Res Publica segons Cosme Bonet

"El Consell de Mallorca assumeix per primera vegada, serà el proper divendres, la presidència d’Arc Llatí, un òrgan de participació europea que es va constituir l’any 1999 i al qual pertany des de la seva constitució la institució insular. Es tracta d’una associació que agrupa setanta entitats supramunicipals, entre diputacions, consells insulars, departaments i províncies —d’Espanya, d’Itàlia i de França—, i que participa en les polítiques de la Unió Europea dirigides a les entitats locals."

 

Extret de la web del Consell de Mallorca. 

"El conseller de Presidència, Cosme Bonet, ha explicat en roda de premsa que aquest divendres a l’Assemblea General d’Arc Llatí que es celebra a Torí, la presidenta Armengol assumirà la presidència pels propers 2 anys. Una de les intencions és que Mallorca i el Consell guanyin més pes institucional i prestigi a Europa.

Cosme Bonet ha recordat que Arc Llatí és un espai de cooperació entre col·lectivitats territorials en el qual es desenvolupen actuacions integrades en diferents àmbits estratègics per a la cohesió econòmica i social dels territoris que el componen. Aquesta cooperació és clau en el procés de reequilibri entre el nord i el sud d’Europa, tal com assenyala la Unió Europea en l’Estratègia territorial europea.

Per la seva banda el conseller de Cooperació Local, Miquel Roselló, ha explicat que una de les tasques importants d’aquesta nova etapa d’Arc Llatí que presidirà Francina Armengol és l’elaboració d’un Pla Estratègic, 2010-2015, un pla consensuat per les diferents entitats locals, i que es distribuirà en 4 grups temàtics, la cohesió social; medi ambient i el territori; cultura i immigració; i la mediterrània, les relacions entre les dues voreres.

Roselló ha recordat que el 31 de gener i l’1 de febrer passats es va celebrar a Mallorca l’Assemblea General d’Arc Llatí, en què es varen posar en comú problemes compartits i derivats de la insularitat, i se va constituir una Comissió específica del tema de la qual formen part Còrsega, Sardenya i les Balears ."

A pesar que fa anys que el Consell forma part d'aquesta associació, ARC LLATÍ, de governs locals "intermitjos", el cert és que  mai havia assolit tant de protagonisme, ni tanta responsabilitat. Aquest tipus d'entitats ens situen dins Europa, ens visualitzen en el marc d'unes estructures que tenen massa tendència a només atendre els estats i deixar de banda altres nivells governamentals força importants. Les Regions fa anys que lluiten i han assolit un cert protagonisme amb el Comitè de les Regions, les entitats locals, en canvi, participen en programes puntualment, però només són interlocutors davant Brussel·les quan tenen la capacitat d'associar-se i defensar els interessos comuns.

Aquesta és la via actual de fer participar els governs locals en el procés europeu, i com sabem essent els governs locals els més propers als ciutadans, és de lògica pensar que és una passa més en el sentit d'apropar la llunyana "Europa" a la ciutadania.

D'altra banda des del Consell assumim aquest repte que significa Arc Llatí en un moment especialment interessant, ja que a través d'Arc Llatí podrem participar en el denominat "procés de Barcelona", el qual, apadrinat i copresidit per Sarkozy, està començant a caminar aquests dies per apropar les dues riberes de la Mediterrània. (Vos recoman una visita a les webs "linkades" en aquest comentari.)

Ben segur que tenim per davant dos anys força interessants, dos anys en que situarem Mallorca en el mapa de la Unió Europea.

 

En la seva intervenció inicial la presidenta Armengol va centrar el debat en la crisi econòmica que vivim, tot i que també va combinar la reflexió sobre la crisi i la capacitat de reacció del Consell amb un repàs, no exhaustiu però si abarcant totes les àrees, de la gestió del Consell de Mallorca durant aquest darrer any.

 

Hi ha qui qüestiona la utilitat d'aquest tipus de debats, i per ventura vist des de fora es té la impressió que són un seguit de discursos, sense acabar de trobar-hi el fil. Jo, en canvi, pens que són força profitosos, per ventura no tant en l'escenificació, com en el procés previ i posterior, és a dir. Preparar una intervenció de la presidenta implica un procés intel·lectual de moltes persones que l'aconsellen, implica fer una reflexió sobre quines són les principals qüestions, un esforça per deixar de banda els interessos del dia a dia o els estratègies puntuals per plantejar un analisi seriós sobre la política de la institució.

I així es va aconseguir, pens. La presidenta va obrir parlant de crisi, per després plantejar-se quines capacitats, competències, possibilitats té el Consell de Mallorca per fer-hi front, explicant quines són les mesures ja preses durant els darrers mesos. Resumint molt: política social i impuls a la inversió pública. Sense deixar de banda una qüestió de fons fonamental, i és el fet que no podem deixar passar aquesta crisi sense relfexionar a fons sobre el model econòmic que volem per la nostra illa. I no pot ser, ja, l'explotació del territori.

