Res Publica segons Cosme Bonet

...però el PP darrerament dona molt de que parlar, entre els enfrontaments al PP balear (cas Ramis-Salom), els enfrontaments al PP estatal i la defenestració del més centrista dels líders del PP, en Ruiz Gallardón... la imputació avui mateix d'un alt càrrec del govern de la triomfadora Esperança Aguirre. No ens ha d'extranyar la desorientació del PP a tots els nivells, per exemple: el PP també ha emprat dos trànsfugues per fer-se amb una batlia. O també recentment a Mallorca després d'un mes de presionar per paréixer més proteccionistes rompen l'acord fonamentant-se en diversos arguments que no repetiré, però al dia següent d no votar a favor de la Norma Territorial Cautelar al Consell el portaveu del PP, Jaume Font, es fotografia amb el batle d'Escorca per defensar la construcció d'una urbanització de blocs de pisos a les muntanyes de Lluc. Aquest és l'esperit "proteccionista" del PP d'Estaràs i Font? La veritat que no sembla molt diferent del model andritxol d'Hidalgo, si em permeten la comparança.

Com deia...

no sé si val la pena fer més llenya de les divisions internes del PP i de la seva desorientació general. Desvirtuen el debat ideològic que hauria de produïr-se durant la campanya electoral. Però clar, fins i tot en aquest aspecte el PP sembla desorientat, després d'una legislatura de basar l'oposició en rompre el consens anti-terrorista, recolzar-se en l'Església més conservadora i antiquada per oposar-se a la política social del Govern, i emprar l'AVT d'Alcaraz per mobilitzar els ciutadans i crear un clima de crispació certament artificial... ara renuncien als seus aliats tant de l'Església com de l'AVT per aferrar-se a un discurs sobre l'economia en el qual també han perdut el seu referent amb major credibilitat, Rodrigo Rato, allunyat sembla que definitivament de la política per motius que desconec. En fí, tot plegat un panorama que a mi em recorda l'etapa de desorientació que també visquerem els socialistes entre el 1996 i el 2000, similituds n'hi ha. Però ja les comentarem un altre dia.

És una mala notícia per a la democràcia tenir a l'oposició un partit tan perdut com el PP, un partit desorientat, atrapat en la seva pròpia dinàmica extremista, un partit que cap al final de la legislatura, esgotats els arguments de la conspiració de l'11-M, i esgotades les energies darrera les dèries d'Alcaraz i companyia, s'han de recolzar en una part (insistesc: una part) de l'esglèsia catòlica espanyola, la part que ja ha oblidat el cardenal Tarancón i que és més bé hereua d'aquell cardenal Segura per qui fins i tot Franco era massa modern... en definitiva un PP que no ofereix cap plantejament de futur al país, i que ens deixa amb ben poques il·lusions. ¿Algú s'ha quedat amb alguna proposta en positiu de Rajoy? Algú recorda una proposta del PP que repercuteixi en el benestar dels ciutadans? Algú veu en aquest PP actual la capacitat de lideratge que necessitarà Espanya en els propers anys?

 

 

A tot plegat sumau-li, aquí a les Illes, un PP sense líder, suposam que ficat en una baralla interna silenciosa, tapada... però que de tant en tant guaita, a pesar de l'omertà que han aconseguit a la premsa, callats mentre a dos mesos de les eleccions encara no sabem qui seran els candidats al Congrés i el Senat per part del partit que presumeix de tenir un 46 % i pico del vot a les Illes Balears. Símptoma de desorientació? A pesar de tot sabem de la seva històrica fortalesa a les nostres Illes. Sabem que reaccionaran... o no... perque a Madrid no hi ha lideratge, i si a Balears tampoc...

No està bé que ho digui jo però és que a hores d'ara els únics que anam amb els deures fets som els socialistes, amb menys problemes i històries de les que voldrien els adversaris. Avui mateix hem elegit els candidats al Senat, tant en Xavier Ramis (portaveu del PSIB-PSOE a Inca) com Mª Francisca Servera (tinent de batle socialista a Artà) representen una fornada de nou socialisme, arrelat a la terra, de vocació i formació municipalista, capaç de connectar amb un projecte de país que entre tots estam fent cada dia. Que voleu, he començat el 2008 optimista, amb la sensació que el país va pel bon camí i que les dificultats (que hi seran) les superarem (les estam superant) amb feina i bona voluntat, per això estam on estam.

