El PSOE publica un manifest amb motiu del dia d'internet. Una relfexió prou interessant que vos convid a llegir i signar si compartiu.

La meva aportació ve en forma de reflexió personal: el 1995 (crec) estava acabant la carrera i vaig tenir el privlegi (llavors era privilegi) de tenir una clau d'accés i un compte d'email a la sala d'ordinadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, gràcies al fet de presidir un associació universitària. Després dels emails, les pàgines de comentaris, els cercadors, els chats, els primers correus (hotmail, yahoo...) personals... vaig atrevir-me a fer una web pròpia, aquest blog... ara estam amb les "xarxes socials". Resulta impresionant girar l'ullada cap enrere i comprovarcom han canviat les coses. Un detall més de collita personal: el 1997, quan vaig assumir la secretaria general de Joventuts Socialistes, ens arribà un ordinador regalat per la Comissió Executiva Federal, i un módem! Primer tenguérem connexió a internet a les JSI que al PSIB. I al Parlament, només es podia accedir a internet a un únic ordinador situat a un reconet de la impressionant biblioteca de l'antic "Círculo Mallorquín".Fa poc més de deu anys... i mirau com estam ara. No s'entén la política sense les TIC.

I estic segur que d'aquí a 10 anys més encara ens sorprendrà més recordar com estam ara. Feliç dia d'internet!

Sentint el portaveu del PP al Consell, que mesclava l’Alemanya nazi, la Rússia stalinista, amb les crisis del petroli dels anys 70 i el crack del 1929, i tot plegat per venir a comparar l’actuació del Consell contra la crisis amb Herbert Hoover, el president republicà que va haver de fer front a la crisi del 1929, pensava que s’havia equivocat de debat, però no, el motiu era pintar una situació suficientment catastrofista per abordar la crítica de la gestió del Consell de Mallorca (al·lucinau!)

El PP reclamava prioritzacions pressupostàries extraordinàries, demostrant  o bé un absolut desconeixement del funcionament de la nostra Comunitat Autònoma i del sistema de finançament dels Consells Insulars, o bé tornant a fer gala de la demagògia i el catastrofisme en torn a la crisi a la que ens té acostumats la tropa d'en Rajoy.

Amb el seu habitual estil ampul·lós, exagerat, semblava que si el Consell no feia mesures “extraordinàries”, seriem els responsables de la “catàstrofe” econòmica mundial. Res nou, el manual del PP. Crec que la gent del PP sap (o hauria de saber) que el finançament del Consell de Mallorca actualment necessita una profunda revisió, és just, no permet grans maniobre. A més els doblers arriben vinculats per les lleis de transferències o per convenis a l'exercici d'unes determinades competències; i a pesar d’això el Consell, amb el seu escàs pressupost, ha donat passes a Madrid, al Consolat, a Europa, a treure nous convenis, noves inversions. Perquè recursos propis no n’hi ha.

A tot això cal recordar que es tracta d'un pressupost que ha augmentat 25 % el pressupost dels Serveis Socials, i un 141 % la inversió pública pel 2009. Dues mesures clarament "anti-crisi". La reacció del Consell front a la crisi econòmica no s'ha de reclamar ara: ja es va produir a finals de 2008, en redactar el pressupost, i en 2 línies de feina bàsiques:
1) Augmentar les polítiques de Benestar Social.
2) Augmentar la inversió pública.

Aquests objectius ja es troben reflectits al pressupost, però, com deia abans, a més hem anat cercant recursos nous i fórmules d’ajut a les empreses i als ciutadans. Dos exemples: la reducció de la taxa d’enderrocs, i la segona la modificació de crèdit de més d’1’5 milions d’euros aprovats al Ple de maig per més mesures de política social i per incrementar la inversió. Unes propostes a les quals el PP no ha donat suport. Això són fets, i no només retòrica.

 

Simplement public un article aparegut al Diari de Balears, el triomf del seny, de l'esquerra, i la demostració de la sensibiltiat social que té el Parlament Europeu: s'ha derrotat, després de llarga batalla, la proposta de la jornada setmanal de 65 hores. Un triomf de l'Europa social, un argument a favor de participar a les eleccions europees el proper 7 de juny:

 

Derrotada la norma de les 65 hores laborals.

 

Després de 5 anys de debat s'esgota l'allargament de la jornada laboral setmanal per la falta d'acord entre l'Eurocambra i els Vint-i-set.

