular.

Balearic Show (3): Interrogan a militantes de UM por la desaparición del cerdo del PP.

Passats alguns dies crec que la imatge que segueix, i tot el tema de la famosa "capsa de Cola Cao" mereix que quedi reflexat com un dels més esperpèntics episodis del Balearic Show que estam vivint darrerament (amb el permís del Diario de Mallorca, de qui he agafat la foto de la capsa, la policia, el jardí, la sospitosa i el canet).

No està de més, i és una humil opinió, que de tant en tant recordem que a més de la crisi financera, de la bimbolla inmobiliària, dels plans de salvament dels grans bancs, hi ha també uns efectes de la crisi a nivell mundial que afecten molt més que a nosaltres a les economies més febles. No està de més que recordem que les crisis del nostre sistema capitalista (que haurà de ser sotmés a seriós examen, però ja en parlarem...) són "crisis de rics" i que mentrestant la situació de pobresa a la majoria d'habitants d'aquest planeta segueixen esssent les mateixes, sinó pitjors, i seguim sense oferir cap solució.

No està de més que hi pensem, i que recordem que mentre Morgan Stanley té problemes de liquidesa hi ha més de mig món que té problemes per trobar de menjar cada dia.

L'anècdota convertida en polèmica política no és un fet nou, de fet faig abstracció i intent imaginar-me que estaríen dient els dirigents del PP si hagués estat un socialista qui hagués ficat la pota en els mateixos termes que el senyor Rajoy.

El PP, que s'ha considerat a si mateix el màxim (o únic) defensor de la unitat d'Espanya, de l'espanyolitat, del patriotisme... aquest PP liderat (és un dir) el sr. Rajoy ara mateix estaria omplint tertúlies per argumentar que, novament, "España se rompe".

Però, ai, ha estat el Patriota Rajoy qui ha considerat que la desfilada militar que celebra el Dia de la Hispanitat és un " coñazo ". Ha estat Rajoy, que ha volgut ser el líder de l'espanyolisme i que l'any passat, amb la mateixa data com a excusa, feu un vídeo ridícul cridant a gaudir de la "Fiesta Nacional". És per això mateix que si ha estat Rajoy qui ha fet aquest comentari és especialment greu, perque va ser ell mateix qui l'any passat es va passar set pobles i a imitar els vídeos institucionals del Rei per promocionar-se. És per això, i per totes les seves actuacions tan patriòtiques, que aquesta ficada de pota resulta especialment greu, perque demostra clarament la hipocresia del senyor Rajoy i/o dels assessors que li han duit l'estratègia política els darrers anys.

Dit per qualsevol persona amb projecció pública el menyspreu cap a un acte institucional d'una certa importància pot ser greu, però en boca del senyor Rajoy ens revela una gran hipocresia, i li resta molta credibilitat de cara al futur.

El PP ens ha donat mostres sobrades de manca de sentit "d'estat" des que està a l'oposició, no han respectat ni el pacte entre partits sobre el terrorisme, han aprofitat per intentar dividir les comunitats autònomes enfrontant-les unes amb altres, aconseguint que el PP tengui missatges diferents i contradictoris depenent de la comunitat a on parli (Catalunya, Andalusia, Balears, Madrid...), amb la crisi econòmica han preferit fer oposició a posar-se al costat dels que cerquen solucions, a crear més clima de incertesa, enlloc de contribuir a tranquilitzar els mercats, tan sensibles a les sensacions, als pànics o les eufòries.

Aquesta anècdota és això, una anècdota. Però ens ha mostrat més clarament que mai com actua el PP.

Un bon amic em fa arribar un vídeo, sembla ser que fan "Bola de Drac" en pel·lícula. Estic segur que resultarà com a mínim curiós, o per ventura nostàlgic, per la gent de la nostra generació, que vam veure aquella primera temporada de les aventures d'en Goku als primers cursos del desaparegut BUP. No espereu veure en Mutenroshi (Fullet Tortuga) tan cap-pelat com el recordam, però bé... el trailer a Youtube.

Cort ha tomat la creu, seria desitjable que no fos una decisió polèmica sinó natural en un estat en el qual  se suposa que s'han superat "les ferides del passat", en paraules habituals del PP o de la dreta social i mediàtica, però cada vegada que surten a fer comentaris d'aquests demostres que són ells que no tenen les ferides curades... o per ventura no volen permetre que els demés curin les seves. 

