Res Publica segons Cosme Bonet

Article publicat a ibdigital: Només el sobrecost del Palma Arena ens permetria fer front al 50 % de la retallada que anuncia el Govern al seu pressupost, imposada per les mesures anticrisi. Només aquest exemple ens basta per veure com hem arribat de mal preparats a la crisi econòmica mundial més greu de les darreres dècades després de la legislatura de l’espoli dels comptes públics. A això hi hauríem de sumar tot un seguit d'obres faraòniques, començant pel mateix Metro, que obligà a unes costoses obres d'adaptació per les greus deficiències que el feien fàcilment inundable, el sobrecost que imaginam tingueren les autopistes totalment desproporcionades a les necessitats de les nostres illes, tant a Mallorca com a Eivissa. Haurem de comptar els imposts que va fer desaparèixer el senyor Matas, tot i que per altra banda, i contra el que ara predica Rajoy, el govern Matas augmentà l'impost sobre actes jurídics documentats, un impost que pagam tots per igual però que té escassa repercussió en els ingressos de la Comunitat Autònoma. Tot un seguit de despropòsits.

Publicat a La Veu de Mallorca.

Adesiara hem de llegir o sentir a qualque opinador professional que aprofita la conjuntura (sigui quina sigui) per qüestionar el model institucional de que ens hem dotat al país. Sigui per la crisi institucional provocada per la corrupció política, o bé per la crisi econòmica, qüestionen l'existència dels mitjans audiovisuals que ells mateixos animaren a crear en el seu moment, o fins i tot plantegen la desaparició de institucions senceres. Les víctimes habituals d'aquestes invectives, d'aquests dards enverinats, solen ser els consells insulars, però no s'aturen aquí: els ajuntaments, darrerament els sindicats o, a un altre nivell, fins i tot el mateix estat de les autonomies són qüestionats en el seu paper i la seva funció institucional.

Blog publicat a IBDIGITAL el 12 de Maig de 2010.


Giulio Andreotti afirmava que el poder només desgasta a qui no el té, i vista la biografia del tres vegades primer ministre italià, present a la vida política del país des de 1946, senador vitalici des del 1991 i encara proposat per presidir el Senat el 2006 per part del centre-dreta, està clar que ho afirmava amb un cert coneixement de causa.