Res Publica segons Cosme Bonet

He llegit a algun lloc que la reforma de l'Estatut de les Illes Balears no ha aixecat passions, i que la premsa ha passat per damunt l'admissió a tràmit d'aquest dimarts com a mínim fent-li poc cas, és cert. Tenc la sensació que hi ha un interés de considerar la reforma que s'està tramitant en aquests moments com menys important del que és, com si no resolgués cap dels problemes dels ciutadans de les illes, com si el Parlament de les Illes Balears es conformàs amb una reforma de mínims. Crec que aquest punt de vista és un posat, una actitud que "queda bé" però falta a la veritat.Qualsevol que es llegeixi el text que s'està tramitant de reforma del nostre estatut, o que hagi seguit els debats, sabrà que s'introdueixen noves i importants competències, significativament l'administració de la Justícia o la policia autonòmica. Sabran que es separen les llistes electorals dels Consells de les autonòmiques, una reivindicació de molts anys que finalment es resol. Sabran que s'adopta un sistema de finançament que millora la situació de les Illes Balears dins l'estat i que fins i tot es comprometen inversions estatals, fet que es miri com es miri és un signiticatiu avanç en benefici de tots els ciutadans de la nostra Comunitat. Si s'ha seguit el debat amb interés també sabran que els punts de vista a on no hi ha acord també apunten a interessants progressos, com els Drets i Deures que es pretenien introduïr, que creen o creaven nous drets socials, o la millora del finançament municipal. Insistesc, no és una reforma dolenta, ni una reforma tímida. És un avanç important, al mateix nivell que les comunitats autònomes que ens han precedit en aquesta aprovació (Catalunya, País Valencià, Andalusia), i que ens passen del vagó de cua de l'autonomia a un nivell realment de nacionalitat històrica. El posat de sempre demanar més, de creure que sempre quedam curts, de no valorar positivament els avanços que es produeixen creen una impressió falsa de la realitat. Per altra banda, en la meva opinió, per un partit polític resulta sens dubte un error preferir el posat a la serietat, tot cercant el benefici partidista o electoral ens podem acabar trobant amb un clar perjudici pel país. Ja ens entenem.

Hi ha dies en que ens hem de demanar molt seriosament quin servei fa a la democràcia els trists espectacles com el que ha protagonitzat el sr. Martínez Pujalte al Congrés dels Diputats avui, o els diputats autonòmics del PP a l'Assemblea de Madrid. Per a qui no hagi sentit la notícia en el primer cas el diputat Martínez Pujalte, possiblement el més histriònic cappare popular d'aquesta legislatura, s'ha dedicat a increpar a crits i insultar el ministre de defensa durant la sessió parlamentària d'avui dijous. El president del Congrés l'ha hagut de cridar a l'ordre tres vegades, com a un estudiant maleducat, advertint-lo que a la tercera l'expulsaria de l'hemicicle. En Pujalte ha seguit, imagin que per forçar la situació i l'expulsió, cosa que finalment ha succeït. Llavors no volia sortir, en fí... ha resultat penós veure tan trista actuació d'un representant dels ciutadans, ha fet empegueïr. Per altra banda a l'Assemblea de Madrid els diputats del PP s'han dedicat a cridar i exhibir esposes quan el portaveu de l'oposició socialista intentava parlar. No li volien deixar emprar la paraula... trist exemple de "democràcia" aquest de voler tapar la boca a l'adversari. Són dos exemples en un sol dia d'una forma patètica i ridícula d'entendre la feina d'un polític, d'un parlamentari. Han substituït les paraules, la raó, els arguments, pels crits, l'exhibició de gestos, la teatralitat i la comèdia. Gestos buits de continguts, de qui mai han sabut tenir un gest de dignitat. Aquests dies que el PP demana tantes dimissions convé recordar-lis que ni pel cas del Yak-42, ni pel Prestige, ni per la Guerra d'Irak, ni pel cas Fabra, ni per cap altra durant el seu govern, va dimitir un sol polític del PP. Està clar que el gest, buit de contingut, buit d'arguments, és el que pareix: pura comèdia, pur "esperpento.