 

 

 

 

Llegesc amb certa sorpresa que Antònia Estarellas, portaveu adjunta del PP, va ademetre que ja els aniria bé el vot del diputat Bartomeu Vicens per plantejar la moció de censura contra el govern del Pacte... i això mentre la direcció del seu partit clama que el govern del pacte és "ilegítim" per tenir el suport del senyor Vicens. "Visca la coherència", he pensat. Però em diuen que no...

que ja ha sortit la sofrida presidenta Rosa Estaràs a rectificar a la seva portaveu, que no hi ha moció de censura amb aquestes condicions... buf! Vaja lío. Em recorda la confusió en torn a l'operació "Peatge", front al prudent portaveu del Consell, Jaume Font, sortia el portaveu del partit, Simarro crec, a demanar dimissions al departament de carreteres del Consell. No va sortir ningú a rectificar, però la senyora Cabrer (tot un exemple d'aquesta coherència pepera) no va demanar dimissions ahir al Ple. Tot i que durant la seva intervenció va dir que confiava en l'eficiència del Departament d'Obres Públiques (ditada de mel a UM...), al mateix temps que deia que és un "Departament sota sospita" (bofetada a UM...).

Si algú els entén que m'ho expliqui.

A més de donar-nos alguns disgusts (grossos) de tant en tant, el cert és que l'Església Catòlica Apostòlica Romana acumula uns quants mil·lenis de saviesa, que en massa ocasions no demostra.

Ho dic perquè en aquests temps en que ens trobam dia sí i dia també amb males notícies sobre corrupció lligada a la política o l'abús dels alts executius de segons quines empreses, si ens aturam a reflexionar no només resulta que la cosa no és nova sinó que és molt molt antiga. Resulta que l'Església no només ho ha patit, sinó que fins i tot ho ha convertit en Pecat Capital. La corrupció sòl anar lligada a aquest tan conegut pecat que és l'AVARíCIA, la COBDÍCIA. El "pecat" que ens ha conduït a la crisi financera... basta llegir la definició de cobdícia per adonar-nos de la molta relació que té, per exemple, amb la fallida hipotecària.
Diu la viquipèdia: Cobdícia/Avarícia (Llatí, avaritia)

aLa cobdícia és, com la luxúria i la gola, un pecat d'excés. Tanmateix, la cobdícia (vista per l'Església) s'aplica només a l'adquisició de riqueses en particular. Tomàs d'Aquino va escriure que la cobdícia és "un pecat contra Déu, igual com tots els pecats mortals, en el qual l'home condemna les coses eternes per les coses temporals." Al Purgatori de Dant, els penitents són obligats a agenollar-se en una pedra i recitar els exemples d'avarícia i les seues virtuds oposades. "Avarícia" és un terme que descriu molts altres exemples de pecats. Aquests inclouen deslleialtat, traïció deliberada, especialment per al benefici personal, com en el cas de deixar-se subornar. Recerca i acumulació d'objectes, robatori i assalt, especialment amb violència, els enganys o la manipulació de l'autoritat són totes accions que poden ser inspirades por la cobdícia. Aquests actes poden incloure simonia.

Paraula interessant: "simonia"... la compra o venda del que és espiritual per béns materials. Inclou càrrecs eclesiàstics, sagraments, sacramentals, relíquies i promeses d'oració. La paraula simonia deriva de Simó el Mag, qui va voler comprar a Sant Pere el poder per a imposar les mans (Fets 8:9-24).

En el seu moment va ser tot un negoci el comprar i vendre parròquies, però també relíquies, oracions...

L'Alcover-Moll diu: Compra o venda de coses espirituals a canvi de diners o d'altres béns temporals.

Si per "coses espirituals" parlàssim de polítiques públiques per ventura fins i tot tendriem aquí definit una moderna forma de "simonia", si enlloc de parròquies o relíquies parlàssim de requalificacions i malversacions... en definitiva, la venda de l'ànima del polític al llucifer del diner. Per ventura serà ver allò de'n Lampedusa, i tot canvia per seguir igual... voldria pensar que no.

A l'Alcover trobam també un interessant aforisme del "llibre de tres" (un llibre medieval dedicat a fer aforismes en tò humorístic): Tres coses fan bon cardenal: humiltat, leyaltat, de simonia mundat. I m'atreviria a fer-ne la variant actual, sols substituint "cardenal" per polític.

