Res Publica segons Cosme Bonet

Llegesc: "Zapatero y Sarkozy apuestan por que la UE afronte el precio del combustible". Crec que aquest és el camí correcte front a una problemàtica que omple els diaris, els informatius, els carrers de conflictivitat. Un clonflicte, la vaga, que té l'origen en un tema tan complexe que només des de les més altes intstàncies polítiques europees, amb la Unió Europea exercint el seu pes com a potència econòmica, fent pinya, pot intentar trobar una solució. Són bones notícies. Com també són bones notícies que els francesos entrin en raó en el tema del contracte de integració dels immigrants. Des d'Europa darrerament ens en donen "una de cal, y otra de arena", com solen dir...

Per molt legítima que sigui una reivindicació mai justifica l'ús de la violència. Ens hem cansat de repetir-ho quan parlam de terrorisme, i resulta una desgràcia haver d'arribar a aquests comentaris amb motiu de la vaga dels transportistes.Una vaga que curiosament té el recolzament del 12 % de les associacions de transportistes. Una vaga mal enfocada, que sembla voler anar "contra" els ciutadans enlloc d'enfocar les reivindicacions allà on correspon. No accepten el paquet de 54 mesures presentat per Foment. Segueixen demanant un preu mínim que la Unió Europea mai acceptarà. Segueixen protestant pel preu del combustible, quan aquest ens ve donat per la sitaució internacional. Per ventura haurien de fer un pensament, i enlloc de cremar els camions dels seus companys dirigir-se a Brussel·les o fer-ho sebre a en Bush, que qualque cosa del preu del petroli deu sebre.

Primer va ser la crisi hipotecària als Estats Units, amb les seves conseqüències a nivell financer, després la "bimbolla" inmobiliària que comença a desinflar-se, la crisi alimentària mundial, al que hem de sumar la pujada del preu del petroli, imparable des que Bush tengué la "genial" idea d'envair Irak i s'inventà aquell doi de l'eix del mal.

No ens ha de resultar extrany que la gent tengui sensació d'incertesa, el gasoil puja per a tots, per posar un exemple senzill, encara que qui en depenen per al seva feina en puguin ser els més preocupats. És comprensible que els transportistes reclamin mesures, a pesar que les normes de la Unió europea són les que són i el marge de maniobra del govern limitat, el fet de no tenir les respostes que voldrien no justifica, de totes formes, l'excessiva violència d'alguns piquets.

En definitiva, les situacions de recessió o incertesa econòmica creen problemes conjunturals, cert, però també afecten amb major mesura aquells sectors econòmics que tenen problemes de caràcter estructural. Per ventura aquest seria el plantejament més seriós i de futur pels transportistes.

Em resulta curiós, per altra banda, que diferents sectors reclamin mesures intervencionistes tant en aquest cas com quan sentim a parlar de la crisi hipotecària o de la crisi alimentària, mentre els governs conservadors d'Europa ens volen retornar aquests dies al segle XIX amb la proposta de pujar fins a 60 hores la jornada laboral setmanal, front al que semblava una conquesta social com eren les 40 hores. Em sembla bastant incongruent voler tornar a les mesures que provenen d'un neolliberalisme que s'ha demostrat inútil per fer front als efectes colaterals de la globalització.

Una de les patinades més grans de Hillary Clinton durant aquest llarguíssim procés de primàries demòcrates als Estats Units va ser quan recentment va relacionar l'assassinat de Robert F. Kennedy, també candidat demòcrata a les primàries, amb Barack Obama. Curiosament va aconseguir també que molta gent parlàs o descobrís paral·lelismes entre Obama i Bobby Kennedy.

Els dos germans Kennedy van ser assassinats en misterioses circumstàncies, ambdós (tant JFK com RFK) han quedat dins l'imaginari popular, no ja nord-americà sinó fins i tot global, com a dues oportunitats perdudes pels Estats Units. Oportunitats perdudes per avançar en drets civils, en drets socials. Les oportunitats perdudes de donar un impuls progressista als Estats Units. Supòs que en tot això hi ha una bona part de mite, de construcció feta amb posterioritat... o no.

