Res Publica segons Cosme Bonet

Pel seu interés crec que val la pena reproduïr la Declaració que va fer ahir el Parlament Europeu, llàstima que encara ara hi hagi polítics (partits polítics fins i tot) que no vulguin condemnar un cop d'estat anti-democràtic com va ser aquell del 1936.

DECLARACIÓN SOBRE

LOS 70 AÑOS DESPUÉS DEL GOLPE DE ESTADO DEL GENERAL FRANCO EN ESPAÑA

Estrasburgo, 4 de julio de 2006

Un grupo de 200 diputados solicitó con sus firmas una pregunta oral a la Comisión y al Consejo  cuyo objeto era un debate sobre "la condena al régimen de Franco en el 70 aniversario del golpe de Estado franquista".

La Conferencia de Presidentes no aceptó esta petición. Consideró más oportuno efectuar una declaración del Presidente seguida de las tomas de posición de los diferentes grupos políticos sobre el significado de esa fecha, lejana ya en la Historia.

Siete décadas nos separan del 18 de julio del 36. Casi la esperanza de vida de la generación de españoles que protagonizamos la transición a la democracia. Una transición considerada modélica pero cuyo éxito necesitó de olvidos selectivos o de aplazamientos de la memoria que ahora emergen en un proceso de recuperación que llena las librerías y se plasma hasta en Leyes.

Como les dije hace 2 años, yo pertenezco a esa generación, como muchos de los diputados españoles que están aquí,  y es inevitable que mi relación personal con el pasado determine mi recuerdo.

Pero mi declaración es una declaración institucional, como Presidente de esta Cámara, y mi recuerdo de hoy debe ser un acto político que trasciende lo personal. Porque traer al presente nuestro pasado es un acto de la voluntad que tiene que ver con el futuro que queremos construir. No sólo sobre las perecederas memorias de cada cual sino sobre la Historia, que no se recuerda, sino que se aprende y por ello mismo se puede compartir.

Y la Historia nos dice que ese día, parte del ejército español se alzó contra el gobierno de la II República elegido democráticamente por los españoles en 1931.

Se frustró así una gran esperanza. Porque esa República había llegado con el ánimo de propiciar la democracia, y abordar reformas pendientes de gran calado: la reforma agraria y la militar; la separación entre la Iglesia y el Estado; el establecimiento de la Seguridad Social; la concesión de estatutos de autonomía para las regiones; y la instauración de derechos como el del voto de las mujeres y el divorcio en una sociedad profundamente patriarcal.

Aquellas reformas de nuestra II República se convirtieron en punto de referencia para muchos países europeos. La II República fue la referencia de una nueva democracia en la periferia de Europa. La nueva frontera de la democracia en Europa.

Una democracia que por aquellos tiempos pasaba difíciles circunstancias porque se había hundido en Italia, Grecia, Polonia, Hungría y Alemania.

Por eso, aquel golpe militar no sólo dio origen a una guerra larga y cruel en España, sino que acabó además con aquella "Esperanza de Europa" de la que habló André Malraux.

La guerra española no fue sólo una guerra. Y no fue sólo española. Fue también un enfrentamiento ideológico entre quienes defendían dos sistemas opuestos. Volvían "las dos Españas" de Larra, Ortega y A. Machado. Y a cada español, una de las dos Españas le iba a helar el corazón.

Pero si hubiera sido sólo una guerra entre españoles no hubiera durado tanto porque nuestras propias fuerzas no nos lo hubieran permitido.

La guerra española marcó,  además,  una hora decisiva para el mundo. Y el conflicto español tuvo una trascendencia internacional de enorme magnitud. Desde 1936, los futuros beligerantes de Europa en la II Guerra Mundial, comenzaron a enfrentarse directa o indirectamente en la guerra civil española. España fue la "primera batalla de la II Guerra Mundial", convirtiéndose en banco de pruebas de una guerra futura que devastaría Europa.