Rectific el que vaig dir sobre Cardona, no reacciona, i el PP envia missatges contradictoris. La roda de premsa que jo vaig torbar lloable i digna va ser una espècie de "bluf". Estic d'acord amb el comentari fet a un mitjà de premsa escrita sobre tot el "barullo" actual del PP: És Catalina Soler la persona més adequada per posicionar el PP sobre aquests temes? Per ventura sí, podria ser que no en tenguéssin d'altre disposat i/o disponible.

I acab.

Per altra part a Madrid el PP comença a mostrar signes preocupants de feblesa, la polèmica amb UPN pot demostrar dues coses, cap d'elles no massa bones pel propi PP: o bé rompran el pacte que mantenen PP i Unión del Pueblo Navarro des de 1991, o bé el PP des de Madrid tallarà la suposada autonomia que té UPN desprestigiant aquest model de coalició PP-UPN que han mantingut fins ara.

Una curiositat: guard un retall de premsa de La Vanguardia, una entrevista de Gabriel Cañellas, recent i flamant guanyador per majoria absoluta el 1991, amb la coalició PP-UM. I ho deia ben clar: "Mi modelo es el de UPN". Cañellas aspirava a tenir un partit una mica autònom de Madrid, del PP d'Aznar. Per ventura era un visionari perque va ser la direcció estatal del PP la que el va fer dimitir i abandonar la política el 1995. Per contra el Túnel de Sóller, i el seu intent d'absorbir UM acabaren amb una etapa històrica de la nostra autonomia, amb el cañellisme i la UM heretada d'Albertí, per iniciar una nova etapa a on els protagonistes han estat Maria Antònia Munar, Jaume Matas i Francesc Antich.

Amb tot el que està passant aquests dies, la fugida de Matas, la retirada de Maria Antònia Munar de la presidència de UM... estam entrant dins una nova etapa de la nostra història. Quan la tempesta passi haurem d'aturar-nos un moment a observar el panorama polític, segurament serà ben diferent del que hem conegut fins ara.

El PP ha presentat al Ple del Consell un seguit de mocions males d'entendre, per un costat en una d'elles demanava convocar una comissió que ja està creada i que se li fes arribar una informació que ja té, tot plegat en relació a la televisió de Mallorca. Cap sentit.

Per altra banda demanaven auditar els comptes del Consell de l'etapa en que ells mateixos governaven en pacte amb UM. Auditar unes comptes que han estat controlades prèviament per la Intervenció General del Consell i posteriorment per la Sindicatura de Comptes. Volien malbaratar doblers públics en una iniciativa que tampoc té cap sentit.

O sí.

Ambdues iniciatives tenen un punt de connexió: embullar la troca.

El PP des del cas Rodrigo de Santos fins al cas CDEIB o Ordinas, amb capítols kafkians com el dels €uros enterrats entre les cols (on és el suposat glamour i modernitat del matisme... ai), es troba ofegat. Incapaç de reaccionar. I davant això té una sola idea, l'estratègia del calamar: escampar tinta i fogir del problema.

Es una fogida debades, corren el perill de quedar "entintats" en la seva pròpia estratègia, com els ha passat avui mateix.

La reacció creïble seria si els màxims responsables del matisme que queden fessin com Cardona, posar el càrrec a disposició. En canvi Rosa Estaràs torna a tirar tinta: no posaria la mà al foc per ningú, ni del PP ni de cap altre partit, diu ella. Clar que amb uns es cremaria amb seguretat que amb altres. No vulguin confondre, parlin clar, admetin els errors i assumeixin responsabilitats polítiques. Qualsevol altra cosa és... calamar.

Avui vull recomanar un article a EL PAÍS, m'agrada la reflexió que fa Enric González en varis sentits, primer per fixar-se en la història per analitzar fets actuals, però també perque convida a doanr dues voltes als conceptes de democràcia, interés "nacional", i al funcionament dels sistemes financers en relació a l'interés general. Almenys a mi m'han convidat a pensar, i això sempre és bò.

Algunes cites de l'esmentat article:

Tras su primer mandato y tras una cómoda reelección, el presidente Jackson decidió acabar con el Segundo Banco de Estados Unidos, una entidad privada, como todos los bancos emisores de la época, que centralizaba la política económica del país. El Segundo Banco funcionaba de forma extremadamente corrupta, en connivencia con los grandes hombres de negocios de la Costa Este y con los especuladores bursátiles.

(...)

En 1833 acabó con el Segundo Banco, retirando de sus cajas los fondos gubernamentales para depositarlos en pequeños bancos estatales. Las consecuencias fueron las esperadas: una explosión del crédito, una inflación vertiginosa, el colapso de los bancos jacksonianos (los llamados pets), la catástrofe bursátil de 1837 y una depresión (la bajada generalizada de los precios: lo peor que puede ocurrirle a un sistema económico) que duró cinco años.

