Res Publica segons Cosme Bonet

A poc a poc les mocions del PSIB-PSOE de condemna del franquisme es van aprovant, o rebutjant, als diferents Ajuntaments de Mallorca. Darrerament Sencelles, Consell, Pollença... entre d’altres han debatut la mateixa proposta que el Consell de Mallorca aprovava el passat 17 de juliol.

Sols el debat d’aquesta moció ja serveix per recuperar la memòria d’uns fets que no poden caure en l’oblid, tot i que de vegades provoquin comentaris tan indignants com el que feia el batle de Sencelles (PP) segons em varen comentar, i que anaven més o menys així:”An aquests els cucs ja se’ls han menjat”.

Indigne d’un batle, però que mostra a les clares la baixesa moral de qui les pronuncia.

La dreta té la costum de desqualificar el que no vol debatre, de no escoltar els arguments del contrari, ni llegir les propostes que es fan. Un exemple d’això és el que deia en el bloc de Jordi Bayona un diputat del PP força ficat en aquest debat, desqualificant la moció del PSIB-PSOE perque segons ell “només parlava de les víctimes d’un del bàndols.” Es veu que aquest diputat del PP ni tan sols d’havia llegit la moció socialista, que en un dels seus punts parlava de TOTES les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió posterior.

Aquest és una de les qüestions espinoses, si parlam d’unes o de totes les víctimes. Personalment consider que en el cas de la Guerra Civil cal parlar de totes les víctimes innocents. Igual que avui mateix lament les víctimes civils del Líban i les víctimes civils d’Israel, no podem fer més que lamentar la pèrdua absurda de vides humanes durant una guerra fraticida.

Una altra qüestió és la de la repressió. Per molt que s’enfadi el PP i  vulgui evitar el debat només hi va haver una dictadura sanguinària que sotmetés el poble espanyol i el condemnàs al subdesenvolupament durant quaranta anys, i aquesta va ser la dictadura franquista, que va triomfar no pel favor popular sinó per una Guerra de tres anys en la que va rebre el suport de l’Alemanya nazi i de l’Itàlia feixista, com a terrible pròleg de la Guerra Mundial que després començaria.

El Govern espanyol ha estat valent, i fa història quan presenta la Llei de Memòria Històrica. A ambdós extrems hi ha qui s’hi oposa, uns per massa, uns per massa poc. Si els féssim cas seguiriem sense fer res. Aquesta llei representa el primer reconeixement moral, fet a través de llei del Parlament, a les víctimes del franquisme. Estableix no només revisions de condemnes injustes sinó també reparacions econòmiques. Parla de l’obligació de les Administracions Públiques en la localització de les fosses. Ordena la retirada de símbols de temps passats. S’estableixen mesures per sistematitzar els arxius i afavorir la recerca sobre l’época. I l’acompanya una memòria de 60 milions d’euros.

N’hi haurà que ho trobaran poc, n’hi haurà que voldran desviar el debat, jutjant-lo innecessari. Però, com sempre, és una passa endavant, una passa valenta i com a tal l’hem de valorar.

El PSIB-PSOE ha presentat en roda de premsa la seva candidata a l'ajuntament de Palma, la candidata a batlessa, i per qui hagi seguit darrerament els mitjans de comunicació no hi ha hagut sorpreses. El nom d'Aina Calvo sonava amb força des de feia alguns mesos, al costat d'altres socialistes, per encapçalar una candidatura que té moltes possibilitats de tornar a fer de Palma la ciutat que va ser en el seu moment, en paraules d'ella mateixa aquest matí : "la capital de la Mediterrània".

M'han agradat les intervencions (sé que no té mèrit que ho digui jo), tant de na Francina Armengol, com d'en Francesc Antich, però un dia com avui cal destacar la de n'Aina Calvo, i me qued amb una idea, que és la que titula aquesta reflexió d'avui, Palma no només ha de ser una ciutat per habitar, sinó per viure-la. Simple però darrera amaga un projecte ambiciós d'una Ciutat nova.

