Res Publica segons Cosme Bonet

La situació política a Mallorca, a les Balears, pot semblar una obvietat, és la que és com a resultat de tota la història que duim al darrera, especialment resultat de la més recent: la gestió de l'anterior govern Matas i el resultat electoral posterior. De totes formes no tenc clar que tothom ho vegi així.

 

Seguint amb la reflexió, perque cal sebre d'on venim per sebre cap a on anam, possiblement l'actuació del Govern Matas només s'entén si ho relacionam amb el primer cop que l'esquerra arribà al Govern de les Illes Balears al 1999, cosa que aconseguí després de la desfeta del PP amb la marxa del president Cañellas pel cas Túnel de Sóller i la legislatura dels 3 presidents, una desfeta a la que hauriem de sumar la guerra oberta amb UM la legislatura 1991-1995, en que després de la coalició PP-UM Gabriel Cañellas volgué absorbir el partit de Jeroni Albertí, tot intentant convertir-se en un partit hegemònic, després de dos governs (1983, 1987) en minoria... I és que les casualitats no existeixen. La situació política actual no és fruit de la casualitat, però com deia al principi tenc el convenciment que n'hi ha més d'un que pensa que si el Partit Socialista està presidint un pacte de centre-esquerra és o bé fruit de la "dolentia" d'UM, o fruit de la "mala sort" amb els resultats electorals, o una anormalitat fruit d'extranys manejos... i tot això deu ser perque no creuen en la democràcia. És el poble qui, al votar, atorga majories i dóna victòries i derrotes, qui a la vista dels fets decideix optar per una opció o altra. I és clar que la gent es deixa influenciar per circumstàncies molt diverses, i que els grans partits tenim una gran massa de convençuts que ens votaran passi el que passi, però és igual de cert que a Mallorca ni el PSOE ni el PP mai han tengut una majoria absoluta, i si no ha estat així ha estat perque el poble no ho ha votat. Acceptar els resultats electorals com a fruit de l'exercici de la democràcia en la seva essència és la passa primera i fonamental per a recuperar una certa dignitat en la política del nostre país. Parlar de política, de les polítiques que reclama la ciutadania, fer pedagogia amb aquelles mesures que són necessàries i poder deixar de parlar de corrupció, pens que ha de ser el camí per recuperar la confiança de la nostra gent en les seves institucions. No creure en les casualitats, les conspiracions o la màgia negra, sinó en la democràcia. Honorar i prendre exemple de qui han portat amb dignitat i honradesa la representació que se'ls ha atorgat, n'és un bon camí.
Avui vespre els socialistes farem un homenatge als que han estat regidors i regidores d'ençà el 1979 fins ara, aquests són els dipositaris de la vertadera democràcia, els que han treballat en la primera trinxera de la política, l'Ajuntament, i els que mereixen, per damunt de tots, el nostre respecte i consideració.

"Apunte" de la Última Hora: "El PP considera que la remodelación evidencia que Antich 'sólo tiene autoridad' en el PSIB"... bé, i el president del PP no la té ni al PP.

En la seva desesperació del PP cerca on no n'hi ha, ahir pretenia auditar els comptes del pacte PP-UM, demanant una auditoria, al mateix temps que es posava nerviós perque acusava als partits de l'equip de govern de cercar els contractes de l'etapa de govern del PP al Consell durant el període 2003-2007, precisament el mateix que demanava auditar.

No només això, a un altra punt de l'ordre del dia exigia que l'equip de govern es botàs els procediments per fer pagaments sense seguir el camí que marca la llei.

Tot plegat un desgavell sense sentit que no fa sinó afegir més dubtes a la gestió anterior. Demanen "demostrar mans netes" als demés, després de just 2 anys de gestió, en un intent que de poc consistent cau per ell mateix.

Més interessant seria que l'oposició s'interessàs pels efectes de la crisi sobre les persones que no seguir amb aquestes estratègies de "ventilador" i "cortina de fum". Però com veirem ahir, a penes es van interessar per les explicacions del conseller de Benestar Social quan explicava els esforços que està fent el Departament per atendre aquells que estan pagant més directament els efectes de la situació econòmica.