Algú va dir fa poc que Obama és el somni de Martin Luther King, el somni de que un afroamericà algun dia fos candidat a la presidència de la república més poderosa del món. També és hereu del que representen els Kennedy dins el partit demòcrata, de les oportunitats perdudes que significaren els assassinats del president John F. Kennedy i del seu germà Robert. No debades Ted Kennedy, patriarca del "clan", va manifestar fa estona el suport dels Kennedy a la candidatura d'Obama.

Sempre fa mal definir les línies ideològiques dels candidats nord-americans, donat el seu peculiar sistema polític (des del nostre punt de vista), però resulta bastant clar que Obama representa una visió més progressista, més moderna, més esperançadora... front a una Hillary Clinton que, dins l'òrbita demòcrata, ha representat una alternativa més "conservadora". I això tenint en compte que si hagués resultat elegida candidata també hauria fet història per ser la primera dona que obté la nominació.

En definitiva, els demòcrates, d'una manera o altra, rompien amb dos tabús, dues discriminacions històriques en la carrera presidencial nord-americana. Només aquest fet ja fa més interessant les eleccions que venen ara, i només aquest fet ha deixat al candidat republicà, McCain (com les patates) en un segon plànol. El que ve ara per davant sens dubte serà apassionant, i guanyin els republicans o els demòcrates, sens dubte les primàries entre Obama i Clinton ja han fet història.

De moment es diu que McCain i Obama parteixen amb un empat tècnic. És la forma actual de dir que el punt de partida és el de sempre en un sistema tan clarament bipartidista com el nord-americà. La primera clau del que vendrà després són les negociacions amb Hillary Clinton, i el tàndem demòcrata ("ticket" diuen ells) que finalment es formi. 

Serà capaç el poble nord-americà d'aprofitar aquesta oportunitat, l'oportunitat Obama? I si és així: complirà Obama amb les expectatives, no ja dels seus compatriotes, sinó de la resta del món que miram amb atenció aquesta carrera presidencial?

 

Hem tengut el privilegi de gaudir d'una interessant i amena conferència a càrrec de Vicenç Navarro, politòleg i sociòleg, creuat de l'estat del benestar, si se'm permet definir-lo així. És un home de dades, no s'ha cansat de repetir-ho. Un científic social que ha reforçat cada afirmació amb una dada contundent. "Falten 70.000 milions d'Euros per l'estat del benestar a Espanya", ha afirmat, demanant que no ens deixàssim cap zero. Ens ha donat moltes dades però també ens ha il·lustrat amb algun exemple familiar, que ha constatat el lluny que estam encara del model suec o fins i tot de la mitjana europea.

Una reflexió important amb la que m'he quedat: hem de potenciar l'estat del benestar, que el govern central ha transferit a les Comunitats Autònomes (educació, sanitat, serveis de dependència). La despesa pública en el benestar de les persones no pot estar limitada per l'obsessió de l'estat de retenir el 50 % de la despesa pública. Això en bona lògica significaria frenar la implantació de l'estat del benestar, cosa que no ens podem permetre a la vista de l'endarreriment que porta Espanya respecte a totes les mitjanes europees de referència.

Altres reflexions importants amb les que em qued: el debat territorial sobre el finançament ha ocultat el debat social. El problema no és repartir la truita, sinó que "la truita" és massa petita. O que quan parlam d'estat del benestar parlam de 4 pilars: educació, sanitat, pensions i serveis d'atenció a la família, tema aquest en el que estam més endarrerit, que abarca el que denominam atenció a la dependència i escoles-bressol (o escoletes, com deim per aquí)... el famós quart pilar, i que per Navarro significa atenció a les dones, tal com titula un mitjà de comunicació avui: ´La mujer carga con las insuficiencias del Estado de Bienestar en este país´.

Dades, dades. Dades endarrerides d'un estat del benestar encara subdesenvolupat, però clar... partíem del franquisme. Aquella dictadura sanguinària, més que la de Mussolini, segons les dades de Navarro, la darrera en inversió social en tota Europa. El franquisme és una llosa que encara ara pesa, i que pesarà encara quan ningú es recordi de qui era Franco.

Sempre resulta estimulant sentir a primera fila a un savi com Navarro. I certament necessitam estimular la ment amb política de veritat, il·lusionar-nos i il·lusionar la nova generació de polítics que comença (començam) a caminar pels viaranys de la política balear, tan difícils, tan malmesos.

