Res Publica segons Cosme Bonet

Fa temps que tenc la idea que la manera de millor definir el que ha de ser el projecte socialista, i que per jo constitueixen una referència, uns valors a partir dels quals exercir al meva tasca política, es basa en tres eixos ideològics, que de fet es troben en el nostre bagatge històric: justícia social, radicalisme democràtic i federalisme.

No hi ha dubte que la renúncia de Pérez Rubalcaba i a convocatòria del Congrés extraordinari del PSOE va obrir expectatives entre molts de militants i simpatitzants, i també de votants més o manco decebuts. Va obrir expectatives de que aquest partit centenari fos capaç de presentar una nova política i un nou lideratge per un nou temps, que fins al moment el PSOE liderat per Rubalcaba no havia estat capaç de demostrar.

L’elecció per votació directa del Secretari General del PSOE ha estat, finalment, la demostració de que les coses estan canviant dins el Partit socialista, i canviant en el sentit que deia abans: un nou partit i una nova política per un nou temps. Canviam l’instrument, que és el partit, per transformar la societat, per convertir-nos en l’actiu que hem estat i volem seguir essent en la lluita contra la desigualtat, el major repte del nostre temps, per recuperar drets socials i llibertat civils que estan essent eliminats amb l’excusa de la crisi. Canviam el partit socialista, canviam els vells esquemes per noves formes de funcionar, modernitzam les propostes, les adaptam als temps i a les exigències d’una societat més informada i més activa que mai, i tot plegat ho feim amb un objectiu, el que hem tengut sempre, el que va motivar la fundació d’aquest partit socialista, i que motiva la creació de tants de moviments socials avui en dia: la lluita contra la injustícia, la lluita pels drets de tothom per igual, la lluita per la llibertat, la lluita, en definitiva, per un món millor. Aquesta ha estat l’essència del socialisme des dels seus orígens, i ho continua essent en el segle XXI, en aquest sentit volem el canvi, el canvi possible, que comença per un mateix.

El passat 27 de febrer vaig defensar una proposat del PSIB-PSOE de rebuig a la violència feixista, referida a la condemna dels fet ocorreguts l'11 de setembre passat a la Llibreria Blanquerna de Madrid, on un grup de violents d'ultradreta assaltaren la delegació de la Generalitat de Catalunya. Aquí vos deix la meva intervenció inicial i rèplica, per si és del vostre interès. Val a dir que la Proposició va ser aprovada per assentiment amb un petit afegitó proposat pel PP.

violència feixista.

EL SR. BONET I BONET:

Hem de dir que fins i tot un mitjà de comunicació estrangerdel prestigi i d’un caire conservador com és The Wall StreetJournal se sumava a la preocupació que nosaltres expressam enaquesta proposició no de llei. En un article de l’1 de desembrepassat, titulat El llegat de Franco ressona a Espanya, es referiaa la crisi econòmica, que ha fet ressorgir a Espanya movimentsnostàlgics. The Wall Street Journal ho atribueix a un aturjuvenil superior al 50% i a un cert pacte de l’oblit que s’hauriadonat a la societat espanyola durant la transició. Entre elsexemples que cita The Wall Street Journal en aquest article, quecom dic és un mitjà de comunicació considerat de caireconservador, fa referència a batles que durant aquest estiu s’hanfotografiat al costat de simbologia franquista, fent expressareferència al Sr. Senén Pousa, batle de Beade, Ourense, membreque amb aquestes subvencions encara celebra anualment lamemòria del dictador, aquest senyor Senén Pousa exhibia unretrat de Franco que presideix el seu despatx, i afirmava que maicap dirigent del partit al qual pertany no li havia recriminat quehonori el franquisme. Un altre exemple destacat per aquestmitjà, The Wall Street Journal, és aquell que esmentam enaquesta proposició no de llei i que és el motiu que ens du apresentar aquesta iniciativa, que és l’atac a la llibreriaBlanquerna l’11 de setembre de 2013.No està de més recordar, com també fa The Wall StreetJournal, que a les xarxes socials abunden els comentarisxenòfobs, racistes, antisemites, antiislàmics, anticatalans, propisde la ideologia ultradretana.Per acabar amb aquesta referència inicial que hem fet a TheWall Street Journal hem de dir que fa referència també a l’ordreinternacional de detenció de quatre torturadors de la policiafranquista, procés en el qual s’ha trobat força resistència per partde les autoritats espanyoles perquè puguin ser jutjats per lajustícia internacional, la justícia argentina, en aquest cas.Que l’ultradreta s’està organitzant és una realitat, que si elsdemòcrates no prenem mesures i es pot estendre aquestaideologia contrària als valors democràtics i als valorsconstitucionals és la seva conseqüència. Les dades de la policiaespanyola són també alarmants; no ens referirem només als 14ultradretans detinguts pels fets de la llibreria Blanquerna abansesmentats, sinó que ens referirem als informes que ens diuenque durant els darrers tres anys hi ha hagut més de 300 detingutsrelacionats amb activitats de l’ultradreta, 65 d’ells només l’any2013, prèviament a l’assalt a la llibreria Blanquerna.Si això ens poden semblar coses llunyanes, recordarem quea Mallorca s’exhibia una pancarta dia 30 de desembre, durant lacelebració dels actes de la festa de l’Estendard, una pancarta queclarament deia “Gloria y honor a los héroes de Blanquerna”,que celebrava així l’agressió violenta a què ens referim enaquesta proposició, davant la passivitat de les autoritats de lanostra comunitat autònoma. Pot ser anecdòtic, o potser qualcúho considera anecdòtic, però també entra dins aquestesconsideracions, des del nostre punt de vista, que aquestamateixa setmana els mitjans de comunicació de la nostracomunitat autònoma parlaven de l’aparició de banderesfranquistes a Muro.L’exemple per a tots aquests grups ultradretans i nostàlgicsde determinades èpoques predemocràtiques lamentablement ésl’exemple de grups ultradretans que sí que han triomfat, compodria ser el cas d’Amanecer Dorado a Grècia. Estudis i articlesque parlen d’aquest fenomen, que es produeix en el context dela crisi econòmica, ens expliquen que de cada dia tenen menyscomplexos i estan més decidits a fer-se presents a la nostrasocietat. Dins l’espai de la dreta, monolític fins ara a Espanya,apareixen nous partits, alguns amb una ideologia de dretaextrema, tot i que no violents, però també prenen força aquestsgrupuscles que sí que són violents, que inciten a l’odi i que sónels que ens preocupen. Són formacions que compareixen laideologia d’exaltació de la pàtria, del nacionalisme excloent iintolerància amb aquell que és diferent, com eren lescaracterístiques que definien la ideologia d’Anders BehringBreivik, lamentablement recordat com autor de la matançad’Utøya de 77 joves esquerrans a Noruega. Gent així centra elseu odi en els immigrants i particularment en els musulmans,però no només, sinó també en tots aquells que tenen unaideologia diferent i que per tant no comparteixen la sevaideologia.Aquest moviment de l’ultradreta s’ha de considerar que ésun moviment d’àmbit europeu, i que ara s’està manifestant auna terra com la nostra, un país on a més existeixen colAlectiusnostàlgics d’una dictadura, la dictadura franquista, que en el seumoment va ser aliada de Hitler i Mussolini, i que és emblemadel secular endarreriment econòmic, cultura i social d’Espanya.El terreny, per tant, està abonat per al ressorgir d’ideologiescontràries als valors constitucionals i democràtics del nostrepaís, i és per això que els demòcrates no podem ser permissius,no podem ser mínimament tolerants amb cap comportament quesigui una exaltació i publicitat d’ideologies manifestamentincompatibles amb el sistema democràtic i amb la ConstitucióEspanyola.Per tots aquests motius pensàvem nosaltres que no noméshem de demanar a aquest parlament que rebutgi els fets violentsque es varen protagonitzar per part d’aquests grups ultradretansla diada de Catalunya en el centre cultural Blanquerna a Madrid,sinó que també hem de rebutjar tota exhibició d’aquestasimbologia, que representa ideologies, com hem dit,manifestament contràries als valors constitucionals, als valorsdemocràtics que defensam, sinó que també s’ha d’instar elGovern de l’Estat, tots els governs, a ser contundent amb lesmesures de prevenció, com deim en aquesta proposició no dellei, amb la persecució, si fes falta, d’aquests grups quepromouen la violència i promouen ideologies contràries alsnostres valors constitucionals, com hem dit.Per tant, per tots aquests motius creim més que justificat queaquest parlament es pronunciï, i per tant demanaríem el suporta aquesta proposició no de llei.

