Res Publica segons Cosme Bonet

El projecte caducat, inoperant, esgotat a les Illes Balears és el que representa el PP de Rajoy, Rodríguez, Delgado i Bauzá, que han elegit l'ombra protectora de l'àguila imperial de Sa Feixina per fer un assaig d'acte electoral. Cridant a taula a la militància, la figura estelar ha estat qui fora conseller d'Interior del Govern Matas, super-regidor dels equips de Fageda a Cort i Secretari General durant l'etapa Matas, tot un exemple de renovació. La mateixa que representa Mariano Rajoy, ex-ministre d'Aznar i derrotat en dues ocasions, émul, per tant, de la trajectòria del seu pare polític, Fraga, ex-ministre de Franco, i derrotat en més de dues ocasions per la UCD i pel PSOE. Només la seva marxa i un cert viatge al centre (d'anada i tornada, com podem veure) possibilitaren la victòria del PP el 1996. De vegades val la pena revisar la història perquè la humanitat tendeix a repetir segons quins comportaments, els quals s'obliden i per tant no es pot aprendre d'ells.

 

 (Segueix)

Avui s’inicia al Congrés dels Diputats  el debat anomenat de l’estat de la nació, del debat que aquí anomenam de política general, i que ens serveix any rera any, sia a les Corts Generals, al Parlament, als Consells insulars o a l’Ajuntament de Palma per revisar le’stat de la gestió política, normalment amb una visió anual. D’alguna manera es tracta d’un passar comptes de la situació política i de la gestió feta per l’equip de govern, l’oportunitat de visualitzar suports, crítiques, matisos o de proposar canvis, fer anuncis de polítiques importants que s’iniciaran.
La tradició la començà Felipe González, essent president del govern, i ha esdevingut una cita ineludible per comprovar la “salut” de les majories de govern i visualitzar si existeix o no una alternativa a l’altra banda, a les bancades de l’oposició.

 

 (Segueix)

Article publicat a ibdigital: Només el sobrecost del Palma Arena ens permetria fer front al 50 % de la retallada que anuncia el Govern al seu pressupost, imposada per les mesures anticrisi. Només aquest exemple ens basta per veure com hem arribat de mal preparats a la crisi econòmica mundial més greu de les darreres dècades després de la legislatura de l’espoli dels comptes públics. A això hi hauríem de sumar tot un seguit d'obres faraòniques, començant pel mateix Metro, que obligà a unes costoses obres d'adaptació per les greus deficiències que el feien fàcilment inundable, el sobrecost que imaginam tingueren les autopistes totalment desproporcionades a les necessitats de les nostres illes, tant a Mallorca com a Eivissa. Haurem de comptar els imposts que va fer desaparèixer el senyor Matas, tot i que per altra banda, i contra el que ara predica Rajoy, el govern Matas augmentà l'impost sobre actes jurídics documentats, un impost que pagam tots per igual però que té escassa repercussió en els ingressos de la Comunitat Autònoma. Tot un seguit de despropòsits.

 

 (Segueix)

Publicat a La Veu de Mallorca.

Adesiara hem de llegir o sentir a qualque opinador professional que aprofita la conjuntura (sigui quina sigui) per qüestionar el model institucional de que ens hem dotat al país. Sigui per la crisi institucional provocada per la corrupció política, o bé per la crisi econòmica, qüestionen l'existència dels mitjans audiovisuals que ells mateixos animaren a crear en el seu moment, o fins i tot plantegen la desaparició de institucions senceres. Les víctimes habituals d'aquestes invectives, d'aquests dards enverinats, solen ser els consells insulars, però no s'aturen aquí: els ajuntaments, darrerament els sindicats o, a un altre nivell, fins i tot el mateix estat de les autonomies són qüestionats en el seu paper i la seva funció institucional.

 (Segueix)

Blog publicat a IBDIGITAL el 12 de Maig de 2010.


Giulio Andreotti afirmava que el poder només desgasta a qui no el té, i vista la biografia del tres vegades primer ministre italià, present a la vida política del país des de 1946, senador vitalici des del 1991 i encara proposat per presidir el Senat el 2006 per part del centre-dreta, està clar que ho afirmava amb un cert coneixement de causa.