La setmana passada, i comptant amb la presència d'un convidat de luxe com Jesús Caldera, ens reunirem per donar els darrers retocs a la ponència-marc del proper Congrés Insular dels Socialistes de Mallorca. Els que ens reunirem... o més ben dit es reuniren (perque només hi vaig ser al final), són un grup de joves, entre la trentena i la vintena, afiliats o simpatitzants del PSIB-PSOE a la nostra illa, amb diferents graus d'implicació.

Aquest grup duu varis mesos treballant en el camp de les idees de futur dels Socialistes de Mallorca, primer en l'anàlisi de ponències anteriors, i aquesta setmana vinent acabarà el document abans de presentar-lo a l'executiva. Segurament algunes de les idees de Navarro, o de Caldera, ens podran influir positivament.

Algunes de les idees que ens deixà un Caldera bolcat en la vessant internacional que el president Zapatero li vol donar a la feina de les Fundacions socialistes i que vull compartir:
- La crisi alimentària representa en part el fracàs dels neocon que no volen normes de governança mundial.
- La crisi hipotecària dels EEUU demostra que es necessiten unes normes, encara que siguin mínimes, per controlar l'activitat financera.

No és casualitat que el PSOE comptàs amb 14 assessors de prestigi mundial per l'el·laboració del programa electoral. Entre ells Jeremy Rifkin, autor de "La economía del hidrógeno. La creación de la red energética mundial y la redistribución del poder en la tierra." LLegiem fa poc: El 'sabio' Rifkin explica al PSOE su oposición a la energía nuclear. El PSOE està en un moment dolç, diuen, però no deixam de cercar solucions per als problemes que ens preocupen, i ens ocupen.

Recoman una passadeta virtual per: Foundation on Economic Trends o The Hydrogen Economy.

Finalment, em resulta curiós que la gent del PP, tan desorientada, ara parli de Codi Ètic. La idea de l'ética en política sembla que sigui la gran novetat del seu proper Congrés: perquè no em ve de nou que per ells sigui tan "nou"? Bush també a adonar-se'n que necessitava ètica quan va passar allò d'Enron (i més). Igual que, com deiem més amunt, se n'han adonat ara de la necessitat d'unes normes que regulin mínimament els mercats financers.

Els ho deia als companys del "grup de joves", els neocon estan fracassant en les seves polítiques, ens aboquen a un futur bastant gris, a on l'ombra del canvi climàtic enfosqueix les oportunitats de les properes generacions. Potser és l'hora dels "neoprogs", o alguna cosa semblant, per impulsar el canvi, no només a nivell local, però començant a nivell local.

Sempre és estimulant el debat d'idees, segur que a les Illes Balears si els polítics que ens han governat fins ara haguéssin parlat més d'idees i menys de negocis ens aniria a tots una mica millor. A tots, a ells també, n'estic segur.

Pot ser haver begut del Sant Graal a la tercera entrega faci que Indiana Jones visqui molts d'anys, però el temps no passa debades. Vaig veure fa poquet la nova entrega de la saga,... igual no vos convé llegir més si no l'heu vista.

 

Spielberg l'ambienta 20 anys més tard que "l'última croada", aquesta succeïa el 1938, amb un Hitler al cim de la seva popularitat a Alemanya i començant a mostrar les dents. La Doctora Elsa Schneider ens enamorava el nostre heroi amb la seva mescla de fredor germànica i fogositat. Però el 1957 tot és diferent. He de confesar que no és la pel·lícula que m'esperava. Per ser n'Indiana Jones hi ha massa ciència ficció. I no és un gènere que me desagradi, però n'Indiana és un heroi a l'estil dels clàssics... un heroi dels anys 30, d'un temps on estava clar qui eren els bons i els dolents, uns temps més innocents per ventura.

O per ventura aquesta és la reflexió d'Spielberg? Quan Indiana s'ambientava als anys 30 ens presentava a un heroi del cinema clàssic de Hollywood, i li va sortir bé. I ben pensat aquesta quarta entrega, ambientada als anys 50, és una pel·lícula molt dels anys 50: soviètics dolents, bombes nuclears, marcians, plats voladors...

No em va acabar de fer, però pots passar-hi una bona estona.