Molts d'anys a tothom!

Algú em deia l'altre dia, tot sarcàstic, que existeix una conjunció astral que hem d'aprofitar: el PP s'ha tornat proteccionista! És cert, o això semblaria si seguim la trajectoria dels diferents portaveus del PP aquestes darreres setmanes. D'haver protagonitzat una legislatura a on s'ha impulsat com poques vegades abans la construcció, ara resulta que qualsevol proposta del govern de centre-esquerra queda curta per als "conversos" al proteccionisme medi-ambiental.

 

És cert que el PP fa un any ja va intentar ocultar la seva actuació a Andratx treient el tema de Cala Blanca i voelnt ésser més "papista que el Papa", cosa que va molestar especialment al PSM crec recordar. Ara algú ens recorda que si Cala Blanca necessita protegis i desclassificar és justament perque un Ajuntament governat pel PP va aprovar la urbanització de l'ara tan emblemàtic paratge.
Crec que tot plegat podria respondre a un "estratègic" o "tàctic" viratge del PP a un suposat centre, pot ser, o per ventura un "sentiment de culpabilitat", veurem com es defineixen quan comencem a parlar d'eliminat ARTs del Pla Territorial de Mallorca, i haguem de parlar de la seva actuació en el cas d'Es Crever, per exemple.
També resulta sorprenent (anam de sorpresa en sorpresa) que es tanquin en alguns urbanitzables però per contra no contestin a les preguntes que ja se'ls estan fent al PP des de la societat mallorquina: que pensa el PP d'Es Guix a EScorca, o del Golf de Son Bosc a Muro, o de Ses Fontanelles? De moment la resposta de la gent d'EStaràs és el silenci o el canviar de tema. Com sempre sol succeïr, el temps posarà tothom al seu lloc. Llavors en tornarem a parlar.

La pre-campanya comença amb els anuncis increíbles (per no creíbles) del PP. Si l'altre dia anunciaven la deasparició del pagament de l'IRPF a determinades persones, ara Mariano Rajoy ofereix "consens" a l'oposició, a una futurible oposició que ell suposa que seran uns altres... que ha de fer!

Com dirien en castellà i Mariano ens entendria: "a buenas horas mangas verdes". Novament ens sorprèn el PP amb els seus canvis de careta, i aquell que ha estat la imatge de la destrucció de tots els consensos, ara vol consens.

Quin consens, Mariano? El que tu has oferit al govern en matèria anti-terrorista? O el consens en matèria de política internacional? Per ventura el consens a l'hora d'afrontar el canvi climàtic?

Mariano Rajoy, faltat de credibilitat en tants de camps, entra a la pre-campanya en el camp que menys credibilitat té: el de la manca de consensos. Per molt que ara es vulgui vestir la pell de l'anyell ens ha demostrat sobradament que no és un xotet, sinó el llop. Certament no és el llop més ferotge del seu entorn. De tant d'oferir consensos i no complir-los en Mariano Rajoy acabarà reproduïnt la faula de "Pere i el llop", però en aquest cas no farà de llop sinó de Pere, i quan demani consensos de veres cap el creurem de tantes vegades que ens han enganat. Ja ho he dit en alguna ocasió, arriba a cansar oferir la mà a una oposició que enlloc d'agafar-la, la mossega. I no cal anar a Madrid.

És fàcil dir ara "havia de passar", "ho véiem venir", "tard o d'hora"... l'abús de la telebasura ja té víctimes.

El cas, per qui no el conegui, és el d'una dona que va ser enganada perque assistís a un programa dels anomenats "telebasura", a on es posen davant les càmeres qüestions familiars, personals, que en teoria s'han de resoldre davant el públic... un dels assitents planteja el tema i la producció del programa duu a l'altre enganat.