Per suposat la resta de portaveus també parlaren de la crisi. No va resultar extrany que el PP, a l'oposició, acusàs de "no fer res", a pesar que les mesures que va plantejar no acab de sebre si ajuden o no contra la crisi... de totes formes la conclusió va ser positiva: tots hem de treballar conjuntament. Amb matisos si voleu, però hi ha qüestions que estan per damunt de l'interés de cada partit i de les seves estratègies puntuals.

Els socis també reclamaren el seu espai en aquest debat, sentit institucional per part del Bloc, i UM desmarcant-se, com és també habitual.

En definitiva: un debat centrat en la realitat actual, en la que es varen extreure algunes conclusions interessants que coneixerem els propers dies, ben segur.

El PP va protagonitzar ahir un capítol més de la seva erràtica política d'oposició, simptomàtica de la desorientació que viu la formació política que presideix Rosa Estaràs.

Ahir varen reclamar al president Antich una qüestió de confiança. La portaveu de l'oposició ho va fer sempre mirant endavant, sense girar-se al darrera, no fos cosa descobrís que la confiança no la té ni en els escons del seu propi partit... o bé per tancar els ulls davant l'evidència que les mateixes raons que va emprar per "qüestionar" la majoria parlamentària del Govern, les imputacions judicials, servirien per qüestionar-la a ella mateixa. Tenc per mi en sortiria més escalivada ella que el President Antich davant una "Qüestió" així plantejada.

Dins el PP no convé plantejar una "qüestió de confiança", dia a dia tenim exemples de que la confiança precisament ha desaparegut. Moltes mans posades al foc s'han cremat. I ara cal cercar arguments a on no n'hi ha. Provant estratègies oposades en qüestió de mesos, demostrant a la ciutadania que no saben a on van, a on volen arribar.

Fa alguns mesos el PP volia reunir-se periòdicament amb el president. Ara volen fer qüestions de confiança, sense que hi hagi hagut cap conflicte polític de magnitud que hagi enfrontat Antich i Estaràs.

Encara major contradicció és el fet que la relació del PP amb UM es planteja al mateix temps des de l'amor i des de l'odi, no és que canviï, és que qüestiona la legitimitat de Bartomeu Vicens mentre festeja a Miquel Nadal. Algú entén aquesta situació si no és fruit de la més profunda desesperació?

En temps com els actuals s'espera de l'oposició (i de tots els partits polítics) un missatge coherent d'exigència al Govern, de voluntat d'arribar a acords per damunt d'espuris interessos partidistes, plantejaments seriosos a curt i mig termini que pensin en els problemes de la gent i no en estratègies per obtenir més poder o beneficis particulars. Ara mateix no veim això als escons de l'oposició, tot i que fa uns mesos sí que semblava que aniria per aquí.

Igual que varen canviar llavors, les circumstàncies difícils que vivim hauran de fer reflexionar al PP a un moment o altra, i abandonar una estratègia que a curt i mig termini ni l'entén la ciutadania, ni els durà enlloc.

 

Curiós el punt de vista de la secretaria general del PP, sra. Cospedal, no és escandalós el cas de corrupció que s'ha conegut aquests dies, i que implica a varis municipis governats pel PP. Segons ella l'escàndol és que es conegui el tema, no la corrupció en si. Resulta alarmant la manca d'autocrítica d'un PP enmig d'un "temporal" intern sense precedents: espies, corrupció, divisió interna... i mentrestant en Rajoy a Berna a demanar la dimissió del vicepresident Solbes. Ahir va demanar aquesta dimissió posant com exemple el ministre alemany d'economia Michael Glos, però avui ja no ha citat aquest exemple. Sembla ser que Glos dimiteix no només per la crisi econòmica sinó per la crisi del seu partit, el dretà CSU bavarès:"La CSU sufrió grandes pérdidas en las elecciones de septiembre de 2008. Muchos altos cargos de la CSU consideran a Glos responsable en parte de aquel desastre. Las relaciones entre y Glos y Seehofer han sido tensas en las últimas semanas. El ministro de Economía parecía además descontento por el papel secundario al que parecían haberle relegado Merkel y el ministro de Finanzas, Peer Steinbrück." (El País).

Seguint l'exemple de Glos (a qui no han acceptat la dimissió de moment), sembla perillós per Rajoy seguir per aquest camí, no fos cosa que a qualcú del seu partit se li acudís esmentar Glos peró per l'altra crisi, no precisament l'econòmica.

