Res Publica segons Cosme Bonet

El recent article a El País de Habermas, Bofinger i  Nida-Rümelin, convida a la reflexió sobre la necessitat de major integració europea com a remei per a la crisi econòmica de la qual sembla que no se'n veu la llum al final del túnel.

Des del meu modest punt de vista un dels problemes més greus que té l'Eurozona és precisament la manca d'una "visió europea" a l'hora de prendre les grans decisions econòmiques, a l'hora de definir la política econòmica. Els anàlisis i per tant les decisions es fan pensant en clau estatal, però sembla que no pensem que vivim a un espai econòmic comú, sinó que la clau política estatal és la única que compta. No hem sentit darrerament parlar de que Alemanya no canviarà la seva pressió sobre Espanya i l'exigència de "reformes", és a dir retallades de drets i serveis? I això, segons ens arriba, és perquè l'opinió pública alemanya no vol "pagar la festa" del sud d'Europa ( El Plural de 8 d'agost *: en la opinión pública alemana está muy extendida la idea de que dan más de lo que reciben de la Eurozona y hasta Angela Merkel es acusada en ocasiones de 'blanda'.).

Precisament aquest punt de vista ens demostra la manca de visió europea. Fet que es veu reforçat pel sistema institucional que te la Unió Europea, les decisions més importants són preses pel Consell, és a dir la representació dels Governs dels estats membres.És a dir, per ministres o presidents del govern que no són responsables davant el Parlament europeu ni han estat elegits en una elecció directa pels ciutadans europeus. Responen davant els parlaments dels estats, no davant la ciutadania. De vegades s'ha comentat que el Consell de Ministres és l'embrió del que seria un Senat en una República federal europea, i pot ser aquesta seria la solució que cal, que el màxim organisme de presa de decisions europees prengués aquestes amb una visió europea i no només amb una suma de voluntats estatals difícilment encaixable.

Només és una reflexió, però seria bò que a més de parlar de que necessitam Europa o més Europa, sentissim i  veiessim avanços concrets en aquest sentit, avui mateix sentim com Alemanya té un petit creixement del 0'3 en el trimestre passat i França no està en recessió però no creix. No està clar que cal un canvi de rumb europeu?

* http://www.elplural.com/2012/08/08/merkel-encuentra-oposicion-que-aboga-por-la-solidaridad-esto-no-va-a-funcionar-sin-riesgos-para-alemania/ 

Era el mes de maig, un cop anunciat el tancament de Carn Illa, com a Diputat del Grup Socialista deman a la Conselleria d'Agricultura com pensen garantir el servei d'escorxador a Palma un cop anunciat el tancament de Carn Illa, i me contesten amb un informe jurídic per dir que la Conselleria d'Agricultura se'n renta les mans (en pla Ponç Pilat), que la competència és de l'administració local, apuntant cap a l'Ajuntament de Palma i al Consell de Mallorca, i sense donar cap solució, només apuntant que s'ha de donar "a la iniciativa privada, en el menor espai de temps possible"... i això des de maig i Palma sense Escorxador.

L'Ajuntament de Palma va cercar el suport del primer pacte de progrés per gestionar l'escorxador, ara la Conselleria se'n desdiu, es desfà de la solució de Fageda, deixa sense escorxadors els ramaders mallorquins. I ningú piula. Idò bé, haurem de demanar a l'Ajuntament i al Consell que passa amb aquest tema..

(Versió corregida seguint consell d'amables comentaris, gràcies. Cosme)

En un dia en que parlam de les retallades que ha fet el Govern central, a les nostres Illes segueixen les retallades autonòmiques, per una de les àrees que ocupa el meu treball al Parlament, Agricultura, la notícia es coneixia fa pocs dies: s'acomiada al voltant de la meitat de la plantilla de l'empresa pública IBABSA:Enllaç a la informació facilitada per FSP-UGT.  ENLLAÇ A LA NOTÍCIA EN RELACIÓ A MENORCA.

Hem de recordar que IBABSA és l'empresa que fa els controls sanitaris animals, i que ja fa mesos des del PSIB-PSOE vàrem denunciar les retallades en la contractació de menescals.

Les preguntes que hem adreçat són les següents:

Ifigènia, etimològicament "dona de raça forta", filla d'Agamèmnon i de Clitemnestra, segons el mite havia de ser sacrificada per apaivagar la deesa Artèmis. D'una forma semblant els dirigents conservadors espanyols i de les illes ens prediquen que han de fer sacrificis per apaivagar els mercats, dolguts, en el paper d'Agamèmnon, la presidenta d'Aragó fa pocs dies deia taxativament : " los sacrificios que se están dando son por el interés general".El president valencià, Fabra, assegurava que la societat està disposada a assumir sacrificis, Feijóo també parlà de "sacrificis" per ajustar els comptes públics gallecs.

 

La portaveu parlamentària del PP balear afirmava que les mesures poden tenir un "cost electoral", analitzant el primer any de des-govern a Balears, però segons ella els ciutadans entenen la seva necessitat, que no queda més remei, que el sacrifici de drets, salaris i llocs de treball que ha fet el PP eren obligats per apaivagar el temible déu mercat, que ens enviarà, sinó, el tenebrós rescat o intervenció. Idò ja el tenim aquí.

A la vista del suspens generalitzat al Govern Bauzá un any després de la seva àmplia majoria, i d'una marcada tendència electoral a la baixa, tot just sis mesos després de la vistòria de Rajoy, també a les Illes, l'actitud del PP, d'aguantar a pesar del "cost electoral" ja no sòna a Ifigènia, el mite que semblen tenir dins el seu imaginari (dic semblen), seria un molt més proper a on el PP assumiria un heroïsme a l'estil "Guzmán el Bueno" o Moscardó, i anuncien seguir pel mateix camí a pesar de la contestació social, l'evident manca de suport social, la ruptura de tots els ponts del diàleg no ja amb l'oposició sinó amb el conjunt de la societat. Sembla que assumeixen el "sacrifici" com un gest que pretén ser heroic, responsable i patriòtic, com un Guzmán o Moscardó, deiem, en una actitud de no rendir-se, de no renunciar als principis ideològics a pesar de no tenir suports socials ni tampoc resultats que els avalin, en una actitud que definim al títol com de "el Alcázar no se rinde".

El diari de referència de la dreta duu avui una cita de Confuci: "governar és rectificar". Certament el PP no s'aplica aquesta màxima quan resulta evident que les seves promeses de recuperació econòmica tot just apel·lant a la "confiança" dels mercats han fracassat, sembla que els "mercats", aquesta entitat sense rostre, que és com un déu antic, insaciable, i té menys confiança en Rajoy de la que tengué en Zapatero.

I mentre, el Govern no fa una passa per resoldre la conflictivitat social (a on és el conseller de Turisme que no està posant pau entre patronal i treballadors de l'hosteleria?) o directament crea el conflicte social (vegi's el cas dels metges).
A tot això, també podríem dir que un any després, i d'un cap de setmana de reflexió del govern, seguim "sin novedad en el Alcázar", i així anam.

 

Finalment sabem cap a on anava el PP amb la presa de control polític de la radiotelevisió pública de les Illes Balears des del primer moment: la privatització de les televisions autonòmiques. Ha estat una sospita que hem tengut des de fa mesos, i així ho hem denunciat al Parlament, el Govern no havia acceptat ni deixat d'acceptar que pretenia la privatització de la radiotelevisió pública, havia negat en ocasions la intenció, i en altres havia dit que permetria l'entrada de capital privat, el mes de gener encara trobam un titular que deia: "El Govern descarta privatizar IB3".

 

Com en tantes altres ocasions el Govern del PP ha ocultat les seves vertaderes intencions, i en aquest cas concret pens que fa temps que des del PP estatal es tenia clar que s'havia de procedir a aquesta privatització. Igual que ara rompran amb el model de televisió pública independent que s'havia consensuat a RTVE. Sembla que la dreta reclama models audiovisuals de consens quan està a l'oposició, però no li interessa quan està al Govern. Tal va ser amb IB3, amb una llei aprovada in extremis acceptant una esmena in voce del PP a l'oposició, per tenir unanimitat, per trobar-nos sis mesos després que el mateix PP (o és un PP diferent?) canviava la llei unilateralment amb un decret-llei.

En quin moment ens trobam ara? Després d'haver situat persones d'absoluta confiança política a tota l'estructura de IB3, des del director general al cap d'esports, diuen que impulsaran un nou model, han parlat de cogestió, d'entrada de capital privat, i ara ja s'insinua una privatització més àmplia, fins i tot parlant de les productores que se'n faran càrrec. Tot això amb un Consell de Direcció que està format per lleials al PP, de manera que aquest procés no serà transparent.