Contado así, Jackson puede parecer nefasto. En realidad, fue todo lo contrario. Se le considera uno de los mejores presidentes.

(...)

Jackson era capaz de las mayores brutalidades. También era valiente, honrado y creía en un concepto que no figuraba, ni figura, en la Constitución de Estados Unidos: la democracia.

L'ENLLAÇ.

Sarah Palin i Joe Biden tornaren a treure Espanya al debat electoral que protagonitzaren els candidats a vice-president. I resulta curiós que en els dos grans debats que hi ha hagut fins ara, entre Barack Obama i McCain, i entre Palin i Biden, hagi sortit dos cops el tema d'Espanya.

Recordareu que tot ve perque a una pregunta d'una emisora hispana McCain digué que sabia si es reuniria amb Zapatero, president d'Espanya. Els demòcrates li retreuen que pretengui no reunir-se ara amb un "aliat de l'OTAN".

Personalment esper que el senyor MacCain no s'hagi de reunir mai amb Zapatero, perque no arribi a ser president dels EUA, ni ell ni la radical de la sra. Palin. El més lamentable, de totes formes, no és que els republicans nord-americans segueixin amb la seva erràtica política internacional, sinó que el seu candidat a president molt possiblement no té ni idea d'on està Espanya, i aquesta ignorància en si mateixa ja desanima a qualsevol davant el panorama que espera als nord-americans si guanya aquest bon senyor. Serà que no n'aprenen.

Un partit polític en el qual s'han perdut els principals referents institucionals, que ha passat de cop a l'oposició a la capital, al Consell Insular i al Govern autonòmic, que no té referents consolidats a nivell estatal, que ha perdut algunes de les eines bàsiques de la seva estructura, com era la utilització d'assessories i altres mecanismes per reforçar l'aparell del partit... a un partit així només li queda el poder municipal.

Des d'aquesta perspectiva no ens ha d'extranyar que dins el PP batles amb un pes específic important com pot ser el batle de Manacor, Antoni Pastor, reclamin un paper més actiu en el nucli dirigent del Partit Popular.

És més...

resultava extrany que fins ara cap dirigent municipal del PP hagués reclamat major quota de poder dins el PP post-Matas, també resulta sorprenent que Rosa Estaràs no hagi reforçat la nova direcció amb major protagonisme dels principals líders locals, sobretot els que han aconseguit mantenir la vara, i no hagi aprofitat per emprendre una profunda i real renovació.

La història dels partits polítics a Balears podrà entendre's amb major claredat si tenim en compte aquesta clau local. El propi PSIB-PSOE en té l'exemple més clar: Francesc Antich sorgí de la política municipal, com Ramón Socias, i altres, i tengueren la seva oportunitat en una etapa de crisi i de canvis generacionals dins el socialisme mallorquí.

El PP de moment no ha agafat aquest camí, ni sembla haver comptat suficientment amb els líders municipals, ni tampoc ha impulsat una renovació a fons que implica, sempre, passar a un segon plànol la generació que ha duit les regnes fins al moment, és a dir, "retirar" els ex-consellers del matisme. Sense emprendre una acció valenta en aquesta línia la sensació que transmeten és d'una certa provisionalitat, de ser una transició cap a un PP diferent, del qual possiblement encara no coneixem les cares que en tendran el protagonisme.

De moment els batles del PP només tenen protagonisme per una cosa: corrupció. Tot i que en aquest cas, en paraules del portaveu suplent o adjunt, Simarro, "no és exactament corrupció". Imagin que aquesta com a mínim discutible teoria la va exposar l'adjunt o suplent i no la titular, Catalina Soler, ex-batlessa i també amb alguna visita pendent als jutjats.

En definitiva, el que fa el PP no és exactament renovació, deu ser una altra cosa, ara, no sé quina.

Som fills de la història, de la nostra història. Qui pot posar en dubte tal afirmació? La perspectiva històrica ens permet entendre moltes coses que no serem capaços de copsar si no és amb un esforç de memòria històrica important.

La crisi financera als Estats Units d'Amèrica, les repercusions a Europa, les interpretacions en clau estatal o de "politiqueta" local de la crisi. Els debats de carrer o d'escó que sentim aquests dies inciten a qualsevol persona mínimament inquieta a reflexionar-hi.