N'Aina pot representar aquest aire fresc i renovador que necessita la capital de les Balears. Personalment la vaig conéixer ja en l'àmbit del partit, treballant amb la Fundació Gabriel Alomar, a pesar de tenir-ne bones referències anteriors dins el moviment juvenil de Balears. Com a candidata, com a diputada, com a subdirectora general sempre ha tengut una porta oberta a la gent, a les idees noves, als projectes imaginatius (la imaginació, que és d'importat i que està d'oblidada en la política nostra!). Pel que l'he tractada, pel que la conec, pens que na Catalina Cirer pot començar a preocupar-se. I la gent que vol un canvi que s'hi fixi a partir d'ara.

Hi ha companys que s'han manifestat sorpresos de la tranquilitat amb que el PSIB-PSOE ha conduït aquest procés. Qui segueix el dia a dia de l'organització sap que no hi ha motiu per sorprendre'ns, tots els auguris de problemes han acabat en no-res, totes les suposicions de malentesos i dubtes guarden poca relació amb la realitat, de vegades un comentari es converteix en una notícia, i això desvirtua la realitat. Avui en teniem una de ben diferent de la que anunciaven alguns (mentre el PP se'n fregava les mans): tenim una candidata que, per començar, ens proposa "viure Palma", amb unes paraules que ens duen frescura front a l'angoixant i polsós (per les obres i per l'estil ranci) govern municipal de Catalina Cirer. Tant debò les paraules que m'han convençut a mi aquest matí puguin convèncer també els ciutadans de Palma que volen una ciutat no només per habitar-la, sinó també per viure-la.

Prenc aquesta expressió d’un article llegit recentment en el qual el seu autor es refereix a “república” com a sinònim de democràcia. Així va ser a Espanya fins a la Transició i la Constitució de 1978, fins llavors la història ens explica que monarquia i democràcia havien estat incompatibles.

Els intents de que a Espanya existís i es consolidàs una democràcia vertadera són escassos, sempre fracasats per la força de les armes, projectes de democràcia sempre destruïts en el marc d’una brutal repressió.

El 1812 la Constitució de Cadis consagrava un sistema de sufgragi universal, era una constitució extraordinàriament avançada, que va ser directament anulada per Ferràn VII el 1814. Liberals, afrancesats, gent avançada en general es va haver d’exiliar.

El 1820 la revolta incruenta protagonitzada per Riego va donar peu al “Trieni Liberal” i la implantació novament de la Constitució de Cadis. El 1823 va ser el Duc d’Angulema, enviat per la Santa Aliança, i els “Cent mil fills de Sant Lluís” qui va afavorir la reinstauració de la monarquia absoluta de Ferràn VII i una brutal repressió.

1868, una revolució que va ser anomenada “La Gloriosa”, que tenia en l’heroi popular que era el General Prim el seu màxim representant, va afavorir una Constitució que torna a ser de les més avançades de tota Europa, una monarquia democràtica inviable des del moment que es va assassinar a Prim i Amadeu de Savoia va quedar sense padrí polític a Espanya. El projecte de República Federal de 1873 segueix en aquesta línia. I novament és l’exèrcit qui acaba amb aquest breu intent de democràcia, un militar, Pavía, entrà a cavall a les Corts, en una imatge que no necessita explicació.

1931, la II República, novament com el 1820 i el 1868 hem de parlar de proclamacions de la democràcia sense repressió política ni persecució dels elements reaccionaris o contrarrevolucionaris. Una democràcia viable, a pesar dels historiadors revisionistes. Una democràcia parlamentària que patí mals molt semblants a la República alemanya de Weimar, aquesta va acabar després de que el Partit Nazi es fes amb el poder gràcies a la complicitat del president Hindemburg, i que destruí la república des de dins, des del propi Govern. A Espanya les forces reaccionàries no varen aconseguir el poder com Hitler, necessitaren un cop d’estat i una Guerra Civil per tombar el poble espanyol i la seva fràgil república.

I arribam a 1978. El record encara fresc de la Guerra Civil (que no de la República), però també la bona feina d’aquella Europa pensada per Robert Schuman i Jean Monnet, pacificada per la via econòmica, fan impossible la continuitat de l’anacronisme que representava el franquisme, fan impossible la reforma d’aquell règim heretat dels experiments feixistes d’estat corporatiu, i ens condueixen a una Constitució per primera vegada en la història pactada entre les forces de progrés i les conservadores. El preu pagat en aquell moment va ser el silenci. Silenci que alguns encara demanen gairebé trenta anys després.