Analitzarem amb més detall aquest "nou model" del PP a mesura que coneguem que volen fer realment, analitzarem com queda la legislació audiovisual a nivell estatal, però sí que podem plantejar alguns dubtes importants: com quedaran les obligacions que té IB3 com a servei públic? La promoció de la nostra cultura, la nostra identitat, la nostra llengua, la promoció de la indústria audiovisual de les Illes Balears? Es dedicarà una gran productora estatal a subcontractar petites productores de les Illes Balears? I com garantirà així la viabilitat econòmica de la radiotelevisió pública? 

El PP de les Illes Balears o bé improvisa o segueix les instruccions de Madrid, en el primer cas podem trobar-nos amb qualsevol cosa, en el segon, més probable, podem sospitar que hi ha darrera una gran operació econòmica, amb gent que espera obtenir grans beneficis d'aquest canvi radical del model audiovisual autonòmic que existia fins ara. I, com sempre, l'excusa serà la crisi econòmica, la situació econòmica, en nom del dogma de l'austeritat implantaran un model que no resultarà més barat a l'administració (el temps ens donarà la raó) sinó que deixarà les decisions no en mans de representants electes guiats per criteris d'interés públic sinó per executius guiats per criteris d'interès empresarial, econòmic, particular... i si és així, quin sentit tenen les televisions autonòmiques?

Pregunta RGE núm. 1971/12, de l'Hble. Diputat Sr.Cosme Bonet i Bonet, del Grup Parlamentari Socialista,relativa a prioritats de la Conselleria d'Educació

EL SR. PRESIDENT:Tercera pregunta, RGE núm. 1971/12, relativa a prioritats dela Conselleria d’Educació, que formula el diputat Sr. CosmeBonet i Bonet del Grup Parlamentari Socialista. Té la paraula el Sr. Diputat.

EL SR. BONET I BONET:Gràcies, Sr. President. Sr. Bosch, el teníem pel més moderat,però resultarà ser tan radical com els seus companys de Govern,vistes les circulars que permet enviar als seus directors generals.Volen obligar a retirar un símbol, com és la senyeraquadribarrada, de les façanes dels centres educatius, i nosaltresvolem saber si aquesta limitació de la llibertat d’expressió ésuna prioritat per a vostè i sota quins arguments.Moltes gràcies.

EL SR. PRESIDENT:Té la paraula el Sr. Conseller d’Educació i Cultura.

EL SR. CONSELLER D’EDUCACIÓ, CULTURA I UNIVERSITATS (Rafael Àngel Bosch i Sans):Bon dia, president. Bon dia, Sr. Diputat. Respecte de laprimera part de la seva afirmació lògicament no hi entraré, què s’entén per moderat o què s’entén per exaltat, lògicament el que no volem és que hi hagi banderes d’una altra comunitat autònoma dins els nostres centres educatius.

Moltes gràcies.

(Alguns aplaudiments)

EL SR. PRESIDENT:Sr. Diputat.

EL SR. BONET I BONET: Sr. Conseller, diuen que la senyera no és cap de les banderesreconegudes per l’Estatut, però hauria de reconèixer que, si bé no és una bandera oficial, sí és un símbol, un símbol de culturaque engalana els carrers de ciutats i de pobles els dies de festa,que vesteix taules carregades de llibres el Dia de Sant Jordi oque els seus regidors passegen solemnement durant la festa del’Estendard.

És un símbol de cultura, d’història i d’identitatd’un poble.

És per tot això que ara és una prioritat eliminar-hodels centres educatius?

Ara resultarà que desequilibra dretsconstitucionals?

Ara resultarà que altera les relacions en el si de la comunitat educativa?

La Constitució no preveu cap limitació a la lliure expressiói difusió d’idees i opinions per mor d’un suposat, suposat,rerafons polític.

Vostè és igual d’exigent amb la llibertat deculte?

Ha prohibit igualment expressions d’una determinada religió?

Jo crec que qui desequilibra els drets constitucionals ésvostè amb la seva circular que pens que vulnera la Constituciói és antidemocràtica. Qui incompleix l’Estatut també és el seugovern amb l’atac sistemàtic a la llengua pròpia.

És lògic que la comunitat educativa reaccioni quan lesdecisions del Govern suposen una involució en el procés denormalització, perquè mai cap govern no havia protagonitzatuna bateria de mesures com les que vostès impulsen per eradicarla llengua catalana.

Fer llevar els llaços no acabarà amb lacontestació massiva de la ciutadania que diumenge va donar unnou exemple de protesta pacífica i democràtica, 50.000 nous arguments perquè rectifiquin.

No acabaran amb la contestació sinó que amb actuacions com aquestes seguiran atiant el foc dela confrontació sols pensant en un rèdit electoral.

No ignorin els que pensen diferent perquè entre d’ells hi ha dels seus. No ignorin la massiva manifestació de diumenge. No actuïn des dela supèrbia.

Vostès van de liberals, però devia ser per fer-se la foto amb La Pepa, perquè han oblidats les llibertats civils, les llibertats personals, les llibertats que són a l’origen de la democràcia.

Els hem recordar, com deia Orwell, que la llibertat d’expressió és dir el que la gent no vol sentir, la llibertat d’expressió és la capacitat de tot ciutadà de dir als poderosos que no hi estan d’acord.

I com que estam en una democràcia ho haurand’acceptar. No els en queda d’altra que respectar les llibertats consagrades en la Constitució i per tant -acab- escoltin i rectifiquin.

(Alguns aplaudiments)

EL SR. PRESIDENT:Gràcies, Sr. Diputat. Sr. Conseller.

EL SR. CONSELLER D’EDUCACIÓ, CULTURA IUNIVERSITATS (Rafael Àngel Bosch i Sans):Estic gairebé d’acord amb quasi tot el que ha dit manco que es faci dins l’escola, que és el que a vostès els preocupa, que l’escola en lloc de ser un espai on hi càpiguen tots els que creuen en la defensa d’una determinada manera d’ensenyar lallengua i els que creuen en una determinada manera de fer-hodiferent es puguin trobar igual de bé; que a les escoles esdesenvolupin els currículums i no siguin caus on determinats col·lectius creuen que poden ser capses de ressonàncies d’allòq ue la ciutadania no els ha donat amb els seus vots, d’allò que no els ha donat amb els seus vots.

(Petit aldarull)

Vostès volen utilitzar l’escola per a una cosa que jo pretenc que no s’utilitzi, que sigui un espai comú on tots els que pensam igual i diferents, ens hi trobem. Vostès volen que uns determinats col·lectius, i els puc cercar tota una sèrie de correus firmats, signats per qui els posava en marxa, volien que l’escola es convertís en allò que no és. Jo el que pretenc és tot el contrari, que al carrer, a la premsa, aquí, aquí hem de fer el debat polític, dins l’escola pública, no.Moltes gràcies.

(Alguns aplaudiments)

NOTA FINAL, COMENTARI: La resposta del conseller, no per educada, deixa entreveure algunes acusacions, velades, contra suposadament incitacions a "fer política" dins els instituts. Cal recordar com va començar la polèmica: amb la ruptura unilateral per part del PP del consens lingüístic.

Ens veiem obligats a interpel.lar novament el Govern sobre la Radiotelevisió de les Illes Balears, sobre com garantiran independència i pluralisme del mitjà, obligats després d’haver arribat a un carreró sense sortida al qual ens ha abocat la nefasta gestió política feta des del mes d’agost ençà. Ha culminat l’ocupació del principal càrrec
directiu d’IB3 per part de personal afí o afiliat al Partit Popular amb l’elecció de l’exsenador i regidor de Calvià Sr. Ruiz i un Consell de Direcció totalment monocolor, tots els membres d’un consell de direcció d’un mitjà de comunicació públic que deuen obediència al Partit Popular, íntimament relacionats o implicats en la seva estructura política, tot i que s’ha volgut vestir de professionalitat.
La professionalitat o la manca d’ella l’han emprada durant els darrers sis mesos segons conveniència, sempre amb
l’objectiu de fer callar la boca a l’oposició quan demanàvem diàleg. El Sr. Gómez ha estat especialment aficionat a treure el nom del Sr. Martorell i a esmentar que tenía un determinado carnet político, argument curiós quan l’emprava un director general que creim que encara ara té carnet d’un determinat partit polític, el Partit Popular, i que encara ara ha passat el testimoni a un altre director general que tiene un determinado carne político. Ens negaven l’opció de tornar a parlar de consensuar IB3 argumentant el carnet polític del Sr. Martorell i afirmant que si volíem consens havíem de votar el Sr. Palazón.