Por primera vez en la historia europea, se experimentó en España el bombardeo de poblaciones civiles. Hubo en España muchos Gernikas. En España dejaron la vida, en ambos bandos, europeos que murieron por sus ideas. Madrid, Jarama, Belchite, Teruel, Guadalajara y el Ebro, guardan la memoria de muchos nombres europeos.

Para algunos de ellos, la guerra española era "la última gran causa". Para otros, una "cruzada". Yo recuerdo la cruzada. Los obispos saludando al modo fascista, rodeando generales, en la entrada de las iglesias. También recuerdo los cementerios llenos de fusilados de un bando y de otro. Para todos, la guerra más apasionada en la que por primera vez se enfrentaban las grandes ideologías del siglo XX: las democracias, el fascismo y el comunismo; guerra de religión y lucha de clases; revolución frente a reacción.

Este enfrentamiento se prolongaría en Europa. Y también se prolongó en España una vez que la guerra hubo acabado. Porque no fue sólo una guerra. Hubo también una posguerra. Una posguerra dura y larga donde no se trataba ya de ganar al enemigo, puesto que la guerra se había ganado. Se trataba más bien de erradicarlo para mantener un sistema que por mucho tiempo obligó a que España fuera ajena al proceso de democratización y también al de reconstrucción que vivió Europa gracias al Plan Marshall.

Muchos colegas de los países del Este tienen en la memoria el aislamiento que sufrieron como consecuencia de Yalta y del telón de acero que los separó de la Europa libre, democrática y próspera.Y así ha sido. Pero se recuerda menos que en el Sur de Europa hubo países, España y Portugal, que  también se vieron aislados de este movimiento y permanecieron durante mucho tiempo bajo dictaduras militares.

La derrota de la República en abril del 1939 fue el prólogo de la devastadora II Guerra Mundial. También Europa conocería la guerra total con su secuela de sufrimientos para la población civil.

Y serían también españoles los que dejarían sus vidas en suelo europeo, también en ambos bandos, y sus nombres quedaron enterrados en Leningrado o Berlín, u honrados al liberar París o Estrasburgo con las tropas aliadas. En sus caras se veía el entusiasmo de creer que esta liberación continuaría hacia el Sur...

Recuerdo que un congresista norteamericano me reprochó hace unos años que los europeos habíamos sido poco agradecidos con el esfuerzo de liberación que los Estados Unidos habían hecho con Europa.

Yo le respondí que en lo relativo a España ese esfuerzo brilló por su ausencia porque el régimen militar les fue útil en la guerra fría y se olvidaron de liberarnos. En palabras de Salvador de Madariaga, cuyo nombre figura en uno de nuestros edificios, "Antes de 1936 todos los españoles vivían en España y en libertad. Hoy, -escribía en 1954-, unos cientos de miles viven en libertad desterrados de España, y el resto viven en España desterrados de la libertad".

España en 1975 empezó a convertirse en un territorio de libertad y convivencia. Europa lo había hecho en 1945, y en 1957 empezaba a construir las bases de una comunidad europea basada en la democracia y la libertad.

Nuevas generaciones han abierto nuevas exigencias políticas respecto al futuro y respecto al pasado. Se han encontrado con una guerra y con una dictadura clausuradas.

Cuando hoy se habla en España de reparación moral de las víctimas, lo que queremos hacer es discutir la memoria activa de nuestro país, de nuestra sociedad para asumir la carga plena de nuestro pasado. Para honrar a todos los muertos. No discriminar en la memoria a aquella parte que nos pueda resultar cómoda. No encerrarnos en las mentiras que consuelan y afrontar las verdades que alumbran.

Heridas dolorosas que han cicatrizado en Europa pero que siguen en la memoria de muchas personas porque en su día no pudieron exorcizarlas. 

Y eso es lo que da sentido a un acto como el de hoy. Aquí, en el Parlamento Europeo. Para enfrentar al pasado vivo de una parte de la memoria de nuestro Continente. Para no repetir los errores de ayer. Para condenar críticamente a sus responsables. Para rendir homenaje a sus víctimas. Para expresar nuestro reconocimiento hacia todos los que combatieron por la democracia, padecieron persecución e impulsaron el retorno de España a Europa como nuestra patria común.