Els resultats a Galícia i a Euskadi del passat 1 de març han convidat a més d'un a reflexionar-hi, extreient-ne lectures a nivell estatal, i fins i tot extrapolant la situació política de cada comunitat autònoma a la nostra. Algunes conclusions les puc compartir com el fet que Rajoy en surti reforçat internament o que els governs (tant un com altra) paguin en part l'efecte de la crisi econòmica.

 

Però al mateix temps tenc la sensació que es simplifica en excés l'anàlisi, o que aquest pot resultar erroni per excessivament simple, com per exemple pensar que l'electorat gallec o basc ha fet una lectura en clau estatal, no debades el PSG ha perdut suport mentre el PSE ha obtingut un molt significatiu increment dels suports.

En ambdós casos influeixen factors que afecten els partits que s'hi presenten, com pot ser la tradicional fortalesa electoral del PP a Galícia front a la també tradicional feblesa dels populars a Euskadi; o també el càstig dels electors als pactes, no oblidem que tant el PNV com el PSG governaven en coalició, i aquest és un factor que sí que ens convida a la reflexió vist des de les Illes Balears.

Per començar, pens que l'estat de les autonomies ha assolit una maduresa política constatable en aquestes eleccions. La important participació electoral a Galícia, una comunitat autònoma que mai s'havia caracteritzat per una alta mobilització, ans al contrari, ens pot indicar que els ciutadans valoren el seu vot a les autonòmiques (cosa que no sempre ha passat), apropant-se a nivells de participació que sí han tengut històricament a Catalunya, una comunitat autònoma que destaca en el procés de descentralització i que es té per un model de conscienciació ciutadana.

No conec de primera mà la política gallega, però atès el que hem llegit o sentit a dir a molts analistes, comentaristes o protagonistes del cas, es coincideix en senyalar que més que un govern de coalició de dos partits hi havia dos governs. No és una situació que ens resulti extranya a les Illes Balears, i convé fer-ne memòria: excepte el breu període de la legislatura 1991-1995 i la molt convulsa legislatura del 1995-1999, a les Illes Balears sempre s'han necessitat pactes. Cañellas els necessità el 1983 i el 1987, Matas heretà una majoria absoluta el 1996, però al Consell de Mallorca ja es produia el primer Pacte de Progrés; Francesc Antich necessità un pacte el 1999, igual que s'hagué de fer un pacte al Consell de Mallorca el 2003 entre PP i UM. Per tant més que rebre lliçons de pactes en podem donar. De fet el cas de Galícia (i també en part a Euskadi) ens ve a recordar que els electors castiguen, sempre, la inestabilitat. Que la política de "desmarcar-se" al final perjudica al que es "desmarca". Segurament és el cas del BNG o d'Eusko Alkartasuna, que també podria aplicar-se al tripartit català, tot i que no m'atrevesc a comparar-ho en aquest moment.

Especialment en moment de crisi la ciutadania espera un missatge d'estabilitat dels governs, de tots els governs, siguin estatals, autonòmics, locals o insulars. La seguretat que no ens dona la situació econòmica l'hem de donar des de la política. Hem sentit reivindicar el paper de la política des de fa un temps, d'ençà que la crisi s'ha convertit en una companya habitual, i no debades s'ha depositat en líders "providencials" com Barack Obama unes esperances enormes, només explicables per la necessitat que té la ciutadania de respostes en un temps d'incertesa. Gordon Brown recuperà popularitat en la mesura que va ser capaç de donar un missatge contundent front als primers embats de la crisi financera, credibilitat que no ha mantingut perquè les respostes que es poden donar des de la política de moment resulten insuficients.

La crisi econòmica i la inestabilitat que transmeten alguns governs de coalició crea incertesa en la ciutadania, una incertesa que es traduirà en càstig electoral a tots aquells que no siguin capaços d'estar a l'alçada que exigeixen les circumstàncies actuals. I les Illes Balears no en seran una excepció, per tant, convé que ens apliquem, tots, la lliçó.

"El Consell de Mallorca assumeix per primera vegada, serà el proper divendres, la presidència d’Arc Llatí, un òrgan de participació europea que es va constituir l’any 1999 i al qual pertany des de la seva constitució la institució insular. Es tracta d’una associació que agrupa setanta entitats supramunicipals, entre diputacions, consells insulars, departaments i províncies —d’Espanya, d’Itàlia i de França—, i que participa en les polítiques de la Unió Europea dirigides a les entitats locals."

 

Extret de la web del Consell de Mallorca. 