 

Què passa amb IB3 que els directius amb perfil professional no aguanten i se’n van? Mirin, per a nosaltres tot respon a l’actitud amb la qual vostès afronten aquesta majoria absoluta, i avui n’hem tengut nous exemples, manca de diàleg, no només amb l’oposició, també amb els sindicats, amb els ajuntaments; manca d’informació, incomplint les obligacions de la Llei del bon govern; manca de transparència, i deixin que els il.lustri: han tengut la barra de contestar una pregunta escrita d’aquest diputat, dient que IB3 televisió no té cap d’informatius, evidentment una interpretació literal de la pregunta per evitar enviar una còpia del nomenament. Perquè ens enviassin la documentació dels nomenaments irregulars dels directius varen haver de passar més de quatre mesos; a això li diuen transparència?
S’han esmentat rumors, fins i tot, que s’impedeix l’accés de periodistes d’un determinat mitjà a la seu d’IB3 i nosaltres voldríem saber si això és cert, o si és cert que es releguin professionals periodistes a tasques d’arxiu. Són denúncies que apareixen durant el mandat del Sr. Gómez, i voldríem saber què hi ha de cert.
La darrera, el nomenament del nou consell de direcció. En primer lloc, recordarem allò que ja vàrem dir fa dues setmanes, pensam que vostès han incomplert la llei, que haurien d’haver presentat la mateixa proposta que fa sis mesos o haver intentat novament assolir una majoria de dos terços, per tant podem trobar-nos davant un acte nul, una decisió subjecta a interpretació potser, el dubte hi és, existeix. Però com que el dubte hi és no es poden decisions d’aquest calat mantenint aquests dubtes tan seriosos. El dubte es desprèn també de les afirmacions de la pròpia portaveu del PP el mes d’agost, quan pareix ser que feien la mateixa interpretació que fem nosaltres ara, sobretot quan deia que “aquesta proposta” -es referia a la d’agost- “podria tenir el suport de la majoria absoluta després de sis mesos”, una proposta que incloïa el Sr. Palazón, el qual tantes vegades va invocar el Sr. Gómez per tancar la porta a la negociació amb l’oposició; una proposta, aquesta proposta, tal com deien el mes d’agost passat, que ha sofert canvis substancials. I canvis en quin sentit?
En el pitjor sentit possible: han nomenat un consell de direcció monocolor, amb candidats només escollits pel Partit
Popular, relacionats amb el Partit Popular, regidors, exregidors, presidents de juntes locals, conferenciants de les seves convencions, membres de candidatures; no diem que no entrin dins la definició que fa la Llei dels membres del consell de direcció, diem que tots ells deuen obediència a les mateixes sigles polítics, diem que això no havia passat mai, que no reflecteix la pluralitat d’aquest parlament, que sobrepassa la representativitat que el poble de les Illes Balears els va atorgar a vostès. Diem que un consell de direcció monocolor demostra el menyspreu absolut del Partit Popular i del seu Govern cap al pluralisme polític, i la pròpia portaveu del PP ho va deixar caure quan va dir: “Hem cercat el consens amb el sector”, amb el sector, ni en va parlar de l’oposició, no amb els representants de la ciutadania i ni tan sols de tot el sector.

Tot plegat demostra una voluntat de prendre decisions a orta tancada, d’amagat, però quines decisions? Massa coses hem vist en aquesta comunitat autònoma com per estar tranquils quan veim com a la ràdio i televisió pública els professionals se’n van i ocupen els seus llocs els polítics, i el principal òrgan de control que existeix queda copat per personal vinculat a aquest mateix partit polític.
Volen transformar IB3 en un reflex de la seva ideologia, el fet de fer retrocedir la presència del català com han fet n’és un exemple, que excusaran dient que han augmentat l’audiència o que és part del programa electoral. I clar, el primer que varen fer vostès, i això ajuda a augmentar l’audiència, va ser tallar les emissions, tallar la veu de la competència, Televisió de Mallorca. No els vengui de nou que la societat reaccioni i hi hagi homes valents, com en Jaume Bonet, que criden la seva atenció amb una vaga de fam per posar en evidència la seva política radical, i valguin aquestes paraules de reconeixement per actes de valentia com aquest.
Ara imagín que pujaran aquí, em tornaran amollar el sermó del Sr. Martorell i de la sentència i esper que no em torni a dirque si volíem consens haguéssim votat el Sr. Palazón, perquè aquest argument, únic que han estat capaços d’emprar durant sismesos, l’han perdut. No tenen arguments, no tenen raons que justifiquin aquest atemptat al pluralisme que varen perpetrar fa quinze dies. Els demanaria que s’ho repensin, però crec que estan instal.lats a la supèrbia i creuen tenir la veritat absoluta.
Acab amb una cita de Bertrand Russell, i convidant-los a la reflexió, el matemàtic, filòsof i premi Nobel, a la seva obra Los caminos de la libertad, afirma: “El derecho divino de las mayorías es un dogma tan alejado de la verdad absoluta como cualquier otro”.

Moltes gràcies.

Coincidia el dia de la sentència pel primer cas jutjat a Jaume Matas, una "peça" del Palma Arena, a l'espera de sentència ferma, amb un Ple del Parlament, a on patíem novament, un dimarts més, els efectes de la majoria absoluta del PP. I tot plegat m'ha convidat a una reflexió, que pens que no he fet tot sol: hi comença a haver alguns elements que es semblen als tics, per ventura propis de tota majoria absoluta (o quasi tota), que foren característics d'aquell Govern del 2003-2007.

 

Les majories absolutes de vegades tenen l'efecte secundari de provocar la creença en qui la gaudeix d'estar en possessió de "veritats absolutes", o almenys aquesta és la sensació que transmet el PP actual, una certa prepotència, sobèrbia si tant voleu, i una dosi d'intolerància amb el que discrepa. Així interpret la manera habitual de respondre a qualsevol proposta de l'oposició, desqualificant a qui la fa (l'oposició, un partit polític, un diputat), normalment sense entrar al fons del debat, i emprant un tò i un discurs dur, de vegades transmetent una profunda ira, s'hagi fet la proposta en un sentit constructiu o no.

Aquesta creença de tenir la veritat absoluta, o per ventura el poder absolut, és el pecat comú a que feim esment en el títol. En tenguerem exemple, pens, en les paraules que per jo fóren de menyspreu cap a la vaga de fam de Jaume Bonet, de Jubilats Per Mallorca, pronunciades pel Conseller d'Educació, Cultura i Universitat. Pots estar d'acord o no, però ens trobam davant una persona que ha decidit fer un gest per ventura extrem, però un gest legítim, que hem de respectar... Per això qui pensa diferent,sobretot si es troba en una posició de poder, ha de ser humil quan se li demana quina actitud prendrà front a aquesta protesta, no desqualificar a qui la realitza comparant-lo amb un alumne que ha suspès un exàmen i protesta. Molt desafortunat, senyor conseller.

També dimarts vaig tenir l'oportutat d'interpel·lar el conseller de presidència sobre IB3, i novament vaig quedar decebut de que a la petició de consens la resposta fós un cop més que havíem perdut l'oportunitat el mes d'agost (durant sis mesos m'han contestat sempre el mateix), que havíem d'haver acceptat la proposta que ens havíen fet a l'estiu. IB3 no és un problema de càrrecs, això el PP sembla que no ho entén, és un problema de model.

Massa sobèrbia, des del meu modest punt de vista, que es suma al tracte que s'ha donat als sindicats, per exemple, massa autocomplaença d'aquest Govern, massa poques ganes de dialogar a pesar de les extraordinàries i greus circumstàncies que ens han tocat viure. Ungits, o creient-se ungits, per aquesta veritat absoluta, els governants del PP ens arrosseguen a no sabem on, perquè en la seva sobèrbia no es senten obligats ni tan sols a donar explicacions, un element bàsic de la democràcia actual.

Deia Bertrand Russell:"el dret diví de les majories és un dogma tan allunyat de la veritat absoluta com qualsevol altra".

He qualificat d'inèdita la situació que ara es donarà a la cúpula de la Ràdiotelevisió pública de les Illes Balears, IB3, inèdita perquè cap Govern en democràcia s'havia atrevit mai a perpetrar un atac o assalt tan directe a la independència, neutralitat i pluralisme que han de ser senya d'identitat dels mitjans de comunicació públics. Ni tan sols en l'etapa Umbert, ni tampoc amb Martorell, com li agrada invocar al conseller-director general Gómez, es va donar una situació de tal manca de pluralisme al màxim òrgan de direcció de la Ràdiotelevisió pública, perquè sempre van conviure amb Consells d'Administració plurals.