RÈPLICA FINAL: 

Pertany a un partit amb més de 130 anys d’història que potdir, crec que és l’únic, que a la seva història té morts a mans del’ultradreta, té víctimes dels grups terroristes independentistesals quals vostè es refereix, ha estat víctima d’atacs a les seus ique crec que té un historial de defensa de la democràciaimpolAlut, al qual no se li pot fer el més mínim. Ho dic com aprevenció, perquè si cercam la unanimitat en un tema com és eld’avui el que haurien d’haver fet és cercar la unanimitat, nointentar provocar un debat, com diria jo desvirtuant el sentitd’aquesta proposició no de llei, la qual té un motiu molt clar,que és l’entrada a un acte institucional fent ús de gasoslacrimògens, amb les cares tapades, exhibint simbologia que ensdu a referents d’ultradreta, com el Sr. Breivik, que va matar 77persones a Utøya -vull dir, és que no són coses per banalitzar niper convertir en un debat entre partits dins aquest parlament. Noés un tema per convertir-lo en un tu més, com estam tanacostumats dins aquest parlament, és un tema molt concret imolt clar en què, certament, hi va haver una magnífica actuacióde la policia i una encomiable unitat en el Parlament espanyol.Jo crec que en aquest sentit, l’únic que podem fer és intentararribar a la màxima unitat, no vull entrar, per tant, a un debatcom el que vostè m’incitava, jo crec que aniríem a cercarepisodis desafortunats a la nostra història local, a les IllesBalears, i en trobaríem: jo record que hi va haver un ajuntamentque va ser segrestat íntegrament per uns manifestants antiparci encara és l’hora que també esperam que els condemnin,segrestats, la Guàrdia Civil va haver d’anar a rescatar un batlei els seus regidors perquè estaven tancats, amenaçats de mortper un grup de violents que bloquejaven la sortida d’aquellajuntament, ho recorden? Perquè la memòria només ens arribasegons quan.Per tant, si hem d’entrar en tots aquests detallets, la veritat,jo crec que fa sensació que no volen donar suport a la proposta,que cerquen una excusa, i jo crec que això és molt senzill: hi hauns antecedents, hi ha una història en aquest país, voler ficar elsindependentistes que cremem banderes o els grups anarquistes-quins grups anarquistes han agredit emprant gasoslacrimògens?-, jo és que si em parlen d’uns fets concrets crecque el que els demanaria és que presentin una proposició no dellei, la debatem i la votem, crec que tendria sentit.Ens hem manifestat, hem dit que la manera de protestar noés entrar a una missa i interrompre-la, però tampoc no vanamollar gasos lacrimògens i la gent que representava aixòtampoc no representava una ideologia que inciti a l’odi, inciti,diguem, a expulsar al diferent, que siguin antipersones, que sóndiferents; jo crec que en aquest cas concret vostès intentenidentificar coses que no són identificables i fan un flac favor ala democràcia, des d’aquest punt de vista.Per tot això, crec que la reflexió que hem d’intentar quequedi reflectida en aquest debat d’avui és que els demòcrates nopodem consentir que aquestes ideologies que inciten a l’odis’exhibeixin impunement i els demòcrates, l’obligació quetenim, és manifestar-nos clarament en contra i no ser còmplicesd’aquestes ideologies. Si hem de condemnar agressions a partitshem de condemnar agressions a tots, a tots, a tots, a tots.I en aquest sentit, el que li demanaria és que el que m’ha ditper afegir al punt 1, sigui un punt 1 bis, perquè el punt 1 és unacondemna clara d’un fet clar.I el punt 3, jo, la veritat, el punt 3 diu: “... contundent en lesmesures de prevenció i persecució..., grups que promouen laviolència i ideologies contràries als valors constitucionals ...” Hiestam o no hi estam d’acord? I després diem: “... com és elcas...”, no diem “únicament els grups feixistes i ultradretans”,dic “com és el cas dels fets que motiven aquesta proposició node llei.” Per tant, jo el punt 3 no el tocaria, no accept començara fer aquí com a un catàleg d’ideologies que no ens agraden, jocrec que aquí el que té més sentit és que intentem cercar launanimitat i no provocar debats falsos.Hi ha una realitat constatable, i jo crec que tambés’equivoquen vostès quan diuen que és un fet aïllat, no és un fetaïllat, i jo els recomanaria que llegissin, llegeixin, llegeixin lesanàlisis que es fan, i el que realment preocupa és l’apariciód’aquests grups; analitzin el que passa a Europa, el problema nosón tots els grups violents que apareixen, el problema és moltconcretament els populismes demagogs que s’aprofiten de lacrisi i que centren l’enemic en aquell que és diferent. Jo elsrecomanaria això, que llegeixin, llegeixin molt que anirà bé pera tots.Per tant, els proposaria això, si volen afegir un punt 1 bis enel sentit que m’ha esmenat el punt 1 li acceptaria. I la resta hodeixaria igual. 27 de febrer del 2014

Avui, 19 de desembre del 2013, fa gairebé dos anys des de la formació del Govern CONTRARREFORMISTA de Mariano Rajoy, el Govern que està protagonitzant el pitjor retrocés en drets i llibertats a la democràcia espanyola.

Avui, 19 de desembre de 2013, serà recordat com un dia de la infàmia per les llibertats dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears.

Avui el PP perpetrarà el pitjor atac a les llibertats dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears en la nostra història recent.

Perquè aquest debat d’avui, Senyores i Senyors Diputats, aquest debat d’avui és un debat sobre la LLIBERTAT.

És un debat sobre la llibertat, provocat per un Govern que pretén limitar-la.

No és extrany que la idea de llibertat i en concret la llibertat d’expressió, avui trobi el seu principal enemic en un Govern, no ho és perquè des de les primeres revolucions lliberals, i en consonància amb el moment històric en que apareix el propi concepte, la llibertat d’expressió s’ha d’entendre com una llibertat negativa, com un dret de defensa front a un Estat que la pretenia limitar, l’objectiu era precisament i en concret protegir la LLIBERTAT d’EXPRESSIÓ com a esfera de la llibertat individual front a un estat censor.

El concepte no és meu, per suposat, ni és un concepte nou, és molt coneguda l’afirmació del president Wilson, també catedràtic i director de Princeton, que defensava que LA HISTÒRIA DE LA LLIBERTAT ÉS LA DE LA LLUITA PER LIMITAR EL PODER DEL GOVERN.

En aquest sentit en dates tan llunyanes com el 1776, a la Declaració de Drets del Bon Poble de Virgínia, ja podem llegir sobre la llibertat de premsa, associada al que avui en dia deim llibertat d’expressió que “ÉS UN DELS MAJORS BALUARDS DE LA LLIBERTAT, I MAI PODRÀ SER RESTRINGIDA SINÓ ÉS PER GOVERNS DESPÒTICS.”

Governs despòtics, senyores i senyors diputats, aquells que legislen per limitar les llibertats.

Aquesta llei de símbols que avui tractam en aquest Ple és precisament una fidel mostra d’un Govern, d’una administració, que vol interferir en l’exercici de la LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ.

És un capítol més en la història de la lluita per la llibertat, no els extranyi que ens hi oposem amb total fermesa, denunciant la gravetat de que el Govern vulgui limitar un dret fonamental bàsic en una democràcia com és aquest.

No és aquest modest diputat que els parla, ni tan sols el conjunt del Grup Parlamentari Socialista qui acusa a la Llei de Símbols de ser un atac a la llibertat d’expressió, és també el Consell Consultiu qui els ho va dir del primer esborrany.