"El conseller de Presidència, Cosme Bonet, ha explicat en roda de premsa que aquest divendres a l’Assemblea General d’Arc Llatí que es celebra a Torí, la presidenta Armengol assumirà la presidència pels propers 2 anys. Una de les intencions és que Mallorca i el Consell guanyin més pes institucional i prestigi a Europa.

Cosme Bonet ha recordat que Arc Llatí és un espai de cooperació entre col·lectivitats territorials en el qual es desenvolupen actuacions integrades en diferents àmbits estratègics per a la cohesió econòmica i social dels territoris que el componen. Aquesta cooperació és clau en el procés de reequilibri entre el nord i el sud d’Europa, tal com assenyala la Unió Europea en l’Estratègia territorial europea.

Per la seva banda el conseller de Cooperació Local, Miquel Roselló, ha explicat que una de les tasques importants d’aquesta nova etapa d’Arc Llatí que presidirà Francina Armengol és l’elaboració d’un Pla Estratègic, 2010-2015, un pla consensuat per les diferents entitats locals, i que es distribuirà en 4 grups temàtics, la cohesió social; medi ambient i el territori; cultura i immigració; i la mediterrània, les relacions entre les dues voreres.

Roselló ha recordat que el 31 de gener i l’1 de febrer passats es va celebrar a Mallorca l’Assemblea General d’Arc Llatí, en què es varen posar en comú problemes compartits i derivats de la insularitat, i se va constituir una Comissió específica del tema de la qual formen part Còrsega, Sardenya i les Balears ."

A pesar que fa anys que el Consell forma part d'aquesta associació, ARC LLATÍ, de governs locals "intermitjos", el cert és que  mai havia assolit tant de protagonisme, ni tanta responsabilitat. Aquest tipus d'entitats ens situen dins Europa, ens visualitzen en el marc d'unes estructures que tenen massa tendència a només atendre els estats i deixar de banda altres nivells governamentals força importants. Les Regions fa anys que lluiten i han assolit un cert protagonisme amb el Comitè de les Regions, les entitats locals, en canvi, participen en programes puntualment, però només són interlocutors davant Brussel·les quan tenen la capacitat d'associar-se i defensar els interessos comuns.

Aquesta és la via actual de fer participar els governs locals en el procés europeu, i com sabem essent els governs locals els més propers als ciutadans, és de lògica pensar que és una passa més en el sentit d'apropar la llunyana "Europa" a la ciutadania.

D'altra banda des del Consell assumim aquest repte que significa Arc Llatí en un moment especialment interessant, ja que a través d'Arc Llatí podrem participar en el denominat "procés de Barcelona", el qual, apadrinat i copresidit per Sarkozy, està començant a caminar aquests dies per apropar les dues riberes de la Mediterrània. (Vos recoman una visita a les webs "linkades" en aquest comentari.)

Ben segur que tenim per davant dos anys força interessants, dos anys en que situarem Mallorca en el mapa de la Unió Europea.

 

En la seva intervenció inicial la presidenta Armengol va centrar el debat en la crisi econòmica que vivim, tot i que també va combinar la reflexió sobre la crisi i la capacitat de reacció del Consell amb un repàs, no exhaustiu però si abarcant totes les àrees, de la gestió del Consell de Mallorca durant aquest darrer any.

 

Hi ha qui qüestiona la utilitat d'aquest tipus de debats, i per ventura vist des de fora es té la impressió que són un seguit de discursos, sense acabar de trobar-hi el fil. Jo, en canvi, pens que són força profitosos, per ventura no tant en l'escenificació, com en el procés previ i posterior, és a dir. Preparar una intervenció de la presidenta implica un procés intel·lectual de moltes persones que l'aconsellen, implica fer una reflexió sobre quines són les principals qüestions, un esforça per deixar de banda els interessos del dia a dia o els estratègies puntuals per plantejar un analisi seriós sobre la política de la institució.

I així es va aconseguir, pens. La presidenta va obrir parlant de crisi, per després plantejar-se quines capacitats, competències, possibilitats té el Consell de Mallorca per fer-hi front, explicant quines són les mesures ja preses durant els darrers mesos. Resumint molt: política social i impuls a la inversió pública. Sense deixar de banda una qüestió de fons fonamental, i és el fet que no podem deixar passar aquesta crisi sense relfexionar a fons sobre el model econòmic que volem per la nostra illa. I no pot ser, ja, l'explotació del territori.

