Res Publica segons Cosme Bonet

Fa temps que tenc la idea que la manera de millor definir el que ha de ser el projecte socialista, i que per jo constitueixen una referència, uns valors a partir dels quals exercir al meva tasca política, es basa en tres eixos ideològics, que de fet es troben en el nostre bagatge històric: justícia social, radicalisme democràtic i federalisme.

 

 (Segueix)

Estam a punt de finalitzar el procés congressual, que ens haurà portat a fer canvis en les direccions del Partit Socialista, però també a obrir un interessant debat ideològic i sobre el model de partit, un procés que pens que ha estat prou productiu per marcar el nostre rumb els propers anys. No vull extendre'm sobre els diferents temes que hem tocat a les ponències polítiques del PSOE a nivell federal, o del PSIB aquí a les Illes Balears, sinó sobre una idea general que ha marcat no sols les ponències i els seus debats, sinó també les intervencions als informes de gestió, i que representa un sentir àmpliament majoritari dins el Partit Socialista en aquests moments. Aquesta idea és la de que cal "retornar" a les idees i els valors que caracteritzen el socialisme democràtic, la socialdemocràcia.

 

 (Segueix)

Més d'un ha comentat que la crisi econòmica a escala global que vivim és també una oportunitat, una oportunitat perquè ha evidenciat el fracàs d'un model, d'un sistema no només econòmic, sinó també de valors. No som qui per aportar molt a aquest debat, però el cert és que el fracàs del model ultraliberal dels darrers anys està provocant un reviscolar del debat més ideològic, més de fons, ara que de cada vegada és més clar que haurem de començar a pensar un nou model socio-econòmic de futur, possiblement un nou model amb el qual despedirem definitivament el segle XX i entrarem de ple en el XXI.

En aquest sentit m'ha semblat prou interessant com per reproduïr-lo l'article de l'economista  Domènec Ruiz Devesa, a EL PAÍS d'ahir, aquí el vos deix:

 (Segueix)

Som fills de la història, de la nostra història. Qui pot posar en dubte tal afirmació? La perspectiva històrica ens permet entendre moltes coses que no serem capaços de copsar si no és amb un esforç de memòria històrica important.

La crisi financera als Estats Units d'Amèrica, les repercusions a Europa, les interpretacions en clau estatal o de "politiqueta" local de la crisi. Els debats de carrer o d'escó que sentim aquests dies inciten a qualsevol persona mínimament inquieta a reflexionar-hi.

 (Segueix)

Prenc aquesta expressió d’un article llegit recentment en el qual el seu autor es refereix a “república” com a sinònim de democràcia. Així va ser a Espanya fins a la Transició i la Constitució de 1978, fins llavors la història ens explica que monarquia i democràcia havien estat incompatibles.

Els intents de que a Espanya existís i es consolidàs una democràcia vertadera són escassos, sempre fracasats per la força de les armes, projectes de democràcia sempre destruïts en el marc d’una brutal repressió.

El 1812 la Constitució de Cadis consagrava un sistema de sufgragi universal, era una constitució extraordinàriament avançada, que va ser directament anulada per Ferràn VII el 1814. Liberals, afrancesats, gent avançada en general es va haver d’exiliar.

 (Segueix)

Diferents consellers insulars del PP s'han definit al Ple del Consell de Mallorca com a "lliberals", front a l'oposició d'esquerres, a la que qualificaven de intervencionista. De la seva argumentació he deduït que es consideren a si mateixos com a lliberals pel fet de defensar la iniciativa privada, els drets dels propietaris de terrenys a fer amb ells el que vulguin, i també per possibilitar l'aprenentatge en tres llengües, i afavorir l'escola privada, ja que així donen majors opcions d'elecció als ciutadans.

Per contra, sembla ser que consideren a tota l'esquerra en bloc com a "intervencionistes" pel fet de defensar que una institució com el Consell Insular de Mallorca pot denegar l'interés general a un propietari i impedir-li fer negoci a costa del territori, amb l'argument d'un interés general superior que és la preservació d'un paratge emblemàtic. També ens consideren intervencionistes per dir que el Decret de Trilingüisme afavoreix l'ensenyament privat, perjudica els centres públics, crea situacions de desigualtat.

És una distinció simplista, dit això amb el major dels respectes. De fet no tenen res que veure amb Tocqueville, lament decebre'ls però de lliberals en tenen poca cosa més enllà d'un lliberalisme econòmic a ultrança que en realitat no és tal, com estan demostrant amb significatives mesures polítiques. Del lliberalisme clàssic n'han perdut pel camí la defensa dels drets individuals (més enllà del dret a la propietat), n'han perdut el laïcisme. Perque aquests mateixos consellers que es proclamen lliberals amb grans paraules, pertanyen al partit que s'ha oposat l'ampliació de drets i llibertats que ha significat, per exemple, la llei de matrimonis homosexuals. El PP, el partit dels auto-definits com a lliberals, és el partit que es manifesta al costat de la jerarquia eclesial per exigir l'ensenyament de la religió catòlica, i el tracte privilegiat cap a aquesta confessió per part de l'estat. Això és intervencionisme, intervencionisme moral, però intervencionisme al cap i a la fí.

El concepte contemporani de federalisme neix als Estats Units d'Amèrica, en el seu moment fundacional. Cert és que hi ha models anteriors fàcilment assimilables, però estrictament parlant és la constitució americana la que estableix per primera vegada un sistema federal tal com el coneixem avui en dia. I des d'aquest punt de vista, la pregunta que voldríem plantejar avui és si l'Espanya actual està avançant realment cap a un model federal. La creació de l'estat de les autonomies a la Constitució va ser útil, sobretot, per sortir d'un estat centralista, i avançar en la creació d'una cultura de la diversitat. En aquell moment es percebia com una solució intermitja entre l'Espanya uniforme i l'Espanya diversa. Recollia la tradició de l'estat "integral", que va ser com es va denominar la solució adoptada per la II República davant la qüestió regional, en terminologia d'aquell temps. En realitat una solució per al "problema català", que des de finals del segle XIX era motiu de grans debats dins l'Espanya de la Restauració. Aquell estat de les autonomies era obligat, entre d'altres coses, per no voler parlar de l'Espanya federal. Està madura la societat espanyola ara, a l'any 2006, per plantejar el debat que s'ha esquivat durant tants d'anys? La resposta, a la vista de l'actitud demagògica de la dreta, és que no. El debat profund i definitiu sobre l'estructura de l'estat espanyol necessita de grans dosis de pedagogia a l'Espanya central, pedagogia feta des de l'Espanya perifèrica. (Segueix)

La nostra societat necessita parlar d’alguna cosa més que del dia a dia que marca la política del Govern de les Illes Balears. Les coses que feim, especialment en política, tenen un sentit, una raó de ser fonamentada en la ideologia de cada persona, del partit al que representa, de les circumstàncies en que es troba. (Segueix)