L'enganada era Svetlana, qui pensava anar a parlar de qüestions laborals (crec) i va trobar-se amb el seu maltractador demanant-li per casar-se. La situació és abominable.

Svetlana davant aquesta situació va rebutjar al maltractador,... 4 dies després ell l'assassinava. No sé si podem parlar de causa-efecte, en tot cas cal fer-s'ho mirar. Quina gent duen a aquests programes? Ningú va pensar que podia passar? Sobretot si és cert, com ja he sentit comentar, que no és el primer cas.

La televisió, per principis, ha de informarmar, entretenir i educar. La dictadura del mercat ha fet que la telebasura i els programes dits "rosa" ocupin les hores de més audiències condemnats horaris tan sensibles com els horabaixes quan els nins i nines ja han sortit d'escola amb shows que cerquen el titular fàcil, barato, el programa de plató fet amb dos duros i 0 contingut.

Les televisions han anat massa enllà en el tractament "basuril" de la programació, molta gent ho diu. Cal que plantegem el debat sobre si per llei s'hauria d'obligar a uns continguts educatius, no vull dir moralitzants, però éticament responsables.

Fa temps es va sentir a parlar de codis deontològics... paper banyat pel que veim. Ara la "telebasura" ja té víctimes.

El mateix dia que Svetlana tristament ocupa la nostra atenció també perdem a un mestre com era Fernando Fernán Gómez, la seva cara, ens recorda un altre tipus de pel·lícules, de televisió. Quin contrast, quin dia més trist en tots els aspectes.

Aquest bloc avui parla de curiositats, és fruit de l'afició a la història i de la casualitat d'haver vist un trocet d'un programa de TV del tot recomanable: TeleMonegal. Qui no conegui el programa de Ferràn Monegal (imperdonable!) ha de sebre que aquest veterà periodista dedica el mateix a fer una crítica, dura, irònica, divertida... de la programació televisiva en general. Ves per on que aquesta mateixa setmana veig que ha donat un espai de participació al públic, en el qual un anònim televident fa referència a un programa o a part d'un programa televisiu que crida l'atenció. El cas que vaig veure crida l'atenció, certament, per l'absurd enfocament que feu una televisió privada d'àmbit estatal d'una notícia.

La notícia en concret es referia a un debat sorgit a Geòrgia, una república ex-soviètica del Càucas, sobre la possible restauració de la monarquia en la figura del darrer descendent de la dinastia dels Bagrationi. Qui tengui coneixement de història, o hagi llegit "Guerra i Pau" de Lev Tolstoi, no li resultarà desconegut el nom Bagration, ja que Pyotr Bagration fou un destacat general rus d'aquella época, destacat protagonista de les guerres napoleòniques, morí a la batalla de Borodino el 1812.

Geòrgia és un antiquíssim principat de història apassionant, i els Bagrationi una dinastia que es remunta al segle IX, la qual té el seu darrer representant en la persona de Jorge de Bagratión, resident a Espanya, pel que sembla un aristòcrata a l'antiga, que en la seva joventut fou pilot de carreres. Ves per on! Aquí volia arribar. Mirau si hi ha tema a comentar sobre els Bagration, sobre Geòrgia, sobre la situació actual de Geòrgia... Idò la única pregunta que li fan durant el reportatge al senyor Bagration és... què pensa sobre Fernando Alonso! I si guanyaria el mundial de Fórmula 1!

 

Avui, a la fí, s'ha aprovat la Llei de Memòria Històrica, sens dubte un avanç important en la rehabiltiació dels "vençuts". Hi haurà que trobarà que s'ha quedat curta, i d'altres que trobaran que "han fet llarg".... qui ha fet llarg realment ha estat el Papa Benet de 498 "víctimes" religioses de la Guerra Civil. Esper que la llei de la Memòria Històrica sigui la primera passa de la "beatificació laica", permeteu-me el joc de paraules, de molts de milers víctimes no només de la irracionalitat de la Guerra sinó també, i aquesta és la diferència fonamental, d'una molt premeditada i sanguinària repressió.