Per suposat la resta de portaveus també parlaren de la crisi. No va resultar extrany que el PP, a l'oposició, acusàs de "no fer res", a pesar que les mesures que va plantejar no acab de sebre si ajuden o no contra la crisi... de totes formes la conclusió va ser positiva: tots hem de treballar conjuntament. Amb matisos si voleu, però hi ha qüestions que estan per damunt de l'interés de cada partit i de les seves estratègies puntuals.

Els socis també reclamaren el seu espai en aquest debat, sentit institucional per part del Bloc, i UM desmarcant-se, com és també habitual.

En definitiva: un debat centrat en la realitat actual, en la que es varen extreure algunes conclusions interessants que coneixerem els propers dies, ben segur.

El PP va protagonitzar ahir un capítol més de la seva erràtica política d'oposició, simptomàtica de la desorientació que viu la formació política que presideix Rosa Estaràs.

Ahir varen reclamar al president Antich una qüestió de confiança. La portaveu de l'oposició ho va fer sempre mirant endavant, sense girar-se al darrera, no fos cosa descobrís que la confiança no la té ni en els escons del seu propi partit... o bé per tancar els ulls davant l'evidència que les mateixes raons que va emprar per "qüestionar" la majoria parlamentària del Govern, les imputacions judicials, servirien per qüestionar-la a ella mateixa. Tenc per mi en sortiria més escalivada ella que el President Antich davant una "Qüestió" així plantejada.

Dins el PP no convé plantejar una "qüestió de confiança", dia a dia tenim exemples de que la confiança precisament ha desaparegut. Moltes mans posades al foc s'han cremat. I ara cal cercar arguments a on no n'hi ha. Provant estratègies oposades en qüestió de mesos, demostrant a la ciutadania que no saben a on van, a on volen arribar.

Fa alguns mesos el PP volia reunir-se periòdicament amb el president. Ara volen fer qüestions de confiança, sense que hi hagi hagut cap conflicte polític de magnitud que hagi enfrontat Antich i Estaràs.

Encara major contradicció és el fet que la relació del PP amb UM es planteja al mateix temps des de l'amor i des de l'odi, no és que canviï, és que qüestiona la legitimitat de Bartomeu Vicens mentre festeja a Miquel Nadal. Algú entén aquesta situació si no és fruit de la més profunda desesperació?

En temps com els actuals s'espera de l'oposició (i de tots els partits polítics) un missatge coherent d'exigència al Govern, de voluntat d'arribar a acords per damunt d'espuris interessos partidistes, plantejaments seriosos a curt i mig termini que pensin en els problemes de la gent i no en estratègies per obtenir més poder o beneficis particulars. Ara mateix no veim això als escons de l'oposició, tot i que fa uns mesos sí que semblava que aniria per aquí.

Igual que varen canviar llavors, les circumstàncies difícils que vivim hauran de fer reflexionar al PP a un moment o altra, i abandonar una estratègia que a curt i mig termini ni l'entén la ciutadania, ni els durà enlloc.

 

Curiós el punt de vista de la secretaria general del PP, sra. Cospedal, no és escandalós el cas de corrupció que s'ha conegut aquests dies, i que implica a varis municipis governats pel PP. Segons ella l'escàndol és que es conegui el tema, no la corrupció en si. Resulta alarmant la manca d'autocrítica d'un PP enmig d'un "temporal" intern sense precedents: espies, corrupció, divisió interna... i mentrestant en Rajoy a Berna a demanar la dimissió del vicepresident Solbes. Ahir va demanar aquesta dimissió posant com exemple el ministre alemany d'economia Michael Glos, però avui ja no ha citat aquest exemple. Sembla ser que Glos dimiteix no només per la crisi econòmica sinó per la crisi del seu partit, el dretà CSU bavarès:"La CSU sufrió grandes pérdidas en las elecciones de septiembre de 2008. Muchos altos cargos de la CSU consideran a Glos responsable en parte de aquel desastre. Las relaciones entre y Glos y Seehofer han sido tensas en las últimas semanas. El ministro de Economía parecía además descontento por el papel secundario al que parecían haberle relegado Merkel y el ministro de Finanzas, Peer Steinbrück." (El País).

Seguint l'exemple de Glos (a qui no han acceptat la dimissió de moment), sembla perillós per Rajoy seguir per aquest camí, no fos cosa que a qualcú del seu partit se li acudís esmentar Glos peró per l'altra crisi, no precisament l'econòmica.

