Res Publica segons Cosme Bonet

Al Consell. Mentre al carrer es parla de la corrupció del Govern Matas el PP intenta que tots mirem cap a una altra banda. En un intent desesperat de desviar l'atenció de l'opinió pública de l'actualitat el PP intenta tirar balons fora, o marcar gols en la porteria de UM. EL PP vol que s'investigui la gestió a la que ells mateixos donaven suport. ¿És un "mea culpa"? ¿Un reconeixement per boca del portaveu de l'oposició al Consell de Mallorca que el PP coneix casos de corrupció al propi Consell? ¿Perquè no els denúncia idò? ¿A que ve aquesta proposta, qualificable, com a mínim de demagògica? Cortina de fum.

 

Entenc que el PP en sap més que ningú de corrupció, i no estic dient que siguin uns corruptes però... el cert és que els pobres han hagut de patir més presència de "presumptes" malfactors més que qualsevol altra partit de l'espectre polític balear: Bitel, Bitel 2, De Santos, Andratx, CDEIB, Turisme Jove, Mapau, Túnel de Sóller, Cavallistes, Santa Margalida...

 

No ho faig molt sovint, però he rebut un vídeo a través de l'email, remés per un amic, i que és d'aquells que val la pena comparitr, aquí el deixo: VÍDEO.

Ha passat la Diada de Mallorca, ahir, amb l'acte institucional que es sol celebrar, conmemorarem un cop més el jurament dels "privilegis i franqueses" del Regne de Mallorca per part de Jaume II. Els actes amb motiu de la Diada no acaben, segueixen tot el mes, com hem dit en cada ocasió que n'hem parlat, per nosaltres, l'equip de govern del Consell, la Diada té sentit si aconseguim que la gent hi participi. I sí, ja ho sé, hauria de ser festiu...

 

No vull entrar en valoracions de la Diada d'enguany en si, no estaria bé pel fet de ser part implicada, de fet no volia fer-ne cap comentari al blog per evitar la inevitable discusió sobre si el 12 de setembre hauria de ser o no la Diada de Mallorca. El debat entre 12 de setembre i 31 de desembre té una mica de bizantí, no només per allò tan mallorquí del "Déu mos guard d'un ja està fet", sinó també perque des d'un punt de vista nacionalista tenir "un motiu més" per celebrar la identitat i exhaltar el sentiment de pertinença a una comunitat nacional podria ser aprofitat en positiu. En canvi els diferents partits nacionalistes solen discutir si és més Diada el 12-S o el 31-D. Sempre he pensat que si un dia una majoria àmplia del Consell volgués canviar la Diada al 31 de desembre no crec que a l'Ajuntament de Palma, fos del color que fos, els caigués massa bé.

Però sí he cregut que havia de fer un comentari de la Diada perque és la gran festa cívica de Mallorca, que si no existís hauria d'inventar-se, a pesar de les polèmiques, a pesar de les diferents percepcions que tots tendrem, a pesar de les banderes o dels mitjans de comunicació malintencionats que confonen la feina dels comercials d'una coneguda discoteca amb les iniciatives del Consell.

Res d'això mereix realment ser comentat, des del meu punt de vista, en canvi el que mereix realment ser destacat és un aspecte central en els actes de la Diada i que té una gran rellevància: les distincions, des dels Premis Jaume II a les medalles d'honor i gratitud de l'illa de Mallorca amb categoria d'Or, o la procalmació de Fill o Filla Predilecte.

Totes les distincions, amb unanimitat política, crec que enguany reflecteixen allò que realment hauriem de celebrar amb una gran Festa Cívica, sigui quin sigui el dia escollit, que no és altra cosa que el fet de formar part d'un poble, d'una comunitat, d'un país, que un dia a l'any decideix premiar alguns dels seus conciutadans, en qui es veu reflexat, o qui reflexen els valors que han de regir-nos en el nostre devenir. No és casualitat la presència d'esportistes, de gent del món de la cultura en molt diverses vessants artístiques, o de la solidaritat, a través de col·lectius, plataformes o l'exemple individual, com el d'Aina Maria Vadell. Per aquests premiats, que volen representar el millor de Mallorca en aquest any 2008, per ells i el que signifiquen sempre val la pena una Diada.