La història ens demostra que certament la república/democràcia espanyola és fràgil. Voldria pensar que ara ja és forta, que ja no hi ha “Pavias” esperant amb el seu cavall a les portes de les Corts. Que hem superat els fantasmes del passat i reivindicar, sense por, els vertaders demòcrates que el 1812, el 1820, el 1868 i el 1931 varen posar els fonaments de la democràcia que tenim avui.

Pavia entrant a les Corts, 3 de gener de 1874

A l’editorial d’un conegut diari editat a Madrid llegesc: “este Gobierno ha hecho todo por atraer a muchedumbres del Tercer Mundo que encuentran aquí mayor tolerancia que en cualquier otro lugar de la UE”.

Me deman que és el que molesta a aquest editorialista:

• Li molesta que venguin el que despectivament, des del meu punt de vista, anomena “muchedumbres del tercer mundo”.
• Li molesta que venguin perque el Govern té una política de tolerància?
• Li molesta que el Govern sigui el més tolerant de la Unió Europea?
• Li molesta que s’hagi fet un procés extraordinari de regularització? O que aquest hagi funcionat?
• Preferiria una política de portes tancades, que evidentment no impediria la vinguda d’inmigrants, com es va demostrar durant l’etapa de governs Aznar, l’únic que es va aconseguir va ser major nombe d’inmigrants irregulars.

Deu compartir el seu punt de vista el Partit que s’identifica en gairebé el 100% de les opinions d’aquest mitjà? És a dir, el PP.

Com és possible que es creï una Conselleria d’Inmigració com si fos un ou de dos vermells, i al mateix temps es critiqui la regularització, és a dir, la concessió de drets com a ciutadans a aquells treballadors inmigrants que poden viure de forma legal al país gràcies a un contracte laboral?

No seria això l’evidència d’una terrible hipocresia per part del Partit que crea una Conselleria per atendre un col·lectiu al que considera “muchedumbres”?

Cada dia tenim tema per al·lucinar, amics.

Ja són vàries les opinions que he llegit i sentit aquests dies sobre la situació interna del PP. La lluita interna pel poder explicaria la radicalització del discurs, arribant fins a l'absurd, com ja hem comentat en diverses ocasions aquest mateix bloc.

Resulta interessant com a tema de reflexió. El PP estaria radicalitzant el discurs, fins i tot Rajoy, que partia amb un suposat tarannà moderat que no hem tornat a veure des del dia que va perdre les eleccions. De Zaplana i Acebes no ens sorprèn el seu estil de Gran Inquisidor. Fins al dirigent més moderat s'acaba veient abocat a fer declaracions furibundes, algunes de les quals, si les escoltassim bé, tenen un to anti-democràtic força preocupant. De totes formes l'objecte d'aquesta reflexió és el fet que s'insinua des de diferents tribunes d'opinió: el discurs radical, ultra, seria per atreure les bases, el que es desvïi d'aquest discurs corr el perill de quedar aïllat.

El millor exemple d'això és la figura del batle de Madrid, el sr. Ruiz Gallardón de cada dia es troba me´s tot sol dins el seu propi partit, el seu pecat: ésser un moderat.

Dins el PP actual no val la moderació. Aquell que peca de moderat és anatemitzat, dins un partit, el PP, molt habituat a anatemitzar, darrerament.

Aquesta situació deixa en no-res el famós "viatge al centre" protagonitzat, teòricament, per Aznar després de la jubilació de Fraga. Curiosament, anys després, Fraga demostra ser més centrista que Anzar i que l'aznarisme post-Aznar, que és l'estrambòtica situació que vivim ara.

Aquesta situació interna té difícil solució, només un nova i contundent derrota electoral pot demostrar que el camí de la crispació no duu enlloc. Però pel camí hauran destruït els ponts entre l'oposició i el Govern, sempre necessaris, especialment en els temes considerats "d'estat".

No tenen marxa enrera, de cada vegada han de pujar més el nivell de crispació, el que afluixi caurà, perquè cap dels dirigents actuals del PP té autoritat pròpia, tots la deuen a la figura sacralitzada d'Aznar, qui, des de fora, marca les pautes de l'oposició.

