Res Publica segons Cosme Bonet

Y el acto que realizo aquí, no es más que un medio revolucionario de activar la explosión de la verdad y la justicia.
Sólo un sentimiento me mueve, sólo deseo que la luz se haga, y lo imploro en nombre de la humanidad, que ha sufrido tanto y tiene derecho a ser feliz. Mi ardiente protesta no es más que un grito de mi alma.

Émile Zola. Final del cèlebre article "J'Accuse...", publicat a L'AURORE. París, 13 de gener de 1898.

La paraula, el periodisme, va canviar la història de França. La recerca de la veritat i la justícia eren, i són, revolucionàries.

El recent Congrés del PP, que ha elegit a l'enèssim president d'aquesta legislatura, va tenir al final com a protagonista una anècdota d'aquestes que conviden a pensar i a preocupar-se sobre el futur del nostre país. No debades el PP és un aspirant seriós a presidir totes i cadascuna de les institucions de les nostres Illes, precisament per això, el fet que un grup d'exhaltats (els imagin exhaltats, però no sé si ho eren) escridassasssin al president del Congrés per parlar en català, resulta del tot preocupant, i pel que a mi respecta, m'ha fet plantejar-me aquesta reflexió sobre l'evolució ideològica que està vivint el principal partit de la dreta mallorquina.

El punt de partida ideològic del PP actual no l'anirem a cercar al tardofranquisme, ni tan sols a la UCD, creada a partir de incorporacions ideològiques i personals tan diverses que l'acabaren per destruir. El PP actual començà a configurar-se segurament després d'assolir la presidència del Govern de les Illes Balears el 1983, i durant més d'una dècada (fins el 1995) va estar molt marcat per la forta personalitat de qui fou el seu primer president: Gabriel Cañellas. No debades es va parlar (i se'n parla encara), de cañellisme. Aquella AP, que al llarg dels anys 80 va anar unificant les restes de la UCD i altres partits de centre-dreta, era evidentment una formació conservadora, però tractada de “liberal” en comparació a l'AP de Fraga, i amarada d'un cert regionalisme, que era el segell personal del cañellisme. Les seves bones relacions amb la Generalitat catalana de Pujol, o l'ambició manifestada per Cañellas a La Vanguardia el 1991 de convertir la coalició pre-electoral PP-UM en una solució similar a la de UPN, definien la ideologia d'aquell PP de 1995.

Amb Cristòfol Soler aquell regionalisme pareixia que s'havia de reafirmar amb major força encara, però va ser destituït al poc temps, després d'haver participat en la Diada de l'OCB, un fet tan simbòlic com inacceptable per alguns elements del seu partit.

Llavor començà l'época de Matas, que, des del meu punt de vista, va necessitar alguns anys per adaptar-se. Amb Matas, sobretot després del pas a l'oposició el 1999 i la seva “aventura” madrilenya, es va importar al PP balear l'estil de l'aznarisme, amb tots els trets que el van caracteritzar, per una banda la voluntat d'aconseguir una imatge de modernitat i eficiència, després d'uns congressos que almenys teòricament havíen “centrat” el partit, inicialment identificat amb els democrata-cristians del Partit Popular Europeu fins que va preferir identifcar-se amb els neo-cons de Bush, i amb una creixent reivindicació del nacionalisme espanyol. Aquests trets van identificar ideològicament el “matisme”, si es pot denominar així. Però certament tenc la impressió que la identificació ideològica no era la principal preocupació del seu lideratge intern dins el PP.

Després de la desfeta del 2007 el PP encara està en un procés de redefinir-se ideològicament, i ara mateix no sabria dir si impera una idea més neo-con o més propera al liberalisme que el va caracteritzar fa anys... dues coses veig més clares: el “regionalisme” l'han deixat aparcat, i qui marca l'agenda ideològica del PP actual no és la direcció, sinó l'oposició interna, i per tant el “delgadisme”, possiblement l'opció més clarament neo-con i espanyolista, i a nivell estatal més semblant a l'estil de la “lideresa” Aguirre.

Ara bé, tot plegat no és més que fruit de l'anàlisi d'un observador extern que, per uns moments, ha volgut deixar de banda la connotació d'adversari.

Publicat a LA VEU DE MALLORCA  el 21/03/2010.

Rellegint un tom de l'obra completa de Gabriel Alomar, top casualment (si existeixen les casualitats) amb un article: “Carta a un amic diputat”, la meva atenció es fixa en la primera frase:”Me preguntes, amic meu, si seria convenient a la causa nostra la renúncia de la teva acta”, i m'interessa la reflexió.

No penso en renúncies recents a actes de diputats, car el diputat amic d'Alomar es plantejava renunciar, aquell llunyà any de 1908, per sentir-se defraudat pel resultat de la llei d'Administració i la postura del seu grup. És una renúncia per conviccions. Però Alomar tenia clar que no havia de renunciar: “No se t'ha donat la investidura per a que, en un instant de despit, l'esqueixis davant del poble com un jueu esqueixava les seves vestidures en senyal de dolor”.

Ens esqueixam les vestidures en senyal de dolor aquests dies perquè sentim la irritació de l'opinió pública amb la política en general. Però no és lícit renunciar :” Una renúncia consemblant seria una confessió d'impotència contra les coses, una reconeixença de la superioritat definitiva de l'enemic”, llegesc a l'Alomar de fa cent anys i em sembla que parla dels aconteixements recents, als quals l'oposició del PP només troba dues solucions: dimissió o eleccions anticipades. És la mateixa resumida en una: abandonau i deixau-nos pas. I no pensen en la funció històrica que haurà tengut el pacte actual, un dia n'haurem de parlar.

És lícita la renúncia davant les dificultats? Són la solució les eleccions anticipades? A quin problema són la solució? A la crisi econòmica? No. Més bé al contrari, només aporten un nou període d'incertesa. L'article d'Alomar torna a donar-me una frase alliçonadora:”L'acció de rentar-se les mans a la porta del Pretori no excloeix una part de la culpa, per inacció, per abstenció precisament, en la ruïna dels sistemes.” La responsabilitat és seguir: “La investidura teva és un medi més per a la teva acció, per al desplegament de les teves energies de combatent.” Una exhortació que podria adreçar al govern d'esquerres de les Illes Balears d'aquest complicat inici del segle XXI.

L'altra argument que hem sentit de l'oposició es refereix a la legitimitat: és ilegítim realment governar des de la minoria? Tan curta tenim la memòria? Gabriel Cañellas o el PP quan accedí a la presidència del Consell de Menorca el 1991 presidiren governs minoritaris. Clar que és legítim continuar. La legislatura és legítimament esgotable. Obligatòriament si pensàssim només en la ciutadania.

L'artimètica ara reivindicada per l'oposició planteja fins i tot els seus dubtes: necessiten un sol vot? O és el suport de tot un grup parlamentari el que necessiten? Les dues respostes són correctes, i amb aquesta lògica tant dret té la minoria d'esquerres com la minoria de dretes a pretendre governar legítimament. Encara diria més, la primera opció, la que reivindica un únic vot implica dividir un grup, plana l'ombra del transfuguisme, per tant.

Torn un cop més a l'article centenari, tal com acabava la seva “Carta a un amic diputat” Gabriel Alomar, resulta del tot escaient aquesta reflexió final: “ I no creus que els adversaris de la nostra obra solidària aclamarien el teu acte significativament, perquè hi veurien un acte en favor d'ells i contra el nostre impuls de lliberació?”

PUBLICAT A LA SECCIO D'OPINIO DEL DIGITAL "LA VEU DE MALLORCA".