Recordem que el Consell Consultiu és, segons l’Article 76.1 del nostre Estatut: el superior òrgan de consulta de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Aquest organisme els diu:” estimamos que tal norma no está ajustada a derecho (…) atenta contra el derecho a la libertad de expresión, que, con rango de derecho fundamental, reconoce y protege el artículo 20.1 C.E., derecho respecto al cual (…) se establece en el apartado 2— que su ejercicio «no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa». Lo cual, proyectado sobre el presente caso, significa que no resulta legítimo ni admisible el régimen aludido de «autorización previa de la conselleria competente» previsto en el Anteproyecto…“

Més dur encara és el vot particular emès per cinc dels consellers membres del Consultiu:

“la norma, més enllà dels dos articles dedicats a regular l’ús dels símbols institucionals, en realitat pretén instaurar un procediment de control previ per poder utilitzar o col•locar qualsevol altra simbologia en els béns immobles o mobles afectes als serveis públics i, conseqüentment, establir tot un seguit de normes sancionadores en els casos d’usos de símbols no permesos o no autoritzats.”

I encara més:

“el text objecte de consulta s’aparta, sense cap tipus de justificació, del principi del pluralisme polític i dels valors constitucionals i democràtics més bàsics, i que suposa un vulneració de les llibertats ideològica i d’expressió…”

Volen encara més raons?

“en una ponderació entre, d’una banda, els valors i principis fonamentals del pluralisme polític i les llibertats ideològiques i d’expressió i, de l’altra, els principis d’objectivitat, imparcialitat, neutralitat i independència de l’Administració, clarament hauran de prevaler els primers sobre els segons…”

Es qüestiona fins i tot la justificació i oportunitat d’aquesta llei:

“La pretesa voluntat d’«objectivar l’ús de símbols» en els béns mobles o immobles afectes als serveis públics —amb el règim d’autorització prèvia— perquè es produeixi «sense interferències ideològiques de cap mena» no té cap fonament constitucional, estatutari o legal.”

Esmentant la doctrina del tribunal Constitucional, els adverteixen, novament, que un dret fonamental com la llibertat d’expressió haurà de primar sobre els altres:

“convé recordar [ens diuen] el valor preferent de la llibertat d’expressió, com a dret bàsic i fonamental de l’Estat democràtic de dret, i que en un eventual conflicte entre drets s’haurà de ponderar cas per cas per determinar quin dret haurà de prevaler i en quina mesura.”

Aquesta és una llei sense mesura. Posen una interpretació molt subjectiva dels drets de la infància per damunt de la llibertat d’expressió.

Una interpretació tan forçada que ens fa concloure allò mateix que els consellers esmentats:

“Es llegeix entre línies que el Govern que impulsa la norma sobre l’ús dels símbols als béns immobles o mobles afectes als serveis públics de la Comunitat Autònoma pensa particularment en centres d’ensenyament.”

També els sindicats creuen atacats els seus drets, en una al•legació una central sindical els deia que aquesta llei:

«[...]pretén privar l’ús dels espais dels centres de treball per anunciar missatges que no siguin competència de les administracions publiques i, conseqüentment priva l’exercici de l’activitat sindical i la llibertat de càtedra [...]»

Molt malament no anaven quan el propi Govern va canviar el text del Projecte de Llei, canviant l’article 4.3, aquell que preveu l’autorització prèvia, i convertint-lo en una mena de control patrimonial dels béns del Govern.

Però aquí tornam a tenir l’estil trampós del PP, introdueixen una esmena en via parlamentària, per tornar a l’autorització prèvia, la censura prèvia, sobre la qual el Consultiu havia advertit de la seva inconstitucionalitat.

Per tant, a totes aquestes fonamentades opinions qüestionant la constitucionalitat, l’oportunitat i l’objecte de la Llei de Símbols, hi hem d’afegir l’advertència que es va fer en aquesta seu parlamentària, per part dels serveis jurídics en el tràmit de ponència, quan el Grup Popular torna a introduir la censura, es torna a advertir del perill d’inconstitucionalitat.

Una autorització prèvia o censura que s’administrarà de forma totalment arbitrària per part de la “conselleria competent”, ja que no s’estableix cap criteri ni un a la llei, i és més, la pròpia Consellera d’Educació, a pregunta d’aquest diputat, va ser incapaç de dir un sol criteri a partir del qual es consideràs que un símbol havia de ser prohibit. Aquesta arbitrarietat en mans d’aquest Govern crea molta incertesa.

Per justificar aquesta aberració legislativa, aquest atac a les llibertatsfonamentals, s’emparen en els drets de la infància a l’exposició de motius, per justificar aquest atac a la llibertat d’expressió. Com si el legislador del PP, del Govern que és incapaç de tenir un espai de diàleg amb tota la comunitat educativa, fos capaç de fixar per si sòl, sense concurs de cap expert, com s’han de protegir els drets de la infància. Opten per prohibir, en una decisió totalment contrària a un esperit educatiu o formatiu de la infància.

Els ho han dit per escrit els Directors d’Ensenyança Secundària de Menorca, quan els recorden que les escoles “també han de formar ciutadans democràtics i cívics.”

Els recorden que “els centres docents són escoles de democràcia” i que “si volem un futur democràtic, la llibertat d’expressió i de reunió han de ser respectades i protegides en l’àmbit escolar com a escoles de vida i de ciutadania que són.”

Més clar no es pot dir: ¿quins valors estan transmetent als nostres infants quan el que pretenen imposar als centres educatius, vertader objectiu de la seva llei, és la repressió de la llibertat d’expressió?

 Sres. i Srs. Diputats

Avui veurem la paradoxa de que sortiran a aquesta tribuna a defensar la Llei de Símbols en nom de la llibertat que pretenen limitar. Sortiran aquí a omplir-se la boca de llibertat, alçant la bandera de la llibertat amb una mà, mentre amb l’altra li tallen les cames al nostre dret fonamental.

Aquells que fan de la llibertat una bandera, avui ens demostraran amb el seu vot que sols defensen la llibertat dels mercats, però limiten, posen barreres, interfereixen, en la llibertat individual.

Són falsos lliberals.

¿Com pretenen fer-nos creure que defensa la llibertat qui legisla per prohibir-la?

NO es defensa la llibertat amb una llei que restableix la censura prèvia,que el senyor Fraga va eliminar amb la l’ESTATUTO DE LA PROFESIÓN PERIODISTICA, el 1966, al qual preveia l’anulació de les consignes i la censura prèvia com a procediment normal.

L’esmena que el PP va incorporar, per tant, ens torna 46 anys enrere.

En canvi, no han acceptat cap de les esmenes de l’oposició, la majoria eren de supressió ja que no compartim res d’aquesta llei.

 Però sí varem fer dues esmenes per intentar aportar un poc de seny si els Populars estaven disposats a seguir endavant amb aquesta aberració legislativa.

- Substituir l’autorització prèvia per una simple comunicació.

- L’autorització de tot tipus de símbols amb relació històrica amb la nostra Comunitat, compatibles amb els valors democràtics de la Constitució, i que representin moviments ciutadans, legítims en un sistema democràtic.

A això han dit que no.

I també han dit que no a una esmena que diu, cit literalment:

“Tendrà consideració d’infracció molt greu tota exhibició feta per part de particulars o entitats de simbologia que inciti a l’odi, que exhalti o representi dictadures, contràries als valors democràtics de la Constitució Espanyola, i particularment les que representin simbologia nazi.”

A això han dit que NO. I no ho entenc.

Els consellers del Consultiu, l’opinió pública, ho tenen clar, per molt que vostès vulguin maquillar o desfressar aquesta llei, tothom veu clar que aquesta llei es fa per prohibir l’exhibició de símbols plenament compatibles amb el nostre sistema democràtic, pretenen clarament prohibir les quatre barres sobre fons groc que també apareixen a la nostra bandera i al nostre escut.

