Res Publica segons Cosme Bonet

Era juny quan vaig tenir el plaer de llegir les "Memoires d'outre-tombe" de François-René de Chateaubriand, desconnectant de la campanya electoral encara recent, transportant-me a través de les paraules de l'escriptor a una època crucial per a la història mundial, els temps de la Revolució Francesa, de l'Imperi napoleònic i de la restauració. Tan llunyà políticament com interessant em va resultar aquest model d'autobiografia.

Alguns fragments, com el que segueix, els vaig copiar tot pensant que els voldria compartir en algún moment, pot ser a través d'aquest bloc. Aquí el teniu, per ventura el primer de varis, és possible que una provocació per qui no conegui les memòries de Monsieur Chateaubriand:

Respecto a los muertos, es fácil encontrar las causas de la adhesión del salvaje a las santas reliquias. Los países civilizados tienen, para conservar el recuerdo de su patria, la tradición de las letras y de las artes; tienen ciudades, palacios, torres, columnas, obeliscos; tienen la huella del arado en campos antes cultivados; los nombres estan esculpidos en bronce y mármol; las acciones, consignadas en las crónicas.
Los pueblos salvajes no tienen nada de esto: su nombre no está escrito en los árboles; su choza, construida en pocas horas, desaparece en algunos momentos; el cayado con que hace su labor, roza la tierra, sin lograr abrir un surco. Sus canciones tradicionales mueren con la última memoria que las retiene; se desvanecen con la última voz que las repite.
Las tribus del Nuevo Mundo sólo tienen un monumento: la tumba.
Quitad a los salvajes los huesos de sus padres, y les quitáis su historia, sus leyes y hasta sus dioses; quitáis, además, a estos hombres, entre las generaciones futuras, la prueba de su existencia, así como la de su fin.

Memoires d'outre-tombe, Chateaubriand.

Resulta evident que Monsieur de Chateaubriand es considerava civilitzadament superior als "salvatges" del Nou Món, però quina manera més bella de reivindicar la memòria d'una gent condemnada, ja en aquell moment, a ser engolits per la "civilització" que arribava d'Europa. Pensau que gairebé res en queda d'aquests nadius nord-americans que Chateaubriand va conéixer en els seus viatges, el mateix viatge en el qual, per cert, li van presentar a George Washington en persona, qui vivia a una senzilla casa amb la seva esposa Martha. La visió que Chateaubriand ens presenta dels Estats Units d'Amèrica, tan salvatge, tan "per fer" resulta sorprenent, i a l'hora trista, vista des del moment actual. Almenys a mi m'ho va resultar.