Res Publica segons Cosme Bonet

Les eleccions generals de juliol van deixar en mans de les forces polítiques nacionalistes, i en particular dels independentistes de Junts per Catalunya, qualsevol possibilitat de majoria parlamentària que possibilitàs la formació d’un govern a Espanya. I aquesta formació ha posat algunes condicions, una conditio sine qua non que planteja a les esquerres (PSOE i Sumar) i a la dreta (PP), sí, també a la dreta, i és l’amnistia per aquells participants dels fets de 2017 encara no condemnats per la justícia espanyola. És el resultat electoral el que marca l’agenda política, és el resultat electoral el que permet a Junts tenir la capacitat de posar aquesta qüestió a l’agenda política i esperar-ne un compromís, és el resultat electoral el que ofereix l’oportunitat de seure a una taula i negociar un futur de convivència i concòrdia Catalunya.

I que és un resultat electoral? És l’expressió de la voluntat del poble. De tot el poble que conforma l’estat. Aquest “poble sobirà” està format per gent de dretes que es diu molt patriota, i per gent d’ultradreta que encara se creu més patriota, però també està format per tots els votants socialistes (els resistents votants socialistes) i els de la resta de formacions polítiques progressistes, centristes, nacionalistes, independentistes… que són fidel reflex de la pluralitat de la societat espanyola. 

Així ho varen entendre els pares de la Constitució, uns més que altres, la realitat de la societat espanyola és plural, particularment la realitat territorial és plural. La visió d’una Espanya única, gran i lliure, és una ficció sobre la que es va construir una dictadura i que va morir al llit amb el dictador. Per això la Constitució de 1978 es sustenta sobre un pacte territorial que tenia un objectiu clar: integrar els nacionalismes català i basc dins de la governabilitat de l’estat. La solució autonòmica donava resposta a les nacionalitats històriques i havia de vehicular les seves aspiracions com a comunitats nacionals. Per això la Constitució facilita l’autonomia d’Euskadi i Catalunya, obrint la porta a que la resta de províncies també es constituïssin en comunitats autònomes, com va succeir.

L’anomalia que hem viscut aquests darrers anys és que Catalunya hagi sortit del tot d’aquest pacte amb el conjunt de l’estat, i les seves històriques formacions polítiques nacionalistes hagin optat per la via de la independència. Podem intentar cercar les raons: pot ser no haver posat traves a l’estatut del 2006 hagués ajudat, i segurament la incertesa que a tot el món va generar la gran Recessió va dur a cercar solucions polítiques dràstiques (com el Brexit al Regne Unit). A aquesta situació, que es polaritzava de cada vegada més a Catalunya, no es va sebre donar resposta adequada des del govern de l’estat, arribant al referèndum il·legal d’octubre de 2017, les càrregues policials, la DUI, el 155, la fugida d’alguns líders independentistes i la detenció i judici d’altres. Una situació de conflicte a la que no s’ha trobat solució fins ara.

No és objecte d’aquesta reflexió entrar en la legitimitat o no d’un procés independentista, sinó entendre com arribam al debat sobre la llei d’amnistia actual. Després de tot el que hem explicat, al que hauríem de sumar els indults i la mesa de diàleg, els únics intents de tornar a una certa convivència política a Catalunya, la llei d’amnistia es presenta com la condició d’una part de l’independentisme per avançar en aquesta línia de concòrdia, i al mateix temps com una oportunitat per al conjunt de l’estat de tornar a una situació de convivència democràtica que tot polític amb un mínim de sentit d’estat hauria de desitjar. Aquestes són les raons per les quals s’ha de valorar i aprovar una llei d’amnistia, per seguir avançant, desbloquejant la relació Catalunya-Espanya, perquè la política també va d’això, d’aprofitar les oportunitats que ofereixen les canviants situacions. Que ningú ho duia al programa?Aznar tampoc tenia intenció de retirar la Guàrdia Civil de Catalunya el 1993, però ho va fer a pesar de no dur-ho al programa, perquè la governabilitat, l’estabilitat política i el principi que prové de la Constitució, de donar participació als nacionalismes català i basc a la governació de l’estat, estaven per damunt d’una visió tancada del programa electoral del PP.

Sense renunciar cadascú a les seves idees, perquè vivim en una democràcia, la llei d’amnistia significa un perdó per superar una situació de conflicte (així se’n parla en el dret internacional), els beneficiats han de renunciar a tornar a cometre accions il·legals, però no sense esperar que renunciïn a les seves idees i objectius, perquè vivim en una democràcia.

Front a això, a més de renou i pressió violenta als carrers, quina és l’alternativa? Seguir igual? Dissoldre l’autonomia catalana com planteja la ultradreta? Rompre aquella idea dels pares de la Constitució d’integrar els nacionalismes perifèrics en la presa de decisions de l’estat? Des-caminar els avanços de 50 anys? I a on ens condueix això? Demanin-s’ho abans de tornar a debatre sobre la nonnata llei d’amnistia.