Res Publica segons Cosme Bonet

La resposta és no. El PP està clamant al cel per la "crisi institucional", reclamant solucions al President del Govern, fins i tot enviant els seus joves a manifestar-se amb pancartes demanant la dimissió del president, acusant el pacte de fonamentar-se en el vot d'un abans imputat, ara condemnat, etc... Davant tot això, com a corolari evident, hauriem de concloure: el PP fa aquesta crítica perque deu pensar que ells sí poden assegurar l'estabilitat institucional.

Idò no. No tenen capacitat per fer-ho en aquests moments, renunciaren a participar d'aquesta estabilitat fa poc, però a més si giram l'ullada cap enrere, i no massa enrere, veurem que hi ha molts motius que els incapaciten. I tot plegat emprant els seus propis arguments.

 

 (Segueix)

El líder del PP ha clausurado en Sevilla la XV Unión Intermunicipal del partido, en la que se ha aprobado un decálogo de medidas para "recuperar el prestigio de la política" . (El País)

El PP plantea combatir la corrupción con medidas que incumple.

Algunas de las propuestas ya han sido aprobadas por el Gobierno. "Se han producido hechos que han generado malestar en la sociedad", reconoció Rajoy. (Público)

 

 

 (Segueix)

El facebook té moltes virtuts, entre d'elles posar en contacte una comunitat virtual que per circumstàncies de la vida, i a pesar de provenir d'un petit poble, ha trobat un bon espai de compatir coses a aquesta xarxa. Afegesc avui aquí un atic article sobre els malnoms de Ses Salines, com a element de consulta per a tots aquells a qui interessi: 

Els malnoms de Ses Salines: una primera aproximació.

Article publicat al programa de festes de Ses Salines d'agost del 1998.

Els malnoms són una d’aquelles coses que la Mallorca actual es resisteix a perdre. I ho dic perquè si bé és molt comentat el fet que n’hi ha molts que es perden, ambé es veritat que en sorgeixen de nous a cada generació. Mots posats a l’escola esdevenen el malnom d’una persona que, qui sap, pot heretar un fill seu o fer-se extensible als seus germans. I si bé entre els joves per ventura no hi ha un “Quietano” o “de ca l’amo’n Toni”, sí que perviuen els “Calent”, “Gori” o “Perot”. Fet aquest que demostra que la nostra llengua, i aquesta forma tan peculiar i tan nostra de coneixer-nos encara és viva entre les generacions més joves. Però no ens enganem, comparat amb un temps sí que s’ha perdut la costum d’anomenar a tothom pel seu malnom, en benefici dels llinatges o per la mobilitat de la gent, que ha portat l’evolució de l’economia i la societat mallorquines, de la pagesia al turisme. Per això molts de malnoms s’han perdut o estan en vies de perdre’s i per això és necessari que un dia algú s’asseugui a aplegar tots aquests malnoms, part de la nostra cultura, costums i història, i els posi per escrit, els classifiqui, els analitzi.

 

 (Segueix)

Curiós titular, no? De totes formes és evident que Peter Parker, fotògraf free-lance a sou del Daily Bugle haurà de ser l'encarregat de cobrir l'històric 20 de gener de 2009 la presa de possessió de Barack Obama... i allà el salvarà d'un criminal que pretèn suplantar-lo. El món de Marvel s'avança a aquesta data amb una història que ens avança El País que convida, com a mínim, a un somriure, en aquests dies que sentir els informatius o llegir els diaris resulta lamentable.

Una vegada salvat per Spiderman, esperam d'Obama una postura més contundent en el tema de Gaza.

 

 

Les "Nadales" són una d'aquestes tradicions de les Festes que estam vivint aquests dies que, si no es fan embafoses, donen un aire d'optimisme, festes familiars i bones intencions que es suposa que han de ser la norma. D'entre les nadales que conec, una de les més curioses que he sentit és "Mele Kalikimaka": es suposa que és la forma de dir "Bon Nadal" a Hawaii, precisament l'estat que va veure néixer l'actual president electe dels Estats Units, Barack H. Obama. Idò això: Bones festes.

 

 

 

I la lletra...

 (Segueix)

Un bon amic em fa arribar un vídeo, sembla ser que fan "Bola de Drac" en pel·lícula. Estic segur que resultarà com a mínim curiós, o per ventura nostàlgic, per la gent de la nostra generació, que vam veure aquella primera temporada de les aventures d'en Goku als primers cursos del desaparegut BUP. No espereu veure en Mutenroshi (Fullet Tortuga) tan cap-pelat com el recordam, però bé... el trailer a Youtube.

No ho faig molt sovint, però he rebut un vídeo a través de l'email, remés per un amic, i que és d'aquells que val la pena comparitr, aquí el deixo: VÍDEO.