En algun moment aquesta costa avall i sense frens del PP haurà d'acabar, el problema no és només el quan, sinó també el com. I segurament no hi perdrà només el PP, hi haurem perdut tots.

L'histerisme de que fa gala habitualment el PP els duu de vegades a les contradiccions que ara mateix deuen viure: "progre de pacotilla" o antisemita han estat alguns dels INSULTS amb els que els dirigents del PP han carregat contra el President del Govern per haver-se "posat" una kufiya (el mocador típic palestí) durant un acte de jvoes.

Ara resulta que és un President regional del PP, el de Múrcia, el que es posa la "kufiya"... resultarà que aquest president del PP és un "progre de pacotilla" i un antisemita? L'expulsarà Rajoy del seu partit?

Sembla ser que la Sindicatura de Comptes ha advertit al Consell de Mallorca que hauria de ser més rigorós en la concessió de subvencions. Em fa gràcia, ha hagut de ser la Sindicatura de Comptes qui ha aconseguit un titular per un tema que els Grups de l'oposició denunciam cada Ple dle Consell de Mallorca. Cada mes el Consell, sigui l'equip de govern ordinari (UM) o la capelleta del PP que és l'Institut de Serveis Socials i Esportius de Mallorca, introdueixen noves subvencions no previstes als pressuposts ni al Pla Estratègic de Subvencions amb el qual, en teoria, fan una política més transparent. Idò sí, al proper Ple noves modificacions de crèdit, nous clams al cel de l'oposició que no mereixeran cap comentari a la premsa, de moment em satisfà veure que una institució seriosa dona la raó, per una vegada, a l'oposició. Tant debò no fos tan difícil fer arribar als ciutadans la veritat sobre el que passa amb els seus imposts.

Quan no saben com han de criticar qualsevol gest els basta per passar a l'atac. Quin profit creuen que en poden treure els del PP del fet d'intentar fer aparéixer públicament el president del Govern com a anti-israelià? Quin benefici creuen que en treuran d'alimentar una polèmica sobre una foto? Tan irresponsable ha tornat el PP?

Per foto polèmica la primera de les que s'adjunten, una foto en la que tres caps de govern signaven un pacte per començar una guerra no avalada per les Nacions Unides? La foto de Zapatero en canvi és una anècdota, en el marc d'un encontre internacional de joves. La de Rajoy apareix aquí com una al·legoria, i jo li posaria el següent lema:"al Líban cada dia moren ciutadans innocents, mentres a Espanya el PP se'n fuma un puro".

Una nova barbaritat del PP, i no ens hi arribam a acostumar, sobre la detenció de 2 militants que varen agrdir verbalment i física a José Bono. Es veu que un diputat del PePé va "agrair" al PSOE que no empràs "cal viva" amb aquests dos detinguts. La llengua calumniosa i enverinada dels diputats del PP, encara no acostumats a fer una oposició democràtica i de nivell europeu, ens dona un nou titular completament bui de contingut (com està buit de contingut tot el PP) i carregat d'insult, de menyspreu,... Fins quan ens seguiran castigant amb les seves barrabassades?

El dret a defensar-se d'un estat ha de poder passar per damunt del dret a la vida de ciutadans innocents? Són necessàries 300 víctimes innocents per liquidar només 5 milicians de Hezbolà? Ha recuperat ja Israel els soldats segrestats per la milícia de Hezbolà? Perque aquest era el motiu inicial de l'agressió al Líban. Perque els Estats Units justifiquen l'acció militar israeliana amb tota la seva duresa? Perque, almenys, no demanen moderació com han fet altres països? I perque el PP intenta emprar aquest assumpte per atacar el Govern espanyol? Fins a aquest punt arriba la bogeria de la dreta espanyola? Volen més seguidisme de la política internacional dels Estats Units? Volen en Rajoy i n'Aristegui que el Govern espanyol simplement digui "amèn, amèn" a allò que expressi na Condolezza Rice? Per fortuna la política internacional espanyola ja no funciona així. Tant debò hi hagués més estats de la Unió Europea amb el valor de també desmarcar-se, i per ventura entre tots exigir si no l'aturada inmediata de les hostilitats, almenys la "proporcionalitat" en la resposta militar.