Amb aquesta llei prohibeixen aquesta senyera. Que de manera absurda la consideren una amenaça. ( CATALUNYA )

I dins del mateix sac prohibiran aquesta que té una franja blava ( COMUNITAT VALENCIANA ).

O aquesta que simplement llueix un escut al centre, però que segueix mostrant les quatre barres roges sobre fons groc ( ARAGÓ ).

En canvi no els preocupa l’exhibició d’altres banderes o símbols que a diferència de les anteriors inciten a l’odi o són recordatoris de dictadures que han provocat mort i patiment al nostre país.

Com aquesta, que duu els colors de la bandera constitucional però exhibeix una àguila de Sant Andreu, símbol de la victòria d’uns espanyols sobre els altres, exaltació d’una victòria militar, d’una guerra entre ciutadans d’un mateix país.

¿Perquè una bandera compatible amb la Democràcia i la Constitució és sentida com una amenaça pel Govern, i no una bandera preconstitucional?

Aquesta és la pregunta que molts ens feim.

I no m’expliquin la Llei de Símbols de Navarra, com han anat fent, en aquest text legal hi trobam regulació de quins són els símbols de Navarra, bandera, escut i himne. La seva descripció, l’ús dels mateixos, i la seva promoció i, “curiós”: una DISPOSICIÓ per a l’eliminació de la simbologia franquista, de la que no volen ni parlar, vostès.

No és una llei que prohibeixi, limiti o ataqui una llibertat com la d’expressió.

És més, a l’exposició de motius es diu ja clarament quin és l’objecte de la llei:

“Las regulaciones legales anteriores sobre esta materia en Navarra no han contenido los elementos jurídicos necesarios como para que los poderes públicos pudieran ejercer con eficacia la corrección de las numerosas irregularidades que frente a su fondo doctrinal se han producido y se siguen produciendo en ayuntamientos donde solo ondea la bandera oficial de la Comunidad Autónoma del País Vasco como única enseña.”

 ¿A quants d’ajuntaments de les Illes Balears han vist vostès penjades banderes d’altres comunitats autònomes en solitari, substituint la nostra?

 A cap.

 A tal punt arriba el seu esforç per intentar dissimular, maquillar, ocultar les seves vertaderes intencions, a que ens comparen a Navarra, a situacions generades pel veïnatge i relació històrica amb el País Basc.

 Es donen compte que no tenen la més mínima credibilitat?

 No veuen que tothom ha entès que han fet aquesta llei per anar contra els professors, mestres, pares i mares que no combreguen amb les rodes de molí d’un Govern autoritari, un Govern despòtic, si hem d’emprar la terminologia dels primers lliberals?

 Senyores i senyors Diputats,

 ¿Les nostres llibertats personals milloraran amb la Llei de Símbols?

 Els assegur que NO. Posen en marxa un sistema de control, repressió i sanció que no saben on els durà.

 La llibertat no és una propietat del Govern que aquest pugui administrar al seu gust, per moltes majories que tengui, la llibertat és dels ciutadans.

Si algú ha de decidir sobre la llibertat són els ciutadans, aquests han de poder decidir lliurement quins són els símbols que reconeixen i accepten, no necessiten que el Govern els digui quins símbols són perniciosos i quins no.

Aquest afany que demostra el Govern del senyor Bauzá se sembla més a la política del Gran Germà de l’obra d’Orwell, 1984, que a una proposta democràtica del segle XXI.

 ¿Quina casta de suposats lliberals són aquests que volen suplantar la llibertat dels ciutadans per les seves prohibicions?

 Acab amb una cita d’un lliberal, d’un respectat sociòleg i filòsof, que tengué una breu però respectable carrera com a polític del Partit Liberal alemany, Ralf Dahrendorf ,ens deixa un consell que voldria que s’aplicassin:

PER A QUE FLOREIXIN LES SOCIETATS LLIURES ELS LÍMITS DE LA LLIURE EXPRESSIÓ SEMPRE S’HAN D’AMPLIAR, MAI ESTRÈNYER.

 Això els demanam avui, retirin la llei, renunciïn a aquest atemptat a la llibertat d’expressió.

 Aquesta és una d’aquelles línies vermelles que cap Govern hauria de creuar, entren en un terreny perillós.

Si segueixen en aquesta deriva ens tendran devant, plantats front a aquest atemptat contra la Constitució, front a aquest atemptat a les llibertats ciutadanes.

Per això, avui, i en nom de la llibertat, els demanam un

El passat 24 d'octubre vàrem debatre sobre Memòria Històrica al Parlament, per una Proposició No de Llei presentada pel Grup Parlamentari Més, aquí adjunt la meva intervenció, per si és del vostre interès, el debat complet el podeu trobar aquí: Diari de Sessions. De 24 d'octubre.

Dimarts passat vaig tenir oportunitat de fer una pregunta a la consellera d'Educació sobre el tema del TIL.

I.4) Pregunta RGE núm. 9946/13, de l'Hble. Diputat Sr.
Cosme Bonet i Bonet, del Grup Parlamentari Socialista,
relativa a seguretat jurídica del TIL.

LA SRA. PRESIDENTA:
Quarta pregunta, RGE núm. 9946/13, relativa a seguretat
jurídica del TIL, que formula el diputat Sr. Cosme Bonet i
Bonet, del Grup Parlamentari Socialista. Té la paraula.

EL SR. BONET I BONET:
Gràcies, Sra. Presidenta. Sra. Camps, em sorprèn veure-la
avui aquí. Cap conseller, cap govern en la història de les Illes
Balears, no havia rebut un rebuig social tan contundent com el
que es va manifestar diumenge passat. Més de 100.000 persones
varen rebutjar la seva política, i per això, per la contundència de
la resposta social, em pensava que el president ja l’hauria
cessada o, si no, per dignitat, vostè ja hauria d’haver dimitit.

Però és aquí, i li correspon, per tant, respondre’m sobre si
considera que així com ha conduït aquest assumpte del
tractament integrat de llengües creu que és un model de
seguretat jurídica.
Moltes gràcies.
(Alguns aplaudiments)

LA SRA. PRESIDENTA:
Té la paraula la consellera per respondre.

LA SRA. CONSELLERA D’EDUCACIÓ, CULTURA I
UNIVERSITATS (Joana Maria Camps i Bosch):
Gràcies, Sra. Presidenta. Gràcies, Sr. Diputat. Com que som
aquí, li contestaré. Sí, crec que s’ha desenrotllat i desenvolupat
amb seguretat jurídica.

LA SRA. PRESIDENTA:
Vol fer ús de la paraula?