Per circumstàncies que no venen al cas m’ha tocat viure d’aprop, de molt aprop, el naixement de les dues televisions públiques que actualment tenim a Mallorca, IB3 i la recentment estrenada Televisió de Mallorca. Ambdues són televisions públiques, nascudes a iniciativa una del Govern de les Illes Balears, en base a una llei de 1983, i l’altra a iniciativa del Consell de Mallorca com a cúmul de tot un seguit de circumstàncies, a destacar la inclusió de les illes com espai digital a la llei estatal de televisió digital terrestre i a un intent, molt lloable, del Consell de “salvar” les televisions locals de Mallorca d’una desaparició anunciada.La primera, IB3, va néixer mig d’amagat, entre els articles d’una llei d’acompanyament, un fred mes de desembre. Va néixer amb un gran pressupost i, diria jo, més ambició que euros. Es varen importar executius valencians (que explica el model que han seguit), i el dèficit no ha fet més que créixer. Va néixer envoltada de polèmica, sense consens, amb un marcat caràcter pro-governamental, és a dir, pro-PP, que ha mantingut fins al dia d’avui. La segona, la Televisió de Mallorca, ha tengut una llarga gestació, inversament proporcional al pressupost, modest, amb que va néixer. L’ambició és ser una televisió local, de proximitat es diu, i els executius venen de l’experiència de vint-i-cinc anys de televisions locals a molts de pobles de Mallorca. De moment ha nascut entre bolquers de consens, sense polèmica, ... i encara és prest per dir si pecarà dels mateixos defectes que l’anterior. Durant una primera etapa, dins el Consell d’Administració d’IB3, ens varem mantenir expectants, tot esperant com arrancaria. Vàrem deixar passar un temps, però la decepció va ser ràpida. He de reconéixer que ens ho esperàvem, però no per això de decepcionar-nos (crec que teníem dret a esperar una rectificació, el PP ja havia comés el mateix error abans i a nivell estatal: Urdaci). Durant la primera etapa d’aquesta nova Televisió de Mallorca, també expectants, respiram un aire diferent, i principalment hi ha un detall que ens fa ser optimistes: la pluralitat de persones d’origen i història tan diferent però amb una mateixa il·lusió que provenen de les televisions locals de Mallorca. En ells, en els professionals que han començat en aquest projecte, en els responsables directes... a tots ells confiam la nostra esperança, de que aquesta vegada sí que sigui una televisió de tots i per a tots. Sort.

La dita popular així ho diu:"Que hem de fer? Vendre ses cases i anar a lloguer". I es veu que el Consell de Mallorca se l'ha presa al peu de la lletra. La venda de Ca'n Domenge, és a dir, el concurs fet amb un límit màxim d'aportació econòmica (el negoci de na peix-frit), la polèmica que l'ha envoltat des del primer moment, l'esperpèntica presentació com una empresa més del Govern balear i l'Ajuntament de Palma al concurs, quan PP (Govern i Ajuntament) i UM (Consell) tenen signat un pacte de governabilitat... tot plegat han fet d'aquest assumpte un dels més escandalosos de la legislatura. I això no acabarà aquí.Des del Grup Socialista ho hem pregonat als quatre vents, amb desigual éxit: la venda de patrimoni públic del Consell de Mallorca no es limitarà a Ca'n Domenge, en vendran més. El motiu és d'allò més senzill, la quebra financera de la institució insular, una institució que si no ven patrimoni o s'endeuta no té ni un euro per inversió. Una institució que necessita recursos per mantenir l'estructura que l'envolta, i no vull entrar en els "escàndols" que animen determinats mitjans. La "taifa" del PP dins el Consell, allò que anomenam Institut de Serveis Socials i Esportius, que ells han batiat simplement com "S'Institut", controlat amb mà de ferro per la Vicepresidenta del Govern a través d'un Consorci, i que desiara apareix als mitjans per protestes de diferents col·lectius de gent gran, aquesta "taifa" del PP, déiem, absorbeix ja més del 35 % del Pressupost del Consell de Mallorca, i segueix progressant. El que déiem... aquesta història no acaba a Ca'n Domenge, en vendran nous capítols.

Fa alguns dies vaig publicar en aquest bloc una còpia de la moció que m'ha tocat defensar sobre la creació d'espais "wi-fi" a les Biblioteques de Mallorca. Una moció en positiu, pensada i feta amb i pels usuaris de les Biblioteques de Mallorca. Idò bé avui tots els grups presents en el Ple del Consell de Mallorca han donat suport a aquesta iniciativa. Com diu el títol n'estic modestament satisfet, sols esper que les bones paraules i el vot favorable es converteixin ara en gestió ràpida i efectiva per crear aquests espais de connexió a la xarxa sense fils al major nombre de Bibliotques possible. Per cert, gràcies pels suports rebuts a diversos amics i internautes.