Més d'un ha comentat que la crisi econòmica a escala global que vivim és també una oportunitat, una oportunitat perquè ha evidenciat el fracàs d'un model, d'un sistema no només econòmic, sinó també de valors. No som qui per aportar molt a aquest debat, però el cert és que el fracàs del model ultraliberal dels darrers anys està provocant un reviscolar del debat més ideològic, més de fons, ara que de cada vegada és més clar que haurem de començar a pensar un nou model socio-econòmic de futur, possiblement un nou model amb el qual despedirem definitivament el segle XX i entrarem de ple en el XXI.

En aquest sentit m'ha semblat prou interessant com per reproduïr-lo l'article de l'economista  Domènec Ruiz Devesa, a EL PAÍS d'ahir, aquí el vos deix:

¿La socialdemocracia como fin de la historia?

Domènec Ruiz Devesa 03/02/2009

Hace casi 20 años Francis Fukuyama escribió, pocos meses antes de la caída del muro de Berlín, un ensayo sobre el fin de la historia en la revista estadounidense The National Interest, artículo que posteriormente se convertiría en libro. El argumento básico era el siguiente: con el proceso de reforma lanzado por Mijail Gorbachov en la Unión Soviética, conocido como perestroika, el gran rival del mundo atlántico desaparecía y, por tanto, cesaba la lucha ideológica con la victoria incondicional del capitalismo y la democracia liberal. Fukuyama, además, examinaba el potencial de otras ideologías como el fundamentalismo religioso o el nacionalismo, concluyendo que nunca podrían convertirse en auténticas alternativas a la democracia liberal capitalista, si bien no iban a desaparecer.

La idea de Fukuyama era sugerente y, desde luego, fue oportuna en aquel momento histórico. La propuesta también generó fuertes críticas, algunas infundadas por malinterpretar el mensaje original. La más típica es la que consideraba la tesis del fin de la historia como la ausencia de eventos históricos de importancia, algo que Fukuyama rechazó expresamente en su ensayo.

Otra crítica, algo más elaborada, proveniente del recientemente desaparecido Samuel Huntington, consideraba que la lucha ideológica secular pasaría a ser religiosa o étnica, con la famosa tesis del choque de civilizaciones. Los ataques terroristas del 11 de septiembre de 2001 confirmaron para muchos la validez de esta tesis. Con todo, y a pesar de que el fundamentalismo islámico supone una amenaza importante, Fukuyama ya dijo en su escrito de 1989 que esta ideología no es una opción atractiva, a diferencia del comunismo durante la guerra fría, más allá de los Estados de mayoría musulmana (o entre colectividades musulmanas en países no musulmanes), donde además sólo una minoría comparte sus postulados. En este sentido, esta ideología no es realmente una alternativa viable a la democracia liberal, ni se puede argumentar que es un estado superior en la evolución ideológica, de las ideas, más bien al contrario, supondría una regresión.

No obstante, la tesis original de Fukuyama sí que debe ser corregida al menos en un aspecto fundamental, si se quiere que mantenga un cierto poder explicativo de la realidad, sobre todo a la luz de los acontecimientos derivados de la crisis financiera mundial iniciada en julio de 2007 en Estados Unidos, y aun antes, por el fracaso de las políticas neoliberales en América Latina y África.

Fukuyama consideró que la victoria de la democracia liberal sobre el comunismo soviético resolvía los problemas socioeconómicos dentro de las sociedades occidentales y en los países en vías de desarrollo. Declaró, además, expresamente, que ya no había contradicción entre capital y trabajo, y obvió en todo caso las importantes diferencias entre el capitalismo estadounidense y el europeo continental, y las diferentes culturas políticas que subyacen a las decisiones de política económica a uno y otro lado del Atlántico.

Es cierto que la democracia liberal es el elemento común y definitorio de los países occidentales. Sin embargo, al obviar la importancia de las d emocracias sociales de Europa occidental, que completan el paradigma del Estado liberal, tal y como nos enseñaban Norberto Bobbio y Gregorio Peces-Barba, entre otros, se acaba poniendo al capitalismo a la americana como el paradigma de ese proclamado fin de la historia. Más aún, no se tiene en cuenta la tensión permanente entre Estado y mercado que existe en el seno de las democracias liberales, y las opciones políticas que la animan, y que debemos reconocer como neoliberalismo y socialdemocracia. Palabra esta última que está conociendo un renovado vigor a la luz del desconcierto generado por la crisis financiera.

