Res Publica segons Cosme Bonet

Diu Arthur Miller que “els líders polítics de tot arreu han acabat per comprendre que per governar han d'aprendre a fer d'actor”. Segurament té una part de raó, el ciutadà que observa la política de lluny, a través dels mitjans de comunicació, no deu arribar a percebre el polític com una persona diguem-ne “normal”, sinó com un personatge més d'una obra de teatre que no va ben bé amb ell. Els polítics, al mateix temps, i sempre segons Miller, ens hauríem de sentir partíceps d'aquesta obra i per tant “actuar”, adaptar-nos al nostre personatge o fer esforços per modelar-ne un de diferent, més amable i acceptable pel ciutadà, un possible votant.

El raonament és bò, i seguint el fil m'atreviria a dir que a les Illes Balears en aquesta legislatura estam vivint una autèntica tragèdia, digna de Shakespeare. O almenys hi podriem trobar molts dels temes, arguments o personatges que caracteritzen els clàssics del mestre anglès.

No és nou. Ja tenguerem la nostra pròpia versió real de “El Rei Lear” els anys 1995-1999, amb la retirada (forçada) del líder, que seria “traït” pels seus dos successors. Una versió de l'obra que ens costà menys que la superproducció d'Akira Kurosawa, segurament, sempre i quan no tinguem en compte que costaren a l'erari públic els escàndols d'aquella época com el Túnel de Sóller o Brokerval.

El 2010 resulta més difícil destriar quina gran obra de Shakespeare encaixa amb els fets que han definit la present legislatura, cert que ara mateix hi trobariem una conspiració per prendre el poder, com Cassius i Brutus a “Juli Cèsar”, motivats per baixes passions com l'enveja o l'ambició desmesurada, que volen vestir de nobles intencions i virtuts republicanes.

Podríem pensar en Otelo, potser hi hauria un Iago, manipulador com pocs, que engana el seu cap, els seus amics, incita a l'odi d'uns contra els altres, l'enveja, la gelosia, entre els que es creuen els seus amics. Utilitza la seva pròpia esposa. Apunyala per l'esquena a qui es creu el seu aliat durant un duel. Provoca, a la fí, l'assassinat de Desdèmona, el sucidi d'Otelo, qui fereix mortalment al propi Iago. Tota una lliçó moral.

No faltarien els grans temes de fons de Hamlet: la traició, la venjança, la corrupció moral, la ira. Però al mateix temps no m'atrevesc a pensar que hi ha un Hamlet entre nosaltres, mogut per la venjança la seva història acaba amb la mort de la mare, la mort del seu oncle l'usurpador, la mort de la seva estimada Ofèlia, la mort de Polonio, la mort del propi Hamlet, per, finalment, veure com el rival de Dinamarca, el príncep Fortimbràs, arriba per ocupar el regne que s'ha destruït a si mateix per la tragèdia familiar, incitada pel fantasma, l'espectre, l'esperit del pare de Hamlet.

El fantasma, l'espectre, l'esperit sorgit de les ombres és una figura recurrent, també apareix l'espectre de Juli Cèsar a l'obra del mateix nom. Diuen que el públic del segle XVII reclamava l'aparició del fantasma, de l'esperit, era un personatge popular i esperat pel públic. En la nostra tragèdia particular segurament també tendrem l'esperit de la legislatura passada, està convocat aquest mes de març, poc després dels “idus de març” precisament, s'espera amb expectació la seva presència, perque, tal com en les tragèdies shakespearianes, el que ens digui (o no digui) serà trascendental per a l'acte final d'aquesta comèdia humana.

PUBLICAT A IBDIGITAL.NET