La decisió d’ERC de votar “No” al nou Estatut d’Autonomia català segurament té una lògica interna aplastant per als militants d’aquesta formació política, però, possiblement, és difícilment comprensible per a la resta de la ciutadania.Tan dolent i allunyat dels seus plantejaments inicials és la proposta que s’ha de votar en referèndum que es prefereix l’Estatut actual sense canvis? No som el primer en deixar constància de que la resposta a aquesta mateixa pregunta feta al PP és també NO.Aquesta situació, no ho puc evitar, em recorda l’altre referèndum que es va votar recenment, el de la nova Constitució Europea, concretament a França, estat on guanyà el “No”. Els extrems de l’arc parlamentari, és a dir l’ultradreta i l’esquerra més extremista, a més d’algun oportunista, es vàren apuntar a la petició de “No” a la Constitució Europea, uns per un motiu, i uns altres per un altre. El que deia en LePen devia anar en la línia de no voler disoldre encara més la nació francesa dins una Europa federalitzant. L’esquerra més radical demanava “una Europa més social”, i possiblement tenien raó en el sentit que s’haurà d’aprofundir en aquests aspectes. Ara bé, davant la victòria, ajustada però victòria, d’aquesta extranya “Coalició del NO”, el resultat inmediat ha estat la paràlisi de la tramitació de l’anomenada “Constitució Europea”. De moment no s’està parlant d’una nova Constitució que incorpori més elements socials, en canvi els nacionalistes de LePen deuen estar encantants amb aquest nou pal a les rodes de l’europeisme. Amb l’Estatut Català tenc por que no passi el mateix, a pesar que veig difícil una victòria del No, ens podriem trobar en l’extranya situació que Catalunya tingués un Estatut menys avançat, posem per cas, que l’andalús, i que el més satisfet al final de tot el procés fos el Sr. Rajoy. Coses de la política, no és ver?

La reforma de l'Estatut d'Autonomia per a les Illes Balears representa per la nostra Comunitat Autònoma una oportunitat històrica, sense cap tipus de dubte. Sols per al comparació amb el procés d'elaboració de l'Estatut entre 1978 i 1983, amb el procés actual, podem comprovar com existeixen tota una sèrie de fets objectius que avalen aquesta tesi. En aquell moment el partit majoritari, UCD, defensava la "via lenta" d'accés a l'autonomia, recordem que els constituents no pensaven que el procés de descentralització seria tan ràpid i ampli, i el govern centrista en aquells moments sembla ser que preferia anar a poc a poc.Per altra banda les forces de l'esquerra, PSOE inclòs, preferien la via del 151, l'accés ràpid. El desacords, el cop d'estat, i els constants "ruidos de sables", així com al LOAPA convertiren l'Autonomia balear en la penúltima en aprovar-se. Ara, vint-i-tres anys després, no anam al vagó de cua de les reformes, ans al contrari, després del País Valencià, Catalunya i Andalusia podriem ser el següent, i això tenint en compte que aquestes tres autonomies han tengut un tractament més avançat que el nostre fins al moment. El consens amb el que s'ha pogut treballar, les propostes que s'han fet, l'adopció del model català en moltes solucions (sobretot les plantejades pel Grup Socialista) i fins i tot l'actitud del Govern del PP, tal vegada compromés per les seves pròpies paraules, ja que va ser el President Matas qui va afirmar que voldria "el mateix que Catalunya", dibuixen un escenari insòlit per accedir a un Estatut "de primera", i amb garanties de ser aprovat, ja que el darrer factor, i tal vegada el més important, és que aquesta reforma es produeix en una legislatura extraordinàriament favorable per a les reivindicacions de major autogovern, davant el fet que el Govern de l'estat, que presideix Rodríguez Zapatero, està en la predisposició d'aprovar les reformes dels Estatuts d'Autonomia que reclamin les diferents Comunitats Autònomes, per tal d'avançar cap a un model més federalitzant. Per tot això resulta clar que estam davant una oportunitat històrica que no podem deixar perdre. Per tot això s'entén l'actitud del PSIB-PSOE, i de l'oposició en general, de facilitar i donar suport a una ràpida tramitació. Aquesta vegada podem agafar bitllets de primera, senyors del PP, siguin valents i pugem tots plegats a aquest tren.