Sota aquest títol des del Consell de Mallorca hem organitzat un cicle de conferències amb la gent de DCP3 a càrrec de la coordinació. Es posaran a debat algunes qüestions sens dubte de gran actualitat, reflexions que ena afecten atú, com la primera, que serà una conferència el proper 5 de juny a càrrec de Vicenç Navarro. Fins a final d'any podrem gaudir de la presència d'importants i coneguts conferenciants, a destacar Anthony Giddens. Per qui no el conegui, se l'ha considerat el "per intel·lectual" de la Tercera Via. Sens dubta una cita que no ens hem de perdre.

Fa un any les eleccions autonòmiques, insulars i municipals permeteren el canvi de majories a les principals institucions de les illes Balears. En aquell moment l'estora del sr. Rodríguez (per emprar la seva pròpia expressió) ja havia començat a aixecar-se, i no era només el cas Rasputín, el cas cintes de Santa Margalida, el cas cavallistes o el cas Andratx, era una certa percepció ciutadana de que el “sin complejos” del PP havia anat massa lluny.

El PP de fa un any es presentava amb un Jaume Matas al front que semblava voler ser considerat com el gran modernitzador de les Balears, com una mena d'home providencial, que no volia “rebaixar-se” a ser el candidat de Mallorca, tot i que durant molts de mesos la direcció del PP havia mantingut que el seu candidat ho seria tant al Govern com al Consell. Record que els Socialistes de Mallorca ja havíem presentat públicament la nova candidatura al Consell de Mallorca, quan el PP es va decidir a presentar a Rosa Estaràs com a cap de llista pel PP al Consell. Aquesta va imprimir un segell propi a la campanya. Es va fer portaveu de l'estat d'opinió de la direcció del PP que pensava que havia arribat el moment de governar en solitari, anaven una mica “sobrats”, com es va comprovar. Va ser per ells un error d'estratègia voler fer una campanya tan agressiva contra els seus propis socis, igual que havia estat un error durant tota la legislatura ser tan agressius contra les plataformes ciutadanes, contra l'oposició, contra els mitjans de comunicació que no els eren afins, etc... A Eivissa, en particular, ho vàren comprovar de forma fulminant.

La prepotència va passar factura i va passar pàgina a la història d'aquesta Comunitat Autònoma, que no ha volgut majories absolutes mai. És curiós comprovar que quan el PP ha tengut les condicions per obtenir majories absolutes sempre hi ha hagut moviments dins el propi PP que els ho han impedit: la coalició PP-UM de 1991 els va donar majoria absoluta, però l'afany d'absorbir UM va fer que la perdessin el 1994. La majoria absoluta de Cañellas el 1995, que no es va donar al Consell de Mallorca, on hi va haver el primer Pacte de Progrés, es va rompre per mor de la corrupció i de les divisions internes del PP. Els intents de Matas de tenir majoria absoluta el 1999 i el 2007 fracassaren, i aquest darrer any amb l'agravant que durant 4 anys s'ha governat “sense complexos”, amb el resultat que darrerament estam comprovant.

La realitat, un any després de les eleccions del 27M, és que tenim un panorama polític absolutament diferent. L'hegemonia cercada pel PP s'allunya, després que el PSIB-PSOE hagi estat el partit més votat a les Balears a les darreres eleccions generals, el Pacte funciona, amb menys problemes que el 1999, evidentment amb diferències, però menors de les que també s'observaren entre PP i UM el període 2003-2007.

Pens que el futur de les illes necessita que els polítics enviem un missatge regenerador als ciutadans, que recuperi la seva confiança en les institucions. Clar que serà un procés lent, primer haurem de passar els processos judicials heredats, i al mateix temps haurem de ser capaços de generar unes polítiques que realment mirin pels interessos generals dels ciutadans, participatives, il·lusionants. Fugir de la política de "foto" o de "vendre fum", o de les obres faraòniques, i anar a cercar la política que arribi a la gent, sense grans desplegaments per posar primeres pedres, sinó cercant en tot moment la complicitat amb la societat mallorquina. Crec que aquest és el gran repte que tenim per davant tots els partits que formam el pacte, i també el PP, una vegada hagi començat a aclarir el seus futurs lideratges, i hagi donat pas a una nova generació de polítics amb un estil diferent.