 

 (Segueix)

El recent Congrés del PP, que ha elegit a l'enèssim president d'aquesta legislatura, va tenir al final com a protagonista una anècdota d'aquestes que conviden a pensar i a preocupar-se sobre el futur del nostre país. No debades el PP és un aspirant seriós a presidir totes i cadascuna de les institucions de les nostres Illes, precisament per això, el fet que un grup d'exhaltats (els imagin exhaltats, però no sé si ho eren) escridassasssin al president del Congrés per parlar en català, resulta del tot preocupant, i pel que a mi respecta, m'ha fet plantejar-me aquesta reflexió sobre l'evolució ideològica que està vivint el principal partit de la dreta mallorquina.

 

 (Segueix)

Rellegint un tom de l'obra completa de Gabriel Alomar, top casualment (si existeixen les casualitats) amb un article: “Carta a un amic diputat”, la meva atenció es fixa en la primera frase:”Me preguntes, amic meu, si seria convenient a la causa nostra la renúncia de la teva acta”, i m'interessa la reflexió.

 

 (Segueix)

Diu Arthur Miller que “els líders polítics de tot arreu han acabat per comprendre que per governar han d'aprendre a fer d'actor”. Segurament té una part de raó, el ciutadà que observa la política de lluny, a través dels mitjans de comunicació, no deu arribar a percebre el polític com una persona diguem-ne “normal”, sinó com un personatge més d'una obra de teatre que no va ben bé amb ell. Els polítics, al mateix temps, i sempre segons Miller, ens hauríem de sentir partíceps d'aquesta obra i per tant “actuar”, adaptar-nos al nostre personatge o fer esforços per modelar-ne un de diferent, més amable i acceptable pel ciutadà, un possible votant.

El raonament és bò, i seguint el fil m'atreviria a dir que a les Illes Balears en aquesta legislatura estam vivint una autèntica tragèdia, digna de Shakespeare. O almenys hi podriem trobar molts dels temes, arguments o personatges que caracteritzen els clàssics del mestre anglès.

No és nou. Ja tenguerem la nostra pròpia versió real de “El Rei Lear” els anys 1995-1999, amb la retirada (forçada) del líder, que seria “traït” pels seus dos successors. Una versió de l'obra que ens costà menys que la superproducció d'Akira Kurosawa, segurament, sempre i quan no tinguem en compte que costaren a l'erari públic els escàndols d'aquella época com el Túnel de Sóller o Brokerval.

 (Segueix)

Una col·laboració al digital La Veu de Mallorca: Resulta impossible en aquests dies escapar del debat públic sobre els darrers aconteixements polítics. La greu crisi que afecta les institucions, una crisi de desconfiança de la ciutadania envers la política i els polítics, ha viscut un “in crescendo” els darrers mesos que han desembocat en la difícil decisió presa pel president Antich, seguida per tot el Partit Socialista, compartida pels socis de l'esquerra nacionalista i ecologista del Bloc. Es tracta d'una d'aquelles decisions que no només tendrà conseqüències a curt termini, si el PP decideix quina és la seva estratègia, sinó que obliga a canviar les estratègies de tots els actors polítics pel que queda de legislatura, i que farà que en funció dels moviments que es produeixin aquests dies, setmanes o mesos vinents, marquin una nova etapa en la història de la nostra autonomia. (Segueix a la secció d'opinió del digital LA VEU DE MALLORCA)

Col.aboració al digital ibdigtal.net : “Hi ha mals exemples que són pitjors que crims”. Aquesta afirmació ben bé podria anar referida a l'actuació d'algun significat polític del nostre país, de la nostra història més recent. “Mals exemples” n'hem tengut a voler a les Illes Balears com a herència de la passada legislatura, el fruit d'entendre la política no com un servei públic, sinó com un fi en si mateixa, com una voluntat de mantenir el poder, el control de la política, en realitat tot cercant un benefici purament personal.

Sí, “mals exemples” d'aquests n'hem tengut a voler i volten encara pels tribunals. PER CONTINUAR...