No perque estem acostumats als canvis de "careta" del PP ens deixen de sorprendre, com avui mateix al Ple del Consell, hem assistit una vegada més al canvi d'opinió del PP, que ara considera mal fet tot allò que va votar a favor durant 4 anys... a algun conseller insular popular se li ha escapat el comentari "es que abans estàvem en pacte"... clar, aquesta és l'explicació: quan s'hi juguen el poder tot val. És a dir, pel PP quan estaven al govern del Consell amb UM les ara famoses subvencions no eren un problema, ara són "casus belli", i això que el Consell presidit per Armengol ha iniciat un canvi importantíssim en el funcionament del sistema de subvencions actual. Un canvi que segueix les recomanacions de la Sindicatura de Comptes. El PP està mal informat, o mal informa als ciutadans, perque si llegeix l'informe de la Sindicatura de Comptes comprovarà com els informes que adverteixen sobre el mal ús de les subvencions... també es refereixen a "S'Institut" de'n Serra i n'Estaràs, i al Govern d'en Matas.

 

 

En fí, el Ple m'ha marcat el dia, el primer Ple Extraordinari dedicat en exclussiva als Pressuposts, una antiga reivindicació que al PP tampoc li sembla bé.

Avui, precisament, que me feia ganes parlar dels 25 anys de la victòria del PSOE de Felipe González, que va representar un CANVI clar del país, posant rumb a la modernitat i la integració a Europa. Ara es comença a valorar la importància històrica d'un estadista com Felipe González, qui va assumir la presidència del Govern a un any i poc després del darrer cop d'estat, amb un exèrcit encara format per veterans de la Guerra Civil del bàndol "nacional", amb una situació de crisi econòmica arrastrada des de la crisi del Petroli de mitjans dels 70, amb una organització terrorista en els seus millors temps... i tot això FELIPE ens dugué a Europa, garantí la sanitat universal, el dret a l'educació universal, afrontà la reconversió industrial, pujà Espanya a la primera divisió internacional, posà les bases de la societat actual, de l'Espanya moderna a la que Zapatero ha posat la seva part: més drets, més llibertats, com ens recordava la Ministra d'Habitatge Carme Chacón dissabte passat (a la foto).

Sincerament pens que Zapatero és un digne continuador de l'esforç modernitzador i en pro de la llibertat, la solidaritat i els drets socials que caracteritzà l'època de "EL CAMBIO" de Felipe González.

Llibertat. Aquesta és la paraula, llibertat que no és tal sense igualtat d'oportunitats, però llibertat. Si una sensació ens distingeix avui de fa 4 anys, és la major sensació de llibertat. Això significa la Z de Zapatero: més llibertat, més drets socials.

Z de llibertat, Z de drets socials, Z de progrés, Z com la pel·lícula de Costa-Gavras.

Hi ha a qui li agradaria oblidar (o fer oblidar) que el franquisme va ser una dictadura sanguinària, des del primer dia del fracassat cop d'estat (abans dit "Glorioso Alsamiento"), i fins els seus darrers dies... La pel·lícula "Trece Rosas" pot ajudar a recordar-ho, o fer pensar una mica a qui no estigui posat en el tema. La recoman, com un exercici més de recuperació de la memòria. Tot i que ben segur vos farà amollar alguna llàgrima, com ha estat el meu cas.

He llegit per la xarxa algunes crítiques, en general parlant de la visió "amable" que es dona del franquisme o dels franquistes. Però no cal insistir-hi, és una pel·lícula ben feta, que conta una de tantes tragèdies humanes. Tretze joves militants de les JSU assassinades el 5 d'agost de 1939. Dones joves que pagaren amb la vida haver cregut en uns ideals, que regaren amb la seva sang, tal com deia l'himne de les JSU.

Recoman, finalment, la pel·lícula perquè així ens ho demanava una de les protagonistes d'aquella tragèdia, Julia Conesa:«Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermano y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. (...) Que mi nombre no se borre en la historia». Foren les seves darreres paraules a la seva família, una paraules que avui sonen a un clam des de l'obligat oblit de 40 anys de vergonya.