EL SR. BONET I BONET:
Gràcies, presidenta. Anam arreglats idò! Pensàvem que les
lleis a la carta per al Partit Popular era cosa de la normativa
urbanística. Però, Sra. Camps, podrà passar a la història per
haver aplicat la legislació a la carta també a l’educació.
La seva actuació en aquest sentit ha demostrat que són uns
gestors pèssims, començant pels dubtes que plantejava el
Consell Consultiu, seguint amb la interlocutòria del Tribunal
Superior de Justícia, que posa en evidència les presses en
l’aplicació del model de TIL, botant-se el Consell Escolar, el
Consell Consultiu i la negociació colAlectiva per aprovar el
calendari d’aplicació. El Tribunal Superior els arriba a dir dia 6
de setembre que “en un estado de derecho el fin no justifica los
medios", sinó que s’han de complir escrupolosament els
mandats constitucionals legals també en el procés d’elaboració,
cosa que vostès no han fet.
El conjunt de despropòsits arriba al clímax en l’aprovació in
extremis del decret llei. I converteixen les parts suspeses del
TIL en una norma amb rang de llei. Troben una forma
d’incomplir la suspensió ordenada pel Tribunal Superior, cosa
que indigna els magistrats que consideren que el decret llei és
una arma no prohibida de la qual abusa aquest govern. Arriben
a considerar els magistrats que se podria estar vulnerant el dret
constitucional a la tutela judicial efectiva. Es creuen vostès per
damunt de les lleis de la nostra comunitat autònoma, ens ho han
demostrat. Es creuen per damunt de l’Estatut d’Autonomia. Es
creuen per damunt de la Constitució Espanyola. Es creuen per
damunt de la divisió de poders, per damunt del poder judicial,
que l’ignoren de la forma més grollera amb un decret llei. Han
generat una solidaritat contra el TIL que no s’ha vist a cap altre
indret de l’Estat.
Només li queda un camí, Sra. Camps, començar de zero,
mirar per l’interès general i no simplement satisfer les
obsessions del TIL party del Consolat de Mar. Si no és capaç de fer això, Sra. Camps, només li queda un camí que és per dignitat
presentar la dimissió.
Moltes gràcies.
(Alguns aplaudiments)
LA SRA. PRESIDENTA:
Té la paraula la Sra. Consellera.
LA SRA. CONSELLERA D’EDUCACIÓ, CULTURA I
UNIVERSITATS (Joana María Camps i Bosch):
Gràcies, Sra. Presidenta. Gràcies, Sr. Diputat. Miri, la
dignitat afortunadament no és mirar la dignitat des del seu punt
de vista, és de ver que a la manifestació hi va haver molta gent,
hi va haver un 7-8% de la comunitat autònoma que s’ha
d’escoltar. Però hi faltava un 92% que era a ca seva i el mateix
pes té qui va a una manifestació que qui queda a ca seva.
Quant a qui ens jutjarà, la història ens jutjarà. Perquè la
història ens jutgi han de passar anys i ha de passar un temps. No
vostè aquí i en aquest parlament que fa molta demagògia.
Efectivament, la història jutjarà l’aplicació...
LA SRA. PRESIDENTA:
Silenci, Sr. Bonet.
LA SRA. CONSELLERA D’EDUCACIÓ, CULTURA I
UNIVERSITATS (Joana María Camps i Bosch):
...a les Illes Balears i allò que tindrà de bo.
No posi en paraules dels magistrats coses que ells no han dit.
Vostè rallava l’altre dia de carnisseria jurídica i dos dies després
se demostrava que el decret que s’havia fet era totalment vàlid
jurídicament. Els magistrats amb una interlocutòria, que s’ha de
llegir, s'ha e llegir, no fer la interpretació que vostès fan, no
estan indignats, vostè està indignat. La interlocutòria és molt
correcta i té un desenvolupament jurídic molt bo i sense cap
tipus de recriminació.
Jo li diré que voluntat és la democràcia la que la imparteix.
El que no pot ser és que vostès vulguin governar sense que els
hagin votat, que vulguin que es faci la seva voluntat sense que
els hagin votat. I si parlam de seguretat jurídica, que era la
pregunta, no parlin vostès de seguretat jurídica, quan varen
prometre que pagarien milions d’euros, no els han pagat, resulta
que van deixar aquesta comunitat autònoma en una situació
d’inseguretat jurídica que feia que moltes empreses fins i tot
hagin fet fallida perquè els altres han hagut de pagar els deutes
i perquè no van poder resistir que els paguessin en temps.
Moltes gràcies.
(Alguns aplaudiments)

Escric això quan ja és 30 de setembre, quan l'històric 29S ha passat, però encara impactat per la jornada històrica que hem viscut. Jornada històrica per molts de motius, i no és el menor la quantitat de gent que s'ha reunit a Palma, igual que a cadascuna de les quatre illes del nostre país, per dir al Govern de les Illes Balears que no vol imposició, que no vol el famós TIL, i moltes més coses, que és el que cal analitzar ara.

La mobilització d'al voltant de 100.000 persones només a Palma es suma a una mobilització permanent que s'ha donat a les Illes d'ençà que començà la vaga indefinida, desmuntant les idees dels estrategues de saló del Consolat que imaginaven uns pares indignats contra els mestres i professors perquè no feien la seva feina. Aquests estrategues s'havien cregut la seva pròpia fantasia, que la societat balear percebria els docents com una colla de fanàtics catalanistes. No havien entès el missatge del 80 % de famílies que varen escollir el català com a llengua d'aprenentatge pels seus fills i filles. Segueixen sense entendre res, perquè la seva sobèrbia no els permet reconéixer que d'estrategues no en tenen res.

S'han trobat amb una societat que ja fa 5 anys que pateix la crisi econòmica i les diferents receptes, no massa satisfactòries, que han aplicat els diferents governs, particularment la recepta dels conservadors, del PP, que amb els seus anàlisis i propostes semblen culpabilitzar el sector públic, al que menyspreen i criminalitzen, dirigint els seus atacs contra funcionaris d'administració general, contra els serveis de salut, i ara contra l'educació. No ho fan per motius econòmics, no és cert que la única solució al dèficit públic i a l'endeutament sigui la privatització (casos n'hi ha a voler que demostren que la gestió privatitzada pot sortir més cara), ho fan per ideologia, perquè els conservadors també fan política, tot i que ho vulguin dissimular, ho fan per una ideologia que no creu en la igualtat d'oportunitats que està garantida, sobretot, per l'accés a una educació pública de qualitat.

Hi ha un altre element ideològic important en el Govern actual i en el PP actual, que els duu a actuar com ho fan, algú poc sospitós de ser “polític” els titllà de fanàtics, i crec que no anava malament. Existeix dins una part del PP actual (també ho deia el president Soler a una entrevista d'ahir) una obsessió contra la llengua i la identitat pròpia de les nostres Illes, un anar en contra que neix de la concepció que tenen de l'estat, del país, de la societat, i que és profundament autoritària. Per ells la pàtria és una i indivisible, i la pluralitat no fa més que dividir-la, poden consentir la llengua pròpia i determinats signes d'identitat col·lectiva però sempre dins d'uns límits, com una mena de folclore, de costumisme, fixau-vos-hi sinó, parlen de la llengua pròpia però només per alabar les varietats dialectals, part fonamental de la nostra riquesa, sens dubte, i centren els atacs contra l'estàndard, que és la versió que permet a una llengua entendre's a tots aquells territoris on parlam el mateix idioma, però que també dignifica la llengua, l'eleva del seu ús col·loquial, familiar, als usos institucionals, administratius, acadèmics, científics... No és això un signe de menyspreu per la llengua, maldament la denominin mallorquí per embullar-nos?

Però les seves obsessions no enganen més enllà dels convençuts, i la manifestació d'ahir ho va demostrar. La gent atorga major credibilitat al que li digui el mestre dels seus fills que al que senti contar a qualsevol polític, i això ho escriu un polític, conscient de l'època que ens ha tocat viure. Els estrategues de saló no han comptat que la credibilitat de la política i dels polítics viu el seu pitjor moment. Quan tenim el darrer president de la Comunitat Autònoma recentment condemnat pel Tribunal Suprem, com han de creure al seu successor abans que al mestre dels seus fills?

I el mestre el que pot explicar és que, tot i que l'objectiu d'uns infants que dominin tres llengües és bò, i que el compartim (no debades fou l'anterior govern progressista qui impulsà les seccions europees, amb el mateix objectiu), no es compten actualment amb els mitjans necessaris, ni tampoc estan preparats, no només els professors, sinó els propis alumnes, que veuen radicalment canviat el seu model educatiu a cop de decret-llei d'un dia per l'altre, i també els pares i mares. Enlloc d'una implantació progressiva el Govern preten imposar un canvi radical que només pot dur al fracàs més absolut. Vaig sentir al factòtum d'Educació, sr. Estarelles, dir que si no anava bé el proper curs ho revisarien, venia a dir que fan experiments amb els nostres fills i filles. Per aquí no passaran les famílies, ni els docents. I ho estan demostrant.

Deia que les decisions d'aquest Govern corresponen a la seva ideologia, i també és part d'aquesta l'autoritarisme, la imposició, el recórrer a la idea de que una majoria absoluta és un xec en blanc per fer qualsevol política, estigui o no al seu programa, i que no permet crítica ni rectificació, ni tan sols quan tracta temes tan delicats, a on s'han de tenir en compte opinions d'experts de tota casta, com és el cas del model educatiu. Són autoritaris i la seva concepció d'autoritat no permet reconéixer errors, ni rectificar. Tot i que ho han fet amb metges i empresaris. No són tan forts com volen aparentar.

