Res Publica segons Cosme Bonet

El 15 d’agost de 1971, per decisió de l’administració Nixon, es va donar per finalitzat el sistema de Bretton Woods i del patró or, que havia imperat des del final de la segona Guerra Mundial. A partir de llavors s’adoptà un sistema de tipus de canvi fluctuant, i representà el fi dels controls sobre els moviments de capitals.

 

El 1972 James Tobin, economista que seria Premi Nobel d’Economia el 1982, va proposar una taxa sobre el fluxe de capitals, que hauria de ser pagada cada vegada que es produís un canvi de divises, segons el propi Tobin  per tal de “posar arena a uns engranatges massa ben engrassats”.

Aquesta idea va quedar pràcticament en l’oblit fins que el 1997 Ignacio Ramonet va impulsar un moviment de suport a la implantació d’aquesta taxa, apareixent així les associacions denominades ATTAC, en defensa de l’aplicació de la Taxa Tobin i el seu ús social, en particular en ajuts al desenvolupament. ATTAC sosté que les empreses transnacionals i els grups de pressió que acaten les seves decisions, redueixen el poder dels electorats sobre les economies pròpies. Una visió que certament amb els aconteixements que hem viscut durant aquesta primera meitat de l’any 2010 sembla plenament encertada.

Aquestes darreres setmanes hem vist com la Unió Europea, dirigida pels governs neolliberals de França i Alemanya, acaba de proposar un impost sobre les transaccions financeres a l’entendre que podrien convertir-se en un instrument estabilitzador de l’economia,  que podria ajudar a la prevenció de les crisis econòmiques, segons el president permanent del Consell europeu, Van Rompuy:” una tasa a la banca que contribuirá a un reparto equitativo del coste de la crisis financiera y a una mayor estabilidad del sistema.”

ATTAC, referint-se a la taxa que vol implantar la UE, diu que l’impost sobre transaccions financeres pot contribuïr a controlar l’especulació financera i generar recursos per sufragar les necessitats socials i ecològiques bàsiques.

La UE ara espera plantejar aquesta idea al G-20, no sé si n’hem d’estar molt esperançats, de totes formes s’afirma que si els països del G-20 no accepten l’aplicació de la taxa bancària els estats europeus sí que ho faran pel seu compte. Veurem com acaba.

De moment un té la sensació que un cop més uns governs de centre-dreta, acabades les idees i posat de manifest que el tan vist “deixar fer” al mercat no acaba de funcionar, estan obligats a inventar noves eines, i al no ser capaços d’inventar-les les absorbeixen de l’esquerra. Igual que els vells liberals i conservadors es van sumar al keynessianisme i a l’estat del benestar després de la II Guerra Mundial i de la crisi que l’havia precedida, ara es sumaran a una idea que ve de sectors de l’esquerra més crítica, com és la Taxa Tobin. Serà el triomf de la taxa Tobin? Qui sap, de totes formes demostra un cop més que les bones idees val la pena mantenir-les i defensar-les perquè serà el temps qui acabarà donant la raó, la llàstima és que sempre arribin a bon port massa tard.

 

 

El Corpus d'enguany ha estat motiu de polèmica, no perquè ningú hagi criticat la despesa pública per una cerimònia religiosa, com podria esperar algú, sinó perquè un Reial Decret ha fet que l'exèrcit no participàs interpretant l'himne nacional o rendint honors militars en algunes d'aquestes processons arreu de l'estat.

Aquí trobam una perfecta confusió entre religió i estat, i aquesta expressada en la participació de l'exèrcit en una processó en concret. Resulta curiós que es reclami com una tradició que l'himne nacional espanyol l'interpreti l'exercit i no una banda de música civil, com ha succeït a Toledo, o que es reclami que es presentin armes a la custòdia,...

En fi, no sé fins a quan ens hauriem de remuntar per trobar aquesta confusió entre estat i església catòlica, i molt concretament entre l'exèrcit i el clero, que a nivell dels nostres pobles es limitava a la participació dels números de la Guàrdia Civil, però té un cert aroma a nacional-catolicisme, que fa pensar que si bé podria ser que fos tradició a alguns indrets de la Península de fort arrelament militar, posem Toledo per cas, es va trasplantar a la resta de l'estat després de la Guerra Civil.

Serà tradició o no ho serà, evidentment hi ha qui s’agafa a la polèmica per reivindicar-se: “Cospedal elogia el Corpus de Toledo por mezclar cultura, religión y tradición”. Tota una declaració sobre la concepció de les relacions estat-església.

A més resulta curiós que aquesta gent que defensa honors militars per a un símbol religiós demani també la regulació de l'ús d'una prenda de vestir, el burka, per les seves connotacions religioses i en nom del laicisme o de la integració dels immigrants, no és contradictori? "La presidenta del PP catalán propondrá en el Senado regular el uso del 'burka'."

Jo hi veig una contradicció, en tot cas més elements que ens duen a pensar que encara ens queda molt de camí per recórrer i molta pedagogia per fer per arribar a viure en una societat realment laica i tolerant.