La capacitat del PP de canviar la cara davant el mal temps no deixa de sorprendre, a propis i a extranys. Ara es desperten amb un clam contra la corrupció, i demanen mesures, bàsicament per investigar els altres... Però senyora Estaràs, arriba amb quatre anys de retard.

El moment d'aturar l'espiral de corrupció no és ara, quan el desastre està fet, el malbaratament dels diners públics ja no té remei, i encara menys remei té la imatge que el PP de Jaume Matas ha deixat, escampant desconfiança entre els ciutadans.

M'indigna aquest burd intent del PP de tornar a fer creure que "tots són iguals". Ni d'aprop fer-hi, no s'inventin conspiracions, les coses podrien haver anat d'una altra manera amb un poquet més de control, amb una filosofia de fer política diferent... o que esperaven del "sin complejos" que anaven predicant fa un parell d'anys.

Ara és el temps dels "complejos", convé que tots tenguem complexes a l'hora de gestionar els doblers públics, i convé que comencin a canviar de filosofia aquells que ara es troben amb els efectes del seu "sin complejos", comencin aviat enlloc de voler embullar els altres, o seran com aquell ascensor del Palma Arena, que sembla dissenyat per fer la segona part de "La Cabina". Seran con l'ascensor perque aquesta política els durà al mateix lloc: enlloc.

 

 

Una de les primeres bones notícies polítiques que he llegit aquests dies, que quasi estam de retorn "oficial" de l'activitat política (si és que mai s'atura...), és la notícia que el Departament de Hisenda i Innovació del Consell de Mallorca ha posat en marxa els primers pressuposts participatius.

 

D'acord que dit així sembla que obrim un procés molt gran, però clar, passa a passa. Que algú em corregeixi si m'equivoc, però em sembla que és el primer cop que sent a parlar d'uns pressuposts "Participatius" en un àmbit supramunicipal, a les Illes segur, i crec que al nostre entorn més inmediat també deu ser així. La idea consisteix en donar facilitats als ciutadans per fer-nos arribar les seves opinions sobre com s'hauria de gastar el pressupost del Consell. D'acord que és un inici senzill, però la veritat és que estam parlant de la primera experiència. Per participar basta que aneu a la WEB DEL CONSELL, i allà un banner ben gros vos durà al qüestionari directament. Provau-ho i me comentau que vos sembla aquesta primera passa d'un camí que, estic segur, arribarà molt lluny.

Possiblement l'estiu de 2008, especialment el mes d'agost, serà recordat per dos grans aconteixements que ens han impactat a tots, en major o menor mesura. En primer lloc per la catàstrofe aèria del 20-A. Un Sant Bernat tràgic.

Tragèdia. 

Ens costarà anys superar l'impacte de l'accident de l'avió de Spanair, no tenc paraules per descriure la impressió el mateix dia de la notícia, supòs que com molts altres quedarem davant el televisor astorats, talment aquell fatídic 11-S o el 11-M.Tenc la sensació que aquests tipus de catàstrofes mouen una gran onada d'estupefacció i de solidaritat, possiblement una solidaritat fruit de la identificació amb les víctimes.

Per sort o per desgràcia quan més propera la desgràcia més fàcilment ens ficam en la pell de les víctimes, major és l'empatia.No és sempre així, quan més llunyana és la catàstrofe més difícil resulta sentir-se corprès per la desgràcia aliena, a pesar que a l'aldea global tot és proper, inmediat, com si passàs a la vora.En tot cas, estic content que no s'hagi caigut en el parany d'utilitzar les víctimes d'aquest terrible accident per fer demagògia, tot i que algun intent si que hi ha hagut.Des d’aquí la meva solidaritat amb les famílies desfetes per un desastre que ens costarà oblidar a tots. 

Olímpics. 