S'han topat amb una societat que no accepta de bon grat aquest autoritarisme, una societat informada, i cansada de retallades als serveis que han de garantir els seus drets fonamentals, les plataformes en defensa de l'educació fa dos anys que protesten contra la política del Govern, el NO AL TIL ha estat la gota que ha fet vessar el tassó, i que ha unit a un poble en un clam molt ampli contra les retallades al futur dels seus fills, contra la criminalització de qui representen una dedicació vocacional a un dels oficis més nobles que existeix: educar.

Anar contra els educadors és anar contra l'educació, és anar contra el futur dels nostres fills i és anar contra els nostres drets.

Aquesta és la força que han tengut els docents per poder tenir un éxit sense precedents en la seva vaga indefinida, que s'està convertint en un exemple per a tota Espanya, estam lluitant pel futur dels nostres fills, estam lluitant per allò més sagrat, i en aquesta lluita s'està dient basta a l'argument econòmic per aplicar el programa ideològic dels neo-conservadors que ens governen.

A això sumau-li que dins aquest paquet de drets a defensar hi ha la identitat de les illes com a país, perquè la llengua no és un element més en aquesta història, és el principal, i no per fantasies de “dictadures catalanistes”, sinó per allò tan senzill que la llengua materna, tal com el seu nom indica, és la que hem sentit parlar a les nostres mares, als nostres pares, als nostres padrins, amb ella ens han ensenyat a comunicar-nos, ens han ensenyat a estimar-nos. Res més íntim que això, que no està en cap tipus de contradicció en sebre dues, tres, quatre o cinc llengües, ans al contrari. Vivim a les Illes Balears, vivim del turisme, i els nostres pares, víctimes del franquisme, s'han entès i s'han fet entendre amb alemanys, francesos, anglesos... i què? No ens han de donar cap lliçó sobre trilingüisme qui practica el monolingüisme.

Si de veres hagués estat l'objectiu del govern garantir l'ensenyament de la tercera llengua no haguéssin començat per donar a elegir la llengua vehicular, sinó per una implantació progressiva del trilingüisme. Però no ho van fer. Han hagut de passar moltes coses, com el 80% de famílies escollint el català, o el moviment dels enllaçats, perquè el Govern conservador, després de liquidar políticament un moderat, imposi una consellera que desconeix el sector i un lleial comissari polític al front de la Conselleria d'Educació.

Ens han donat motius per cohesionar el país, en defensa de la seva llengua i identitat, però també en defensa dels drets dels nostres fills, els pares i mares, i padrins i padrines, famílies senceres que eren ahir desbordant les avingudes de Palma, han donat una passa al front, s'han convertit en una barrera humana per protegir els docents d'una autoritat insensible, perquè en els docents han simbolitzat el que som, el país que som, la dignitat de tots, però també el que volem ser, el que volem pels nostres fills, i aquesta és una energia, una convicció, una força que un Govern intel·ligent no menysprearia.

La setmana passada varem tenir oportunitat de formular diferents preguntes al Director General d'IB3, una d'elles referida a la presència de membres del Govern als informatius, reproduesc aquí la pregunta, tal com la vaig formular, i la resposta del Director General, íntegrament.

Pregunta RGE núm. 9464/13, de l'Hble. Diputat Sr. Cosme Bonet i Bonet, del Grup Parlamentari Socialista, relativa a invasió de membres del Govern a l'EPRTVIB.

 EL SR. BONET I BONET:

Gràcies, Sr. President. Sr. Ruiz, estigui tranquil, si no ho

reduïm tot a un debat econòmic és evident que no hi ha perill

per a IB3; si ho reduïm tot a un debat econòmic i d’austeritat i

de deute i d’estalvi, hi ha perill per a IB3 perquè entrarà tot dins

el sac.

I no ho digui massa això de tancar IB3, perquè el Partit

Popular ja n’ha tancades i ràdios aquesta legislatura, nosaltres

ens hi vàrem oposar. Per tant, els que no tenen manies són la

gent que l’han nomenat.

Aquesta pregunta ve motivada, en primer lloc, per fer un

ordre més o menys cronològic, per l’entrevista que varen fer els

informatius d’IB3 televisió a un diputat del Partit Popular amb

motiu de les jornades parlamentàries del Grup Popular, el

diputat José Ramón Bauzá va explicar les propostes del seu

grup en aquestes jornades. Dies després, s’entrevistava la

consellera del TIL, la Sra. Camps, amb el mateix format. En cap

cas, de moment, no s’ha entrevistat cap representant de la resta

de grups de l’oposició que hagin fer jornades parlamentàries, ni

ningú que pensi diferent del Partit Popular o del Govern en una

setmana que, evidentment, no és una setmana normal.

I per això li demanam, per ventura d’una manera una mica

retòrica, a què respon la invasió de membres del Govern a l’Ens

Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears.

Moltes gràcies.

EL SR. PRESIDENT:

Gracias, Sr. Bonet. Le contesta el Sr. Ruiz Rivero.

EL SR. DIRECTOR GENERAL DE L’ENS PÚBLIC DE

RADIOTELEVISIÓ DE LES ILLES BALEARS (José Manuel

Ruiz i Rivero):

És que, ... gràcies, Sr. President. Sr. Diputat, no acab de

sortir de la meva sorpresa, és a dir, li he de ser absolutament

transparent, com normalment ho som. Aquesta setmana és cert

que va sortir el president d’aquest govern, com a president del

Partit Popular a explicar una notícia important, que era un ERE

parlamentari, jo crec que era una notícia amb calat. Va sortir,

efectivament, l’endemà, la consellera d’Educació a explicar

també els temes que considerà, però hi va haver més convidats

i no em digui que són gent que pensen de manera distinta.

Sap qui és Lorenzo Bravo? Lorenzo Bravo va denunciar el

president, aquest Govern, no crec que sigui dubtós de res;

Lorenzo Bravo va sortir entrevistat amb el mateix format, Sr.

Diputat, i va dir el que considerava ..., o també manipulam el Sr.

Bravo, nosaltres? Va dir el que va considerar en directe en els

informatius. Escolti, hi ha hagut tres entrevistes, el president de

la comunitat; la consellera, a la qual crec que pertoca parlar del

que passa, de l’educació, i el Sr. Bravo, un sindicalista de més

de vint anys d’exercici en aquesta comunitat, que se’n va, una

persona que a fi anar fi, bé, a fi anar fi, no, i més una persona

que acaba de ratificar una denúncia en contra del president. És

que ja som en el mateix exercici, són capaços de confondre una

cosa amb l’altra.

Duim només tres entrevistes d’aquestes, en farem més i

evidentment ja li dic jo que tothom hi participarà, quan hi hagi

una notícia de rellevància i les qüestions i circumstàncies

tècniques ens ho permetin. Però amb això quedi tranquil, que

tothom hi participarà.

Gràcies.

 EL SR. PRESIDENT:

Gracias, Sr. Ruiz. En turno de réplica interviene el Sr.

Bonet.

EL SR. BONET I BONET:

Gràcies, Sr. President. És que les circumstàncies d’aquesta

darrera setmana tampoc no és normal, em pareix molt bé que

entrevisti el Sr. Bravo i li alab el gust; aquest senyor acaba una

trajectòria llarguíssima al capdavant d’un dels principals

sindicats d’aquesta comunitat autònoma, per tant és normal que

es faci això. Jo, clar, vostè sap a qui em referesc, si em vol

entendre, si no em vol entendre i vol prendre per un altre

camí..., jo li parl sobretot d’allò que marca l’actualitat

informativa en aquesta comunitat autònoma des de fa dies.

És més, li diré, li posaré un exemple clar: dues televisions

generalistes d’àmbit de tot l’Estat, no diré els noms per a no...,

no, Cuatro i Tele 5, ja que té dubtes per aquí darrera un diputat

del Grup Popular.

EL SR. PRESIDENT:

Sr. Bonet.