Més d'un ha comentat que la crisi econòmica a escala global que vivim és també una oportunitat, una oportunitat perquè ha evidenciat el fracàs d'un model, d'un sistema no només econòmic, sinó també de valors. No som qui per aportar molt a aquest debat, però el cert és que el fracàs del model ultraliberal dels darrers anys està provocant un reviscolar del debat més ideològic, més de fons, ara que de cada vegada és més clar que haurem de començar a pensar un nou model socio-econòmic de futur, possiblement un nou model amb el qual despedirem definitivament el segle XX i entrarem de ple en el XXI.

En aquest sentit m'ha semblat prou interessant com per reproduïr-lo l'article de l'economista  Domènec Ruiz Devesa, a EL PAÍS d'ahir, aquí el vos deix:

¿La socialdemocracia como fin de la historia?

Domènec Ruiz Devesa 03/02/2009

Hace casi 20 años Francis Fukuyama escribió, pocos meses antes de la caída del muro de Berlín, un ensayo sobre el fin de la historia en la revista estadounidense The National Interest, artículo que posteriormente se convertiría en libro. El argumento básico era el siguiente: con el proceso de reforma lanzado por Mijail Gorbachov en la Unión Soviética, conocido como perestroika, el gran rival del mundo atlántico desaparecía y, por tanto, cesaba la lucha ideológica con la victoria incondicional del capitalismo y la democracia liberal. Fukuyama, además, examinaba el potencial de otras ideologías como el fundamentalismo religioso o el nacionalismo, concluyendo que nunca podrían convertirse en auténticas alternativas a la democracia liberal capitalista, si bien no iban a desaparecer.

La idea de Fukuyama era sugerente y, desde luego, fue oportuna en aquel momento histórico. La propuesta también generó fuertes críticas, algunas infundadas por malinterpretar el mensaje original. La más típica es la que consideraba la tesis del fin de la historia como la ausencia de eventos históricos de importancia, algo que Fukuyama rechazó expresamente en su ensayo.

Otra crítica, algo más elaborada, proveniente del recientemente desaparecido Samuel Huntington, consideraba que la lucha ideológica secular pasaría a ser religiosa o étnica, con la famosa tesis del choque de civilizaciones. Los ataques terroristas del 11 de septiembre de 2001 confirmaron para muchos la validez de esta tesis. Con todo, y a pesar de que el fundamentalismo islámico supone una amenaza importante, Fukuyama ya dijo en su escrito de 1989 que esta ideología no es una opción atractiva, a diferencia del comunismo durante la guerra fría, más allá de los Estados de mayoría musulmana (o entre colectividades musulmanas en países no musulmanes), donde además sólo una minoría comparte sus postulados. En este sentido, esta ideología no es realmente una alternativa viable a la democracia liberal, ni se puede argumentar que es un estado superior en la evolución ideológica, de las ideas, más bien al contrario, supondría una regresión.

No obstante, la tesis original de Fukuyama sí que debe ser corregida al menos en un aspecto fundamental, si se quiere que mantenga un cierto poder explicativo de la realidad, sobre todo a la luz de los acontecimientos derivados de la crisis financiera mundial iniciada en julio de 2007 en Estados Unidos, y aun antes, por el fracaso de las políticas neoliberales en América Latina y África.

Fukuyama consideró que la victoria de la democracia liberal sobre el comunismo soviético resolvía los problemas socioeconómicos dentro de las sociedades occidentales y en los países en vías de desarrollo. Declaró, además, expresamente, que ya no había contradicción entre capital y trabajo, y obvió en todo caso las importantes diferencias entre el capitalismo estadounidense y el europeo continental, y las diferentes culturas políticas que subyacen a las decisiones de política económica a uno y otro lado del Atlántico.

Es cierto que la democracia liberal es el elemento común y definitorio de los países occidentales. Sin embargo, al obviar la importancia de las d emocracias sociales de Europa occidental, que completan el paradigma del Estado liberal, tal y como nos enseñaban Norberto Bobbio y Gregorio Peces-Barba, entre otros, se acaba poniendo al capitalismo a la americana como el paradigma de ese proclamado fin de la historia. Más aún, no se tiene en cuenta la tensión permanente entre Estado y mercado que existe en el seno de las democracias liberales, y las opciones políticas que la animan, y que debemos reconocer como neoliberalismo y socialdemocracia. Palabra esta última que está conociendo un renovado vigor a la luz del desconcierto generado por la crisis financiera.

En pocas palabras, podemos decir que la socialdemocracia es la ideología que, a diferencia del liberalismo clásico, persigue la igualdad real sobre la formal y que opera de acuerdo con el principio de la prevalencia de la política democrática sobre la economía, tal y como señala Sheri Berman. En el paradigma socialdemócrata, el sistema de mercado existe (a diferencia de lo que sucedía en la Unión Soviética), pero opera dentro de las reglas que fija el poder político, lo que incluye al Estado de bienestar, hasta hace unos años tan denostado por insostenible por los publicistas neoliberales.