Les Olimpíades han estat el segon tema de l'agost, i les "medalles mallorquines" sens dubte han contribuït a que tots els que ens sentim aquesta terra ens haguem considerat una mica més partíceps dels bons resultats del conjunt dels atletes olímpics espanyols, no debades no hi havia hagut tantes medalles d'or d'ençà el 1992.Des del Consell hem pensat (i molt particularment la presidenta) que aquest paper històric dels esportistes mallorquins, siguin de plata o d'or, s'ha de reconèixer, i així ho farem en el marc de la propera Diada de Mallorca.Tot i així, per mi és motiu de reflexió el comentari que vaig sentir a un conegut, que deia que tant Llaneras com Nadal si bé efectivament són mallorquins, en el moment que vàren començar a destacar varen prendre cap a Barcelona. Certament, motiu de reflexió sí que ho és, de ser realment així. 

Corrupció. 

Volia evitar parlar de Turisme Jove, però llegesc als diaris del 30 d'agost que els familiars d'un dels imputats en el cas ha agredit als periodistes que cubrien la notícia. Resulta lamentable, i recorda altres agressions que es feren a periodistes que cobrien altres casos de corrupció durant la legislatura passada. Vull expressar aquí el meu suport als soferts informadors, que pateixen l'agressivitat dels mancats de raó i sobrats de prepotència, una prepotència que segurament va induïr a més d'un a propassar-se en la seva gestió, confonent el benefici personal amb el que hauria de ser una gestió en favor dels interessos generals.Record agressions semblants en els casos "cintes" de Santa Margalida i "cavallistes" a Ses Salines, de la qual en una segona ocasió en vaig ser tristament protagonista. Hi ha gent que hauria d'entendre que els Fiscals actuen perque hi ha alguna cosa a investigar, i no cercar culpables i enemics, sinó fer examen de consciència i si troben que tenen raó esperar a que el temps posi a cadascú al seu lloc.

La violència, i més en aquests casos, l'únic que ens fa pensar és que no hi ha raons amb força, i per tant cerquen tenir la raó a la força. PEr sort aquests temps funestos ja han passat... Lamentable el paper del portaveu del PP, Simarro com a digne successor del defenestrat Ramis, surt a fer rodes de premsa per crear cortines de fum, amollar el ventilador, i vendre allò tan típic del PP del "tots som iguals". Idò no, l'actitud correcta foren les disculpes de les setmanes anteriors, no un contraatac que vist el que hem vist fins ara els rebotarà com un boomerang. 

Fí d’agost. 

Acab els meus dies de relax, intermitents, a la Colònia de Sant Jordi, recentment arribat de sentir un magnífic concert de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, al Teatre Principal. Magnífic programa, del qual destacaria la Suite Simfònica MAllorca de Baltasar Samper, interpretada molt encertadament per uns músics molt joves de totes les terres de parla catalana, i sota la batuta de Salvador Brotons.

Arrib a la Colònia de Sant Jordi, lloc d'estiueig de personatges de tot color i condició (de tot!), i aniré a dormir sentint de lluny la musiqueta estiuenca dels "madrilenyos" que celebren la fi de l'estiu a la platja, a un xibiu. Esper que almenys la deixin neta. La setmana que ve noltros seguirem aquí.

Aquestes darreres setmanes s'ha fet efectiu el pacte entre PP-cDM i UM a Muro, avui n'hem hagut de prendre posició en roda de premsa, hem manifestat el suport dels socialistes de Mallorca als companys de Muro, de la Coalició PSOE-Entesa per Muro, com no podia ser d'altra manera. Els amics Pere Amengual i Ramon Quetgles han hagut de patir la deslleialtat d'un pacte en el que molts de murers i mureres tenien dipositades esperances de "canvi", després de molts anys de "lo mateix".