Possiblement l'estiu de 2008, especialment el mes d'agost, serà recordat per dos grans aconteixements que ens han impactat a tots, en major o menor mesura. En primer lloc per la catàstrofe aèria del 20-A. Un Sant Bernat tràgic. (Segueix)

En Toni Roig m'envia aquest Mem....

1.- Quant temps portes com a blocaire?

Des de gener del 2006.

2.- Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?

Per internet, per algun article de la premsa que ho comentava, per un email d'un amic o conegut...

3.- Què és el que més t'agrada del teu bloc?

Tenir una "finestra" oberta a internet a on hom pot llegir les meves opinions, les meves preocupacions, les meves curolles... per mi es una forma de compartir.

4.- Recomana'm 5 blocs que segueixis amb freqüència.

És difícil, llegesc molts de blogs, faig "zapping", i no en tenc cap de preferit... Els blogaires socialistes (que és un blog de blogs), els de Balearweb en general, el d'en Toni Roig  és un dels que més sol llegir de tant en tant, el poliblocs.cat, el de la Banda de Música de Ses Salines...
M'agrada llegir articles interessants.

5.- Ets lector anònim d'algun bloc?

Quan deix opinions les sol signar amb el meu nom. No en deix moltes de totes formes.

6.- Alguns blocs que et despertin especial simpatia.

M'agraden els que no parlen de política :)

7.- Amb quins 5 blocaires te n'aniries de gresca?

Dos dels meus millors amics de tota la vida tenen blogs (en Felip i en Toni), i molts de companys i amics del PSOE també... seriem més de 5!

8.- Recomana'm una eina d'internet.

La que empr més, i que no és cap novetat: els cercadors. Com a curiositat provau: ECOOGLER

9.- Recomana'm un vídeo d'especial interés.

M'agrada la música, el jazz, les grans big bands del swing, així que m'encanta veure gravacions dels anys 30 i 40... és increíble el que pots trobar per internet: Glenn Miller i la seva orquestra el 1940.

10.- Tria entre 3 i 5 blocaires perque contestin aquestes preguntes en els seus blocs.

En Miquel Àngel Coll, jove diputat autonòmic socialista.

En Toni Burguera, un dels meus millors amics, enginyer i professor a la UIB.

En José Manuel Lage, diputat autonòmic gallec, vell conegut dels temps de Joventuts Socialistes.

En Miquel Coll, portaveu del PSOE a Marratxí, que no coneixia els blogs i ara és un dels més actius del nostre redol.

 

Hi ha temporades en la vida que sembla que s'acumulin els aconteixements. No sé si deu ser la conjunció dels planetes, alguna extranya influència lunar o simplement l'entropia, el caos que genera caos... no ho sé. Avui m'assec davant la pantalla en blanc per primer cop després de molts de dies, i m'han passat tantes coses que tenc la sensació que hauria de parlar de moltes d'elles. N'hi ha de positives, m'agradaria fer algún comentari sobre el procés congressual que tenim en marxa, el grup de joves que hem reunit per treballar en la ponència marc i l'esforç de renovació que volem fer dins el partit socialista. Podria parlar de l'actualitat política, sobre el finançament, sobre la crisi del PP, sobre les impresions que em deixen les actituds dels socis de govern. Però crec que a nivell personal el que més m'ha afectat aquest darrer mes ha estat la pèrdua del company i amic Nicolás Homar. Mir cap enrere i record moltes hores passades plegats, intent fer recompte de les campanyes electorals que hem compartit, des del 2003. Autonòmiques i municipals, generals, europees, fins i tot un referèndum... tanta feina. Nervis compartits, i feina, molta feina. L'exemple. La constància. La generositat. Les paraules no surten.
En un mes passen moltes coses, però sens dubte n'hi ha de més importants que les altres.

Escric aquest "post" amb molta pena, amb una tristesa que em fa difícil expressar-me. Venc d'un funeral. Hem despedit a un company, un militant socialista de fa molts d'anys, un d'aquests que als anys 70 es posaren al capdavant de les primeres candidatures municipals de la democràcia, en l'edat de la jubilació. Víctima d'un desgraciat accident. Em produeix encara més tristesa pensar com ens toparem pel carrer dissabte passat, i parlarem animadament d'aquesta campanya electoral. Ell era optimista. Confiava en el vot dels joves. Sempre m'ho deia.

Estic trist, molt. Les persones senzilles, honradament, humilment socialistes des de sempre són les que em recorden que tenim una responsabilitat molt gran aquells als que el partit ens ha donat una oportunitat de treballar pels nostres ideals. Esper no decebre cap d'aquests socialistes que són, sou, la vertadera sàvia que ha fet progressar Espanya des de fa més d'un segle.

Ho deia Pablo Iglesias, el pare fundador:"Los socialistas no mueren, se siembran."