Estam, lamentablement, acostumats a l'exageració permanent, a l'exhaltació patriotera ("de hojalata") del PP, o almenys dels seus actuals màxims dirigents. Marià Rajoy (dic Marià ben aposta com podeu imaginar) haurà de passar a la història (si hi passa) no per la seva tasca de ministre aznarista, sinó per haver protagonitzat una de les etapes més lamentables del parlamentarisme espanyol. Ell tot solet (i tota la seva cort celestial... o més bé genets de l'apocalipsi) acostumen a omplir-se la boca de que són els únics garants de la Constitució, de la "unitat" d'Espanya, de la Monarquia, de la llibertat, de la pau, de la seguretat... bla bla bla.

Queda gent que els cregui? Lamentablement sí.

El recent programa "Tengo una pregunta para usted", amb la presència de Josep Lluís Carod Rovira ha demostrat fins a quin punt el verí contínuament injectat pel PP a la societat espanyola arriba a determinats segments socials que no estan encara inmunitzats a una forma de fer política "carpeto vetónica", celtibèrica en el sentit pitjor de la paraula... Les dues Espanyes, que esmenten alegrement els corifeus de Marià Rajoy, són "amantíssimament" alimentades per ells mateixos.

En setmanes com aquesta darrera tenc la sensació, incòmoda, que van guanyant petites batalles, aconseguint radicalitzar uns segments de la societat encara minoritaris però molt renouers. Estan mobilitzant, contra els nacionalismes perifèrics i contra la progresia en general, els elements de la dreta més ultra, el franquisme sociològic que es diu de vegades... això inquieta.

Pensen guanyar unes eleccions amb aquesta estratègia? Ells ho pensen. I novament, com podem comprovar al llarg de la història contemporània d'Espanya es tornen a equivocar.

Francisco de Goya y Lucientes l'encertà fa dos cents anys, i n'hi ha que semblen cercar que encara segueixi essent lamentablement vigent:

Rajoy es pensa ser el Rei, i Ana Botella coincideix amb Batasuna, com va dir, tot parlant del Rasputín, el diputat Sampol:"això és el colmo".

En la seva dèria ultranacionalista el PP es confón a si mateix amb el concepte de nació espanyola, i considera a tot aquell que no coincideix amb el seu dogma, enemic de la pàtria (la seva). Rajoy, en aquesta deriva ultra, ja s'autograva vídeos institucionals com si fos el "Jefe del Estado", convidant a la celebració de la "Fiesta Nacional", si no vaig malament... assistir als "toros".

L'altra, la regidora Botella, es cobreix de glòria, i després d'un atemptat enlloc de condemnar els terroristes condemna el Govern.

Embolicats amb la bandera, s'intenten apropiar dels símbols de tots, i s'entreguen a una embogida carrera tot creient que en treuran rèdits electorals. Bandera, Constitució, espanyolitat, terrorisme... qüestions que, almenys conceptualment, haurien de ser de consens, d'acord, el PP se'ls intenta apropiar com si els únics nacionals fossin ells. Curiosa manera de promoure la unitat, tot promovent la discòrdia.

Per ventura no han pensat que qui va fer més mal a la "idea d'Espanya", a la bandera de la monarquia, als símbols de l'estat en definitiva, no fou la República, ni els "rojos", ni els "separatistes", fou el franquisme i l'apropiament partidista fet per l'ultradreta d'uns conceptes que difícilment poden ser compartits per la majoria, si una minoria (el PP en aquest cas) els proclama com a seus, com a propis d'un partit i no d'una comunitat.

 

He sabut de l'existència del vídeo de Joventuts Socialistes d'Espanya sobre Educació per a la Ciutadania aquest matí als diaris, especialment a "El Mundo" que ho duia destacat a la portada. Segons la informació semblava que JSE havia fet un vídeo tot groller, ofensiu amb el PP o amb els joves que hi militen. Però... mir i torn a mirar el vídeo famós i no veig que en cap moment es digui "aquest jove és del PP, aquest altre del PSOE...". És un vídeo força graciós, que ha aconseguit el seu objectiu, avui tots els informatius l'han tret avui a nivell estatal. I me deman: ¿ tan ràpidament s'han sentit identificats els joves del PP, o els seus majors, amb el personatge caricaturitzat al vídeo ?