Idò "lo mateix de sempre" torna a Muro, un pacte entre PP-CDM i UM, del qual em diuen que les bases dels nacionalistes no n'estan massa satisfets. Desconec el que deuen pensar les bases del PP-CDM, però coneguent l'historial d'enfrontaments entre UM i CDM, i el fet que el candidat del PP.-CDM fa poques setmanes oferís una moció de censura al PSOE-Entesa fa pensar que és un pacte que té poc futur. El temps ho dirà. De moment el Golf, la privatització de l'aigua i l'urbanisme semblen ser punts de contacte entre les dues formacions conservadores.

Era inevitable que un representant de la premsa (una, crec que era) demanàs si el pacte de Muro afectaria altres institucions. Hem estat contundents: no. El cas de Muro és diferent de qualsevol altra sitaució anivell municipal i evidentment no es pareix en res al que pot passar a nivell insular o autonòmic.
No crec que darrera el pacte municipal a Muro entre UM i PP-CDM hi hagi una estratègia d'UM a nivell insular, a pesar de l'antecedent de Búger. En canvi sí que crec que hi ha una estratègia del PP, com deiem en anteriors escrits, el PP ha renunciat a la seva aspiració d'obtenir majoria absoluta, desconfia de les seves possibilitats futures, i sap que la única forma d'assolir poder és pactant amb UM, almenys en aquests moments. Supòs que han pensat en la situació del 2011, però que respecte a les relacions PP-UM condueixen a un escenari contradictori i difícil.

Per una banda si el PP manté bones relacions amb UM té una porta oberta als pactes futurs, a pesar dels antecedents de pactes PP-UM força negatius, basta recordar Calvià, a on el PP segueix alimentant políticament al trànsfuga Thomàs, Andratx, Sóller... per no parlar del Consell i "l'aire fresc" de Rosa Estaràs, corrent gelada dirigida directament contra Maria Antònia Munar. Bones relacions que tant dins el PP ocm dins UM tenen detractors.

Per altra banda el cert és que si per, circumstàncies de la política, UM no assolís el mínim per entrar al Parlament i/o al Consell el principal beneficiat seria el PP. Però clar, apuntar cap aquí significaria pel PP fer una feina agressiva de captació de votants d'UM que xocaria frontalment amb l'intent de mantenir bones relacions.
Poden prendre cap a qualsevol banda, al passat Congrés del PP semblava decidir-se quina de les dues estratègies, però vist l'ajustat del resultat, qui sap cap a on pot prendre el PP en el futur. Serà qüestió d'estar atents, i no dexar de fer feina.

Dos gestos semblen indicar que el PP comença a renunciar a la seva aspiració de majoria absoluta. Per un costat la mateixa Rosa Estaràs que fa un any demanava "aire fresc" al Consell i renegava de tota la gestió "munariana" ara es desfà en elogis a UM, igual que Jaume Font, qui en la mateixa línia s'auto-alaba el pacte PP-UM, ja no recorden l'inici de legislatura, quan el principal tema d'oposició era l'atac constant a UM... Que hi ha darrera això?

 

Jo diria que és un símptoma més de feblesa del PP, d'una feblesa que electoralment no pdorem comprovar fins l'any que ve, però que si és evident a nivell de lideratge. Un partit que duu una dècada predicant la majoria absoluta a totes les institucions que només Cañellas va obtenir el 1991, i que no han tengut des de llavors a Mallorca, encara embullat en bregues internes i un enfiloll de casos de corrupció o pressumpta corrupció (des dels cavallistes o Andratx, fins al cas De Santos o Bitel 2)... I encara en veurem més de cops de timó cap a un costat i cap a l'altre, no ho dubteu.

Ahir, l’Assemblea de Batles i Batlesses de Mallorca, va donar el seu vistiplau a la proposta del Consell de Mallorca per a la creació d’una Agència de Protecció de la Legalitat Urbanística i Territorial de Mallorca. La consellera executiva de Territori, Maria Lluïsa Dubón, ha marcat una fita històrica, una idea, una demanda, una inquietud que ve des dels temps en què l’enyorat company Francesc Quetglas presidia la Comissió Insular d’Urbanisme.

