Parlam de política, actualitat i reflexions personals.
“Cada página, cada línea, es como la estrofa de un poema, cincelado con el más preciso dominio del ritmo y de la melodía”, diu Stefan Zweig del llibre de Joseph Roth que acab de començar : “Zipper y su padre”, edició d’Acantilado. M’ha enganxat des del primer paràgraf (“Yo no tenía padre”), com em passa sempre amb Roth. Dec haver llegit tot el que he trobat d’aquest home, des que vaig descobrir “La marxa Radetzky”.
“Zipper y su padre” acaba de ser editat el juny de 2011 i estic molt satisfet de que hagi caigut a les meves mans tan aviat. Roth, per ventura no tan conegut com el seu compatriota Zweig, fou un jueu austrohongarès de naixament, i, com Zweig, profundament marcat per la desaparició d’aquella Europa d’abans de la Gran Guerra. Roth és contradictori: comunista i monàrquic, iconoclasta i enamorat dels símbols de l’Imperi dels Habsburg (“El busto del emperador”, una metàfora, com un conte que resumeix una època). Al seu funeral a Paris, el 1939, poc abans de l’inici de la Guerra, assistiren tant monàrquics com radicals d’esquerra. Va voler conèixer la Unió Soviètica i va tenir contacte amb Otto de Habsburg, finat recentment (el 4 de juliol de 2011), amb 98 anys, el darrer príncep hereu de l’imperi multinacional. Roth ja no va veure ni viure l’holocaust, la barbàrie duta al seu extrem pel dirigents del poble més culte d’Europa. Zweig es suïcidaria a Brasil quan la II Guerra Mundial apuntava a la victòria dels bàrbars liderats per Hitler. Fins i tot un conservador com Thomas Mann s’afincava als Estats Units.
M’agrada la literatura de Roth, de Zweig, en especial l’evocació de l’Europa desapareguda (l’autobiografia de Stefan Zweig en representa un retrat apassionant), el pessimisme que destil.len sobre el seu temps, un temps que semblava un principi d’alguna cosa nova, una visió tan diferent de la sensació de téntol entre dues Guerres que tenim des de la perspectiva actual, un téntol entre dos grans desastres dels quals el segon, amb la seva segona postguerra, els seus excessos incivilitzats, i la nova situació internacional que deixa, tapen una realitat constatable en l’obra dels autors esmentats, però molt especialment en Roth: la Vella Europa va morir el 1914, alguns diran que amb el Tractat de Versalles el 1919, altres que amb la Revolució dels bolxevics el 1917. Jo diria que la vella Europa va morir a Viena, el 21 de novembre de 1916, amb Franz Josef von Habsburg-Lothringen, al mateix palau de Schönbrunn on havia nascut el vell emperador d’Àustria i Rei apostòlic d’Hongria, el 1830.
Roth fa protagonitzar bona part de la seva obra a excombatents de la primera guerra mundial, molts d’ells jueus, molts d’ells nostàlgics dels bons temps de l’imperi. Els personatges són els que t’introdueixen en aquesta angoixa i pessimisme, en una perspectiva de qui veu el seu món acabat, de qui veu com les coses no milloren, que la Vella Europa és només una ombra del que era, i es precipita per una pendent de cada cop més pronunciada cap a un abisme desconegut. L’abisme que significaria la Segona Guerra Mundial? Per ventura no són reflexions llunyanes d’un pensament pessimista tan d’actualitat, tot i la diferència de circumstàncies. No hi ha també la sensació de final d’una època? Cert que sense una ruptura tan brutal, però també amb la incertesa d’on ens portarà el futur.
Com deia abans, també és l’època el que em resulta fascinant, en particular aquest Imperi Austro-Hongarès, que reunia a 52 milions d’habitants de 15 nacionalitats diferents, sota el ceptre d’una dinastia íntimament unida a la pròpia història d’Europa: els Habsburg. Tota una metàfora de l’Europa que es deixava enrere, i de l’Europa que començava, una metàfora, un cop més, de total actualitat.
Recoman vivament llegir Roth, crec que no defraudarà, qui conegui Zweig sabrà que llegeix a un gran autor alemany exiliat forçat pel nazisme. Però no només. Altres punts de vista sobre la mateixa època també poden resultar interessants, fa poc casualment vaig trobar entre els llibres vells desclassificats d’una biblioteca pública, venuts a plaça a un euro, un llibre d’Alexander Lernet-Holenia, un autor completament desconegut per jo, i una obra que crec que deu fer molts d’anys que no es reedita: “El estandarte”, a on el protagonista és un jove austríac, un oficial d’aquest exèrcit, a Belgrad en els moments finals de la Guerra, qui en la seva fugida reflexa la desfeta final de l’Imperi.