A més el nou Director General té el currículum més polític i menys audiovisual que Maria Umbert, que havia estat delegada de TVE a les Balears si no record malament, o Antoni Martorell, periodista de professió i forjat en tasques de Director de Comunicació. A l'igual que Umbert o Martorell, o el propi Gómez, el fet de tenir carnet d'un determinat partit polític ha estat determinant perquè Ruiz ahir arribàs a la Direcció General. A diferència de Terrassa o Goñi, dos exemples emblemàtics de l'anterior legislatura, i que el PP oblida o obvia perquè no li interessa que ho recordem.

El PP ha tengut la barra de presentar un Consell de Direcció monocolor després de 6 mesos d'haver-se negat a negociar amb l'oposició. Té la barra d'invocar la unanimitat de la MesaAudiovisual com a avaladora de Ruiz, cosa que és falsa perquè com a mínim el Sindicat de Periodistes es va desmarcar de la precipitada reunió forçada per un Gómez desesperat davant la renúncia de Palazón.

Finalment el PP té la barra de presentar el Consell de Direcció de militants i afins del PP com un exemple de professionalitat. Una nova befa a la democràcia.

Gómez al minut 39 de l'IB3 Notícies migdia del 6 de març diu una gran mentida, definint els membres del consell de direcció monocolor del PP com "gentes que no están en el entorno del Partido".  Mentida, i tot seguit ho demostrarem amb un breu anàlisi del currículum de cadascun d'ells, i veurem que amb algunes excepcions és aplíssimament i majoritàriament gent afiliada al PP que exerceix o ha exercit càrrecs polítics d'elecció o designació:
José Manuel Ruiz, el nou Director General té un perfecte currículum polític, va presidir Noves Generacions del Partit Popular, essent alt càrrec al primer Govern Matas (1996-1999), fou senador i després regidor a l'Ajuntament de Calvià, a on també ha exercit funcions de gestió en un càrrec de confiança política.
Pedro Orfila Carreras, la quota menorquina va ser president del PP de Maó, a més de regidor popular durant almenys 8 anys.
Núria Ferrer Ferrer, la farmacèutica i quota eivissenca també va ser regidora de l'Ajuntament de Santa Eulàlia del Riu, recentment.
Francisco Ferrer Tur, regidor-conseller insular del PP de Formentera.
Margalida Alemany Hormaeche, va ser Directora General de Formació Professional amb l'anterior Govern del PP, presidit per Jaume Matas, quan també figurava, amb aquest i el seu cunyat Areal com a gerent, dins el Patronat de la Fundació Antoni Maura, la Fundació del PP.
Onofre Martorell i Antoni Alcover, tot i haver col·laborat amb el PP en el passat destaquen pel seu perfil de professors universitaris.
Igualment podria dir-se de Maria Antònia Puigrós.
Josep Maria Codony, probablement l'únic amb una relació amb el món audiovisual, recercant per la xarxa descobrim que era representant de Falcó Produccions, Televisió Inca, dels pocs privilegiats afavorits pel repartiment de TDT que va fer Jaume Matas... adjunt un breu comentari extret d'un estudi sobre la nova TDT local a les terres de parla catalana, significatiu per ubicar-nos, i per extreure'n les conclusions finals d'aquest comentari:
"Amb el procés de concessions de les llicències de TDT local a les illes Balears, gairebé cap televisió local existent a Mallorca va aconseguir-ne cap. En concret, de la quinzena de
televisions locals que existien a l'illa, només dues van aconseguir llicència: TV Inca (que es va constituir en Grup Falcó i ha pogut obtenir sis llicències més, a banda de la de la demarcació d'Inca) i Canal 4 (que ha obtingut llicència d'àmbit insular a Mallorca i d'àmbit local a Menorca i a Eivissa i Formentera). A més, la televisió M7 que ja emetia per tota l'illa va aconseguir llicència insular.
Són precisament aquestes tres cadenes, totes elles molt properes ideològicament al partit que aleshores governava les illes, el PP, les que s'han reconvertit en grups d'àmbit autonòmic i que han copat la majoria de freqüències que es van posar a concurs." (Informe Media.cat. La TDT local als Països Catalans: una oportunitat perduda per millorar la vertebració de l'espai català de comunicació. Laia Altarriba Piguillem. Març 2010).

Per reforçar aquesta idea recorda el mateix estudi: "A banda de les televisions locals, també hi va haver altres peticions que no van rebre cap de les noves llicències de la TDT local, segons un informe de l'Obra Cultural Balear:
• Productora Audiovisual de Mallorca, de Localia Mallorca (del Grup Prisa, propietari de la Cadena SER Mallorca)
• Editora Balear, SA (del grup Editorial Prensa Ibérica, propietari també del Diario de Mallorca)
• Diari d'Eivissa (també del grup Editorial Prensa Ibérica)
• Manacomunitat del Nord
Aquestes mitjans de comunicació que volien accedir a una llicència i que en van quedar fora tenien línies editorials, més o menys, crítiques amb el Govern de les Illes Balears d’aleshores (govern de Jaume Matas)."

El mateix estudi explica com les televisions locals existents fins al moment foren borrades del mapa audiovisual pel Govern Matas, i pogueren sobreviure com a corresponsalies de la Ràdio Televisió de Mallorca [M]. Impedint-se així que Matas aconseguís tenir un panorama audiovisual unànimement adicte al PP.
 
Finalment, doncs, amb el tancament de Televisió de Mallorca, i el ferri control polític que ara assumeix el PP de IB3 podríem dir que finalment José Ramón Bauzá ha acabat complint amb els plans de Matas.


PD.
IB3 a la seva web no informa del contexte en el qual s'ha elegit el Consell de Direcció, ni tan sols esmenta que només ha tengut el suport del PP i que l'oposició en bloc ha sortit de la sala de plens en rebuig a la prepotència i sobèrbia amb que Gómez i el PP han tractat l'afer IB3.

ENLLAÇ A LA NOTÍCIA.

"Avui, dimarts 6 de març, al Parlament, ha estat elegit per majoria absoluta dels diputats populars com a nou director general de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (EPRTVIB), Jose Manuel Ruiz, i dels integrants del Consell de Direcció a partir d’una única llista de candidats presentada.

Els membres del Consell de Direcció són José Manuel Ruiz, Josep Maria Codony, Onofre Martorell, Antoni Alcover, Pedro Orfila, Nuria Ferrer, Francisco Ferrer, Maria Antonia Puigros i Margalida Alemany.

El nou director general de l’Ens, Jose Manuel Ruiz, ha afirmat “Tenim l’obligació de treballar per IB3 i realitzar la millor gestió possible per a que sigui un mitjà de comunicació professional en el que tots els balears es vegin representants”.

El conseller de Presidència, Antonio Gómez, ha recordat que la proposta del director general ha comptat amb el suport dela MesAudiovisualde les Illes Balears."

Estam a punt de finalitzar el procés congressual, que ens haurà portat a fer canvis en les direccions del Partit Socialista, però també a obrir un interessant debat ideològic i sobre el model de partit, un procés que pens que ha estat prou productiu per marcar el nostre rumb els propers anys. No vull extendre'm sobre els diferents temes que hem tocat a les ponències polítiques del PSOE a nivell federal, o del PSIB aquí a les Illes Balears, sinó sobre una idea general que ha marcat no sols les ponències i els seus debats, sinó també les intervencions als informes de gestió, i que representa un sentir àmpliament majoritari dins el Partit Socialista en aquests moments. Aquesta idea és la de que cal "retornar" a les idees i els valors que caracteritzen el socialisme democràtic, la socialdemocràcia.

 

Darrera aquesta idea de "retorn" als valors socialistes, hi ha la percepció de que els havíem abandonat. El professor Vicenç Navarro ha estat especialment crític amb el PSOE, qualificant la política econòmica dels Governs de Zapatero com d'obertament neolliberals, fet que hauria motivat l'abandó del suport al PSOE per part de bona part del nostre electorat. Sense dubte aquest anàlisi del professor Navarro és actualment compartit per bona part de la militància socialista que així ho ha expressat a les seves intervencions als Congressos i també en forma d'esmenes que s'han debatut i aprovat.