En pocas palabras, podemos decir que la socialdemocracia es la ideología que, a diferencia del liberalismo clásico, persigue la igualdad real sobre la formal y que opera de acuerdo con el principio de la prevalencia de la política democrática sobre la economía, tal y como señala Sheri Berman. En el paradigma socialdemócrata, el sistema de mercado existe (a diferencia de lo que sucedía en la Unión Soviética), pero opera dentro de las reglas que fija el poder político, lo que incluye al Estado de bienestar, hasta hace unos años tan denostado por insostenible por los publicistas neoliberales.

En este sentido, cabe considerar al neoliberalismo, que inicia su auge como paradigma político cultural dominante en la década de los setenta, como una desviación temporal en esa evolución ideológica de impronta hegeliana que proponía Fukuyama, ya que pretende volver a un estado anterior de la humanidad, el del laissez-faire, donde la economía prevalece sobre la política, y donde no hay posibilidad de pacto entre el capital y el trabajo, ya que el primero debe prevalecer, sin ambages, sobre el segundo.

Esto no significa que el neoliberalismo no haya aportado nada bueno a la historia de las ideas, pues ciertamente las políticas keynesianas tradicionales necesitaban algunos ajustes y correcciones, en particular en lo relativo al uso excesivo de políticas monetarias procíclicas para alcanzar el pleno empleo, especialmente durante la década de los sesenta en los Estados Unidos y en el Reino Unido, donde por cierto, la tradición socialdemócrata ha sido históricamente más débil. Este error, en particular, generó una espiral inflacionaria, la quiebra de la política de rentas y del pacto entre el capital y el trabajo y, finalmente, el ascenso de la ideología neoliberal. Con todo, el neoliberalismo no se contentó con devolver cierta racionalidad a la política monetaria. Su agenda, como hemos visto, iba mucho más lejos. Animada por un individualismo descarnado buscó, y en parte logró, bajo los Gobiernos de Margaret Thatcher y Ronald Reagan, la privatización de sectores económicos estratégicos y de determinados servicios públicos. Pero, sobre todo, se desregularon los mercados de trabajo nacionales y los flujos financieros internacionales, con las consecuencias que hoy conocemos: mayores desigualdades, menor crecimiento económico y hasta colapso financiero. Peor aún, el paradigma neoliberal alcanzó en el discurso público lo que Antonio Gramsci denominaba "hegemonía cultural", llevando a que incluso la izquierda adoptara el lenguaje del adversario. De este modo, el debate político de las últimas décadas se ha ceñido a determinados parámetros y términos fundamentales de la agenda neoliberal, dentro de los cuales conceptos como flexibilidad laboral, competitividad o reformas estructurales funcionaban como polos en torno a los que giraban las discusiones de las políticas públicas.

El reto para la socialdemocracia, en un mundo cada vez más interconectado e interdependiente, consiste en alcanzar grados de integración y cooperación política entre los países que permitan la recuperación del equilibrio entre Estado y mercado. El momento histórico es propicio. Aunque el carácter asimétrico de la globalización, escorada hacia lo económico (y sobre todo hacia lo financiero, con la libertad de movimiento de capitales), no sugiere que la socialdemocracia sea el fin de la historia, resulta difícil afirmar que los últimos 30 años de neoliberalismo constituyen el ideal al que aspirará la mayoría de la humanidad.

La crisis financiera mundial quizás ponga de relieve lo que ya era, en realidad, evidente: el fracaso de la ideología neoliberal tanto en los países desarrollados como en aquellos en vías de desarrollo, y la urgente necesidad de recuperar el paradigma socialdemócrata en el discurso público.

Domènec Ruiz Devesa, economista, ha sido consultor del Banco Mundial.

En castellà tenen una dita: "Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid", un refrany que Rajoy aplica com ningú. La darrera: Rajoy echa mano de Nadal para acusar a Zapatero de no hacer nada contra la crisis.

Segons Rajoy el govern hauria de lluitar en pla èpic contra la crisi... no deixà clar en la seva paràbola si la Crisi vendria a ser Nadal (número 1 del món) o Verdasco. Per ventura el subsconcient el va traïr i es va veure a si mateix lluitant épicament contra Zapatero, o per ventura contra Aguirre. No sé qui li deu llevar més la son. Està clar que no li lleva la crisi, que ara ha passat a ocupar el lloc del terrorisme en la retòrica "rajoyiana", tot és crisi. Ell tampoc té cap solució. No fa costat al Govern en cap de les iniciatives, i només empra la crisi com a element per enardir les masses peperes. En fí, al seu nivell.