 

L’urbanisme és una de les competències més potents dels nostres ajuntaments, és una obvietat, però al mateix temps sol ser una constant font de maldecaps pels batles i regidors. Massa sovint els interessos particulars no s’avenen bé amb les normes urbanístiques, i també massa sovint els ajuntaments es troben amb dificultats de tot tipus a l’hora d’aplicar la disciplina urbanística.

Per aquest motiu sorgí en el seu moment la idea de què el Consell de Mallorca, supervisàs la disciplina urbanística, s’ha parlat de Síndic del Territori, de Consorci i finalment avui hem aprovat una Agència, segons proposta del Consell, amb la participació dels ajuntaments.

“És un debat dins sa societat” i “aquest òrgan es desenvoluparà, esperam, des de la col·laboració, cooperació, confiança”, ha dit el batle de Selva en nom dels batles del PP (aproximadament).

 “Aquesta eina...en els seus objectius i amb les ajudes que posa sobre la taula és extremadament positiva pels ajuntaments” i “com més prest la tenguem aprovada, millor”, ha afegit en Joan Ferrà, batle de Puigpunyent.

En definitiva, un èxit, un model de procés, de gestió política feta des del diàleg institucional, entre ajuntaments i Consell, i alhora entre partits polítics.

Crec que hem fet una gran passa endavant en la protecció del nostre territori, una passa històrica, com han dit molts dels batles que han intervingut.

I jo, que voleu que vos digui? Per molt que diguin els ecologistes... com diu la cançó, trob que "no es lo mismo".

 

El 14 de juliol és una d'aquestes dates que sempre em conviden a pensar, en part degut a una certa "francofília" (de França, no vos pensassiu...), el cert és que els veïns del nord tenen una història, unes institucions, un país... alguna cosa que me'ls fa simpàtics i interessants. Per altra banda em produeix una certa enveja que la diada que conmemoren, el 14 de juliol, a pesar de ser un fet d'armes (la presa de La Bastilla pels parisencs el 1789) recorda la Revolució Francesa, és a dir, la fí de l'absolutisme, la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà... els inicis de l'era contemporània, la fí de les velles estructures, l'inici d'un món nou, del qual en som hereus.

 

Convida a reflexionar que un fet "popular" com la presa de la Bastilla es celebri amb una desfilada militar, però bé... en els darrers anys més que demostracions de força aquestes desfilades es centren en al part més festiva, i en destacar la participació dels exèrcits en missions humanitàries. La República Francesa no ha estat menys. A més el President Sarkozy ha pogut centrar en aquest dia tan senyalat dos fets que ens demostren el seu sentit de la oportunitat mediàtica i política, per una banda ha lliurat a Ingrid Betancourt la Legió d'Honor, la condecoració instaurada per Napoleó i que segueix essent la màxima distinció que la República Francesa atorga. Però per altra banda ha convocat una cimera de la Mediterrània i ha aconseguit reunir a líders dels principals estats des d'Espanya fins a Egipte. Sens dubte una bona manera d'omplir de contingut la "festa nacional". Curiosament a Espanya estam de celebració que fa 200 anys es va revoltar tot el país contra els exèrcits francesos, certament enviats per Napoleó, però també amb unes idees més avançades que els Borbons Carles IV o Ferràn VII, per mi el motiu de celebració seria més bé que tenir els dos esmentats ben lluny va permetre la redacció de la primera Constitució de la història espanyola i va introduïr al país les idees de la Revolució, en definitiva, que les idees que es celebren el 14 de juliol acabaren impregnant també el sud dels Pirineus.

Hem tornat del 37è Congrés Federal del Partit Socialista amb les "piles carregades", sol passar en una gran concentració d'aquest tipus, una concentració de persones en torn a unes idees, en el marc d'un debat ideològic, un espai en el que el que defenses pren la forma de la direcció que s'elegeix.