Per Rajoy el Govern de José L. Rodríguez Zapatero està construint una Espanya “inviable”. Argumenta aquesta afirmació en les reformes dels Estatuts d’Autonomia i en el procés de pau a Euskadi.  Pel PP resulta inviable donar més competències o millor finançament a les Comunitats Autònomes, així com també és inviable la Pau a Euskadi.

 

No hi ha cap dubte que ell, el cap del PP, i tot el seu partit, estan intentant amb totes les seves forces que Espanya sigui realment inviable. Les traves del PP als diferents Estatuts d’Autonomia no són explicables des d’un punt de vista coherent ni raonable des del moment que defensen punts de vista contradictoris a unes comunitats autònomes i a altres (compari’s el cas balear amb Catalunya i Andalusia).

Però encara és menys comprensible que intentin fer inviable la Pau a Euskadi. De cada vegada es llegeixen més opinions i es senten més veus demanant explicacions al PP sobre la seva actitud davant el procés obert al País Basc. No crec que el PP pugui ser considerat responsable d’un eventual fracàs del procés de pau a Euskadi, en tot cas està clar que no està ajudant a fer possible la Pau. Com sempre les postures extremistes, radicals (extremistes i radicals com el PP) acaben consumint totes les energies en la batalla, el resultat de la qual no els interessa perquè sempre és el mateix: el no-res. Aquest serà el resultat de l’actual estratègia del PP, el no-res. No-res per la pau, no-res pel futur d’aquesta Espanya que, com deiem al principi, el PP creu (o vol) inviable.

Ahir, 17 de juliol, dia d'intensos debats al Consell de Mallorca. A més de condemnar el franquisme, la institució insular va debatre la situació urbanística de Santa Margalida.
Allà el Grup Socialista demanava la suspensió cautelar de les Normes Subsidiàries d'aquest municipi. La moció va ser reubtjada per PP i UM, noltros pensam que era una proposta d'allò més raonable i raonada, perque suspendre cautelarment mentre la fiscalia estudia les gravacions al batle Del Olmo no està de més. Si es demostràs que les gravacions transcrites pel Diario de Mallorca confirmen que a Santa Margalida voldria dir que questes Normes Subsidiàriies, que hauran hagut de passar per la Comissió Insular d'Urbanisme, s'han fet a "cop de talonari".

Davant això PP i UM no han volgut sebre res de suspendre les Normes Subsidiàries de Santa Margalida. en un moemnt que Mallorca necessita contudència front als greus casos de corrupció municipal que han aparegut aquesta legislatura, casos que són l'expressió d'una forma de funcionar l'urbanisme, ans els AJuntaments, primant el negoci i els favors personals per damunt de l'interés general.
El que resulta més curiós de la història és que el mateix dia UM anuncia que es presenta com a acusació particular contra l'Ajuntament d'Andratx en el cas Monport. Perque Andratx sí i Santa Margalida no? Com deiem abans, la situació actual exigeix contudència de totes els partits polítics, no parts i quarts.

Un aclariment preliminar: la moció aprovada retia homenatge a totes les víctimes, sense distincions, de la Guerra Civil. Vegi’s la moció presentada pel PSIB-PSOE, i es comprovarà que aquesta està redactada per ser una moció de consens, una condemna clara, simple, directa d’un cop d’estat, el que va protagonitzar una part de l’exèrcit espanyol contra el govern legalment i legítima constituït, el govern de la República, amb Manuel Azaña de President i Santiago Casares Quiroga de primer ministre.

Anant al tema, aquest dilluns, 17 de juliol, 70 anys després justos de que els primers militars de l’exèrcit colonial al nord d’Àfrica començàssin els moviments per intentar derrocar el govern legítim de la República, el Consell Insular de Mallorca, en sessió plenària, condemnava el cop d’estat de 1936, retia homenatge a totes les víctimes de la Guerra Civil, i condemnava el terrorisme d’estat exèrcit pel franquisme durant gairebé 40 anys. Incomprensiblement el PP ha votat en contra. La resta de forces polítiques (PSIB-PSOE, que havia presentat la moció, PSM, EU, Verds i UM) a favor.

L’argument esgrimit formalment, en forma d’esmena, ha estat voler condemnar també el cop d’estat de 1934, curiosament parlant dels fets d’Astúries de 1934 han evitat parlar de al dissolució de la Generalitat de Catalunya o de la brutal repressió empresa per l’exèrcit colonial africà a Astúries, repressió al capdavant de la qual hi va haver el general Francisco Franco.