Cal "retornar" al socialisme perquè la lògica dels mercats, o de les polítiques de caràcter neolliberal que es marquen des de Brussel.les, han obligat als governs socialistes a aplicar polítiques més pròpies del liberalisme econòmic que d'un model que posa l'estat com a eina per a la redistribució de la riquesa, per pal·liar les deficiències i mancances del mercat. Però també perquè hem viscut un temps de bonança econòmica i de guanys fàcils en els quals les idees dels neolliberals semblaven sumament atractives en el marc d'un capitalisme globalitzat en ple creixement i que semblava haver triomfat com a model de societat arreu del planeta. Sols la crisi mundial que patim ha vengut a desmuntar aquesta idea, però no ha tengut rival ideològic fins ara.

Es pot entendre, per tant, que en els darrers temps els socialistes, els socialdemòcrates d'arreu d'Europa, hem claudicat davant la política neolliberal, i no només això, la política ha claudicat davant el neolliberalisme econòmic, Josep Ramoneda en un recent article fins i tot citava un dels pares del liberalisme clàssic com John Stuart Mill per posar en evidència la manipulació del vertader sentit del liberalisme polític històric, del que van néixer els partit demòcrates o democràtics, que demanàven el sufragi universal... ara els hereus ideològics d'aquests liberals ens imposen governs tecnòcrates i la política econòmica en nom d'ocults poders anomenats mercats. John Stuart Mill, citat per Ramoneda, deia:“La idea d’una societat sostinguda només per les relacions i sentiments sorgits de l’interès econòmic és bàsicament repulsiva”. Certament el propi liberalisme democràtic ha perdut el seu sentit originari dins la crisi econòmica actual.

Si els liberal-demòcrates han caigut front a l'embat ideològic dels neocons, que pretenen una mena de "plutocràcia", govern dels rics o govern dels mercats, que arracona la política tal com la coneixem, i desvirtua la democràcia, també els socialdemòcrates ens hem trobat en retirada front a aquest atac ideològic. Cal per tant retornar al camí correcte, a aquell que reivindica la política com a eina que iguala els ciutadans a l'hora de participar de la presa de decisions, els quals si no és a través dels mecanismes polítics de la democràcia deixaran aquestes decisions en mans d'uns pocs. En el mateix sentit cal també reivindicar el socialisme com aquella ideologia que pretén corregir les desigualtats i les injustícies socials existents, actuant des de les institucions, per corregir uns mercats que de moment ens han demostrat sobradament que no s'autorregulen.

No és només la idea del "retorn" als valors i les polítiques que ens caracteritzen el que ens hem proposat als Congressos, crec que va més enllà, correspon redefinir a nivell internacional que volem fer, quina alternativa en política econòmica podem plantejar, i cal que comencem a exercir realment de socialistes, sense complexos. Aquest és el sentir dels Congressos del socialisme espanyol, i que ara hem de practicar, sense complexos davant una dreta que voldria imposar-nos el seu pensament únic, la seva ortodòxia econòmica, i en nom d'aquesta el seu model de societat que com es comença a albirar, és profudament injust socialment, és a dir, allò contra el que hem de lluitar els socialistes sense complexos. I el primer que hem de fer és no callar davant les injustícies que es cometen en nom de l'austeritat, en nom dels mercats, en nom del'ortodòxia, i recordar allò que deia Willy Brandt: "Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que la segueixen".

Un partit com el PSOE, amb un bagatge històric, polític i social com el que té, no pot perdre la memòria dels fets que han marcat la seva evolució. No estam davant el primer Congrés de canvi de liderats, ni davant la primera derrota electoral, sí estam davant la crisi econòmica més important des de 1929, que no és poca cosa.
Una crisi en la qual sembla que qui dicta la política econòmica no són els ciutadans a través del sistema democràtic, sinó una entelèquia denominada "mercats" i que segurament són els mateixos lobbies de poder econòmic de tota la vida, que estan fent la recepta que més els convé a ells per sortir-ne. Front a la recepta dels poderosos el principal objectiu d'un partit socialdemòcrata ha de ser posar unes altres solucions, que incorporin l'interès de la majoria, amb un caire social, cal, per tant, reflexionar i actualitzar el socialisme. Aquest és el repte actual.

 

No vivim dins una bimbolla aïllada de la realitat, ni podem ser simples espectadors del temps canviant en que vivim, no podem posar en primer lloc els nostres problemes interns quan som (encara ho som) el referent d'una bona part de la societat que rebutja el model que vol imposar el "Tea Party" espanyol.
Per això, sens dubte, el Congrés federal i la resta de congresos autonòmics, seran una fita cabdal en aquest procés de posada al dia, d'actualització, d'adaptació a les noves circumstàncies, de la socialdemocràcia.
El Congrés del 2000 va ser també, en un sentit diferent, un moment cabdal per definir el rumb del socialisme espanyol. Sortiem d'uns anys de gairebé hegemonia política a Espanya, d'uns lideratges carismàtics, d'un procés de modernització de l'estat que només el PSOE va ser capaç d'impulsar. Superar el final d'aquella etapa i iniciar-ne una de nova no va ser fàcil, entre d'altres coses perquè els socialistes no som conformistes, i perquè ens exigim molt a noltros mateixos.
Crec que hi ha aspectes a aprendre d'aquell Congrés de canvi del 2000, que vaig viure com a militant de base i com a membre de Joventuts Socialistes. Tenc el record de que va ser un Congrés profundament democràtic, com no podia ser d'altra manera a un Partit com el nostre. Però el que ens va fer sentir a tots més partíceps del canvi va ser que el debat, no ja de persones sinó de idees i de projecte, el varem dur a les Agrupacions, parlant-ne obertament de militant a militant, quan el PP acabava d'obtenir majoria absoluta i semblava imbatible, tot estava per fer, semblava que tots havíem d'aportar alguna cosa en aquest nou camí, si volíem derrotar a una dreta crescuda i de cada dia més prepotent.
Qui va triomfar va ser Zapatero, quasi un desconegut però home de partit des d'una Secretaria General provincial i des d'un discret lloc de Diputat, no crec que guanyàs pel seu carisma, sinó per dos aspectes que el feien diferent de la resta: pel canvi generacional que significava respecte a Almunia o Borrell, i perquè va ser l'únic que es va presentar amb un projecte polític i amb unes idees concretes, sòlides, plasmades en documents, treballades, amb aquell grup denominat "Nueva Vía". Un tercer aspecte, que no s'ha de perdre de vista: es presentava com a líder d'un grup, d'un grup sòlid, compacte, amb experiència però de segona línia, ens donva sensació de garantia.
No era la candidatura d'un "salvador" sortit de qui sap on, tenia una història, i una gent que l'acompanyava amb cara i ulls. Encara un darrer aspecte el va caracteritzar: l'optimisme, no entès com una forma il·lusa d'afrontar les dificultats, sinó com la necessitat de recuperar l'impuls perdut, i que va resumir molt bé en les primeres paraules que va pronunciar davant els delegats quan intervenia com a candidat:"Compañeros, no estamos tan mal". Va ser l'inici del canvi.

Aquest canvi va permetre la recuperació del PSOE en els anys següents, i la plasmació de tota una sèrie de progressos en el camp de les llibertats civils i els drets socials, que només es van haver d'interrompre quan la crisi financera global va començar a tirar abaix l'economia mundial.
Avui és una altra història, i l'escriurem amb el seny que ens ha caracteritzat perquè al final, seguim essent el principal bastió dels drets socials i les llibertats que ens ha costat tant aconseguir, front a uns "mercats", els poderosos de sempre, que ara pretenen implantar el seu model de societat a costa, precisament, de les nostres conquestes socials. Per aquest motiu hem de ser capaços d'actualitzar el nostre discurs i preparar-nos per la dura feina que ens queda d'oposició a aquest capitalisme inhumà que s'està imposant.

No és el títol d'una novel·la, són els adjectius que el Govern actual posa a l'oposició, per boca del seu president i del conseller de presidència. "Si tuvieran dignidad se callarían" va dir el president la setmana anterior, i els seus repetidors als mitjans de comunicació han corregut per veure qui era el primer que recomanava a l'oposició callar, és a dir, deixar de fer oposició, ja que l'essència d'un grup que es troba a l'oposició és precisament poder expressar lliurement i pública el seu desacord amb el Govern.

Expressar amb llibertat i públicament allò amb que estam en desacord amb el Govern és el que queda a tots els que estan apartats del poder: o no són les opinions diferents la base de la democràcia?

Voldríen una oposició muda, i segons ells avergonyida. Avergonyits de que? D'haver-nos esforçat en que la crisi no afectàs als més febles de la societat, d'haver defensat l'educació i sanitat públiques front a les veus que reclamen dràstics retalls i privatitzacions, amb els ulls posats en una post-crisi ultra-liberal?

