Res Publica segons Cosme Bonet

Article publicat a ibdigital: Només el sobrecost del Palma Arena ens permetria fer front al 50 % de la retallada que anuncia el Govern al seu pressupost, imposada per les mesures anticrisi. Només aquest exemple ens basta per veure com hem arribat de mal preparats a la crisi econòmica mundial més greu de les darreres dècades després de la legislatura de l’espoli dels comptes públics. A això hi hauríem de sumar tot un seguit d'obres faraòniques, començant pel mateix Metro, que obligà a unes costoses obres d'adaptació per les greus deficiències que el feien fàcilment inundable, el sobrecost que imaginam tingueren les autopistes totalment desproporcionades a les necessitats de les nostres illes, tant a Mallorca com a Eivissa. Haurem de comptar els imposts que va fer desaparèixer el senyor Matas, tot i que per altra banda, i contra el que ara predica Rajoy, el govern Matas augmentà l'impost sobre actes jurídics documentats, un impost que pagam tots per igual però que té escassa repercussió en els ingressos de la Comunitat Autònoma. Tot un seguit de despropòsits.

 

Tot aquest recordatori pens que no cau malament, no perquè no haguessin estat necessàries mesures, que ho són, sinó perquè evidencien la mala disposició dels comptes públics a l'hora d'afrontar la crisi econòmica mundial. Bona part del dèficit públic que ara l'FMI i els responsables econòmics de la Unió Europea s'afanyen en recomanar reduir a l'estat espanyol està generat per les Comunitats Autònomes, si bé és cert que la responsabilitat d'unes i altres és diferent. A la nostra les diferents administracions hem emprés mesures de control des del dia que començàrem a tenir responsabilitats de govern, obligats pel deute heretat de l'anterior administració, curiosament poca gent i pocs mitjans de comunicació hi paraven atenció en aquell moment, ni en els esforços per reduir la dependència del crèdit, la reducció gairebé el 50 % de despesa en publicitat, la reducció d'un 15 % global del pressupost del 2010 paral·lelament al manteniment íntegre del pressupost en Benestar Social, i m'estic referint a la gestió del Consell de Mallorca, que és la que conec de primera mà.

El cert és que el debat sobre les mesures econòmiques ha canviat completament l'agenda política, i ens ha duit a pensar i parlar de la crisi des d'una altra perspectiva. Mesures més o menys encertades, en tot cas necessàries. De totes formes per mi resulta lamentable que acabem parlant del sou dels funcionaris o polítics, discutint si uns o altres el mereixen o mereixem. Resulta curiós recordar que fa 100 anys justs Pablo Iglesias era elegit el primer diputat obrer en la història d'Espanya, i una de les primeres recriminacions que se li feu des de les bancades de la dreta va ser que era un burgés perquè cobrava del seu partit, Iglesias respongué: “a mí me ha pagado mi partido, no por tacañería, sino por no poder más, un sueldo de cinco duros a la semana” , però clar, des de les bancades de la dreta s'entenia que només podia dedicar-se a la política gent com el Conde de Romanones, per posar un exemple, una de les primeres fortunes del regne.

Estam presenciant un debat estèril, que confon causa amb efecte. L’efecte ha estat l’intent del govern central de retallar el dèficit actuant sobre la despesa: sous de funcionaris i polítics, però també aturada de la inversió pública i d’algunes prestacions socials. Però la causa no és que els sous siguin alts o les inversions excessives, el tema és sobretot la caiguda en picat dels ingressos de l’administració a tots els nivells. Per això el Regne Unit ha començat apujant impostos, des de l'IRPF, a les cotitzacions socials o l'IVA, i l'Alemanya governada per democratacristians i liberals ha congelat les rebaixes fiscals promeses durant la campanya electoral. Debat estèril que oblida que estam pagant les conseqüències de la crisi financera que va esclatar el 2008, la tardor d’aquell any, ens recordava el Secretari General de l’OCDE, els estats hagueren de rescatar el sistema financer internacional.

Front a aquests debats estèrils el vertader tema es troba en el que també ens recordava Jürgen Habermas en un article a Die Zeit reproduït a la premsa espanyola, les qüestions pendents de les que depèn el futur de l’economia  passen per mesures que encara no s’han pres, que es van debatre a la reunió del G-20 a Londres com són:  l’augment dels fons propis dels bancs, major transparència per a les actuacions dels fons especulatius d'inversió, millora dels controls de la borsa i agències de qualificació, prohibició dels instruments especulatius, la creació d'una taxa sobre les transaccions financeres o la separació de la banca d'inversió i la comercial i la disgregació preventiva dels grans conglomerats bancaris.
En definitiva,el que el propi Habermas defineix com la “doma de l'asilvestrat capitalisme financer”. Per afrontar aquestes reformes de calat vertaderament ens cal una governança econòmica europea, Europa és  ara mateix una moneda sense estat, però que en moments de crisi necessita d'aquesta autoritat econòmica central que obligui a anar a tots en la mateixa línia. Si aquesta és la correcta o no només el temps ens ho dirà però aquesta és una qüestió que deixam apuntada per futures reflexions.