Muchas gracias

Diferents consellers insulars del PP s'han definit al Ple del Consell de Mallorca com a "lliberals", front a l'oposició d'esquerres, a la que qualificaven de intervencionista. De la seva argumentació he deduït que es consideren a si mateixos com a lliberals pel fet de defensar la iniciativa privada, els drets dels propietaris de terrenys a fer amb ells el que vulguin, i també per possibilitar l'aprenentatge en tres llengües, i afavorir l'escola privada, ja que així donen majors opcions d'elecció als ciutadans.

Per contra, sembla ser que consideren a tota l'esquerra en bloc com a "intervencionistes" pel fet de defensar que una institució com el Consell Insular de Mallorca pot denegar l'interés general a un propietari i impedir-li fer negoci a costa del territori, amb l'argument d'un interés general superior que és la preservació d'un paratge emblemàtic. També ens consideren intervencionistes per dir que el Decret de Trilingüisme afavoreix l'ensenyament privat, perjudica els centres públics, crea situacions de desigualtat.

És una distinció simplista, dit això amb el major dels respectes. De fet no tenen res que veure amb Tocqueville, lament decebre'ls però de lliberals en tenen poca cosa més enllà d'un lliberalisme econòmic a ultrança que en realitat no és tal, com estan demostrant amb significatives mesures polítiques. Del lliberalisme clàssic n'han perdut pel camí la defensa dels drets individuals (més enllà del dret a la propietat), n'han perdut el laïcisme. Perque aquests mateixos consellers que es proclamen lliberals amb grans paraules, pertanyen al partit que s'ha oposat l'ampliació de drets i llibertats que ha significat, per exemple, la llei de matrimonis homosexuals. El PP, el partit dels auto-definits com a lliberals, és el partit que es manifesta al costat de la jerarquia eclesial per exigir l'ensenyament de la religió catòlica, i el tracte privilegiat cap a aquesta confessió per part de l'estat. Això és intervencionisme, intervencionisme moral, però intervencionisme al cap i a la fí.

Aquesta és l'animalada del dia que hem seleccionat. Aproximadament l'afirmació era així:"si se da o no se da el interés general al golf de Son Real nos importa un comino". Ho deia un conseller insular del PP durant el debat de la moció del PSIB-PSOE sobre la suspensió dels tràmits d'interés general per al golf de Son Real. Aquest conseller conservador, parlant des d'un suposat lliberalisme (al PP no admeten encara el que són: ultras, ultraconservadors, neocons autòctons), acusant a tota l'oposició d'intervencionisme (¿?), i defensant els drets del propietari a sol·licitar l'interés general. Cosa que no vol dir que el Consell Insular estigui obligat a donar-lo, naturalment. Idò bé, parlàvem del golf de Son Real, debatiem la conveniència o no d'aturar els tràmits, i al conseller insular del PP "le importa un comino".

Aquest dilluns el Consell de Mallorca té ple, i en ell s'hauran de debatre dues mocions del PSIB-PSOE. Una d'elles, presentada o plantejada almenys, abans de que apareguessin les transcripcions de les gravacions al batle Del Olmo, demana la paralització del projecte de Golf de Son Real. L'altra, que va ser explicada en roda de premsa pel conseller insular Antoni Alemany, serà duta al Ple per la via d'urgència i demana la suspensió de la tramitació de les Normes Subsidiàries de Santa Margalida. Ambdues mocions responen a les sospites sobre la forma de funcionar de l'Ajuntament de Santa Margalida, un cas que si bé encara es troba en procés de investigació per part de la Fiscalia, ens situa davant una preocupant eventualitat: que tant el Golf com les Normes Subsidiàries siguin finalment aprovats i es demostri que s'han fet a canvi de favors "monetaris". En definitiva, el que es demana és que es faci una mena de "suspensió cautelar", a l'espera de que s'aclareixin uns fets que invaliden de ple tota la gestió feta pel batle Del Olmo i els seus socis de CPU.