Al proper Ple del Consell de Mallorca, el 8 de maig, defensarem una moció per ampliar els serveis que donen les Biblioteques Municipals de Mallorca que es troben dins la xarxa del Consell. És conegut que de cada dia hi ha més gent treballant amb ordinadors portàtils a les biblioteques, i el Grup Socialista pensa que es podria adaptar uns determinats "espais" per a les connexions a internet sense fils, anomenades wi-fi, una experiència que ja funciona a moltes biblioteques muncipals de la província de Barcelona ( http://www.diba.cat/biblioteques ). Adjuntam el text de la moció, i seguirem informant del tema.Internet ha esdevingut els darrers anys una font imprescindible d’informació a tots els nivells, que permet, entre d’altres coses, una connexió inmediata amb mitjans de comunicació arreu del món o l’accés a fonts documentals de qualsevol indret del planeta. Internet ha esdevingut, doncs, una eina bàsica per als estudiants, una forma de treballar, d’investigar, d’oci, de comunicació per a persones de tota edat i condició. Les biblioteques, també com a font d’informació i documentació, s’han anat afegint al camp de les noves tecnologies a poc a poc, de forma que actualment a Mallorca s’hi pot trobar ordinadors i connexió a internet a l’abast dels usuaris. Actualment l’avanç de les noves tecnologies permet als diferents usuaris treballar a les biblioteques amb els seus propis ordinadors portables, fet de cada dia més extés, com és fàcilment constatable. Atès que existeixen en l’actualitat sistemes que permeten la connexió a internet sense fils (wireless), la denominada tecnologia “wi-fi”, seria senzilla l’adaptació d’un espai a les biblioteques que facilitàs gratuïtament aquest accés als usuaris que diposin d’ordinador portable i preparats per aquesta modalitat de connexió a la xarxa. Atès que la creació d’espais “wi-fi” a les biblioteques és una experiència que ja s’ha implantat a diferents indrets de l’estat espanyol, i amb notable acceptació per part dels usuaris. Atès que la Xarxa de Biblioteques de Mallorca és responsabilitat del Departament de Cultura i Joventut del Consell de Mallorca. El Grup Socialista al Consell de Mallorca proposa al Ple de la institució la següent MOCIÓ: El Ple del Consell de Mallorca encomana al Departament de Cultura i Joventut iniciar un programa per tal de dotar les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques del Consell de Mallorca d’un espai “wi-fi”. A la seu del Consell de Mallorca, 27 d’abril de 2006.

M’agrada pensar que les Bandes de Música van aparéixer, històricament, per democratitzar la música, perque quan els joves que havien fet el servei a la “Música” d’un regiment tornaven al poble eren capaços d’organitzar una banda, i amb aquesta interpretar música de sarsuela, arranjaments d’òperes, que fins al moment havient estan vedats a la gent més senzilla. Estam parlant de la segona meitat del segle XIX. I dins aquesta línia també van ser aquestes formacions les primeres que varen dur el “ball d’aferrats” als pobles. És per això que crec que no és casualitat que els anys 30 siguin uns anys “gloriosos” dins la història de les Bandes de Música. Vaig tenir l’oportunitat de fer una investigació sobre bandes de música els anys 30, la qual vaig centrar en el buidat de “La Almudaina” dels anys 1931 a 1936, els anys de la II República. Només vaig mirar els mesos d’estiu, però em va sorprendre la quantitat d’activitat cultural que hi havia a Mallorca en aquella época, i, concretament, la quantitat de Bandes de Música que existien en aquell temps. No només això, sinó que es podia llegir com anaven naixent orquestrines imitant les “band” americanes.La modernitat i la il·lusió que significà la II República també tenia la seva expressió musical. D’aquells anys data el I Certamen Provincial de Bandes de Música, primer i únic en la història de les Illes Balears. Existia la Banda de Música Provincial, també anomenada “Banda Republicana Provincial”, dirigida per D. Miquel Castellà, que era l’antiga Banda de nins de La Misericòrdia. Amb la República la “Casa de la Misericòrdia” va canviar de nom i era anomenada “Casa de Educación y Acción Social”, igual que el barri de la Soledat era anomenat “de la Llibertat”. La música també era ben present dins el moviment obrer, a la Casa del Poble el mes d’agost de 1935 constatam una festa amb l’Orfeó Proletari i els Ritmic Boys. També existia, i amb força anomenada, un Orfeó Republicà, vinculat al republicanisme històric. El pas-doble “La República en España”, descobert a l’arxiu musical de la Lira Esporlerina, i part de l’exposició que es fa a Alaró sobre la II República, és, de qualque manera, el lligam que 75 anys després feim amb aquella il·lusió. Aquesta és la seva breu història: El 15 Juliol de 1932 la Lira Capdellanense havia d’actuar, dirigida per Andreu Pol, a Es Capdellà, al dia següent actuà conjuntament amb la “Banda Republicana de Calvià”, dirigida pel mateix mestre, una actuació durant la qual s’interpretaria per primera vegada “España republicana” (sic), composta “ex-profeso” pel Sr. Andreu Pol, segons “La Almudaina”. Aquesta banda era, realitat, la Banda d’Acció Republicana, el partit de Manuel Azaña i d’Emili Darder, a Calvià. Ambdues bandes tornarien a actuar plegades a les festes de Calvià poques setmanes després. Després d’això poca cosa més en sabem. Fins que l’any 2000 apareix la còpia manuscrita signada per Vicenç Pol, director de la Lira Esporlerina els anys 30, segurament mai més va ser interpretat. Fins enguany. El trist epíleg d’aquest article és la realitat de les bandes de música els anys 40, 50 i 60. Molts dels joves dels anys 30 hagueren de canviar el clarinet o el cornetí pel fusell. A molts de pobles la música es silencià per sempre, o per molts anys. Fins a mitjans i finals dels anys 80 no hi hagué un renaixament. En definitiva, la història d’aquest pas-doble, nascut en un moment d’il·lusió, i 75 anys oblidat, no és més que el reflexe de tot allò relacionat amb la República, amb la idea que, sobretot, representava: l’esperança.