Ja comentava, escrivint des del mateix Congrés, les sensacions que em produia el primer dia d'estada allà. Avui, després de la cloenda, d'haver retornat i reflexionat una mica en torn al que ha succeït me qued amb algunes impressions:

- l'alegria de veure a Francina Armengol novament asseguda entre les dones i els homes que han de dirigir els destins d'una organització tan important com el PSOE. Estar a la direcció del PSOE significa molt, no és només asseure's a la mateixa taula que el President del Govern, és també sentir el pes d'una història més que centenària, fonamental en els avenços democràtics que ha viscut Espanya al llarg del segle XX, viure en primera línia els avenços que s'impulsen en el XXI.

- per altra banda, la satisfacció del deure complit, de comprovar com la nau segueix un rumb que ara es visualitza amb més claredat, tant pel que fa a les idees com a les persones. La renovació veritable, concretada en persones, prenent forma en una generació nova de companyes i companys, s'ha vist al PSOE. Es veu en Leire Pajín, però també en les figures de Carme Chacón, de María González, de Pilar Alegría, d'Eduardo Madina, Antonio Hernando, Soledad Cabezón o Maria del Mar Moreno, i, com no, Francina Armengol. En podeu llegir algunes dades aquí.

A diferència d'altres Congressos d'aquest cap de setmana, la renovació de veritat l'ha pilotada el propi Zapatero, que prepara el socialisme pels propers anys. En les persones i en el camp de les idees.

Sobre les idees em qued amb l'article de Juan Antonio Blay que llegesc al Diario de Mallorca, i que reproduesc perque crec que val la pena:

Izquierda, ¡ar!
           

El líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, logró hace años que se le atribuyera la especie de poseer un control milimétrico sobre los tiempos políticos y, en consecuencia, aprovechar el valor añadido que tal cualidad comporta. Desde su llegada al poder en el PSOE en el año 2000 esta habilidad ha sido uno de los méritos que han adornado su trayectoria política, según la impresión más ampliamente difundida y contrastada en no pocos momentos de su fulgurante carrera. En función de este axioma, que de momento no ha sido refutado, todos sus actos y decisiones son producto de una reflexión que persigue unos objetivos concretos, cuya visibilidad no tiene por qué ser diáfana; ni siquiera al alcance de una comprensión inmediata. A partir del momento en que Zapatero se convirtió en ZP esta peculiaridad de su personalidad política la ha estado aplicando como presidente del Gobierno, lo cual ha generado grandes expectativas entre la ciudadanía y profusas repercusiones mediáticas, cosas que le producen honda satisfacción que apenas comparte con unos pocos. Ejemplos los hay a mansalva, desde el aparcamiento de personas que indefectiblemente le ayudaron a subir al carro del poder hasta los golpes de efecto en los nombramientos en el Ejecutivo y aledaños, calificados como "exóticos" por alguien conocedor de su "modus operandi".
Ahora bien, en el contexto del partido las actuaciones de Zapatero han sido hasta este momento bastante comedidas pese al "cambio tranquilo" con el que ganó el celebrado XXXV congreso federal. Hasta ahora. En el congreso que se clausura hoy la cosa ha cambiado. Los cambios aplicados han sido profundos y su trascendencia se verán a medio y largo plazo. Zapatero ha roto de un plumazo varios hábitos consuetudinarios instalados en la tradición más inmediata del partido. Por ejemplo, las cuotas territoriales y los pactos con los "barones" territoriales; a partir de ahora el mensaje y la práctica es sencilla: ya no hay nada de eso. El concepto de ejecutiva nacido en este cónclave socialista nada tiene que ver con otros anteriores: se asemeja más a un consejo de administración operativo, al que se le deben exigir resultados, que a un reparto interno de poder. Además, su nueva estructura, más operativa, y no pocos de sus nombres aportan una indicación de por dónde va a ir el futuro del PSOE. Más que un aviso a navegantes es una carta de navegación propiamente dicha. Una renovación completa de las estructuras internas. Y cuenta para ello con el 98,53% de respaldo.
En cuanto a los contenidos, Zapatero ha impulsado una profundización del contenido social de las ideas del PSOE, todas de carácter progresista. Era lo que pedían las bases y lo que deseaba el propio Zapatero: más izquierda, especialmente en la línea marcada en los últimos años respecto a los derechos de las personas, la visión republicana de la sociedad moderna. El líder del PSOE se ha convertido en estos últimos años en un referente imprescindible para la izquierda europea, no solo por estar en el poder sino sobre todo por sus políticas sociales. Pues bien, como dijo el pasado viernes, los cambios no se van a parar. En esa línea el congreso socialista ha decidido trasladar a la sociedad propuestas evidentemente progresistas que con toda seguridad se trasferirán a la acción del Gobierno. Al mismo tiempo, se emite un mensaje progresista al resto de partidos socialistas, principalmente en Europa. En cualquier caso, es una propuesta de izquierdas con sello personal para una sociedad que evoluciona a marchas forzadas. Habrá que comprobar si se trata de un paso más de su famoso control de los tiempos políticos y si le reporta réditos positivos como hasta ahora.