No serà el primer cop que els socialistes plantegem el cas del Golf de Santa Margalida al Ple del Consell, el mes passat PP i UM varen rebutjar la idea d'impulsar un "Parc Arqueològic" a Son Real. Vist el que ha aparegut després no extranya. Estam davant la política al servei d'uns pocs, la política al servei dels negocis, la política feta, dissenyada, executada per als poderosos.

En aquest cas parlam de pressumpta corrupció, però, sense que siguin pràctiques il·legals, tenim cada dia mostres de que pràcticament tota la política que fa la dreta del país va encaminada a beneficiar els més beneficiats de la nostra societat, ho ha dit en alguns articles clarividents en Miquel Payeras aquests dies, referint-se al darrer exemple que ens ha posat el govern ultraconservador de Jaume Matas: l'impost de successions. El PP ens duu cap al model de l'Antic Règim, a la fosilització de les fortunes, a la consolidació dels rics d'ara. Política per als rics, polítiques per enriquir encara més als rics, parlant amb senzillesa, això és el que tenim sobre la taula, a Santa Margalida i als escons del Parlament. A Mallorca resulta patèticament evident que no ens governa Robin Hood, sinó el Sheriff de Nothingham.

Comença el diàleg amb ETA, renovam les esperances en la Pau, tots (inclosa la patronal) excepte el PP, la renovam. Un PP enrabiat, guiat pels seus instints més irracionals, amb una estratègia electoralista d'extrems que els duran a la desfeta electoral. N'estic convençut perque els espanyols castigaran una actitud incomprensible, uns ciutadans que han vist com un govern del mateix PP el 1998 emprenia també una negociació amb ETA, sense condicions prèvies, sense informar-ne a ningú, però així i tot amb tots els partits polítics fent costat al Govern. Uns ciutadans, els espanyols, que també van comprendre que s'havia d'intentar la pau negociada el 1989. Un intent d'aconseguir la Pau que ahir va rebre els suports més variats, des dels sindicats a la patronal, des de Tony Blair a Jacques Chirac. Avui és un moment de renovar les esperances de fa tres mesos, tres mesos d'alto el foc, tres anys sense víctimes mortals. El president, el Govern, la classe política en general mereix el nostre suport, la nostra confiança, perque tots desitjam la Pau, o això pensava jo.

Llegesc avui titulars negatius sobre la llei integral contra la violència de gènere, negatius perque amb un any no ha desaparegut. I què esperaven? Una mesura d'aquestes característiques no tendra efectes inmediats, per suposat, ni eliminarà la violència, per desgràcia, a cop de decret. Les mesures legislatives contra els agressors serveixen, entre d'altres coses, per conscienciar la ciutadania. La creació de jutjats també ajuda a posar l'accent sobre aquesta lacra social. En definitiva, mesures legislatives que abans no existien però que encara necessitaran temps per ser 100 % efectives. Mesures que no es varen prendre la legislatura anterior. Mesures que eren un compromís personal del president Zapatero, que va ser la primera llei presetnada pel Govern socialista. M'exalta que es vulgui posar l'accent negatiu sobre la llei, quan l'accent negatiu s'hauria de posar sobre el problema en si. Que els jutjats estiguin saturats és una mala notícia, però existeixen uns jutjats específics. En definitiva, que faci un any que existeix aquesta llei, i que en un any no hagi desaparegut la violència contra les dones és una notícia negativa, però la llei segueix essent necessària, més que mai.

Al voltant de la meitat de les lleis aprovades aquesta legislatura s’aprovaran els mesos de juliol i agost. “Atado y bien atado”, així ho deu voler deixar en Matas, que durant tres anys a penes ha produït legislació, abans de les eleccions del 2007. Haurem d’estudiar amb atenció que diuen aquestes lleis, no fos cosa estigui intentant deixar-se una assegurança per si les eleccions no van bé, assegurança política malpensats, compromisos que o els pren ara o no els podrà prendre si no va bé (cosa que voldria dir que pensen que pot no anar bé, al PP). Per ventura a alguna de les lleis hi ha mesures que li seran útils per fer electoralisme d’aquest barater que li agrada tant al PP. De moment ells mateixos es serveixen la polèmica intentant forçar que només es parli del que ells volen parlar... que és que no volen parlar de Santa Margalida? No m’extranya, si tenguessin vergonya els sortirien els colors.