Jo entenc que el vídeo planteja la diferència entre una jove que ha pogut estudiar determinats conceptes en una assignatura com "Educació per a la ciutadania", i un altre que no ho ha fet... però clar... que cadascú en tregui les seves conclusions.

Per qui no l'hagi vist aquí el teniu....

Era juny quan vaig tenir el plaer de llegir les "Memoires d'outre-tombe" de François-René de Chateaubriand, desconnectant de la campanya electoral encara recent, transportant-me a través de les paraules de l'escriptor a una època crucial per a la història mundial, els temps de la Revolució Francesa, de l'Imperi napoleònic i de la restauració. Tan llunyà políticament com interessant em va resultar aquest model d'autobiografia.

Alguns fragments, com el que segueix, els vaig copiar tot pensant que els voldria compartir en algún moment, pot ser a través d'aquest bloc. Aquí el teniu, per ventura el primer de varis, és possible que una provocació per qui no conegui les memòries de Monsieur Chateaubriand:

Respecto a los muertos, es fácil encontrar las causas de la adhesión del salvaje a las santas reliquias. Los países civilizados tienen, para conservar el recuerdo de su patria, la tradición de las letras y de las artes; tienen ciudades, palacios, torres, columnas, obeliscos; tienen la huella del arado en campos antes cultivados; los nombres estan esculpidos en bronce y mármol; las acciones, consignadas en las crónicas.
Los pueblos salvajes no tienen nada de esto: su nombre no está escrito en los árboles; su choza, construida en pocas horas, desaparece en algunos momentos; el cayado con que hace su labor, roza la tierra, sin lograr abrir un surco. Sus canciones tradicionales mueren con la última memoria que las retiene; se desvanecen con la última voz que las repite.
Las tribus del Nuevo Mundo sólo tienen un monumento: la tumba.
Quitad a los salvajes los huesos de sus padres, y les quitáis su historia, sus leyes y hasta sus dioses; quitáis, además, a estos hombres, entre las generaciones futuras, la prueba de su existencia, así como la de su fin.

Memoires d'outre-tombe, Chateaubriand.

Resulta evident que Monsieur de Chateaubriand es considerava civilitzadament superior als "salvatges" del Nou Món, però quina manera més bella de reivindicar la memòria d'una gent condemnada, ja en aquell moment, a ser engolits per la "civilització" que arribava d'Europa. Pensau que gairebé res en queda d'aquests nadius nord-americans que Chateaubriand va conéixer en els seus viatges, el mateix viatge en el qual, per cert, li van presentar a George Washington en persona, qui vivia a una senzilla casa amb la seva esposa Martha. La visió que Chateaubriand ens presenta dels Estats Units d'Amèrica, tan salvatge, tan "per fer" resulta sorprenent, i a l'hora trista, vista des del moment actual. Almenys a mi m'ho va resultar.

Sabeu que darrerament no escric molt en aquest bloc, no en tenc massa temps, no trob el moment d'asseure'm davant la pantalla i el teclat. Però hi ha moments, com anit mateix, que me domina la indignació, que qued bocabadat de la barra inmensa, la barra enorme, que demostra el PP de Mallorca aquests dies.

Miquel Ramis continua exercint de portaveu del seu partit, i dient "animalades". Em disculpi sr. Ramis però no sé qualificar d'altra manera el fet que, a menys de 100 dies del nou govern, demani dimissions pels recents DESASTRES provocats per la gestió "chapussera" del PP (entengui's: Metro submarí o Hospital mal engirgolat i mai fet). El suposadament gran gestor Matas s'està demostrant, per la via indiscutible dels fets, que era el gran "chapusser", i que les grans obres faraòniques eren  gegants amb peus de fang, cortines de fum per ocultar la realitat: la ineficàcia del PP.

Eficaç és aquell que sap aconseguir els seus objectius al cost més òptim. És evident que el PP no ha assolit el seu objectiu: mantenir-se al poder. Però tampoc ha aconseguit cap dels objectius ficticis que ens volia fer creure, posem per cas modernitzar les infrastructures. Les dimissions que ha de demanar el sr. Ramis no són al Govern actual sinó dins ca seva, a on comparteix butaca amb els grans responsables de la ineficàcia i la rialla en que s'ha convertit la nostra comunitat autònoma per a la resta d'Espanya.