Aquest cap de setmana el passam a Madrid, assistint al 37 Congrés Federal del PSOE. Particip com a Observador, el que significa que tenc més temps per estar pels passadissos, per l'inmens i activissim hall. L'ambient que es respira és d'una absoluta tranquil.litat, és un ambient relaxat, no tant al si de les Comissions, a on es debaten els temes d'actualitat: economia, globalització, nous drets i llibertats, laïcisme... Els drets i llibertats precisament foren reivindicats ahir per Zapatero com a part fonamental de la gestió feta des del 2004. També va dir que havia de ser un Congrés de cel.lebració, i ho és, almenys per l'alegria que s'hi respira. Tan diferent de l'altre Congrés Federal al que he assistit, va ser el del 2000, hi havia 4 candidats i va guanyar el més nou, Zapatero, evidentment va ser més emocionant i a més marcà l'inici de la "remontada" que precisament avui podem cel.lebrar. Es també un dia per retrobar-se amb els vells companys de Joventuts als que hem perdut la pista, ara són batles, diputats, una jove generació de socialistes que reclamam el nostre paper, i que Zapatero té molt en compte. Falten minuts perquè és proclami novament a Zapatero Secretari General, es sent l'emoció dels presents, és la forÇa del canvi que és visualitza avui i aquí, entre d'altres amb Leire Pajín.

El dramatisme exagerat, la demagògia i el nacionalisme ranci a que ens tenen acostumats alguns mitjans de comunicació que viuen al marge de la realitat i inmersos en el seu propi "mundo", no deixa de sorprendre en la seva deriva, com a restes d'un naufragi d'un projecte polític fracassat que intenta sobreviure a base de crear falses alarmes socials, i de cercar notícies on no n'hi ha.

 

Com en aquella Espanya del segle XIX, o del segle XX però ancorat a l'Imperio desaparegut, divideixen el país en bons i mals espanyols. El titular d'avui en teoria, per "ells" (els bons), té un tò alarmant: "Las enmiendas del PSOE apoyan las tesis nacionalistas a favor de las lenguas cooficiales". Oh! Es romp Espanya (deu ser la vegada que fa mil).

Llegim: "En las bases del PSOE, y no sólo por parte de las federaciones socialistas pertenecientes a comunidades autònomas bilingües,..." Almenys tenen un mínim de comprensió cap als "indígenes" que tenen "cooficialitat" constitucional...

Però seguirem llegint:"...se apuesta abiertamente (sic, supòs que si almenys fos "arteramente" o "disimuladamente", però no els mals espanyols ja no se n'amaguen)... para fomentar 'una diversidad territorial, cultural y lingüística que es patrimonio de todos los españoles'... como se apunta en una enmienda de sustición presentada... ¡por Jaén!" Les admiracions i els tres punts són posat pel propi mitjà (anava a dir de comunicació, però...). Sembla ser que l'esmentat mitjà considera especialment pecaminós que un andaluz de Jaén tengui consideració per la diversitat cultural i lingüísitica d'Espanya, en aquest "mundo" on habiten ells sembla ser que "fomentar la diversidad", com diu l'esmena dels companys del PSOE de Jaén, és sinònim de "destruir España".