 

En tot cas no és normal, en una democràcia seriosa i ja amb alguns anys d’experiència, que es vulgui legislar en dos mesos d’estiu el que no han estat capaços de fer en tres anys. Pot ser l’explicació més senzilla és la més evident: el caos en la gestió del Govern Matas, tan obsessionat en els projectes faraònics que s’han oblidat de les lleis. Una autèntica lliçó de com no s’ha de governar, patètic.

Els casos de corrupció municipal, d'urbanisme a la carta, de polítics "amb preu", de manipulació de les institucions per obtenir beneficis personals, s'està convertint en una notícia quasi diària a la nostra illa. És motiu de preocupació, perque un té la sensació que estam vivint una certa "marbellització" del nostre entorn. L'adjectiu no és gratuït, Marbella va viure el seu esplendor fonamentat en el diner fàcil i l'urbanisme desaforat, va tenir com a imatge pública un Gil y Gil orgullós de la seva fatxanderia, i ha acabat amb els seus protagonistes més destacats visitant jutjats i presons. Mallorca pot dur el mateix camí, no sé qui acabarà essent el "Gil y Gil" que posi la cara visible a la degradació de la política municipal, víctima de l'urbanisme corrompedor, però ja en tenim alguns candidats. Pel camí perdrem la confiança dels ciutadans, i davant això la resposta del PP avui ha estat que no fa comptes ni tan sols obrir una investigació interna. Ja és tenir barra.

Frau a l’electorat, inseguretat del propi Matas o simple broma? Aquests dubtes són els que m’ha suggerit el comentari fet per una bona amiga sobre les intencions de l’ara president del Govern de les Illes Balears.

Fins ara les llistes electorals al Parlament i als Consells Insulars eren la mateixa llista, però amb la reforma de l’estatut s’ha donat un poc de coherència a la situació i per tant hi haurà una llista, una candidatura per cada institució. Fins aquí tot clar. Amb una llista per cada institució dones més importància a cadascuna d’elles. Dones la possibilitat als electors de votar realment a les persones que dedicaran el seu temps i el seu sebre a cada institució. Fins ara teniem una situació del tot anormal que era que el cap de llista per Mallorca no era el candidat del Partit a presidir la màxima institució de Mallorca, en tot cas els partits grans, almenys, PSIB i PP, anunciaven, insinuaven quan no ho deien directament, que el número 2 de la llista seria el candidat a presidir la institució. La realitat duu a que com que cap dels partits grans presideix el Consell els portaveus que tenen els diferents partits mallorquins al Consell Insular de Mallorca són gent que anava a llocs secundaris de la candidatura. Una situació extranya, absurda, esquizofrènica, un engany als electors, un frau als propis votants.

Amb les dues llistes a la fí tenim la possibilitat, a Mallorca, de votar directament la persona que volem que presideixi el Consell Insular de Mallorca. És tan simple que sembla absurd. Ara bé, pareix ser que el candidat del partit actualment al Govern, en J. Matas, fa comptes ser el candidat a President del Consell Insular de Mallorca. Això em duu a interrogar-me sobre els possibles motius:

- per una banda pot ser intenten sumar el màxim de vots darrera el cartell electoral de Matas, deu ser que consideren que no en tenen cap de millor,

- o en Matas no en vol promocionar cap altre que no sigui ell mateix.

- O bé el PP renuncia a presidir el Consell Insular directament i no presenta ningú diferent d’en Matas,

- o bé en Matas es vol assegurar presidir una de les dues institucions,

- o bé no vol donar l’opció a ningú dins el seu propi partit per tal de no aixecar bubotes...

Ens ho explicarà el senyor Matas?