Encara no he començat a llegir-lo, però he comprat "Les benignes" ("Les bienveillantes") de Jonathan Littell, Premi Goncourt i llibre precedit d'una certa polèmica a França, conta en primera persona la vida d'un feixista prototípic. Sembla ser que Littell es va basar en la personalitat de León Degrelle, catòlic integrista belga, "rexista" o sigui feixista, pro-nazi durant la II GUerra Mundial i refugiat a l'Espanya franquista.

Em quedo amb aquesta definició, apareguda fa algun temps a un suplement dominical, del propi Littell:"El feixista és aquell que no ha acabat la separació de sa mare i que no s'ha constituït un 'jo' en el sentit freudià del terme". El feixista, per tant, es refugia en una closca feta de disciplina, masclisme, exercici físic... les dones, pel feixista, només podes ser mares i santes, o roges i putes, sempre segons la visió de Littell del pensament del seu protagonista.

Convida a pensar-hi, i explicaria moltes coses, no trobau?

En Toni Roig m'envia aquest Mem....

1.- Quant temps portes com a blocaire?

Des de gener del 2006.

2.- Com et vas assabentar de l'existència dels blocs?

Per internet, per algun article de la premsa que ho comentava, per un email d'un amic o conegut...

3.- Què és el que més t'agrada del teu bloc?

Tenir una "finestra" oberta a internet a on hom pot llegir les meves opinions, les meves preocupacions, les meves curolles... per mi es una forma de compartir.

4.- Recomana'm 5 blocs que segueixis amb freqüència.

És difícil, llegesc molts de blogs, faig "zapping", i no en tenc cap de preferit... Els blogaires socialistes (que és un blog de blogs), els de Balearweb en general, el d'en Toni Roig  és un dels que més sol llegir de tant en tant, el poliblocs.cat, el de la Banda de Música de Ses Salines...
M'agrada llegir articles interessants.

5.- Ets lector anònim d'algun bloc?

Quan deix opinions les sol signar amb el meu nom. No en deix moltes de totes formes.

6.- Alguns blocs que et despertin especial simpatia.

M'agraden els que no parlen de política :)

7.- Amb quins 5 blocaires te n'aniries de gresca?

Dos dels meus millors amics de tota la vida tenen blogs (en Felip i en Toni), i molts de companys i amics del PSOE també... seriem més de 5!

8.- Recomana'm una eina d'internet.

La que empr més, i que no és cap novetat: els cercadors. Com a curiositat provau: ECOOGLER

9.- Recomana'm un vídeo d'especial interés.

M'agrada la música, el jazz, les grans big bands del swing, així que m'encanta veure gravacions dels anys 30 i 40... és increíble el que pots trobar per internet: Glenn Miller i la seva orquestra el 1940.

10.- Tria entre 3 i 5 blocaires perque contestin aquestes preguntes en els seus blocs.

En Miquel Àngel Coll, jove diputat autonòmic socialista.

En Toni Burguera, un dels meus millors amics, enginyer i professor a la UIB.

En José Manuel Lage, diputat autonòmic gallec, vell conegut dels temps de Joventuts Socialistes.

En Miquel Coll, portaveu del PSOE a Marratxí, que no coneixia els blogs i ara és un dels més actius del nostre redol.

 

Hi ha temporades en la vida que sembla que s'acumulin els aconteixements. No sé si deu ser la conjunció dels planetes, alguna extranya influència lunar o simplement l'entropia, el caos que genera caos... no ho sé. Avui m'assec davant la pantalla en blanc per primer cop després de molts de dies, i m'han passat tantes coses que tenc la sensació que hauria de parlar de moltes d'elles. N'hi ha de positives, m'agradaria fer algún comentari sobre el procés congressual que tenim en marxa, el grup de joves que hem reunit per treballar en la ponència marc i l'esforç de renovació que volem fer dins el partit socialista. Podria parlar de l'actualitat política, sobre el finançament, sobre la crisi del PP, sobre les impresions que em deixen les actituds dels socis de govern. Però crec que a nivell personal el que més m'ha afectat aquest darrer mes ha estat la pèrdua del company i amic Nicolás Homar. Mir cap enrere i record moltes hores passades plegats, intent fer recompte de les campanyes electorals que hem compartit, des del 2003. Autonòmiques i municipals, generals, europees, fins i tot un referèndum... tanta feina. Nervis compartits, i feina, molta feina. L'exemple. La constància. La generositat. Les paraules no surten.
En un mes passen moltes coses, però sens dubte n'hi ha de més importants que les altres.

