Parlam de política, actualitat i reflexions personals.

La tercera generació.

cosmeb | 29 Novembre, 2012 14:31

El 2 de desembre es commemoren els 30 ays de l’arribada de Felipe González a la presidència del Govern espanyol, si no tenim en compte les presidències de Largo Caballero i Negrín assumides enmig de la Guerra Civil, es pot dir que en una situació de normalitat democràtica va ser el primer cop que un socialista assumia la direcció del poder executiu a la història d’Espanya, “Felipe” hi arribava, el 1982, amb 40 anys. Havia assumit la direcció del Partit Socialista Obrer Espanyol a Suresnes, el 1974, amb tan sols 32 anys. Havia pres lse regnes d’un Partit que s’estava modernitzant, rejovenint després dels anys grisos de la Dictadura, assumí el Govern amb una majoria parlamentària crec que irrepetible, en ambdós casos moments històrics a on Espanya estava marcada per la dictadura (amb Franco viu i a l’exili el 1974, i amb un cop d’estat molt recent el 1981) i un país pel subdesenvolupament de l’estat espanyol. Quan deixà la presidència del Govern i la secretaria general del PSOE, el 1996, deixava un país a on s’havia implantat un estat democràtic, un estat del benestar, homologable a la resta de repúbliques europees, amb les que compartíem la construcció del que avui és la Unió Europea, a la que havíem entrat el 1986, de la mà del Govern de Felipe González, culminant una aspiració de modernització i europeïtzació d’Espanya que només era un anhel des de 1898, per posar-hi una data significativa.

 

Cap altra generació tendrà l’oportunitat de poder fer tant pel seu país com la generació que representa Felipe González, per la història d’Espanya i per la història del socialisme democràtic. “Felipe” representa la generació dels socialistes de la post-dictadura, la primera d’elles, la dels que visqueren la transició, la creació del sistema actual, són els pares fundadors del socialisme o de la socialdemocràcia espanyola actual, els de l’època heroica de ls Corts Constituents i del 23F, de la victòria del 82, del que ja hem esmentat: la creació de l’estat del benestar, l’entrada a Europa, la modernització, en definitiva, d’Espanya.

Hi ha hagut una segona generació, la que ha representat José Luís Rodríguez Zapatero, amb totes les llums i ombres, encara males de destriar perquè no tenim la perspectiva històrica necessària. Però sens dubte ha estat una segona generació. Zapatero arribà a la secretaria general del PSOE en un moment de gran decepció i neguit del Partit, perdre el Govern després de 14 anys semblava que havia de ser una dificultat insuperable, però el procés pel qual va arribar a secretari general ens serví de catarsi, ens permeté recuperar la il·lusió, impulsar unes idees i una manera de fer més modernes, impulsar tot un programa de drets i llibertats civils, de nous drets socials com l’atenció a la dependència, que foren una realitat, especialment durant la primera legislatura. Zapatero arribà a secretari general amb 39 anys, i a president del Govern amb 43. Ara, en el moment de la pitjor crisi econòmica en 80 anys, una crisi que ha desmuntat governs i ideologies que pensàvem fortament consolidades, vegeu Sarkozy i el que està passant ara amb el seu partit la UMP, troba el Partit Socialista en una situació en que necessita novament, com el 2000, i segurament com el 1974, una nova catarsi, una actualització, una adaptació als nous temps, un “aggiornamento”. Hem de mantenir el bagatge dels nostres valors històrics que, cal recordar-ho i reivindicar-ho, han impulsat des de 1879 la democratització, l’assoliment de drets socials i llibertats a tot el país, i també han contribuït al reconeixement de la realitat plurinacional i pluricultural de l’estat espanyol. Sense aquest bagatge no s’entén el Partit Socialista de Felipe, de Zapatero, ni s’entendrà el que hagi de sorgir de la situació actual. En el darrer Congrés tenguerem oportunitat de revisar i rectificar moltes de les polítiques que es varen fer des del darrer Govern, parlarem de retorn als valors, de major contacte amb la societat civil, de representar novament la veu dels que no tenen veu. No serà un procés senzill, no serà un procés fàcil. I sobretot: és un procés que ha de liderar i ha de consolidar la tercera generació de socialistes de la democràcia de 1978. L’energia i la visió d’aquesta tercera generació pot ser és imprescindible per sortir reforçats d’aquest procés. És el moment de prendre el pols a un nou moment històric, diferent de qualsevol altre del passat, i per adaptar-nos-hi amb garanties ho haurà de fer la gent que entengui el moment, la tercera generació. Una generació que va créixer amb Felipe González de president i que ara li pertocarà defensar el llegat d’aquells primers governs socialistes, els drets socials assolits després de la dictadura, 50 anys més tard que la resta d’Europa, i que ara, amb l’excusa de la crisi, de l’austeritat estèril, de les polítiques necons desapareixen. Els socialistes, que tant vam fer des del Govern per implantar i fer possibles aquests drets, hem de ser els primers en les línies de defensa d’aquests valors, i els primers en proposar les fórmules per sotmetre la dictadura dels mercats, recuperant, un cop més, aquella afirmació d’un socialista històric, Fernando de los Ríos: si volem que l’home sigui lliure, haurem de fer a l’economia esclava. Aquest és el repte dels nous temps, aquest serà el repte dels socialistes de la tercera generació de la democràcia espanyola.

General | | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Vaga general 14N .

cosmeb | 13 Novembre, 2012 22:43

La pregunta que s'han de fer no és: cal fer vaga general? Sinó: havia estat tan necessària mai una vaga general a Espanya? En un contexte de crisi econòmica d'abast mundial a on cap Govern d'Europa és capaç de trobar la política econòmica adequada, fent entrega del poder de decisió política sobre els temes més importants als lobbies i grups de pressió propers a les grans corporacions i la gran banca, atrapats per un Euro dirigit amb els criteris més tancats possibles, en mans d'especuladors que s'enriqueixen provocant la desconfiança en la deuta pública espanyola, portuguesa, grega, italiana... i en el nostre cas, patint un Govern que ha vist en la Crisi Econòmica l'excusa perfecta per demonitzar l'adversari de veres (el socialisme democràtic) i destruir tot l'estat del benestar construit sobre els fonaments de la definició de l'estat social i de dret que estableix la Constitució Espanyola de 1978... hi ha motius més que sobrats.
 
La dreta pretén desmuntar un estat del benestar que acceptava amb la boca petita, perquè no hi ha cregut mai. Els conservadors volen precisament això, conservar l'estatus social existent, i això no casa bé amb un model d'estat a on es pretén garantir la igualtat d'oportunitats des d'una educació pública i de qualitat a l'abast de tothom, quan es vol una salut pública i de qualitat a l'abast de tothom, quan es donen armes als treballadors per negociar amb la part més forta, la patronal, per reclamar els seus drets, el seu salari, quan s'impulsa una política fiscal redistribuidora d'una riquesa que, de forma natural, es troba mal repartida. Tot això és l'estat del benestar que la dreta s'entesta en dir-nos que no ens podem permetre.
 
La dreta, els conservadors, ha vist en la crisi i en l'argument de les reformes necessàries la manera d'aplicar el seu programa màxim, sense complexes, o sense escrúpols, rompen el consens existent a Espanya des de la Constitució de 1978, els equilibris sobre els que es va construir el progrés democràtic d'Espanya, que no té punt de comparació en tota la història contemporània de l'estat espanyol.
 
Aquest pretendre rompre consensos constitucionals es veu també en la concepció de l'estat de les autonomies, en la voluntat recentralitzadora, en la postura xulesca i insultant cap a les reivindicacions territorials, aprofitades per altres partits, com CiU per plantejar una sortida de l'estat espanyol, per donar arguments als independentistes, sobiranistes o secessionistes que veuen com des del PP es romp el consens que va presidir la solució de l'estat de les autonomies, a mig camí entre la federació i l'estat central, i que ara consideram invàlida atrapats en un debat de posicions maximalistes.
 
Tornem a la fractura social, deixem la qüestió nacional de banda per avui. Les polítiques de la dreta i el contexte internacional condueixen a una societat menys igualitària, a una societat a on estarem marcats per una creixent conflictivitat social ja que condemnen a la pobresa al que fins ara havia estat la classe mitja que sustentava el país. Fins i tot el petit i mitjà empresari, particularment els comerciants si ens referim a les Illes Balears, es veuen marginats i menyspreats per un Govern entregat al poder de les grans corporacions. Així per una vegada la petita patronal (si es pot dir així) i els sindicats que representen els treballadors, amb els aturats com a principals damnificats, estaran demà en vaga general.
 
Més motivada que mai, també amb una motivació política, clar, com totes, contra les polítiques del Govern, com va ser política la vaga general de rebuig al cop d'estat de 1981, com va ser política la vaga que rebutjava la reforma laboral de Felipe González el 14D de 1988, com va ser política la de 1994 o la de 2002, o la de 29 de setembre de 2010, contra els ajusts de Zapatero, com ho és la de demà, contra la política de contrarreformes de Rajoy i les seves sucursals autonòmiques.
 