EL SR. BONET I BONET:

Varen parlar de la vaga indefinida. La segona notícia, una

d’elles, parlam de televisions d’àmbit a tot l’Estat. IB3, el

mateix, és a dir, parlam de l’informatiu de diumenge vespre, va

parlar lamentablement d’un succeït a Palma, d’un cas de

corrupció que s’havia de donar una decisió aquest dijous, una

sèrie de prostitutes detingudes, de la valoració dels turistes de

la temporada, d’un creuer a Alcúdia, d’una setmana de molta

activitat, del Sr. Araujo parlant d’allargar la temporada, del

resultat positiu dels hotelers menorquins, de turisme rus, va

sortir una empresa eivissenca, curiosament del Sr. Matutes, on

destacava el bo que eren els seus projectes com a Platja d'En

Bossa, ib-salut, el Ministeri de Medi Ambient i l’Ajuntament

d’Eivissa, litigis de camins rurals de Formentera, alumnes

d’intercanvi a la UIB, que un forn tancava a Esporles, fires, un

esdeveniment cultural a Palma, un parell de segons de vaga

indefinida i un campionat de póquer. Això és el que varen fer

vostès en comparació amb la segona notícia que donava una

televisió d’àmbit estatal.

 Nosaltres pensam que tot això és fruit del nerviosisme del

Govern, que evidentment es trasllada a l’Ens Públic de

Radiotelevisió, que volen fer desaparèixer les veus crítiques dels

mitjans de comunicació públics; les veus crítiques en aquest

tema concret. Que el Sr. Bravo que ara mateix es retira del

lideratge d’aquest sindicat no, d’acord.

Dilluns, un dia que no és normal, IB3 Ràdio, amb motiu de

la vaga de docents, seguida massivament les seves primeres

hores, en els primers informatius només entrevista el president

Bauzá i l’utilitzen per omplir els informatius després. No varen

donar veu, un cop més, a cap veu crítica. La reacció a les xarxes

socials va ser d’indignació, hi ha el comunicat del sindicat del

periodista al qual s’ha fet referència, que jo no hi tornaré fer

referència.

Amb aquestes actuacions, amb aquesta utilització partidista

crec que fan una ferida mortal al pluralisme i a la credibilitat de

la ràdio i televisió públiques, són fets, són fets, persones a les

quals han entrevistat i persones a les quals han deixat

d’entrevistar. Denúncies de sindicats, protestes de ciutadans,

comparació amb televisions d’àmbit nacional, (...) privades, que

el criteri vostès sempre defensen el criteri de les privades.

Per tant, m’expliquí vostè a què es deu aquest biaix en la

informació que s’ha donat en aquest tema concret de la vaga

indefinida durant aquestes darreres setmanes a IB3 ràdio i

televisió.

Moltes gràcies.

EL SR. PRESIDENT:

Gracias, Sr. Bonet. En turno de contraréplica interviene el

Sr. Ruiz Rivero.

EL SR. DIRECTOR GENERAL DE L’ENS PÚBLIC DE

RADIOTELEVISIÓ DE LES ILLES BALEARS (José Manuel

Ruiz i Rivero):

Gràcies, Sr. President, gràcies, Sr. Diputat. Bé, m’ha

plantejat una qüestió primer, allò dels informatius, li he

contestat evidentment una cosa que és molt evident, que no té

raó. S’ha oblidat, ara ha fet alAlusió a un operador nacional que

s’ha fet ressò de la vaga. Cada dia, Sr. Diputat? Aquests dos

operadors s’han fet ressò de la vaga cada dia? Una vegada, un

dia, s’ha acabat, s’ha acabat la notícia. Nosaltres hem informat

cada dia, absolutament cada dia, ràdio i televisió.

La informació del seguiment de la vaga la va donar el Sr.

Caldentey en directe davant el Consolat, representant sindical,

la va donar ells, segons les seves dades, no el Govern, el vàrem

fer publicar, sense cap problema ni un, en els butlletins

informatius de la ràdio, informació puntual de com anava la

vaga. La televisió, un desplegament important per fer el

seguiment de la vaga, però no un dia, no un dia, Sr. Diputat,

cada dia, mig dia i vespre, informació puntual de com anaven

les coses, amb testimonis, pares, professors, sindicalistes,

Govern.

Tornam confondre desitjos amb la realitat. Podem fer un

escandallo, podem fer una graella, perdoni, del minutatge que

hem dedicat a la vaga; és que quedaria vostè espantat, quedaria

espantat. Això que diuen de la ràdio, jo tenc tots els minutatges

i tot el que s’ha informat, pràcticament cada mitja hora parlant

de la vaga, Sr. Diputat. No torni confondre desitjos amb realitat,

em pareix molt bé que vostè pinti això com a un escenari

absolutament dantesc, però no ho és. A més, em du aquí els

operadors nacionals, un dia parlen els operadors nacionals,

nosaltres, des de dilluns, informam dels temes, des del dilluns,

Sr. Bonet, li agradi o no li agradi. Miri vostè televisió, miri la

televisió; hi ha hagut cridades a la ràdio, però conduïdes per

qualcú, que quan parlaven a la ràdio veim que no han escoltat la

ràdio, que han cridat a la ràdio sense saber el que deien.

Escoltin, volem fer feina amb tranquilAlitat, sé que això és un

impossible, que tenim una responsabilitat i que tenim un paper

fonamental en l’exercici democràtic cada un dels membres

d’aquesta comunitat i societat. Els sindicats han tengut la veu en

els nostres mitjans, li agradi o no li agradi; que els agradaria

més? Sí, probablement al Govern també li agradaria tenir més

ressò i més minuts en els nostres programes.

Torn a insistir, no som el mitjà del Govern, no som tampoc

el mitjà de l’oposició, per tant hem de fer la nostra feina com

l’hem de fer; estam, afortunadament, en mans de professionals

que saben fer la seva feina i a partir d’aquí el tractament que

puguem donar és absolutament correcte, pensam, si no el

canviaríem, és absolutament. A partir d’aquí, deixi de tornar

insistir en el mateix tema perquè, francament, pens que no té

raó.

Gràcies.

"Nada dificulta tanto la resolución de un problema como la absoluta ignorancia del mismo, o, lo que es peor aún, una falsa concepción, una visión preñada de prejuicios del asunto que se somete a nuestra deliberación. Tal es el caso de la cuestión catalana." Podriem pensar que la cita anterior té una sorprenent actualitat, però es tracta d'una reflexió del diputat socialista i mallorquí Alexandre Jaume a un article, titulat "La cuestión catalana", un dels que publicà durant la seva etapa com a membre de les Corts Constituent de la II República, recopilats després al llibre "Impresiones de un constituyente (1931-1933)". Els fets de la jornada d'ahir, tant per la banda de la mobilització cívica "Via Catalana" com per la lamentable agressió d'un grup feixista a Madrid, ens han de convidar a tots a la reflexió, a la necessitat de diàleg, a la necessitat de visió d'estat, a la necessitat de seguir el camí que el propi Jaume, al mateix article, recomanava tot referint-se al debat d'aquell primer Estatut d'Autonomia de Catalunya:"...Si los que claman contra el Estatut en vez de provocar y fomentar algaradas callejeras, cruzar telegramas ridículos de protesta y publicar artículos indocumentados e irreflexivos dedicaran esas energías estérilmente perdidas al estudio sereno de la cuestión, tenemos la seguridad de que el problema entraría en vía de franca y cordial resolución". Per ventura un, en aquests moments, no pot ser tan optimista, però certament compartim el sentit, sobretot de la frase final:"Estudiar y comprender una cuestión es, casi, resolverla." 

Jaume Rosselló, Alexandre: Impresiones de un constituyente (1931-1933). Edició a cura d'Alexandre Font Jaume. Ed. LLeonard Muntaner, 2011.