No fa molt, per ventura un any, em regalaren un llibre autobiogràfic de Calvo-Sotelo, "Plàticas de familia". He de dir que de tot d'una no em va resultar especialment atractiu. Ara bé, em vaig animar a llegir-lo i vaig descobrir una persona ben diferent d'aquell polític que jo tenia per "gris", "estirat" fins i tot. El que s'ha dit aquests dies: la ironia, que era una persona culta, europeista, d'arrels monàrquiques, no molt proper al franquisme en els seus inicis en la política... tot ho havia pogut anar descobrint en un llibre amè, que em va resultar de fàcil lectura, i que al final va fer que aquest polític, tan llunyà a l'inici de la lectura, em semblàs molt més humà, proper. Un detall: l'afecte per Ribadeo, poble tan vinculat a la seva joventut, a la seva família materna.

Aquests dies, és inevitable, recordar la lectura del llibre de Calvo-Sotelo, i crec que el millor homenatge que humilment es pot fer des d'aquest blog al desaparegut ex-president pot ser és recomanar aquest llibre, per descobrir darrere la figura política, o la figura històrica que ara es comença a dibuixar, la persona, que en el fons és el que importa.

El PP acapara darrerament l'interès dels mitjans de comunicació no per la seva tasca d'oposició sinó per les conseqüències de la seva derrota electoral, tant a nivell estatal com a les Illes Balears.

A les Illes concretament, l'enfrontament intern entre Rosa Estaràs i José María Rodríguez, amb altres actors polítics de per mig, es veu agravat per l'aparició en portada d'assumptes lligats a pressumpta corrupció, com el cas Rodrigo de Santos o el recent cas Bitel "2", en el qual sembla ser que el gerent de l'empresa s'enriquí irregularment. A tot això sumau-hi el camí que segueixen els casos de corrupció iniciats durant la legislatura anterior: cas Andratx, cas "Cavallistes", cas PTM. no ens ha d'extranyar que el debat ideològic dins aquest guirigai no hi tengui cabuda. No sentim a parlar d'un PP regionalista, o d'un PP lliberal o conservador, sentim a parlar d'aspirants a líder. Per ventura aquesta és l'herència del "matisme", una certa "cultura del pelotazo" que a poc a poc es va destapant (amb totes les reserves, pressumpcions i prudències que hem de tenir), a més d'un lideratge intern indiscutit i indiscutible, cosa que fa encara més complicada la seva substitució.

Al PP estatal la cosa també va així,

Aznar va crear un estil cabdillesc del qual Rajoy no se n'ha pogut desfer (o volgut?). Per a desgràcia de Rajoy, i a pesar d'haver estat per 2 cops el candidat estatal de la dreta, crec que som molts, per no dir la majoria, dels que seguim la política que tenim la impressió que qui segueix liderant el PP "per darrere" és Aznar. O en tot cas és qui marca o senyala el camí ideològic que ha de seguir el partit a través de la FAES.

Sigui com sigui després del 9 de març el PP es va adonar que no tenia un lideratge consolidat, els aspirants van començar a moure fitxa, com en un joc d'escacs, i ara mateix, des del meu punt de vista, ens trobam no davant la decissió de qui serà el proper líder del PP, sinó que el Congrés del PP servirà per mesurar les forces dels "barons" populars de cara a la vertadera batalla. Són els barons els que s'estan posicionant, com va quedar bastant clar a l'acte que Rajoy va celebrar aquest cap de setmana rodejat de Camps, Barberà, Arenas, Valcàrcel i Sirera.

En tota aquesta lluita interna el que més m'interessa és el debat pressumptament ideològic que aflora, tot i que reconec que no acab d'entendre'l, per un costat Rajoy afirmava aquest cap de setmana:"Aquí [al PP] caben todos: liberales, democristianos y socialdemócratas" per a continuació pràcticament proposar expulsar els lliberals del PP (i quedar-se els socialdemòcrates, per exemple???).