Tornant al nostre entorn, tornant als debats estèrils que oculten el debat de fons. La clau estatal, i molt menys la local, no pot explicar el que ha succeït, ni el darrer mes ni els darrers dos anys. Les explicacions les hem d’anar a cercar amb una visió més àmplia. Entendre que si hi ha dèfeicit és perquè s’ha fet despesa en prestacions socials i en inversió pública, i la primera d’aquestes s’ha disparat al mateix temps que s’enfonsaven els ingressos. Parlem doncs de la necessària reforma fiscal, parlem del mal finançament de les corporacions locals, que són la primera trinxera de l’estat sobretot quan els ciutadans reclamen la protecció dels serveis socials en moments de dificultats com els actuals.

Però tenc la sospita que noltros seguirem amb els debats estèrils sobre els sous d'uns i d’altres, que oculten aquest afany atàvic “dels de sempre”, que el que voldrien és que, amb tota naturalitat, governàs Romanones.

Publicat a La Veu de Mallorca.

Adesiara hem de llegir o sentir a qualque opinador professional que aprofita la conjuntura (sigui quina sigui) per qüestionar el model institucional de que ens hem dotat al país. Sigui per la crisi institucional provocada per la corrupció política, o bé per la crisi econòmica, qüestionen l'existència dels mitjans audiovisuals que ells mateixos animaren a crear en el seu moment, o fins i tot plantegen la desaparició de institucions senceres. Les víctimes habituals d'aquestes invectives, d'aquests dards enverinats, solen ser els consells insulars, però no s'aturen aquí: els ajuntaments, darrerament els sindicats o, a un altre nivell, fins i tot el mateix estat de les autonomies són qüestionats en el seu paper i la seva funció institucional.

Qui té tan a punt aquestes “solucions” dràstiques, que clamen la desaparició de les institucions pròpies de la nostra terra, que pontifiquen amb la suficiència de qui defensa un dogma, se senten dotats d'alguna cosa semblant a la pontifícia infalibilitat, aquests solen ser els mateixos que mai han cregut en el nostre país, ni hi poden aportar cap idea de model institucional, simplement perquè segurament ja els anava bé la “Provincia de las Baleares”.
El model institucional que es plasma al nostre Estatut des de 1983 no és el fruit de la casualitat ni de la conjuntura política de la transició, ans al contrari, endinsa profundes arrels en la nostra història i s'alimenta de la reflexió de ments privilegiades que ens precediren i que dedicaren el seu intel·lecte a pensar com havia de ser una Mallorca, unes Illes Balears, autònomes. Qui giri l'ullada cap enrere veurà com a les Illes Balears no existí mai en la seva història un òrgan representatiu únic, ni tan sols en temps de la Corona catalano-aragonesa. Cada illa tenia el seu propi consell general. Aquest és el vertader orígen de les institucions singulars del país.
Així la reivindicació dels capítols o “cabildos” insulars, a les darreries del segle XIX o principis del XX, fou paral·lela a la creixent presa de consciència política a les Illes Balears.
Gabriel Alomar parla als seus escrits de la Mallorca autònoma, Josep Melià decidí referir-se a “La nació dels mallorquins”, afirmant en l'obra del mateix nom:”l'illa ha de ser l'escala bàsica dels plantejaments autònoms”. Els socialistes de la República foren reticents a una autonomia que venia a una terra encara “en minoria d'edat” (són paraules d'Alexandre Jaume), i pensaven que l'autogovern prematur “equivaldria a fortalecer la posición de los antiguos caciques”. En canvi, els socialistes d'aquella República, sí tengueren clar que el primer pas de l'autonomia era la reivindicació de la creació dels consells insulars, substituts naturals de la Diputació Provincial.
Possiblement algú s'ha equivocat en tot aquest procés, però l'error pens que va estar en no aprofundir de bon principi en la nostra singularitat, relegada a l'article 39 de l'Estatut de 1983, i prenent com a model institucional el mateix que s'aplicà a la gran majoria de comunitats autònomes, sense detallar i pensar a fons com es reproduïa a nivell institucional la singularitat insular. Després, massa vegades hem construït el nostre model institucional sobre la conjuntura política del moment.
No crec que estiguessin equivocats qui ens precediren i reflexionaren sense la pressió del resultat electoral, la política de pactes o conjuntures diverses, sobre el model institucional escaient al país. El sentiment i la consciència de país arrea a l'illa, i és a partir de l'illa com podrem construir una comunitat, no a l'enrevés.
El poble, la ciutat, l'illa, la comunitat, l'estat, Europa... són els diferents esgraons, els distints nivells d'un federalisme ben entès: d'abaix cap amunt, primant la proximitat i, per tant, la democràcia en el seu estat més pur.
Més municipalisme entès com un reforçament financer i institucional dels ajuntaments, uns consells insulars abocats a complementar i ajudar als ajuntaments, una comunitat enfocada a igualar els serveis prestats a través dels consells, un estat que resulti de la suma i solidaritat de les seves comunitats membres. Aquest és un model lògic, basat en la proximitat com a premissa essencial.
La situació econòmica és massa greu per excusar-se en ella per atacar el model de país de que ens hem dotat, resulta una pèrdua d'energies cap al camí equivocat.
La crisi econòmica no  l'han originada els estats, molt menys les autonomies o els ajuntaments, o la cosa pública en general, ans al contrari: la crisi econòmica actual té l'origen en el capitalisme salvatge i fora cap control, en l'economia especulativa. Aquí radica el vertader problema, en la riquesa mal distribuïda, en el benefici a curt termini d'uns pocs, en el risc calculat dels aprenents de bruixot de Wall Street que posa en risc als més febles.
Menys estat? Pot ser resulta un remei puntual, però a la llarga plantejaments com la redefinició del nostre model institucional, el tancament d'administracions o serveis públics, no fan més que amagar el vertader debat: el que cal democratitzar és l'economia. Recordem-ho perquè tenim per davant anys i aconteixements que ens hi faran pensar.