Però l’argument de fons era l’acusació a l’esquerra globalment de voler fer un ús electoralista i partidista (paraules del portaveu de la dreta Fernando Rubio) del cop d’estat de 1936 i del règim franquista. Obliden que ningú els ha obligat a posar-se a la defensiva en aquest debat, sinó que s’hi han posat tots solets. Acusen a l’esquerra d’ànim de revenja i de revisionisme, no comprenen el matís, no demanam venjança sinó justícia.

Obliden que una part de les víctimes d’aquella Guerra fraticida, les víctimes del bàndol vencedor, van ser dignament enterrats, vàren tenir plaques a les parets de les Esglésies, creus i monuments, carrers i places dedicades. Les víctimes del bàndol dels vençuts van restar abandonades a les cunetes, i el PP pretenia avui que les seguissem abandonant a les cunetes de l’oblid. Per aquí no passarem, ara ja no.

Els míssils trenquen la sempre tensa calma de l'Orient Mitjà, des d'Evisissa el President del Govern espanyol fa una crida a Israel, són ja moltes les víctimes dels bombardejos indiscriminats contra la fràgil democràcia libanesa. A Sant Petersburg els poderosos discrepen, mentre França demana moderació, els Estats Units avalen la "guerra contra els terroristes", Rússia discrepa. I mentres segueixen morint innocents a la ribera de la Mediterrània, de la mateixa Mediterrània que banya les platges del migjorn de Formentera, recentment visitats per Zapatero. El PP aprofita per atacar el "pacifisme de disseny", com si per ser "de disseny" els postulats pacifistes perdessin part de la seva raó. Buit argument. Com sempre que s'empra l'insult enlloc de l'argument, és manca d'arguments, necessitat irracional d'oposar-se per oposar-se. Per ventura un acte reflex del PP que duu tota la legislatura oposant-se al pacifisme: primer oposant-se al retorn de les tropes espanyoles d'Iraq, després oposant-se a l'intent de Pau per Euskadi, ara criticant que el President del Govern faci una crida a la Pau a l'Orient Mitjàr. De que va el PP? Perque li molesta el pacifisme? O és que en la seva irracional estratègia de "tot val" ja no saben calibrar les paraules? En tot cas, preferes un "pacifisme de disseny" a una "guerra de disseny."

Es compleixen 100 anys, el 12 de juliol de 1906 el Tribunal Suprem de la III República francesa rehabilitava el capità d'Artilleria d'origen jueu Alfred Dreyfus, decidint que la condemna del consell de guerra d'anys enrera havia estat injusta. Val la pena recordar aquest cas per almenys dues qüestions. La primera perque les seves conseqüències estan omplint els telenotícies aquests dies.
Amb l'afer Dreyfus un periodista austro-hongarés d'origen jueu, Theodore Herzl, s'inspiraria per escriure "Der Judenstaat" i donar origen així al moviment sionista, començant a extendre la idea que el poble jueu, dispers arreu del món, especialment a Europa, a on creixia l'anti-semitisme, tenia dret a una terra on viure en pau. És l'origen llunyà de l'actual estat d'Israel.
Per altra banda la polèmica sobre el cas Dreyfus va significar el naixament dels intelectuals, l'aparició d'aquesta paraula i per tant d'un quart poder, expressat a través de la premsa, que va tenir un paper fonamental en aquesta història. Inscrits amb grans lletres als llibres de història trobam Émile Zola, Anatole France, Georges Clemenceau o Jean Jaurès, alguns dels més il·lustres dreyfusistes. Tan venerats després com menyspreats pels anti-dreyfusistes, que basaran els seus arguments en el populisme, en el patrioterisme, en la defensa dels valors més conservadors. Algún argument hem hagut de sentir encara avui en dia, 100 anys després de la rehabilitació de Dreyfus, de boca d'algun conseller insular conservador, que ha menyspreat els arguments de l'oposició per provenir de ments "il·lustrades".
Cent anys després un cas que va omplir pàgines i pàgines de periòdics, que ha omplert pàgines i pàgines de llibres de història, segueix ben present i certament mereix ser recordat.