Per aquells que vulguin sebre algunes de les mesures del Govern central contra la crisi els recoman accedir a la web "¿Qué es el Plan E?", és sumament interessant. Per altra banda existeix el Fons d'Inversió Local per a l'Ocupació amb 8.000 milions d'euros, ja repartit entre els Ajuntaments i que ben segur també és una mesura activa. Està clar que Rajoy tampoc s'ho ha mirat, en fí. Aquestes són algunes de les mesures del Govern central.

De moment seguim sense notícies del PP.

No em referesc avui a la Memòria històrica, al deute que tenim amb el nostre passat, amb aquells que patiren per les seves idees durant la Guerra Civil i el franquisme. No, avui em referiré a la memòria viva de la nostra història recent, de la nostra història tan propera que els protagonistes encara estan en actiu.

 

Aquesta història o memòria encara viva és de vegades més bona d'oblidar que la més llunyana, evidentment s'oblida per conveniència. Li convé a la senyora Estaràs no recordar la seva campanya "aire fresc", i aquelles afirmacions que feia. Segurament li convé cercar dins UM els aliats que no té dins el PP que presideix.

Li convé que s'oblidi l'actuació del PP contra UM a Andratx o a Calvià, traïnt els pactes de governabilitat, i impulsant actives campanyes per destruir-los. Els convé oblidar que en aquesta mateixa legislatura el PP s'aprofita del vot de qualque trànsfuga per mantenir la majoria simple a l'Ajuntament.

Convé al PP oblidar els repetits intents de destruir UM, en temps d'Albertí, en temps de Munar, amb Cañellas o Matas de protagonistes, i amb Rosa Estaràs de candidata per donar de cop de gràcia al Consell de Mallorca.

Convé oblidar el passat recent per treure el cap. I resulta interessant revisar l'entrevista a Rosa Estaràs a EL MUNDO, poc abans de les eleccions del 2007, resulten curioses vistes amb la perspectiva d'avui:


-¿Revisará la adjudicación de Can Domenge?

-Cuando llegue el momento estudiaré el tema y lo haré aplicando el Estatuto del buen gobierno. También buscaré la fórmula jurídica más adecuada para demoler el edificio de Gesa. Ahora es precipitado decir lo que haré con Can Domenge pero todos los temas deberán resolverse con mucha transparencia. Estudiaré todos los temas, incluido el de Can Domenge.

(ESTÀ CLAR QUE NO VA DIR QUE FARIA...)

-¿Qué le parece que el conseller Nadal tenga despacho privado?

-No voy a personalizar pero creo que si el Consell es parte de la Comunidad Autónoma debe tener el mismo régimen de incompatibilidades que el Govern. Pediremos la modificación de la Ley de Incompatibilidades y pondremos en marcha el Estatuto del buen Gobierno. No se entiende que el Consell no tenga régimen de incompatibilidades cuando esta institución tiene las competencias plenas en tema de Urbanismo y Ordenación del Territorio.

(TAMPOC ESTAVA MOLT CLAR QUE FARIA, PERÒ... QUE INSINUAVA AMB LA DARRERA FRASE?)

 

Curiós titular, no? De totes formes és evident que Peter Parker, fotògraf free-lance a sou del Daily Bugle haurà de ser l'encarregat de cobrir l'històric 20 de gener de 2009 la presa de possessió de Barack Obama... i allà el salvarà d'un criminal que pretèn suplantar-lo. El món de Marvel s'avança a aquesta data amb una història que ens avança El País que convida, com a mínim, a un somriure, en aquests dies que sentir els informatius o llegir els diaris resulta lamentable.

Una vegada salvat per Spiderman, esperam d'Obama una postura més contundent en el tema de Gaza.

 

 

Les "Nadales" són una d'aquestes tradicions de les Festes que estam vivint aquests dies que, si no es fan embafoses, donen un aire d'optimisme, festes familiars i bones intencions que es suposa que han de ser la norma. D'entre les nadales que conec, una de les més curioses que he sentit és "Mele Kalikimaka": es suposa que és la forma de dir "Bon Nadal" a Hawaii, precisament l'estat que va veure néixer l'actual president electe dels Estats Units, Barack H. Obama. Idò això: Bones festes.

 

 

 

I la lletra...

... per si algú s'anima a cantar-la:

Mele Kalikimaka is the thing to say,
On a bright Hawaiian Christmas Day,
That's the island greeting that we send to you
From the land where palm trees sway,
Here we know that Christmas will be green and bright,
The sun to shine by day and all the stars at night,
Mele Kalikimaka is Hawaii's way
To say "Merry Christmas to you."