Blog publicat a IBDIGITAL el 12 de Maig de 2010.


Giulio Andreotti afirmava que el poder només desgasta a qui no el té, i vista la biografia del tres vegades primer ministre italià, present a la vida política del país des de 1946, senador vitalici des del 1991 i encara proposat per presidir el Senat el 2006 per part del centre-dreta, està clar que ho afirmava amb un cert coneixement de causa.

 

Essent Andreotti (il divo Giulio) un dels protagonistes de la “Tangentopoli", que més endavant es destaparia amb el procés judicial conegut com "Mani Pulite", no sé si hauríem d'afegir a la reflexió que l'excés de poder tendeix a podrir i auto-destruir-se. El cas és que ja començam a parlar d'enquestes, i als mitjans de les nostres illes ja apareixen comentaris i reflexions sobre la influència que la nostra "Mani Pulite" particular tendrà sobre l'electorat.

La forta base electoral del PP fa sospitar a més d'un que el mapa electoral no es mourà significativament, d'altres afirmen que el partit que acabarà pagant seriosament les conseqüències de la crisi de la corrupció política a les Illes Balears serà Unió Mallorquina.

Tenc el meu propi punt de vista, coincident en part amb alguns analistes polítics de la nostra terra: estam davant un canvi de cicle, i en circumstàncies no alterades per situacions d'excepció com les actuals, ens trobaríem davant un bipartidisme més perfecte, a on el tercer element en joc podria ser una esquerra amb matisos verds i nacionalistes unificada i enfortida, i un gran dubte sobre el futur del centre liberal, espai que tradicionalment ha existit a Mallorca (fins i tot en temps de la coalició PP-UM va aparèixer i obtenir escó UIM). De totes formes, com deia, hi ha circumstàncies excepcionals que ens conviden a pensar que no serà tan senzill endevinar quin mapa electoral quedarà d'aquí a un any.

Andreotti sembla ser que s'equivocava: sí que desgasta el poder (tot i que certament una llarga oposició també desgasta), sobretot quan hi ha l'economia per enmig. Qui no recorda aquell famós “it's the economy, stupid” de la campanya de l'aspirant Bill Clinton a la presidència dels Estats Units el 1992? Que ho demanin a tots i cadascun dels presidents del govern i primers ministres d'Europa: l'economia, la “butxaca”, influeix a l'hora d'exercir el vot, i no distingeix colors polítics, a pesar del PP , que vol treure pit amb l'ajustada victòria del tory Cameron a Gran Bretanya. Si repassam el panorama polític comprovarem que el darrer govern en ser castigat no ha estat el del laborista Gordon Brown (que també), sinó el de la pròpia canceller Merkel al Bundesland de Renània, on ha perdut la majoria al Bundesrat (Senat), a pesar que va tenir la sort de que el càstig electoral inicial se l'endugué el seu soci de la “Große Koalition”, l'SPD. Merkel ara es troba en pacte amb un soci, els liberals, que prometien baixar els imposts, cosa que no han pogut fer per por d'augmentar el dèficit. Però no s'atura aquí, també Sarkozy ha viscut una sonada derrota del seu partit a gairebé tota França a les eleccions regionals. I estam parlant dels vaixells insígnia d'Europa.

Sens dubte uns resultats i altres, cap d'ells excessivament clarificadors, cap d'ells abocant a unes majories absolutes incontestables, apunten al desconcert de la ciutadania, a la incapacitat dels governs de donar respostes a una crisi econòmica que s'escapa al control no ja dels governs, sinó dels grans “gurus” de l'economia mundial.

El 2011 els votants de les Illes Balears recordaran el nostre “Mani Pulite” particular, i tenc la certesa que molts d'ells votaran, o deixaran d'anar a votar, influïts pels aconteixements viscuts devers la Via Alemanya. Però també, no ho oblidem, “és l'economia”, i la capacitat dels partits i els seus candidats de generar confiança en els ciutadans envers el seu futur serà un valor molt a tenir en compte, clar que... qui confiaria les gallines a la guineu?