Quina és l’explicació bona? Enganyar a l’electorat fent-los votar un Jaume Matas que realment no és candidat a presidir el Consell de Mallorca?

Assegurar-se presidir el Consell de Mallorca perque creu que no li bastaran els vots per ser President del Govern?

Tancar tota possibilitat de promocionar-se als dirigents del PP amb possibilitats de ser candidats a President del Consell Insular, és a dir, impedir que Pere Rotger, Jaume Font, Rosa Estaràs o algún altre puguin tenir un cert protagonisme al marge d’ell?

Quina extranya raó impulsa al PP a fet tan extranya proposta? Interés personal d’en Matas? O embulls interns que no els permeten prendre una decisió raonable? I si no creuen en les llistes separades... perque les han incorporades al nou Estatut?

Palma de Mallorca, eleccions municipals de 1999: 47 % de participació electoral, el PP partit més votat amb el 43 % de vots emesos. Senyors del PP: això vol dir que en Fageda va ser batle amb el vot només de 2 de cada 10 ciutadans. Impresentable. En Fageda hauria de tornar aquests 4 anys als ciutadans de Palma, segons el vostre propi raonament. Per favor! Com deiem abans farieu gràcia si no féssiu pena.

Han demostrat un cop més que són mals perdedors, a Catalunya el PP se n'ha enduit una contundent derrota que, supòs, tendran mal de païr. No només ho supòs, vaja, anit ja han començat a fer declaracions en el sentit d'apropiar-se de l'abstenció. Així que tota aquella gent que ha preferit la platja a la urna ja ho sap: Rajoy i Piqué consideren que és igual a si haguessin donat suport al Partit Popular i al NO rotund a l'Estatut. És graciós, per no dir penós. El PP oblida que part dels Nós són d'ERC i del món independentista en general. Per cert, m'ha parescut correctíssima la valoració d'en Carod Rovira, sobretot pel que fa a que tots hauran de fer una reflexió sobre la relativament baixa participació. Imagin que també la Junta Electoral, que va prohibir que es promogués la participació electoral. En definitiva, ens trobam davant una contundent victòria del SÍ a l'Estatut, un SÍ que el PePé intentarà posar en dubte, que durà al Tribunal Constitucional, etc... En Rajoy necessita fer comèdia si no vol prendre la única decisió sèria que li queda per prendre: dimitir. L'enfiloll de continuus fracassos de Rajoy i companyia els fan allunyar-se de cada dia més de la possibilitat de ser una alternativa de govern seriosa, quedant-se simplement en una imitació quasi-caricaturesca de si mateixos.

Allò de que l’arbre no deixa veure el bosc resulta molt aplicable al nou Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Dic “nou” Estatut amb plena consciència del que dic, perque el resultat final de tot el procés és un text completament diferent d’aquell que regeix els nostres destins com a Comunitat Autònoma des de 1983. És nou i sens dubte millor.És millor començant per la definició que feim del nostre país: nacionalitat històrica. És millor el capítol de finançament, que ens iguala a Catalunya. És millor el redactat de les competències, a on es parla de la gestió de la Justícia o la policia autonòmica. És millor perque estableix un nou entramat institucional. És millor perque incorpora un capítol completament nou sobre Drets i Deures dels ciutadans. És millor des de la majoria de perspectives. Sé que tot d’una tendré comentaris que me retrauran el tema de la llengua, i haurem de tornar a insistir que existeix un error de perspectiva. ¿Quin Estatut voleu si es negociava amb el PP? La gran diferència entre l’Estatut de Catalunya i l’Estatut de les Illes Balears resulta que és el partit que en nom de la dreta (del centre-dreta si tant voleu) ha pactat amb el Partit Socialista: a Catalunya és Convergència i Unió, a les Illes és el PP, el mateix PP de Rajoy, Acebes, Zaplana i companyia. Que n’esperaveu? Que esperau d’un PP que acaba d’aprovar el Decret de Trilingüisme? Que esperau d’un PP que no té cap voluntat d’aplicar la Llei de Normalització Lingüística de 1986? Un texte més avançat que els plantejaments del Govern Matas. Supòs que aquest debat, centrat en un sol aspecte i oblidant la resta, és part de l’estratègia de Matas i Estaràs el cap de setmana passat, quan van sortir a dir que l’aprovació de l’Estatut estava pendent del tema de la llengua, cosa que era radicalment falsa ja que l’esmena transaccional que feia referència a això ja feia temps que estava descartada. Estratègies de darrer moment, amb la idea de preparar el terreny per una eventual ruptura de negociacions i bloqueix definitiu del nou Estatut. Més i millor finançament, Drets i Deures dels ciutadans de les Illes, més competències, millor organtizació territorial... tot plegat configuren un país amb més autogovern, no hi ha dubte possible. I això és el que volíem, o no? Més autogovern. Idò aquí en tenim una passa. Una passa molt positiva.