El que per jo i per milers d'espanyols hauria de ser bona notícia, que des d'Andalusia es digui que la "diversidad territorial, cultural y lingüística que es patrimonio de todos los españoles", per determinats habitants d'un cert "mundo" és motiu d'enfrontament irreconciliable entre espanyols.

Per aquesta gent dir que "garantizar la convivencia también es respetar las distintas culturas y lenguas que existen en España" (una esmena del Partit Socialista del País Valencià), és motiu de titular, de notícia, d'escàndol...

Quina llàstima haver de veure gent tan ancorada en una visió tan antiga d'Espanya, quina llàstima que no siguin capaços d'entendre l'Espanya moderna, plural i europea que existeix en realitat, quina llàstima que es dediquin a promoure l'enfrontament enlloc del diàleg i l'enteniment. Quina llàstima que encara hi hagi fent amb una visió tan pròpia de temps passats.

Un fantasma recorr Europa, és el fantasma de l'europessimisme. O aquesta és la impressió que em deixa la visita oficial que estam fent aquests dies a diferents organismes de la Unió Europea, com la Comissió, el Comitè de les regions o el Parlament. El referèndum a Irlanda ha estat un cop que s'ha sentit fort a tots els nivells. L'eurodiputat Carnero ens deia que Europa té una mala salut de ferro. Ha estat el més optimista, funcionaris de distint nivell a ponències ben diferents han expressat molt clarament el seu pessimisme. El Parlament treballa ara en els símbols de la Unió, en la identificació dels ciutadans amb Europa, per ventura una forma de lograr més identificació dels ciutadans amb la Unió, el resultat irlandès seria una prova d'aquest desconeixement. Però fins i tot per donar reconeixement formal als símbols de la UE hi ha grups del propi parlament que s'hi oposen. És hora de reaccionar per ventura, l'any que ve hi ha eleccions europees, una onada d'euroesceptimisme que pot fer baixar molt la participació. Serà afegir al banyat. L'eurodiputat Cercas ens animava a lluitar pel model europeu, per un procés que ha duut el període més llarg de pau en la història d'Europa. Això és el que representa Europa. I per aquesta idea val la pena seguir lluitant.

Avui fa anys era jornada electoral, el 13 de juny de 1999 els electors van possibilitar el primer Pacte de Progrés al Govern de les Illes Balears. Nou anys després torna a haver-hi un pacte, que funciona prou diferent, per una banda perque crec que tots els que hi foren i que hi tornen a ser aprengueren qualque cosa d'aquella experiència històrica, però també perque els partits que formam el Pacte, dit ara de centre-esquerra, també hem canviat.

 

El 1999 Andreu Crespí era Secretari General d'un PSIB-PSOE encara ferit per la marxa de González, les primàries, Borrell, i amb Joaquín Almunia de Secretari General. El PP estava dividit com ara, però tenia al "Gran germà" Aznar fent i desfent, escrivint i borrant línies al seu "quadernet blau". Ara el "gran germà" ni és tan gran ni té capacitat de fer i desfer. El Bloc no existia com a tal, hi havia un PSM fort tot i que havia retrocedit en resultat electoral respecte al 1995, i una coalició EU-Els Verds, que treia un bon resultat i entrava al govern per primera vegada.

I hi havia una Unió Mallorquina, dirigida amb mà de ferro per Maria Antònia Munar, que donava la "puntilla" al PP, consumava la "venjança" que s'havia començat a gestar el 1994, que havia tengut el seu precedent en el Pacte de Progrés del Consell de Mallorca el 1995. Avui Unió Mallorquina ha viscut el difícil moment de substituir un lideratge incontestat i ha passat per un Congrés que si bé va acabar amb un cert consens sembla haver deixat aspectes sense tancar, el resultat és un partit molt diferent de la UM que coneixim fins ara.

Un pacte similar, i alhora molt diferent...