Ho dic no perque vulgui fer un anàlisi de la crisi financera, no n'estic capacitat, sinó pels debats i reaccions que provoca. Sobre l'americanisme o l'antiamericanisme, sobre les "alegries incomprensibles" que esmentava Josep Melià en un recent article. Les relacions entre nord-amèrica i Europa són apassionants des d'un punt de vista històric. Curiós observar com l'aliat imprescindible i més lleial dels EUA a Europa, Gran Bretanya foren el primer enemic quan les tretze colònies proclamaren la independència allà pel 1776. L'enemistat i la guerra duraren anys, el 1812 fins i tot Napoleó confiava en que la nova guerra entre ianquis i britànics li fos d'ajuda en les seves ambicions imperials.

Després les coses canviaren. França, per contra, històricament ha estat un aliat dels americans. En contades ocasions, com quan Chirac s'oposà a la Guerra d'Irak, americans i francesos no han coincidit en els seus interessos. O més ben dit, en contades ocasions els interessos d'americans i francesos han xocat. Aquesta sol ser la clau que explica tantes coses.

Amèrica i Espanya, durant la Independència dels nord-americans l'Espanya de Carles III ajudà a la nova república contra els enemics tradicionals, aquesta jugada de política internacional permeté entre d'altres coses, que Menorca tornàs a formar part del Regne d'Espanya. Mirau per on la independència dels Estats Units uní les Balears sota el mateix ceptre borbònic. Després la desfeta de l'Imperio permeté als nordamericans créixer, comprant Florida, i amb una guerra amb el recent independitzat Mèxic ampliar fins a l'Oceà Pacífic. Els interessos d'Espanya i EUA xocaren gràcies a la doctrina Monroe, "Amèrica pels americans", i s'esdevingué la Guerra de Cuba, a on les Antilles espanyoles i Filipines passaren de ser colònies del Regne d'Espanya a colònies dels Estats Units d'Amèrica.

Espanya, en contínua decadència des de Trafalgar fins el dia que Joan Carles I liquidà les Leyes Fundamentales i començarem a caminar en el mateix sentit que la resta d'Europa. Ha tengut una relació inestable amb els americans, bàsicament no han fet molt de cas a Espanya. Imagin que varen perdre tot respecte amb la Guerra de Cuba, en els grans esdeveniments del segle XX seguiren ignorant Espanya, excepte quan exclogueren el règim franquista de la ONU recent fundada després de la II Guerra Mundial. Però els interessos... quan interessà tenir bases militars a Europa vàren fer a Franco un homo. "Bienvenido Mister Marshall" n'és l'exponent cinematogràfic i la més genial metàfora que puc trobar per explicar la relació entre l'Espanya de Franco i els EUA, ja més Imperi que mai, com li agrada dir a Gore Vidal.

Ara l'Imperi mostra les seves mancances i certament, veu posats en dubte per la via dels fets alguns dels postulats del lliberalisme extrem. Les mesures extraordinàries de Bush s'han comparat fins i tot amb el New Deal de F. D. Roosvelt, al qual vàren acusar de cripto-socialista, de voler implantar un comunisme encobert amb el seu programa contra la crisi provocada pel Crack del 29. En realitat el New Deal era alguna cosa semblant a política socialdemòcrata, i serví per sortir de la crisi. Clar que tengué l'empenta econòmica que significà per a la indústria la Guerra que va esclatar a Europa el setembre de 1939.

Les mesures de Bush no són el New Deal per molt que a Bush li agradaria ser comparat al gran president americà, el darrer que superà els 2 mandats tradicionals de la presidència nord-americana, el més valorat de la seva història, juntament amb George Washington. Les mesures de Bush són intervencionisme, però per dalt. No crec que sigui socialisme, tot i que he sentit a algun congressman d'aquets que votaren en contra dir que és socialisme. És intervencionisme en l'economia, i això deu voler dir que no és el lliberalisme ultra que han predicat alguns fins ara.

No és moment d'estar contents pel fracàs dels neocons, perquè el fracàs de l'economia comença per dalt però qui ho patirà més seràn els més febles. El que fa Bush es apadaçar la situació. Ideològicament a mi em reafirma en una cosa de la que n'estic convençut: ni el control absolut de l'economia per part de l'estat, ni el lliberalisme a ultrança, sinó el que en un moment donat es denominava "consens socialdemòcrata", que va permetre la creació de l'Estat del Benestar, és una possible resposta,per ventura el camí correcte. És la resposta que Europa va trobar per sortir del desastre econòmic de la post-guerra mundial, el model que ha triomfat als països escandinaus i que la resta hem pres com a model, fins que als anys 90 el començarem a posar en dubte. Avui posam en dubte el sistema financer.

Campanya electoral el 1979, sembla ser que es compleix allò del "no hi ha temps que no torn".