Però no perdem de vista que serà la vaga general més social,més que qualsevol altra perquè estam davant una crisi econòmica i de model social com no havíem viscut des de 1929 i els anys 30, si vam començar qüestionant-nos el capitalisme quan Bush va haver de rescatar el sistema financer nord-americà, fent un exercici de keynessianisme que ara pretenen oblidar els neocons o conservadors de tota la vida, es deia que el capitalisme tal com l'havíem conegut arribava al final. Ara ens diuen el contrari: és el model social europeu el que no pot funcionar, hem d'anar a un model de la "llei de la selva", de la llei del més fort, perquè és això el que volen dir els portaveus de la dreta quan argumenten que s'han de retallar beques, quan privatitzen la sanitat pública, quan redueixen les prestacions a les persones dependents, quan retallen drets laborals i fins i tot quan retallen llibertats civils, fan una societat classista, la fan ells quan desmunten totes les eines de l'estat del benestar socialdemòcrata que a través de reformes socials pretenenia una societat més igualitària.
 
Insisteixen en certificar la mort o la inconsistència de la socialdemocràcia perquè aquesta ha estat la ideologia sobre la que hem construït el nostre sistema de drets i llibertats, però no hem de defallir, la història ens mostra com enemics tant o més poderosos, extremistes de dreta i d'esquerra, han volgut aniquilar la socialdemocràcia, i al final del camí foren ells els aniquilats i en canvi les idees socialdemòcrates, van construir aquesta Europa que fins ara ha estat un model per tot el món.
 
És per defensar les conquestes socials, per fer front als especuladors que s'aprofiten de la crisi internacional, per respondre a les polítiques conservadores i nacionalistes del centre d'Europa que condemnen la Unió, que es fa aquesta vaga general. Ens hi jugam el nostre futur, el futur dels nostres fills, i ens hi jugam perdre tot el camí que ha costat sang i suor als nostres pares i padrins.
Per tot això és important aquesta vaga general.
 
Acab recordant la vaga general revolucionària de 1917, un contexte no comparable, sens dubte, però vist com ataca la dreta, els mitjans de la dreta, a la vaga i als sindicats comprovam com sorprenentment no han canviat els arguments dels poderosos, aquella vaga general, la primera com a tal i la més important, acabava el manifest conjunt dels sindicats amb una crida, sens dubte en resposta a les difamacions de la dreta:
"Ciudadanos: No somos instrumentos de desorden, como en su impudicia nos llaman con frecuencia los gobernantes que padecemos. Aceptamos una misión de sacrificio por el bien de todos, por la salvación del pueblo español, y solicitamos vuestro concurso."
Amb esperit positiu, demà vaga general.

General | | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

El liberalisme econòmic, existeix?

cosmeb | 04 Novembre, 2012 18:28

Conegut l’avanç (ja que no el detall) dels Pressuposts de les Illes Balears per al 2013, una cosa podem concloure, l’ortodoxia de que feia gala el vicepresident econòmic des de fa gairebé any i mig, i que era la recepta mágica per recuperar la confiança i sortir de la crisi, ha fracassat, i ha sigut enterrat pel mateix Govern que presumia del seu suposat liberalisme econòmic i denunciava el fracàs de l’intervencionisme. Idò ara ens torbam amb uns pressuposts que decideixen augmentar els imposts, anant contra un dels dogmes o dels manaments d’aquest liberalisme econòmic.

A IB3 fa pocs dies encara es titulava: "el grup socialista ha criticat que no apliqui l’impost de patrimoni, que suposaria recaptar 30 milions d’euros. Josep Ignasi Aguiló ha afirmat que les mesures que aplica el Govern ja donen resultats." Això fa menys d’una setmana, o recordar que després d’aplicar el cèntim sanitari a la benzina afirmaven que no pujarien impostos. I a tot això, els nous imposts arriben després de constatar que els retalls ni aturen el dèficit de la Comunitat, ni recuperen la confiança dels mercats.

Un pensa, que haurien d’haver aplicat la pujada d’imposts a grans patrimonis, per exemple, abans d’aprofundir en la recessió amb les retallades indiscriminades.

A tot això, si a més pensam que en aquest sistema capitalista en que vivim els economistes i polítics que suposadament defensen el liberalisme econòmic ens pretenen convèncer de que un gran banc (o una gran concessionària pública) no pot tenir pèrdues, sinó que l’estat ha d’acudir al seu rescat... alguna cosa no funciona en aquesta teoria del liberalisme econòmic, una de les característiques del capitalisme no és precisament assumir les pèrdues del risc?

Vivim temps estranys, un temps en que els liberals econòmics defensen la intervenció de l’estat i la pujada d’imposts, mentre ens atrapen en el seu discurs sobre la reducció del dèficit, en el fons el que trobarem serà la gran diferència real entre la dreta i l’esquerra, la dreta desmantetlla l’estat del benestar, dient-nos que és inassumible, però on queda la justícia social? Aquest çes el sentit de l'estat del benestar que hem de defensar des de l'esquerra, des del socialisme.

General | | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Powered by MallorcaWeb