Hi ha a qui li agradaria oblidar (o fer oblidar) que el franquisme va ser una dictadura sanguinària, des del primer dia del fracassat cop d'estat (abans dit "Glorioso Alsamiento"), i fins els seus darrers dies... La pel·lícula "Trece Rosas" pot ajudar a recordar-ho, o fer pensar una mica a qui no estigui posat en el tema. La recoman, com un exercici més de recuperació de la memòria. Tot i que ben segur vos farà amollar alguna llàgrima, com ha estat el meu cas.

He llegit per la xarxa algunes crítiques, en general parlant de la visió "amable" que es dona del franquisme o dels franquistes. Però no cal insistir-hi, és una pel·lícula ben feta, que conta una de tantes tragèdies humanes. Tretze joves militants de les JSU assassinades el 5 d'agost de 1939. Dones joves que pagaren amb la vida haver cregut en uns ideals, que regaren amb la seva sang, tal com deia l'himne de les JSU.

Recoman, finalment, la pel·lícula perquè així ens ho demanava una de les protagonistes d'aquella tragèdia, Julia Conesa:«Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermano y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. (...) Que mi nombre no se borre en la historia». Foren les seves darreres paraules a la seva família, una paraules que avui sonen a un clam des de l'obligat oblit de 40 anys de vergonya.

Era juny quan vaig tenir el plaer de llegir les "Memoires d'outre-tombe" de François-René de Chateaubriand, desconnectant de la campanya electoral encara recent, transportant-me a través de les paraules de l'escriptor a una època crucial per a la història mundial, els temps de la Revolució Francesa, de l'Imperi napoleònic i de la restauració. Tan llunyà políticament com interessant em va resultar aquest model d'autobiografia.

Alguns fragments, com el que segueix, els vaig copiar tot pensant que els voldria compartir en algún moment, pot ser a través d'aquest bloc. Aquí el teniu, per ventura el primer de varis, és possible que una provocació per qui no conegui les memòries de Monsieur Chateaubriand:

Respecto a los muertos, es fácil encontrar las causas de la adhesión del salvaje a las santas reliquias. Los países civilizados tienen, para conservar el recuerdo de su patria, la tradición de las letras y de las artes; tienen ciudades, palacios, torres, columnas, obeliscos; tienen la huella del arado en campos antes cultivados; los nombres estan esculpidos en bronce y mármol; las acciones, consignadas en las crónicas.
Los pueblos salvajes no tienen nada de esto: su nombre no está escrito en los árboles; su choza, construida en pocas horas, desaparece en algunos momentos; el cayado con que hace su labor, roza la tierra, sin lograr abrir un surco. Sus canciones tradicionales mueren con la última memoria que las retiene; se desvanecen con la última voz que las repite.
Las tribus del Nuevo Mundo sólo tienen un monumento: la tumba.
Quitad a los salvajes los huesos de sus padres, y les quitáis su historia, sus leyes y hasta sus dioses; quitáis, además, a estos hombres, entre las generaciones futuras, la prueba de su existencia, así como la de su fin.

Memoires d'outre-tombe, Chateaubriand.

Resulta evident que Monsieur de Chateaubriand es considerava civilitzadament superior als "salvatges" del Nou Món, però quina manera més bella de reivindicar la memòria d'una gent condemnada, ja en aquell moment, a ser engolits per la "civilització" que arribava d'Europa. Pensau que gairebé res en queda d'aquests nadius nord-americans que Chateaubriand va conéixer en els seus viatges, el mateix viatge en el qual, per cert, li van presentar a George Washington en persona, qui vivia a una senzilla casa amb la seva esposa Martha. La visió que Chateaubriand ens presenta dels Estats Units d'Amèrica, tan salvatge, tan "per fer" resulta sorprenent, i a l'hora trista, vista des del moment actual. Almenys a mi m'ho va resultar.

El setembre avança implacable, les temperatures suaus es converteixen en la norma. Pel que fa al curs polític, s'acosta la Diada de Mallorca, el 12 de setembre, que marca un no declarat inici de temporada, es crea expectació sobre el discurs de la Presidenta, a veure que dirà. Un discurs que estic segur que tornarà a marcar l'inici del nou curs polític. Un curs que serà diferent, perque... clar, aquest estiu ha estat un estiu intens, un estiu en que tot ha canviat, en que Mallorca mai tornarà a ser la mateixa (esperem).

Si ens fixam ens els grans protagonistes polítics pels nou curs veurem que la Presidenta del Consell Insular ja no és la Presidenta de la frontissa. El President del Govern ja no és l'exministre frustat que vol passar per gran gestor. Ni la batlessa de Palma és la restauradora de les festes religioses de la Ciutat.

Al capdavant de totes les institucions s'ha produït un canvi històric. I és ara, amb l'inici del nou curs polític, quan han de començar a notar-se els canvis.

Però ni tot és política en la vida, ni tot serà política en aquest bloc, com no ha estat tot política aquest estiu.

 (Segueix)