En este sentido, cabe considerar al neoliberalismo, que inicia su auge como paradigma político cultural dominante en la década de los setenta, como una desviación temporal en esa evolución ideológica de impronta hegeliana que proponía Fukuyama, ya que pretende volver a un estado anterior de la humanidad, el del laissez-faire, donde la economía prevalece sobre la política, y donde no hay posibilidad de pacto entre el capital y el trabajo, ya que el primero debe prevalecer, sin ambages, sobre el segundo.

Esto no significa que el neoliberalismo no haya aportado nada bueno a la historia de las ideas, pues ciertamente las políticas keynesianas tradicionales necesitaban algunos ajustes y correcciones, en particular en lo relativo al uso excesivo de políticas monetarias procíclicas para alcanzar el pleno empleo, especialmente durante la década de los sesenta en los Estados Unidos y en el Reino Unido, donde por cierto, la tradición socialdemócrata ha sido históricamente más débil. Este error, en particular, generó una espiral inflacionaria, la quiebra de la política de rentas y del pacto entre el capital y el trabajo y, finalmente, el ascenso de la ideología neoliberal. Con todo, el neoliberalismo no se contentó con devolver cierta racionalidad a la política monetaria. Su agenda, como hemos visto, iba mucho más lejos. Animada por un individualismo descarnado buscó, y en parte logró, bajo los Gobiernos de Margaret Thatcher y Ronald Reagan, la privatización de sectores económicos estratégicos y de determinados servicios públicos. Pero, sobre todo, se desregularon los mercados de trabajo nacionales y los flujos financieros internacionales, con las consecuencias que hoy conocemos: mayores desigualdades, menor crecimiento económico y hasta colapso financiero. Peor aún, el paradigma neoliberal alcanzó en el discurso público lo que Antonio Gramsci denominaba "hegemonía cultural", llevando a que incluso la izquierda adoptara el lenguaje del adversario. De este modo, el debate político de las últimas décadas se ha ceñido a determinados parámetros y términos fundamentales de la agenda neoliberal, dentro de los cuales conceptos como flexibilidad laboral, competitividad o reformas estructurales funcionaban como polos en torno a los que giraban las discusiones de las políticas públicas.

El reto para la socialdemocracia, en un mundo cada vez más interconectado e interdependiente, consiste en alcanzar grados de integración y cooperación política entre los países que permitan la recuperación del equilibrio entre Estado y mercado. El momento histórico es propicio. Aunque el carácter asimétrico de la globalización, escorada hacia lo económico (y sobre todo hacia lo financiero, con la libertad de movimiento de capitales), no sugiere que la socialdemocracia sea el fin de la historia, resulta difícil afirmar que los últimos 30 años de neoliberalismo constituyen el ideal al que aspirará la mayoría de la humanidad.

La crisis financiera mundial quizás ponga de relieve lo que ya era, en realidad, evidente: el fracaso de la ideología neoliberal tanto en los países desarrollados como en aquellos en vías de desarrollo, y la urgente necesidad de recuperar el paradigma socialdemócrata en el discurso público.

Domènec Ruiz Devesa, economista, ha sido consultor del Banco Mundial.

En castellà tenen una dita: "Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid", un refrany que Rajoy aplica com ningú. La darrera: Rajoy echa mano de Nadal para acusar a Zapatero de no hacer nada contra la crisis.

Segons Rajoy el govern hauria de lluitar en pla èpic contra la crisi... no deixà clar en la seva paràbola si la Crisi vendria a ser Nadal (número 1 del món) o Verdasco. Per ventura el subsconcient el va traïr i es va veure a si mateix lluitant épicament contra Zapatero, o per ventura contra Aguirre. No sé qui li deu llevar més la son. Està clar que no li lleva la crisi, que ara ha passat a ocupar el lloc del terrorisme en la retòrica "rajoyiana", tot és crisi. Ell tampoc té cap solució. No fa costat al Govern en cap de les iniciatives, i només empra la crisi com a element per enardir les masses peperes. En fí, al seu nivell.

Per aquells que vulguin sebre algunes de les mesures del Govern central contra la crisi els recoman accedir a la web "¿Qué es el Plan E?", és sumament interessant. Per altra banda existeix el Fons d'Inversió Local per a l'Ocupació amb 8.000 milions d'euros, ja repartit entre els Ajuntaments i que ben segur també és una mesura activa. Està clar que Rajoy tampoc s'ho ha mirat, en fí. Aquestes són algunes de les mesures del Govern central.

De moment seguim sense notícies del PP.