Ens volen fer callar, no som dignes de parlar al Parlament (vaja contradicció) i a més hem governant "sin alma", com diu el conseller de presidència, quan recordava que essent ell batle d'Escorca el Consell Insular li aturà aquella urbanització creada al cor de la Serra de Tramuntana, ES GUIX, per a vergonya dels que ho havíen permès. Ja s'han destapat: creuen que les eleccions autonòmiques eren una carta blanca per desfer-ho tot, com el carril bici, esborrar la memòria dels anys del pacte, i de pas, esborrar la memòria dels anys de Matas.

HISTÒRIES DEL PARLAMENT.

Aquesta actitud del PP crec que és fruit de la inseguretat pròpia d'un Govern que no troba un rumb a seguir, excepte el que es marca des del Comitè Electoral del carrer Génova de Madrid. Una inseguretat i una actitud que a més s'ha traduït en uns nous hàbits parlamentaris.

Sé que em diran que les auto-preguntes, l'auto-bombo que fan els diputats del PP als propis consellers del PP, és una cosa que s'ha fet sempre, un mal ús del "control al Govern" previst per la llei, que tots els governs han utilitzat. L'únic equip de govern que no ho ha fet, que jo tengui constància, va ser el del Consell Insular entre 2007 i 2011, en 4 anys ni una sola pregunta dels Grups Socialista, Bloc o UM-Convergència, es va dirigir ni a la Presidenta Armengol ni a cap conseller. La presidenta Salom ha duit al Consell aquesta lletja costum d'autopreguntes.

Les autopreguntes responen a la idea que no tota la part de control al Govern ha de servir per sentir crítiques i retrets. No passa res, com vos dic al Consell Insular ho varem fer i n'hem sortit. Però sembla ser que els nous Governs del PP creuen necessari compensar la tasca de l'oposició amb la tasca d'auto-alabances.

Fins aquí dins la tradició que ha existit a Balears. Però aquesta legislatura les coses han canviat una mica.

El tò de les preguntes no és ni interrogatiu, els diputats populars solen emprar el seu torn no per exposar el motiu de la pregunta, sinó per atacar "el govern anterior", més present al Parlament que "el govern actual". Les filípiques dels diferents diputats i diputades solen dirigir-se contra persones que ja no estan a la bancada del Govern, s'aplaudeixen entre ells, es feliciten i es mostren orgullosos com més agressius han estat. I això contra un "enemic" que no pot defensar-se.

La sessió de control al Govern, donada la desproporció de preguntes orals que corresponen al PP, s'ha convertit en una sessió de control a l'oposició.

Quan deim el que opinam, quan demanam explicacions (que no ens donen com tothom sap), davant aquesta incapacitat de donar respostes, el Govern ha activat el Grup popular per atacar "el govern anterior", però tot i així el seu nerviosisme esclata en algún moment, quan creient ser enginyosos es retraten amb les seves paraules. Quan la crítica puja de tò ells "eleven" els seus arguments a l'insult. Ni "fair play", ni "savoir faire": bronca, imagin que instal·lats en els manuals d'oposició enviats per Génova, no perden el tò agressiu ni quan han de donar suport a una proposta de l'oposició.

En definitiva, supòs que ens toca aguantar, però aguantar no vol dir callar, ni molt manco, ni deixar de dir el que pensam, perquè per això hi ha democràcia i ens vàren elegir els ciutadans. quan l'oposició no pugui parlar ens haurem de demanar si realment tenim o no tenim democràcia.

PD: Definició dels adjectius que ens han adjudicat.

INDIGNE, -IGNA adj.: 1. No digne (d'algú, d'alguna cosa). 2. Vil, roí; mancat de tota dignitat.
MALÀNIMA : Persona de mals sentiments; cast. malvado o DESALMADO.

Igual tenc la pell massa fina, no ho sé, però jo ho trob un gra massa. I voltros?

 

IB3.CRÒNICA D'UNA GESTIÓ POLÍTICA PÈSSIMA.
Vaig formar part del primer Consell d'Administració de la televisió autonòmica quan ni tan sols sabíem quin nom tendria, eren els temps de Jaume Matas, recent tornat d'exercir de Ministre de Medi Ambient a Madrid, i era l'època dels grans projectes que tan endeutada deixaren la nostra Comunitat Autònoma.

Els inicis de IB3, igual que avui, fóren polèmics. El Govern de Jaume Matas la creà a través d'una disposició a la llei d'acompanyament dels pressuposts de la CAIB, i convertí de forma provisional i transitòria (vos sòna?) el Consell Assessor de RTVE a les Illes Balers, del qual jo formava part, en el primer Consell d'Administració d'IB3.
En aquell moment just haguérem de debatre un pressupost encara magre, i va comparéixer en diverses ocasions la nova Directora General, sra. Umbert, per parlar dels plans de futur. En aquell moment el que després seria IB3 ni tan sols emitia.
De llavors fins ara ha plogut molt. Durant les etapes Umbert, Martorell i Terrassa el Consell d'Administració es va anar reunint ordinàriament, mensualment, i allà el Director General de torn explicava la seva gestió o demanava el suport per aquelles qüestions que requerien el vot del Consell, un Consell que reflectí sempre les majories i minories sorgides de les eleccions i representades al Parlament.
I arribà Gómez. D'una forma irregular i contradictòria, el propi conseller de presidència, el 19 de juliol, a la mateixa pàgina del diari a on es titula que Pere Terrassa ha dimitit, Gómez explica que el Govern cercarà un director general de perfil gestor i no un periodista. Poc després aquest "perfil gestor" es convertí en el propi conseller de presidència, un cas insòlit en democràcia, d'un membre d'un Govern dirigint una Televisió pública. Ni Berlusconi.
Per fer això hagueren de fer un decret-llei reformant una llei aprovada menys d'un any abans per unanimitat. Romperen aquí el consens que tan difícilment s'havia aconseguit després de set anys en torn a IB3, almenys, ja que mai hi va haver consens entorn al model audiovisual. Primer error, primer dèficit democràtic d'aquesta nova IB3.
Les coses no van millorar: segueix existint un Consell d'Administració, que segons la llei vigent de 1985, per la qual es creava la Televisió autonòmica, té entre les seves competències:

b. Informar al Gobierno sobre el nombramiento del Director general, de conformidad con lo establecido en el artículo 10.1.
c. Recibir notificación previa del nombramiento y cese de los directores de la Compañía y de los de sus sociedades.

Curiosament la mateixa llei diu també: Artículo 10.1. El Director general de la Compañía será el órgano ejecutivo de la entidad pública y tendrá que ser nombrado por el Gobierno, oído el Consejo de Administración.
Bé, doncs, si podem acceptar que el decret-llei nomenava el conseller com a Director General passant per damunt de la llei de 1985, almenys es podria esperar que el Consell d'Administració fos informat. Idò no. El Consell d'Administració no es va reunir ni el juliol després de la dimissió de Pere Terrassa, ni el mes d'agost.. ni duia camí de fer-ho el mes de setembre, ja passava del termini quan els seus membres, la majoria, signaren una petició de reunió al director General.
La resposta seria còmica si no fos per la situació: els contestaren que ja ho tenien previst i que convocaven la reunió que havien ignorat durant els dos mesos anteriors.
Mentre passava això, hi havia hagut tota la negociació sobre el nou Director General. Hi acudirem de bona voluntat, a pesar del pecat original, i fins i tot consensuarem un nom, que poc després digué que no.
Es posà un nou nom sobre la taula, i començaren els rumors sobre les vertaderes intencions del PP, a algú li extranya que desconfiàssim després d'un procés tan erràtic, tan mal gestionat, i en el qual el conseller de presidència mai va donar la cara?
Demanàrem garanties de la imparcialitat del nou Director General, i en aquell moment ens podríen haver dit: es nomenaran els nous directius amb un concurs públic. Això no es va fer. Per contra començaren a circular noms de futurs directius d'IB3 alguns vinculats al PP, altres no. I amb aquest panorama havíem de fer el vot de confiança? Demanàrem garanties, demanàrem prorrogar les negociacions, demanàrem que es desmentíssin els rumors... la conseqüència fou el "rodillo", el tancar les portes a la negociació i acusar-nos a l'oposició de no voler pactar.