Hi ha alguns comentaris que corren pel món aquests dies en el sentit de considerar l’estatut aprovat dimarts passat com un “estatutet”, com si fos com a poca cosa, com si s’hagués renunciat a les essències més essencials. De totes formes no n’he llegit massa arguments sòlids. Meam si ens entenem, són opinions respectables, tan respectables com la contrària, per ventura de vegades massa despectives. Tan despectives que fan pensar que qui ho signa hagués preferit quedar igual, és a dir, no haver tret endavant la reforma. Qui escriu aquests comentaris despectius amb la reforma de l’estatut aprovada dimarts passat oblida les millores i es centra en les mancances. Oblida que es contemplen competències fa alguns anys impensables com la policia autonòmica, la millora del finançament, la major autonomia de les illes, la capacitat de disolució del Parlament per part del President del Govern, la incorporació d’un capítol de Drets i Deures que incorpora nous drets socials, obliden que ens queda un estatut molt millorat en quasi tot el seu articulat. És evident que hi han jugat estratègies de fora durant aquest debat, aquí ho hem recordat. Però és injust tractar tan malament el nostre Estatut, és injust quedar-se en el detall i oblidar tot el que té de bò. És injust no reconéixer que conté avenços, i que aquests seran possibles per la favorable conjuntura política que existeix a Madrid, impensable fa dos anys. Perdre de vista tot això és perdre de vista en quin món vivim. En tot cas no perdem de vista quina era l’alternativa: quedar com estam. Tenc la sospita que molts dels comentaris es repetirien, pràcticament iguals, però amb l’argument de que no hi hauria hagut ni tan sols acords de mínims. Respectable, però des del meu modest punt de vista, equivocat.

Estava convençut que finalment seria impossible que s’arribàs a un acord sobre la reforma de l’Estatut, les contradiccions del PP i de Rajoy, afirmant que Espanya es rompria si es seguia amb les reformes territorials, semblava incompatible amb un texte reformat com el balear que, si teniu oportunitat de mirar-lo amb detall, és notablement ambiciós. El paper dels Consells Insulars, el capítol competencial, la millora del finançament, el compromís d’inversions estatals... tot això hi figura a la nova reforma. Queda encara el tràmit al Congrés, queda obert el diàleg... i queda en l’aire la pregunta: podrà oposar-se el PP a l’Estatut andalús mentre promou l’Estatut balear? CONTINUARÀ...

...que les Illes Balears varen votar per un canvi, després d’una legislatura en que el PP havia tengut tres presidents del govern diferents. Varen ser dies d’esperances, d’il·lusions, d’expectació. Varen valer la pena, sens dubte, amb els errors inclosos, perquè només caminant es fa camí, com es sol dir, tot i que personalment preferesc el punt de vista de la maduresa. Les pedres al camí fan que madurem, que evolucionem. I, quines casualitats, set anys després, al Parlament de les Illes Balears estan debatent el futur del nostre Estatut. No sé si les coincidències existeixen, però avui pens que valia la pena tenir un record per aquell no tan llunyà 13 de juny de 1999. I un pensament pel canvi que s’acosta, el 2007.