El conseller d'educació i cultura, el conservador Francesc Fiol, va defensar fa unes setmanes la implantació a Palma dels ultracatòlics Legionarios de Cristo, que fan comptes educar els infants a l’estil dels temps del franquisme, separant els alumnes per sexe. Curiosament el senyor Fiol s’escudà en la Constitució Espanyola en nom de la llibertat docent. És una demostració més de la política “neocon” del Govern Matas.Una política tal vegada molt lliberal pel que fa a la política econòmica... tan lliberal que no sabem si existeix tal política econòmica. Mesures com el Pla de Desestacionalització van esdevenir una forma de subvencionar els ajuntaments del PP. La resta es redueix a rodes de premsa i declaracions d’intencions que no arriben enlloc. Que ho demanin als sindicats. Clar que aquest lliberalisme econòmic ens agradaria, a molts de ciutadans, veure’l reflexat també en qüestions socials. Però en aquest aspecte el Govern de les Illes Balears és extremadament conservador. En debats com aquest al que ens referiem al principi, en que es fa evident el suport del Govern a la moral ultraconservadora de determinats grups religiosos aliats del PP, recorren a l’argument de la “llibertat”, però quan els mateixos polítics conservadors han de parlar de “llibertat” per als homosexuals que vulguin unir-se en matrimoni, o “llibertat” de no fer religió a l’escola... en aquests casos posen altres arguments per damunt de la llibertat. Realment no defensen la llibertat, està clar. El lliberalisme, entés com una ideologia de dreta o centre-dreta, que posi part damunt de tot la llibertat individual (inclosa la dels homosexuals i la dels pares ateus, agnòstics o simplement no-catòlics), aquest lliberalisme no existeix a les Illes Balears. I si existeix és minúscul, silenciós, apagat. Des d’una òptica d’esquerra trobam a faltar, entre les veus de la dreta, alguna opinió realment lliberal, especialment quan parlam de qüestions tan delicades com l’educació dels nostres fills.