Si Rajoy volia ser com Matas (crec que va dir alguna cosa semblant durant la campanya) van arreglats. Rajoy, de cada dia, també demostra la manca de rumb del PP a nivell general. Lamentable haver de tenir una oposició tan poc seriosa.

 

El setembre avança implacable, les temperatures suaus es converteixen en la norma. Pel que fa al curs polític, s'acosta la Diada de Mallorca, el 12 de setembre, que marca un no declarat inici de temporada, es crea expectació sobre el discurs de la Presidenta, a veure que dirà. Un discurs que estic segur que tornarà a marcar l'inici del nou curs polític. Un curs que serà diferent, perque... clar, aquest estiu ha estat un estiu intens, un estiu en que tot ha canviat, en que Mallorca mai tornarà a ser la mateixa (esperem).

Si ens fixam ens els grans protagonistes polítics pels nou curs veurem que la Presidenta del Consell Insular ja no és la Presidenta de la frontissa. El President del Govern ja no és l'exministre frustat que vol passar per gran gestor. Ni la batlessa de Palma és la restauradora de les festes religioses de la Ciutat.

Al capdavant de totes les institucions s'ha produït un canvi històric. I és ara, amb l'inici del nou curs polític, quan han de començar a notar-se els canvis.

Però ni tot és política en la vida, ni tot serà política en aquest bloc, com no ha estat tot política aquest estiu.

Un estiu en que just just hem pogut gaudir de dies de repòs per recuperar-nos d'una dura i llarga campanya electoral, que ens ha fet recórrer, als socialistes, absolutament tota la geografia municipal de Mallorca, per primera vegada en la història.
Passàrem un mes de pactes i de nirvis, mes i mig d'organitzar estructures, i ara... de Diada.

I en mig de tota aquesta "vorgàgine" de canvis hi ha la vida pròpiament dita, vaig tenir oportunitat de poder inaugurar l'exposició del magnífic fotògraf Pep Bonet, reconegut internacionalment i "company de pupitre" en els temps de l'EGB i de l'Institut Verge de Sant Salvador de Felanitx.

M'he pogut retrobar amb les arrels, a les festes patronals de Sant Bartomeu a Ses Salines, compartint cercaviles amb l'al·loteia i amb el Dimoni Vell de Ses Salines, interpretar un increible concert amb la Banda de Música de Ses Salines, i gaudir de la primera Nit màgica al meu poble, contribuir a la "Nit Jove", i descubrir durant unes horetes ahir mateix l'ambient del "Mallorca Pop 2007" a la Platja de Palma.

En la part negativa aquest ha estat un estiu en que hem tengut les sentides pèrdues de companys i amics com Pep Moll i Mercedes Buendía, sobta en alguns casos, i no per esperat meys dur en altres. Dues maneres d'entendre la política, però dos cors que la vivíem intensament a la primera línia quan els hi va tocar estar, i a la segona quan han hagut de fer-ho així.

El seu exemple, la seva feina, la seva memòria, el record permanent que els dedicarem serà energia per a tots els que ara ens correspon la difícil responsabilitat de convertir en realitats positives per als ciutadans l¡oportunitat que ens ha deixat aquest Estiu de canvis. Som-hi.

Moments "visuals" d'aquest estiu:

Els dies de descans serviren per tornar a les arrels, a Ses Salines, a recuperar forces amb el Sol més africà de Mallorca. La vista és del carrer Batle Andreu Burguera Mut des del campanar reconstruït de l'Església Vella.

No està bé que ho digui, però el Dimoni Vell de Ses Salines me cercava per fer pactes...

Va ser emocionant retrobar-nos amb Pep Bonet després de molt de temps, amb dos camins personals tan diferents que s'han tornat a creuar.

No he estat mai col·leccionista d'autògrafs ni de fotos amb artistes, però si cau l'oportunitat amb Edurne, qui diu que no?