Esperanza Aguirre va de lliberal o de conservadora, segons es miri, dues definicions que al Regne Unit han representat històricament dos partits diferents, per posar sols un exemple, tot i que la definició "lliberal" històricament no ha casat bé amb els posicionaments clericals o pro-eclesiàstics, cosa que xoca bastant amb els grups mediàtics que donen suport a Aguirre front a Rajoy (la COPE posem com exemple).

Per contra el PP es troba dins els club dels Partits "Populars", és a dir, els Democratacristians, una definició que no sol aparéixer, o ho fa poc, quan al PP espanyol es parla de si mateixos des d'una òptica ideològica. Prefereixen dir-se liberals, mai conservadors. S'han autodefinit de vegades com a reformistes, i, sobretot, com a centristes. Clar que són definicions força ambigües.

Per ventura el suposat debat ideològic simplement oculta la lluita interna pel poder, dins un PP que és possible que en el fons el que vulgui és seguir el camí dels grans partits de dreta europeus que estan de moda darrerament, em referesc a Sarkozy, a Putin i, és clar, a Berlusconi. Al respecte a EL PAÍS hi havia avui un article força interessant, i que apunta algunes claus que són perfectament aplicables al PP, com veurem.

A "Tres en raya", article de Lluís Bassets publicat avui diumenge a EL PAÍS, fa l'anàlisi dels tres grans triomfadors de la dreta dins Europa, apuntant un nou model de dreta que pretén, i ho està aconseguint en alguns casos, atreure votants tradicionalment d'esquerres, però que tenen uns fonaments ideològics febles, per tant són partits units per dues coses: populisme i lideratges carismàtics. Com deiam abans, és possible que sigui el que en el fons desitjaria el PP per si mateix, i per ventura el que creien al PP de les Balears que havia de ser el matisme. Bassets diu:"Los partidos que han desplazado la hegemonía hacia la derecha y han venido a sustraer el voto popular a la izquierda tienen también alguna cosa en común: Rusia Unida, la Unión por un Movimiento Popular y el Pueblo de la Libertad son todos ellos formaciones presidenciales, organizadas desde el poder y para el poder, para alcanzarlo y mantenerlo, en función sólo de su máximo dirigente."

Afegeix més endavant, tot definint els patrons d'aquests líders que juguen amb el suport dels grans grups industrials en cada cas, a més:"La forma personalizada y bonapartista de concebir el gobierno de sus respectivas naciones. El populismo y la explotación del orgullo nacional."

Populisme, nacionalisme, una concepció autoritària del lideratge (per no dir bonapartista en el nostre cas, i menys en l'any del bicentenari)... recorden el model que Aznar va implantar, i que Rajoy no va poder continuar. Recorden el model Aguirre de Madrid, el model Zaplana, el model que Matas hagués volgut per si mateix. Una certa indefinició ideològica que supleixen amb populisme, amb l'orgull nacional per sobre d'ideologies, no era Rajoy qui demanava als votants del PSOE que votàssin al PP?

A tot això afegiu-hi el següent:" Su relación con el dinero, los famosos y quizá las mujeres." En el cas de Berlusconi la tendència al showman la sabiem, en Sarkozy l'hem descoberta quan ja ha estat elegit president de la República, de Putin en sentim a parlar ara per mor d'una ballarina rusa... a Espanya encara no en tenim exemples... o sí? No tenia l'anterior govern de les Illes Balears una certa fascinació per les estrelles, pels "famosos", que ens va costar alguns milions d'euros?

 

El president Zapatero ha tornat a sorprendre amb el Govern que ha nomenat, un govern "massa rosa" per en Berlusconi, tanta sort... només faltaria que fóssim com "Il Cavaliere", quina por. Pobre Itàlia.

En fí,

l'Espanya "carca" reacciona contra 9 dones ministres al Govern, contra la ministra més jove de la història, contra la creació d'un ministeri d'igualtat... però sobretot, a l'Espanya "carca" els cou que al capdavant de l'exércit hi hagi una dona. Personalment crec que és un dels éxits més significatius d'aquest Govern, Carme Chacón, pel poc que la conec i tenc tractada, però sobretot per la seva trajectòria política, crec que serà una política "deixarà petjada", i a qui espera una llarga i fructífera carrera.