Nascuts els darrers anys de vida del dictador, però sobretot educats i formats políticament en plena democràcia, la visió que la generació a la que pertany pugui tenir de la II República prové, com no pot ser d'altra manera, de la tradició oral familiar i/o dels llibres de història. Mai he cregut que la República fos una época conflictiva que directament conduís a la Guerra Civil, em sembla una mala forma de justificar allò que és injustificable: el cop d'estat, la dictadura feixista i la repressió franquista. La meva família va viure la guerra en el bàndol anomenat "nacional", el qual va aprofitar-se de la joventut d'aquella Mallorca per nodrir les files de l'exèrcit victoriós. La "tradició" familiar recorda sobretot les penúries, la fam de la pos-guerra. De la República se'n recorden les anècdotes locals, cap d'elles dolenta. Tal vegada que algú es va atrevir a cridar unes paraules mal sonants el dia del Corpus... en realitat res de dolent fins que va esclatar la guerra. Ans al contrari, he sentit contar els comentaris que es feien, les esperances que es dipositaven en la reforma agrària. Als carrers del poble una placa ens duu notícies d'aquella época: 14 abril 1932. L'escola va ser projectada i construïda per la República. Aquesta data gravada en pedra no l'han poguda borrar aquells que voldrien reescriure la història.Esperances, educació, llibertat són les paraules que em suggereix el mot "República". Més tard, als diaris de l'época, també hi trob una modernitat que em resulta extranya, desconeguda. Vaig tenir oportunitat, fa alguns anys, d'haver de consultar per un treball d'investigació històrica, la premsa d'aquells anys, de la prodigiosa dècada dels 30. Resultava increíble observar l'efevescència cultural, cívica, reivindicativa, que cobria pàgines i pàgines d'aquells periòdics. Cap notícia d'església cremada, cap element que ens faci pensar en el caos permanent que alguns han volgut descriure posteriorment. La veritat és tossuda. Aquestes mentides sobre la primera meitat de la dècada de 1930 desapareixeran i de la República en quedarà allò més important: els VALORS. Els valors que a Espanya van units a la paraula República són els de la Democràcia, la Llibertat, l'Educació, la Modernització, la Justícia Social, la Tolerància, el Progrés... hi van units des que el desastrós regnat d'Isabel II i la frustrada experiència d'Amadeu de Savoia dugueren als cappares d'aquella Espanya vuicentista a l'única sortida de la República. Amb una Constitució que ens sembla moderna i actual fins i tot ara, al segle XXI, cent trenta-tres anys després. Fou una experiència frustrada, sí, però un ideal que es mantingué com a única alternativa a una monarquia que tornà a fracassar durant el regnat d'Alfons XIII. Aquest és l'esperit a reivindicar, a recuperar, l'esperit de superació, d'esparança en el futur, d'optimisme, i, sobretot, els seus valors, aquells que es varen escriure a la Constitució de 1978, la més republicana de les Constitucions "coronades" que ha tingut l'estat espanyol. Avui més que mai podem dir ben alt i ben fort, que la democràcia que tenim avui és filla, hereva directa, d'aquella II República, la "niña bonita", que amb tant d'optimisme saludaven els nostres padrins tot just fa 75 anys.

D'enhorabona perque al Congrés dels Diputats, la cambra a on està representada la sobirania del poble espanyol, a on s'ha parlat recentment d'afers tan trascendentals com la pau, la fí del terrorisme, l'estatut de Catalunya... aquest dimarts passat s'hi va parlar de còmic. els que som aficionats a aquesta forma d'expressió cultural no podem fer menys que felicitar-nos pel reconeixement que significa la presentació d'una Proposta per crear el "Premio Nacional del Cómic", i que per començar s'hagi assolit la unanimitat. Una unanimitat doblement lloable en una legislatura tan complicada i crispada com està essent l'actual.Vull destacar el paper d'en Josep Bernales, secretari de cultural dels socialistes de Mallorca, en tota aquesta història, com a intermediari, amb altre gent, així com també el paper de l'Associació d'Amics i Víctimes del Còmic, i també de la diputada Carme Chacón, que ha preparat i defensat la proposició no de llei. Després d'un segle d'existència, en l'any que es compleixen els 50 anys de l'aparició del Capitàn Trueno de Víctor Mora, que els cappares d'aquesta Espanya del segle XXI coincideixn en la necessitat de que un Premi Nacional reconengui la tasca dels dibuixants, guionistes, rotulistes... Només pot ser qualificat d'una manera: de bona, boníssima notícia. El que deiem: esteim d'enhorabona. EL TEXT DE LA PROPOSTA: A la Mesa del Congreso de los Diputados En nombre del Grupo Parlamentario Socialista tengo el honor de dirigirme a esa Mesa para, al amparo de lo establecido en el artículo 193 y siguientes del vigente Reglamento del Congreso de los Diputados, presentar la siguiente Proposición no de Ley, relativa a la creación de una nueva modalidad de Premio Nacional dedicado al cómic, para su debate en Pleno. Exposición de motivos La historia del cómic supera ya un siglo de existencia. Considerado como un producto cultural propio de la modernidad industrial, su aparición está estrechamente vinculada al desarrollo de la imprenta y a la difusión de la prensa en los últimos años del siglo xix. La aparición del cómic o historieta, que es el nombre con el que se difunde en España, supone una innovación estética que en poco tiempo da origen a una nueva forma de expresión artística, así como a un nuevo lenguaje que hoy resulta identificable, comprensible e incluso familiar para la mayoría de la población de todo el mundo. Las viñetas, determinadas onomatopeyas o ciertas grafías, así como algunos de los protagonistas de estas historias, son hoy símbolos universalmente aceptados y, por tanto, con un poder de comunicación que pocos medios pueden alcanzar. Con los años, el cómic ha pasado a ser considerado como el "noveno arte". De hecho, ha logrado hacerse un hueco en grandes centros del arte mundial, como el Museo de Arte Contemporáneo de los Ángeles o el Louvre, de París, que en los últimos años han dedicado exposiciones a esta forma de expresión. Desde las primeras décadas del siglo pasado en nuestro país se han consolidado publicaciones dedicadas a este género. En la actualidad, el cómic en España cuenta con excelentes creadores de reconocido prestigio internacional. Sería deseable que estos creadores, así como los proyectos editoriales en los que se desarrolla su actividad, vieran recompensado su trabajo de igual forma que el resto de autores o disciplinas artísticas, para los que existen premios en reconocimiento de su labor. Por todo ello, el Grupo Parlamentario Socialista del Congreso de los Diputados, al amparo de lo dispuesto en el artículo 193 y siguientes del Reglamento de la Cámara, tiene el honor de presentar la siguiente Proposición no de Ley "El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a que, a través del Ministerio de Cultura, establezca un premio dedicado al Cómic."