Recapitulem: l'anterior Director General dimiteix i es diu que per pressions del Govern, enlloc de nomenar un substitut "perfil gestor" es nomena un polític, un conseller del Govern, no es convoca el Consell d'Administració, es reforma la llei d'IB3 per decret-llei sense ni consultar ni informar l'oposició, i a l'hora de negociar el Director General no s'accepta ni tan sols allargar els terminis de la negociació. Creieu que hi ha marge per confiar en qui està gestionant tan malament tot l'assumpte?

LA TELEVISIó DE MALLORCA: ELS MOTIUS REALS.
A això sumau-hi que estan tancant la segona televisió pública de les Illes Balears, la Televisió de Mallorca, una Televisió exemplar tant en la seva gestió econòmica com periodística. Però a la qual el PP ha jurat destruir. No han volgut ni asseure's amb la resta de partits polítics per parlar-ne. L'hi tenen jurada. I perquè?
També vaig viure el naixament de la Televisió de Mallorca. La modificació de la llei de la TDT, que Aznar havia fet a mida de determinats grups mediàtics (basta agafar el comandament a distància de la TV per comprovar-ho), per permetre les televisions insulars (petició balear i canària), vam viure l'intent de Jaume Matas de tancar les televisions Locals, i com aquestes s'aliaren i es convertiren en l'embrió de la TV de Mallorca.
L'aposta de Francina Armengol fou contundent: Marisa Goñi, i que em perdoni per emprar el seu nom, però era una periodista que venia de ser co-premiada per un Ortega y Gasset pels vols de la CIA, crec que poc sospitosa de ser manipulable. L'actitud del PP cap a la TV de Mallorca sempre va ser un poc hostil, incialment sense arribar a demanar el tancament. Més bé ens acusaven de "manipular" els informatius. No sé si també ho feien amb IB3, però en aquella época el PP no atacava a UM en excés...
Però TV de Mallorca incomodava, els seus documentals, investigacions... en l'època en que apareixien cada dia nous casos de corrupció política arribaren a incomodar a molta gent, i en especial un documental va provocar la ira dels nostres socis, i crec que va ser en aquest moment en que el PP començà a apuntar-se a les tesis d'alguns dirigents d'UM que no s'amagaven de dir que haviem de tancar la TV de Mallorca. Vendetta? No m'atreviria a dir-ho, però la manca d'arguments del PP (avui són econòmics, demà són d'audiència) ens ho poden fer pensar.

EL DARRER CAPÍTOL.
Amb tota aquesta situació: qui ha polititzat IB3? Qui ha polititzat el debat audiovisual a les Illes Balears? Els que posen un conseller a dirigir una televisió pública? O els que demanam major transparència i algun gest que ens doni confiança?
El darrer capítol ha estat el canvi d'estructura de IB3 Ràdio i IB3 Televisió. Aquesta vegada si que s'informà al Consell d'Administració, per part del nou subdirector, el nom del qual ha sortit més en titulars de premsa del que ell segurament hagués volgut, però és una víctima més dels gestors polítics de l'embull.
S'informà dels càrrecs però no de les persones que l'ocuparien. Correcte. Però els noms sortiren publicats a la premsa. No hi entràrem, pot ser aquest era el procediment correcte segons els serveis jurídics de l'Ens Públic. Fins que algú dels serveis jurídics degué advertir a la Direcció que per la Llei del Sector Públic Instrumental, una llei que desenvolupa l'Estatut Bàsic dels Empleats Públics, s'ha de fer concurs públic per cobrir aquestes places de directius.Indignació entre els professionals, preocupació entre els que havíen estat cridats per ser directius, víctimes també de la mala gestió poítica de l'assumpte.
Davant això sols demanam transparència, que es compleixin les lleis. Coses que ja s'haurien de fer per sistema, i no ser considerades una "politització", des de quan el compliment de la llei és "polititzar"?

 

FINAL.
Parlàvem del Consell d'Administració, i hem parlat de tot. El Consell poc pot fer de moment si el Director General decideix no tenir-lo en compte, però haurà d'aprovar el Pressupost i les retribucions, perquè de moment i mentre no es nomeni un nou Director General i un Consell de Direcció segons els termes de la nova llei, és d'aplicació l'antiga. Això podria ser ràpid si el Govern volgués negociar amb l'oposició, però ha decidit esperar 6 mesos. Una clàusula introduïda pel propi PP a la llei d'IB3 de 2010, que permet nomenar Director i Consell sense cap tipus de consens.
Veurem com evoluciona, jo avui mateix he recomanat al Govern que faci "borrón y cuenta nueva", també amb la TV de Mallorca. No es poden fer les coses així en una democràcia del segle XXI. I sol ser millor reconéixer els errors i trobar solucions enlloc d'aquest "mantenella y no enmendalla" del Govern. Insistiré per acabar: estam a la seva disposició per negociar, però cada passa que donen s'allunya del consens (no hem parlat ni de la llengua ni de la privatització), tornin passes enrere, tornin al 19 de juliol, i comencem a pactar un model audiovisual per les Illes Balears.

 

ANNEX. Competències del Consell d'Administració segons la llei de 1985:

Artículo 7.1. Corresponden al Consejo de Administración las siguientes competencias:

      a. Cuidar del cumplimiento de lo establecido en la presente Ley.

      b. Informar al Gobierno sobre el nombramiento del Director general, de conformidad con lo establecido en el artículo 10.1.

      c. Recibir notificación previa del nombramiento y cese de los directores de la Compañía y de los de sus sociedades.

      d. Aprobar, a propuesta del Director general, el plan de actividades del ente público, que fijará los principios básicos y las líneas generales de programación, así como el plan de actuación de sus sociedades.

      e. Aprobar la memoria anual relativa al desarrollo de las actividades de la entidad y de las de sus sociedades.

      f. Aprobar con carácter definitivo las plantillas de la Compañía y las de sus sociedades, así como sus modificaciones.

      g. Aprobar el régimen de retribuciones de la Compañía y el de sus sociedades.

      h. Aprobar el anteproyecto de presupuestos de la Compañía y el de sus sociedades.

      i. Informar los proyectos de disposiciones que en materia de publicidad se proponga dictar el Gobierno de las Islas Baleares.

      j. Dictar normas reguladoras de emisión de publicidad a través de las sociedades de la Compañía, teniendo en cuenta el control de calidad de la misma, el contenido de los mensajes publicitarios y la adaptación del tiempo de la publicidad a la programación y a las necesidades de los medios.

      k. Determinar semestralmente el porcentaje de horas de programación destinadas a los grupos políticos y sociales significativos, fijando los criterios de distribución entre ellos en cumplimiento de lo que se establece en el artículo 20 de la Constitución.

      l. Determinar anualmente un porcentaje mínimo de producción propia que se deberá incluir en la programación de cada medio.

      ll. Conocer de aquellas cuestiones que, aun no siendo de su competencia, el Director general de la Compañía someta a su consideración.

      m. Conocer periódicamente la gestión presupuestaria y emitir su parecer sobre la misma.

 

 

Llegesc a la premsa que l’actual secretària general del PP i presidenta de Castilla-La Mancha ha afirmat que no es surt de cap crisi augmentant els impostos; el mateix dia, em conten que la presidenta del Consell de Mallorca, Maria Salom, ha fet una crida a la inversió privada per sortir de la crisi, al mateix temps que es dedica a liquidar els organismes públics encarregats de potenciar diferents sectors econòmics, per una banda el turístic, per un altre l’audiovisual. Cometen l’error d’oblidar que aquesta no és una crisi com les altres, no és una crisi més, és la “Gran Recessió”, sols comparable a la Gran Depressió de 1929, i la història ens ensenya una cosa: de les grans crisis no es surt liquidant el sector públic. I estan llençant missatges en el camí contrari al que ens estan dient els experts darrerament.

 

Cal que tenguem en compte, en primer lloc, que no estam davant una crisi més, sinó la mé important des de fa vuitanta anys, l’historiador Gabriel Jackson ho recordava fa poc des d’una òptica personal: “A lo largo de mi vida ha habido dos ocasiones (1929-1938 y 2007-?) en las que el mundo capitalista democrático ha sufrido una crisis económica catastrófica, acompañada de mucho sufrimiento y una inmensa incertidumbre sobre el futuro de las sociedades que disfrutaban de una democracia política (aunque no social).”

No està de més recordar que la sortida d’aquella crisi no va ser la desaparició del sector públic sinó més bé al contrari, va demostrar que l’estat tenia les eines per contrarestar la feblesa de l’economia en moments puntuals. Per això no està de més que ens plantegem si realment anem en el camí correcte amb tanta insistència en plans d’ajust i d’austeritat que no tenen cap efecte a curt termini en la nostra economia. Especialment a un estat, com l’espanyol, on el sector públic, creat bàsicament els anys 80, no està tan desenvolupat com a altres socis europeus en els quals ens fixam com a model en moltes ocasions.