Sembla que al PP troben extrany, escandalós, que anunciem des de l'oposició que en tenir els vots suficients, en canviar les majories, derogarem el #TIL (i afegiria que tota aquella normativa imposada sense diàleg ni el més mínim intent de consens). A aquesta gent se'ls ha d'explicar que són ells mateixos els que justifiquen la immediata derogació de la seva tasca legislativa en haver-hi un canvi (perquè hi haurà canvi, alternància, això és la democràcia), des del PP justifiquen el #TIL i totes les normes polèmiques (com els canvis als topònims) únicament justificant-se en la majoria absoluta, per tant, si l'únic argument per a la legitimitat és una majoria absoluta lògicament quan aquesta desapareixi es perdrà tota legitimitat, i el que correspondrà legitimament i democràticament, serà la substitució de les lleis i normes únicament fonamentades en la força dels escons, el.laborades ignorant els sectors afectats, sense diàleg, sense cap aproximació a l'oposició parlamentària.

Igual sembla exagerat: "Un Govern contra l'educació" però qui va contra els educadors va contra l'educació. Un Govern va contra l'educació quan el·labora una llei per impedir que s'expressi pñublicament l'opinió dels claustres de professors, o més ben dit, la pròpia comunitat educativa (perquè pares i alumnes han donat el seu suport als centres"enllaçats"). No és una llei sorgida d'una necessitat de caire general, sinó pensada per "reprimir" una expressió concreta, contra la defensa de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, que va contra els postulats integristes d'una part del Govern i del PP de Bauzá.

Els expedients, totalment desproporcionats, als directors de centres educatius de Menorca, demostren, encara més a les clares, l'actitud repressiva, autoritària, del Govern contra una comunitat educativa amb criteri propi. I dic comunitat educativa ben conscientment, ja que el que van fer els directors menorquins, simplement, va ser transmetre l'opinió del Consell Escolar, és a dir, la representació de la comunitat educativa, protegida per la LOE, i que rebutja una determinada interpretació que fa el Secretari Autonòmic (autèntic "visir" de la Conselleria) sobre com s'ha d'aplicar el polèmic TIL. S'interpreta que la instrucció en el segon sentit que trobam a l'Alcover-Moll: "2. pl. Ordes o explicacions que es donen per a informar algú sobre el que cal que faci." Limitant-se a considerar-ho Ordres. I, curiosament, la primera definició que es dona al diccionari, resulta molt adequada per expressar el que que estan defensant els directors repressaliats, el que pretenen fer en condicions és justament instrucció:"Acció i efecte d'instruir. (Instruir: 1.Ensenyar; donar coneixements sobre alguna matèria.)."

Parlàvem ahir de que proposarem modificar el Reglament del Parlament, i moltes de les coses que plantejam fan referència a dotar a l'oposició de millors instruments de control de l'acció del Govern, una necessitat evidenciada per la forma de funcionar de l'actual executiu.

Proposarem també alguns canvis en el propi Reglament del Parlament que permetin fer de la institució que més fidelment representa la pluralitat i diversitat de la societat balear, una institució permeable a l'opinió ciutadana, que no resta inamovible durant quatre anys (com pretenen alguns) sinó que de cada dia vol ser més present en les decisions que es prenen durant les legislatures, i no reservar-se l'opinó per expresar-la només a través d'una urna cada convocatòria electoral.

Aquests canvis passarien per dotar de major contingut alguns elements que ja existeixen, però sobretot, són propostes genèriques obertes a debat, i que hauran de treballar-se fins arribar a una concreció satisfactòria. Una d'elles seria donar major pes, i un funcionament més transparent, a la Comissió de Peticions, un organisme del Parlament poc conegut, a on es reben les peticions o demandes dels ciutadans, preveu remetre la petició a diferents òrgans de la Comunitat Autònoma, o també escoltar al peticionari a iniciativa del president de la Comissió. Pensam que aquesta Comissió podria evolucionar a una Comissió de Participació i també a una mena de Comissió de Garanties Estatutàries, és a dir, a on els ciutadans poguéssin defensar els drets reconeguts per l'Estatut, dirigint-se al Parlament, i aquest se'n fes portaveu davant l'Administració que pressumptament vunleràs aquests drets.

Un altra via per donar participació als ciutadans és la tramitació legislativa, cert que ja existeixen mecanismes, com una prèvia en que es donen 15 dies per a que els Grups Parlamentaris recaptin opinions, aquest tràmit podria convertir-se en una fase d'al·legacions ciutadanse, que en canvi sí que està rpevist que ho faci el Govern a al Llei de Bon Govern. Tot i que l'accessibilitat a aquest procediment podria millorar-se.

En definitiva, algunes idees que pensam que podem seguir evolucionant per fer del Parlament una institució encara més representativa de la ciutadania, incorporant un concepte de participació que alguns han denominat democràcia participativa.

ANNEX: La Comissió de Peticions.  

Regulació actual al Reglament del Parlament:

 Article 51

1. Serà aplicable a la Comissió de Peticions l'establert a l'apartat1 de l'article anterior.

2. La Comissió de Peticions examinarà cada petició, individuali col·lectiva, que rebi el Parlament i podrà acordar-ne latramesa, segons procedeixi, per conducte de la Presidència dela cambra:

1r. A la institució a què es refereix l'article 51 de l'Estatutd'Autonomia de les Illes Balears.

2n. A la comissió del Parlament que estigués coneixent de l'assumpte de què es tracti.

3r. Al Govern de l’Estat, al Govern de les Illes Balears, alstribunals, al Ministeri Fiscal, als consells insulars, als ajuntaments o, en general, a l'òrgan administratiu competenta què correspongui per raó de la matèria.

3. La Comissió de Peticions també podrà acordar, si no procedia la tramesa a què es refereix l'apartat anterior, l'arxiu de lapetició sense més tràmit.

4. A iniciativa de la presidència de la comissió o d'un grup parlamentari es podrà sol·licitar la compareixença de la personapeticionària a l'objecte d'explicar-ne o concretar-ne la petició.

5. En tot cas, s'acusarà rebut de la petició i es comunicarà a la persona peticionària l'acord adoptat.

6. La comissió elaborarà un informe anual sobre les peticions rebudes, la tramitació, la resolució i els resultats que, aprovatpel Ple, serà publicat oficialment.  

La regulació a que es refereix sobre la seva composició és la següent:

La Comissió de l'Estatut dels Diputats i les Diputades serà formada per un membre de cadascun dels grups parlamentaris.Tendrà un president o una presidenta, un vicepresident o una vicepresidenta i un secretari o una secretària, quecorrespondran, per aquest ordre, als representants dels tres grups parlamentaris de major importància numèrica al començament de la legislatura. 

L’article 51 de l’Estatut d’Autonomia es refereix a la Sindicatura de Greuges, institució encara no nomenada a la nostra Comunitat Autònoma.

Ahir férem pública una proposta del Grup Parlamentari Socialista sobre la necessitat de modificar el Reglametn del Parlament de les Illes Balears, i tot seguit algun diputat del PP ja em parlava d'oportunisme i de que haviem de respectar l'actual reglament, pactat durant la legislatura passada. Certament les regles del joc podrien semblar vàlides, segurament ho són, però per començar el Govern ja no compleix amb el que regula l'actual Reglament: l'article 15.2 del Resglament estableix entre els drets dels Diputats i Diputades el dret a rebre la informació que requereixin del Govern en un termini no superior a 20 dies, i val a dir, a tall d'exemple, que a hores d'ara encara hi ha rpeguntes presentades el juliol de 2011 sense contestar per part del Govern.

Però no és aquest incompliment el que ens duu a pensar en la necessitat de modificar el Reglament, és sobretot una dada: durant aquests dos primers anys de legislatura s'han presentat, per part de l'oposició, fins a 18 sol·licituds de compareixença del President del Govern, i a TOTES la resposta ha estat negativa. Sempre negatiu, sempre negant-se a comparéixer per explicar qüestions relacionades amb l'economia, els retalls socials, la remodelació del Govern... temes "insignificants" des del punt de vista del PP i del President.

Entre d'altres coses, per tant, proposarem que s'estableixi l'obligació del President del Govern de comparéixer a petició de l'oposició un mínim de vegades per període de sessions, el que consideram un avanç.

Anirem explicant altres de les mesures que proposam.