El dilluns 3 d’abril es debatia al Consell de Mallorca una moció presentada conjuntament pels diferents grups de l’oposició. Aquesta proposta era, principalment, un homenatge i reconeixement als demòcrates de la II República espanyola que van sofrir la repressió, i han estat injustament oblidats durant setanta anys.La moció s’hagués pogut rebatre amb molts i diferents arguments, s’hagués pogut intentar pactar “per les bones” uns acords diferents, en fí, el debat democràtic i plural dona per molt, però no, el grup popular va optar per la via de la confrontació més crua i agressiva. Va optar per acusar a tota l’oposició de “viure al passat”, i va reivindicar que s’oblidàs el que havia succeït el 36. Resulta curiós, com a mínim, que en aquesta ocasió el PP demani “oblidar les víctimes”. La dreta creu que la Constitució de 1978 ha de ser com la llosa que segelli la tomba del silenci a la que s’ha condemnat als anònims herois de 1936. La consellera Aina Rado va ser contudent, i ho reflexa molt bé la premsa d’avui:”uns tenen carrers dedicats, d’altres encaran estan enterrats a les cunetes”. Ja m’és difícil entendre que s’oposin a unes mesures que són un simple homenatge a unes persones, amb noms i llinatges, i famílies, que varen ser assassinades en el marc d’un conflicte “incivil”. M’és difícil entendre que 30 anys després de la mort del nefast dictador encara no es pugui reivindicar tranquilament allò que va significar la II República d’intent de modernitzar i actualitzar Espanya. Però encara m’és més difícil entendre l’agressivitat i rancúnia amb que contesta el PP a aquest debat. L’odi que destil·len les seves afirmacions em resulta incomprensible, quan en cap moment, en cap línia, en cap paraula, en cap intenció la moció es refereix al Partit Popular, ni tan sols als partits de dretes de la II República que varen donar suport a la dictadura. No, en cap moment la moció parla de la dreta política, només parla de les víctimes, de les persones assassinades per pensar d’una forma diferent. Unes víctimes que estan al mateix nivell que les víctimes dels camps de concentració nazis. O no va ser Formentera un camp de concentració després de la Guerra Civil? Fa anys s’emprava una frase quan es parlava de la guerra civil. No en conec l’autor, però crec que és prou adequada al dramàtic debat de dilluns al Consell de Mallorca:”españoles, perdonad, pero no olvideis”. Això és el que l’esquerra demana, aquest abril de l’any 2006, NO OBLIDAR. Diuen que els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. No sé si és cert, però en tot cas, lluitem contra l’oblit, amb tranquil·litat perque avui, al segle XXI, tots esteim al mateix bàndol, el bàndol de la democràcia.