Vicenç Navarro ens ha insistit en múltiples articles que el pes del sector públic espanyol és molt inferior als d’altres països:” España tiene el gasto público social (que constituye una gran parte del gasto público por habitante) más bajo de la UE-15. Es sólo el 74% del promedio de la UE-15, mucho más bajo de lo que nos correspondería por el nivel de desarrollo económico que España tiene, que es ya el 94% del PIB per cápita de la UE-15.”

Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia, per altra banda, està insistint en la idea de que els Governs de la Unió Europea i dels Estats Units d’Amèrica estarien retardant la sortida de la recessió o aturant la tímida reactivació de l’economia, fixant el debat públic en el dèficit quan el problema més alarmant és l’atur: ” hemos mantenido un debate público que ha estado dominado por las preocupaciones presupuestarias, mientras que prácticamente se ha hecho caso omiso del empleo.”

Proposar “reformes estructurals” a llarg termini, prometre que amb “reformes” sense concretar es pot “recuperar la confiança”, és enganar. Si Cospedal deia que un augment d’imposts no ajuda a sortir d’una crisi, era perquè no explicava que un augment dels imposts a les rendes més altes és una forma de reduir el dèficit (augmentant ingressos), i així donar major capacitat de maniobra a l’estat. A Cospedal li contestaria jo que flexibilitzar el mercat laboral tampoc ha ajudat mai a sortir de cap crisi, i aquesta és la principal “reforma estructural” a la que es refereix Rajoy, sense esmentar-la.

En un exemple claríssim Krugman ens explica la situació actual:” la economía necesita desesperadamente un remedio a corto plazo. Cuando uno sangra profusamente por una herida, quiere un médico que le vende esa herida, no un doctor que le dé lecciones sobre la importancia de mantener un estilo de vida saludable a medida que uno se hace mayor.” Reformes? Mesures!

Krugman, en el mateix article, concreta més, tot referint-se als Estats Units:” ¿Qué conllevaría una respuesta real a nuestros problemas? Ante todo, por el momento conllevaría más gasto gubernamental, no menos; con un paro masivo y unos costes de financiación increíblemente bajos, deberíamos estar reconstruyendo nuestras escuelas, carreteras, redes de distribución de agua y demás.”

Un altre Premi Nobel, Joseph Stiglitz, a un recent article a El País deia, en la mateixa direcció: ”La cesación del estímulo es en sí misma contractiva... lo que hace falta es más estímulo y no austeridad -incluso para equilibrar el presupuesto-. El impulsor más importante del crecimiento del déficit es la baja recaudación fiscal debida a un pobre desempeño económico; el mejor remedio sería que EE UU vuelva al trabajo.”

A aquestes afirmacions cal sumar les recents declaracions de la Directora General del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, qui adverteix d’una nova recessió mundial, declaracions amb les quals ha enfonsat les borses d’arreu del món, unes declaracions a Der Spiegel en les que adverteix del mateix que ens assenyalen els autors anteriorment esmentats. “La antigua ministra de Finanzas de Sarkozy propone que los países con problemas "adapten sus programas de austeridad a la nueva situación" y se planteen nuevas medidas "para fomentar el crecimiento". Tras este lenguaje encriptado se esconde una crítica a la austeridad extrema impuesta por Angela Merkel, que amenaza con ahogar el ligerísimo repunte que hace meses comenzó a vivir la mayor parte de Europa.”

Referint-se a Alemanya demana: ”que incentive el consumo interno para reactivar la economía. Con esta medida, Berlín compensaría las caídas inherentes a un descenso en las exportaciones producto de la desaceleración del comercio internacional y, además, apuntalaría las economías de sus socios europeos.”

Són moltes veus reclamant un canvi en el rumb que duim actualment, pot ser ja s’està demostrant el fracàs de les polítiques que a tota la UE ha imposat l’eix franco-alemany, el fracàs de les receptes ultralliberals?

A la Gran Depressió fracassaren les mesures no intervencionistes: ”En sus cuatro años de presidencia (1929-1933), el republicano moderado Herbert Hoover y su esposa orquestaron y dieron a conocer numerosos esfuerzos privados de ayuda... Cuando la empresa privada no bastó para resolver la crisis de empleo, puso en marcha varios proyectos importantes de obras públicas.” Com bé ens recordava Gabriel Jackson.

Aquest canvi en el rumb requereix d’un projecte polític convençut de caminar en aquesta línia, de líders sòlids que puguin negociar amb els agents socials sense sentir-se fermats més que pel seu programa electoral, però sobretot necessita que aquestes polítiques econòmiques siguin reforçades per l’acció conjunta dels principals estats de la Unió Europea. Unes polítiques actives en l’estímul de l’economia només seran possibles amb un canvi radical en les consignes que ens arriben des de Brussel·les.

És el moment de pensar en un New Deal europeu?

 

 

El mes d'agost, el necessari descans mental i físic que tothom necessita, l'ambient relaxat de la costa mallorquina... tot plegat no permet que quedem indiferents davant els greus fets que succeeixen a tot el món, ni tampoc davant les continues i erràtiques, desconcertants i improvisades mesures (o anuncis o denúncies, poca cosa concreta) del govern autonòmic balear.

 

Els fets de Londres, l'esclat de malestar social amb que han obert els telenotícies cada dia durant la setmana passada, la “prima de riesgo” espanyola i italiana, que se'n surten una vegada el Banc Central Europeu ha actuat, l’atac a França que ha forçat a actuar als dos motors de la unió europea, Alemanya i la República Francesa... els Estats Units, sortint de l'atac intern del Tea Party contra l'economia americana per acabar en mans de les “agències de qualificació” que després d'especular amb els països europeus ara comencen l'atac contra l'economia nord-americana... Tot plegat genera molta incertesa respecte al futur d'aquest món globalitzat, a on el capitalisme internacional funciona amb les lleis de la selva, sense que ningú sigui capaç de posar-hi ordre.

A tot això llegir :”el ritmo irregular del crecimiento capitalista provocaba crisis periódicas de superpoblación que, tarde o temprano, se revelarían incompatibles con el modo capitalista de llevar la economía y generaría conflictos sociales a los que no sobreviviría.” resulta que és una afirmació, que vista des d'aquest any 2011, pot semblar una advertència ben actual, però que és el resum que l'historiador Eric Hobsbawm fa de l'anàlisi de Karl Marx del capitalisme del segle XIX. Tot plegat fa pensar que per ventura convendria que els que realment mouen els fils (ni Zapatero, ni Merkel ni Obama... els de veres), començassin a pensar que ja han estret massa la corda, o han omplit massa el sac, i seria bò que donàssin una mà a sortir-ne.
I tornant al nostre àmbit local, desespera veure com els actuals, suposats solucionadors sense solucions o canviadors del present pel passat... no tenen altra idea que cercar excuses de mal pagador (dit en bon mallorquí però literalment encertat), desmuntar tot el que s'ha avançat cap a la modernitat, en la recerca d'un retorn al passat. Només des de la nostàlgia que pot tenir aquest PP actual del PP passat s'entén que vulguin desmantetllar tots els signes de modernitat que s'havien impulsat, des del tren, el tramvia, el carril-bici, l'impuls de la indústria audiovisual, i la darrera: la Fundació Mallorca Turisme, modèlic organisme de coparticipació pública i privada.

Quin sentit té tot plegat? Una contínua improvisació, un desconeixement absolut del país que pretenen governar, una incapacitat demostrada cada dia d'aportar solucions i de generar confiança en la ciutadania. Un fracàs, a tres mesos vista, d'allò que prometien durant la campanya electoral. Una sensació de que el govern del PP no treballa per les Illes Balears sinó per la campanya electoral de Rajoy. Un Rajoy que vol avançar les eleccions avançades perquè tampoc té molta idea de que ha de fer, amb un Montoro que encara anuncia reformes sense concretar i parla recuperar confiança “de los mercados” i que preocupa... és que el “ministre-d'economia-vol-ser” del PP no veu els informatius? No llegeix la premsa? No s'informa del que passa pel món?

No és un agost tranquil, no serà una tardor tranquil•la. I la nostra responsabilitat com a oposició serà denunciar els errors que cometin (posar un conseller al capdavant d'una televisió pública), demanar la rectificació, exigir solucions, i aportar el nostre vot per aquelles polítiques no-partidistes que es vulguin impulsar en benefici de les Illes Balears, si és que en tenen.