Les "perles" dedicades per la premsa "carca" són d'antologia, per a recordar i avergonyir-los:

 "¿Les parece poco que una flamenquita llegue a ministra del Batallón de Modistillas de ZP?" (Antonio Burgos a ABC).

Federico Jiménez Losantos, quien se pregunta qué habrá hecho Bibiana para haber accedido a una cartera ministerial. "Como no haya ganado algún torneo de peteneras", sugiere.

para David Gistau, del diario El Mundo, Chacón es "Carmen, la del bombo", a la vez que cuestiona su espíritu patriótico, mientras que Burgos (ABC) la acepta, pero "como animal de compañía, de batallón, de regimiento, de brigada y de división".

Losantos tampoco se ha aguantado sin lanzar sus flechas contra la titular de Defensa, "una nacionalista catalana al frente de los escombros del Ejército español"

el popular Francisco Camps, aprovechaba la toma del posesión del nuevo Gobierno para ironizar sobre la política de "juegos florales" del jefe del Ejecutivo en referencia a la creación del Ministerio de la Igualdad. Ya sobre su titular subrayó que "le mola mucho ser ecopacifista, le mola" y que "va con una guitarra". (20minutos)

Zapatero podrá ser un gobernante poco competente en la solución de problemas, pero es sumamente experto en la invención de superestructuras huecas, en el manejo de discursos livianos y en la composición de gestos —como el de una mujer en Defensa— de alta rentabilidad publicitaria. (ABC)

El nuevo ministerio que dirige Bibiana Aído representa esa manera de hacer política basada en la preferencia por los prejuicios ideológicos frente a los intereses generales. (ABC)

Zapatero no ha sido generoso ni respetuoso con los militares. No por haber nombrado ministra de Defensa a una mujer, que en los Ejércitos abundan y cumplen con sus deberes a la perfección. No ha sido respetuoso por haber encomendado la defensa de España a una determinada mujer, Carmen Chacón. Es inteligente, trabajadora, bastante nacionalista y está casada con la sombra preferida de Zapatero, Miguel Barroso, de quien espera un hijo, Carmen Chacón, no Zapatero. (Ussía a La Razón).

Patètics. No ho trobau?

 

Diu Suso del Toro, a un article publicat avui a EL PAÍS: "...cuando nos quejamos de nuestras cuitas debiéramos mirar a los lados: veríamos que Portugal y Francia miran con ansiedad e interés nuestro estado de las autonomías, pues los Estados-nación centralizados están en una crisis profunda."

Certament des de fora ens veuen diferent del que nosaltres mateixos ens veiem, aquí a les Illes sovint esqueixant-nos les vestidures tot pensant que tenim una autonomia de segona o tercera... No ens solem veure, el conjunt d'Espanya, tal i com ens veu Europa, que és com un estat sortit d'una dictadura extremadament centralista que en uns 30 anys s'ha convertit en un model de descentralització i d'estat si no federal almenys federalitzant.

Un país que ens va tants d'anys per davant en sistema democràtic com és Itàlia, també ens mira com a model. Ho vaig poder sentir en persona fa poc, el president del Consiglio de Lombardia (Itàlia), Sr. Ettore A. Albertoni, destacat dirigent de la nacionalista "Lega Nord", en un acte públic a Bergamo va aprofitar per destacar la fita històrica que per ells representava l'aprovació recent de l'Estatut Regional, reivindicant, a la llarga, un model de "federalisme fiscal". Acabada la intervenció i en un breu moment en que intercanviarem unes paraules, em felicità per la nostra autonomia, esmentant que era un model per a Itàlia.

Ben cert és que de vegades el dia a dia ens fa perdre la perspectiva, la perspectiva històrica d'un país que per primera vegada és vist com a model pels estats democràtics europeus del nostre entorn, i curiosament amb un tema, l'autonomia o l'Espanya plural, com preferiu, que la dreta del país ha anatemitzat, sobretot aquests darrers anys.

L'Espanya real és l'Espanya plural, així ho veig jo i pens que molta més gent, i és la lliçó que li queda per aprendre al PP, com molt bé explica Suso del Toro a l'article ja citat avui: "Ese nacionalismo centralista es tan denso y tóxico que le impide a la derecha gobernar España, su éxito en Madrid es su fracaso en España".