Al Ple del Consell de Mallorca d’ahir (3 d’abril) l’equip de govern de la institució es va despenjar batiant Ca’n Domenge amb un nou nom: Parc Mallorca. No sé si pensen que amb un canvi de nom “despistaran” a la ciutadania de la polèmica que ha envoltat aquest terreny propietat del Consell de Mallorca, polèmic d’ençà que el posaren en venda en unes condicions com a mínim “extranyes”. No és una tàctica nova, el PP també ha intentat jugar a embullar l’opinió pública anomenant l’hospital de Son Espases com a “nou Son Dureta”, i això quan sempre s’han negat a construir el nou hospital al solar de Son Dureta, un lloc a on tendrien unanimitat i tot el suport socal i polític.Hi ha més conexions entre els dos casos, estam parlant de projectes envoltats de polèmica a on política i negoci semblen, misteriosament, mesclar-se. Dos projectes en els quals hem viscut diferents i esperpèntics episodis de contradicció, confusió, diferència d’opinions... entre els dos socis de govern d’aquesta legislatura: PP i UM. Això sí, els dos partits es retroben a l’hora de dir NO a propostes en positiu de l’oposició. Ahir mateix PP i UM s’uniren per votar contra una moció socialista que demanava accions del Consell de Mallorca per ajudar econòmicament a les famílies que pretenguin accedir a un habitatge de protecció oficial (HPO). Al PP es veu que tant li és demanar que el 100% dels habitatges de Ca’n Domenge (ara Parc Mallorca, segons UM) siguin HPO, com inhibir-se del debat, amb “excuses” com aquesta tan estrafalària: la solució a tots els problemes d’accés a l’habitatge es solucionen amb l’hipoteca jove. Ho sé, sona a broma, però va ser un dels arguments del PP. A part d’aquest l’únic que van sebre dir és que la moció era oportunista i demagògica. L’argument que empren sempre per votar contra les propostes de l’oposició. Es veu que al seu manual només n’hi ha un d’argument, aquest. En fi, i seguint amb el tema, UM, en canvi, sempre ha estat “coherent” quan hem parlat d’HPO: ni en vol sentir a parlar. I s’ha tornat a amagar darrera el segon argument que saben: no tenen competències. Amb aquest argument han rebutjat sempre emprendre qualsevol mesura per facilitar l’accés a un primer habitatge als joves de Mallorca, per exemple. Clar que aquesta coherència UM només l’aplica en alguns casos, és a dir, l’aplica segons li convé. Perque si hem de dur l’argument coherentment a la seva acció de govern en altres casos: que fan, idò, fent política amb els caçadors si no en tenen competències? El colofó d’aquest ple, tan llarg i divertit com sempre, va ser el portaveu del PP demanant públicament que s’oblidàs les víctimes de la repressió franquista, així de cruu. I UM amb la boca ben tancada. Però això dona per molt més, per tant... CONTINUARÀ.

Llegesc a Agències que la batlessa de Palma avisa que les celebracions del 75 aniversari de la proclamació de la II República espanyola no poden coincidir amb el Via Crucis. Diu que hi ha més llocs al centre de Palma, a més de la plaça de Cort, a on poder organitzar un acte... d'acord, però és que els ciutadans de Palma vàren proclamar la República a la Plaça de Cort. 75 anys després aquella plaça, escenari de l'alegria, de al festa popular que va ser la instauració de la democràcia a Espanya, es veta als col·lectius que ho volen celebrar amb l'excusa d'una celebració religiosa. Poc hem avançat en 75 anys si ni tan sols es proposa asseure's i pactar els horaris d'ocupació de la via pública entre l'Església Catòlica i els col·lectius que volen celebrar l'aniversari.La batlessa de Palma està aconseguint donar major rellevància a aquest fet, perque intuesc que devia cercar just lo contrari: dificultar la celebració. Que la impulsa a voler dificultar una celebració d'aquest caràcter. Si no semblàs absurd, per les seves declaracions pareixeria que té por que es proclami la III República. Crec que la majoria de gent que vol celebrar el 75 aniversari de la proclamació de la II República ho vol fer per reivindicar allò que va significar. Reivindicar els valors de la primera democràcia vertadera que va existir a la complicada història contemporània d'Espanya, perque la democràcia implantada per la I República el 1873 mai va ser efectiva. Amb la II República a Espanya es varen fer tota una sèrie d'avenços socials i polítics que només hem pogut gaudir després de la mort del dictador: el vot de la dona, el reconeixement de les singularitats de Catalunya, del País Basc, de Galícia... obrint el camí d'un estat descentralitzat, drets socials com el dret al divorci, la reforma de l'exèrcit, l'impuls de l'escola pública. En definitiva va ser una oportunitat de progrés per a tots els ciutadans i ciutadanes espanyols que mereix ser recordat, reivindicat, rescatat de l'oblid. Només recordant i reivindicant la II República i els seus màrtirs podrem acabar enterrant els fantasmes d'aquell via crucis que va començar el 18 de juliol de 1936. Sobretot si recordam (i ho hem de recordar) que per aquells ideals de modernitat i progrés vàren ser molts els que vàren morir, assassinats sols per tenir unes idees, per haver-les defensades amb la força de la paraula. Aquelles bèsties del 36 varen aconseguir el silenci dels cementiris durant quaranta anys, també vàren aconseguir la generositat de les víctimes del franquisme durant la transició. Que no pretenguin ara un nou silenci. El 14 d'abril del 2006 la paraula ha de tornar a ser al carrer, com el 14 d'abril del 1931.