Blasco Ibáñez va voler retratar la Guerra Mundial, des d’una postura molt francófila, no debades va ser per encàrrec del president Poincaré que va publicar “Los cuatro jinetes del Apocalipsis”. Ara bé, sobre la Primera Guerra Mundial especialment val la pena llegir “La Por” de Gabriel Chevalier, es va editar per primera vegada a Espanya fa pocs anys, i es considera un dels millors retrats de la Gran Guerra, un llibre contra totes les guerres. Abans de la Primera Guerra Mundial cap altres conflicte havia causat tant d’impacte a Europa, sobre les famíles, sobre les persones, sobre l’economia, sobre la política. Després de la Guerra el món era molt diferent. Pot ser per això em sembla tan apassionant aquesta etapa, el final d’una època, l’inici d’un nou món, unes històries ben escrites d’un temps apassionant de les que encara ara en podem treure lliçons, perquè hi ha obres que sempre són d’actualitat, i grans temes que són vigents generació rere generació. Per ventura per tot això m’he animat a recomanar-vos lectures austro-hongareses per aquest estiu. Disculpau la impertinència.
Començaré parlant clar: els del PP, “es nostros” com diríen ells, sí que varen cobrar les vacances no disfrutades, i cobraren el mes complet.
El PP s’aferra a un informe de Secretaria per no pagar vacances no disfrutades, a les que tenen dret, a antics alts càrrecs del Consell. Sempre és desagradable parlar de sous, però quan veig a antics col·laboradors que s’han deixat la pell fent feina per aquest país i per la gent, que han fet milers d’hores extres en 4 anys per atendre problemes de persones, empreses i entitats concretes, que ara un informe inexistent fins al moment els faci convertir-se en treballadors de segona, ho trob indignant. Salom ven a “bombo i platillo” que estalviarà 50.000 euros al Consell amb això. DEMAGOGIA de la que han emprat fins ara, necessita els 50.000 euros per pagar els sous extra als polítics que ha anomenat i que són alts funcionaris que no volen perdre un duro.
Cal recordar que també amb el govern del Pacte hi havia ALTS FUNCIONARIS de la Comunitat Autónoma que perdien part del seu sou per dedicar un temps de la seva vida a l’activitat política. Amb el Pacte aquests alts funcionaris cobraren el mateix que els altres polítics, perdent diners, amb el PP aquests alts funcionaris cobraran més que els altres per acord del Ple que presideix Salom, aprovat amb majoria del PP.
Cal recordar que el retall de sous a funcionaris obligat per les mesures extraordinàries del maig de 2010, va ser complementat amb una retallada també als sous polítics, des del 5 % igual als funcionaris fins al 9 % de la propia presidenta.
Cal recordar que el pressupost de “protocol” de la propia presidenta va baixar un 50 % el primer any i un 15 % i un 25 % en exercicis pressupostaris posteriors.
Que no ens donin lliçons d’austeritat.
I sobretot dir-li a la presidenta, que sembla ser que desconeix absolutament la institució que presideix, que aquest suposat estalvi de 50.000 euros és molt menys de l’estalvi que vàrem fer el primer any eliminant “bufandes” i regals en Euros de diversa quantia que eren norma de la casa fins llavors. Extres que cobraven els alts funcionaris del Consell de Mallorca i que no cobraven altres funcionaris de nivells mitjos i inferiors.
I finalment, recordar que l’estiu del 2007 alts càrrecs del PP vingueren a demanar-nos igualar els drets dels responsables polítics de l’ISSEM (actual IMAS) als de la resta d’alts càrrecs del Consell, uns del PP i altres de UM. Cal recordar que tant els de UM com els del PP gaudiren d’aquests drets, i fins i tot, ja que “lo cortés no quita lo valiente” vàrem facilitar que poguessin cobrar les vacances, que ara segons un informe recent tret del forn (o fet per encàrrec) els que no són “dels seus” no podran gaudir.
M’agradaria que Salom demanàs als seus companys del 2007, quin tracte reberen de l’equip de govern que presidia Francina Armengol, així podria comprovar que en política també s’han de sebre guardar les formes, i no fer una batalla política de qualsevol cosa.
Contínuament recorden el passat recent, quan no troben res a criticar s’ho inventen, o es dediquen a filtrar dois sense cap interès, i tot plegat perquè? Per ocultar amb una cortina de fum la seva incapacitat de presentar un sol projecte, la seva manca d’idees, la seva manca d’iniciativa, que els ha portat a dedicar un mes a simplement parlar d’austeritat mentre pugen els sous a alguns, aquests alguns que s’engloben dins la definició del vell PP :”es nostros”.
Als altres ni escoltar-los (ja parlarem de la RTV de Mallorca, Blanquerna, o del món del còmic, continuarem...)
PD: M'expliquen un cas concret prou il·lustratiu, una directora insular, abans secretària del Grup PP, sí que ha cobrat les vacances. Però clar: “es nostros” tenen drets que es neguen als altres. Cosa que no li pertocaria perquè ella sí que ha continuat treballant al Consell, a diferència de molta gent que ha tornat a les seves feines anteriors o a l’atur.
General | |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)