Ho he escrit en qualque ocasió: hi ha formes més correctes de "treure pit" davant les investigacions sobre corrupció, i pens que inicialment el PP ho va fer bé. Ara, segurament per ordres de Madrid, l'estratègia resulta bastant erràtica. Tan erràtica com en Rajoy, que té la barra o la ignorància de comparar el puny en alt que aixecaren els treballadors als inicis del moviment obrer per demanar els seus drets amb el "saludo romano" de feixistes i nazis, inventat després de la I Guerra Mundial. Comparar un puny en alt que demanava reduïr la jornada laboral a 8 hores, vacances pagades, seguretat social, condicions dignes de treball, la fí del treball infantil... amb el "saludo romano" ("ibérico" pels ridículs imitadors espanyols) que exhaltava la pàtria fins al límit d'eliminar físicament el diferent, és d'una ignorància extrema.

 

Un dels efectes "colaterals" dels nombrosos escàndols o investigacions sobre casos (pressumptes) de corrupció, que afecten bàsicament al PP, tant a Espanya com a les Illes Balears, és la creixent desconfiança dels ciutadans envers la política.

 

Com se sol dir això és "afegir al banyat", la decepció, desconfiança, desencant cap a les institucions democràtiques i els seus representants no és res nou, per desgràcia, però l'evidència de l'aprofitament dels càrrecs públics per a l'enriquiment personal no fa més que augmentar encara més la desconfiança, a allunyar de l'activitat política a persones que en circumstàncies normals haurien d'estar en bona predisposició cap al servei públic a la societat.
Perque la política ben entesa és això: un servei públic. Per una democràcia és necessari, absolutament necessari, que hi hagi persones interessades en dedicar una etapa de la seva vida al servei públic des de la política, en general més mal pagat que l'empresa privada, amb més responsabilitat, però amb una sèrie de satisfaccions males de definir, que només s'expliquen des del punt de vista de les vocacions.

Pensant en aquest "efecte colateral" crec que resulta especialment perjudicial la reacció dels partits polítics, d'alguns, davant la corrupció. La reacció més adequada hauria de ser el rebutjar de pla les actuacions corruptes, i en aquesta línia la redacció de Codis Étics de conducta, la creació de Comitès d'ètica, els expedients informatius als implicats en aquests casos, fins i tot la suspensió de militància preventiva, les dimissions més o menys forçades, i evidentment el passar a un segon plànol de la vida pública, són totes elles actuacions recomanables en aquest cas i que, val la pena recordar, són les que va prendre inicialment el PP de Rosa Estaràs, fa cosa d'un any. Ara, en canvi, enlloc d'aquesta reacció més lògica i recomanable assistim a un altre tipus de plantejaments.

Aquests nous plantejaments provenen del clàssic "tots són iguals", que resulta una excusa de mal pagador quan la realitat demostra que NO tothom actua igual quan està en política. El "nou plantejament" torna a ser una "teoria de la conspiració" a la qual ens té tan acostumat el PP "rajoista", després de l'11-M (un fracàs absolut d'estratègia del PP vist el resultat), ara és un "estat policial" qui persegueix el PP. Encara no s'han donat compte que només els fanàtics creuen tals teories. I ha obligat, per exemple, al PP de Balears a substituir una estratègia més normal, i més seriosa, a apuntar-se a les teories conspiratives, desdir-se dels plantejaments anteriors, congelar el Comitè d'Ética, i emprendre un nou i erràtic camí, que acaba en una renovació profunda, o en un descrèdit que segurament els passarà factura, ja que fins i tot el "vot captiu" del PP algun dia començarà a estar-ne desenganat.

A tot això, la prudència de la resta de formacions polítiques ha estat la tònica fins ara, el PP no podrà dir que la resta de partits hagin volgut fer "sang" d'aquest assumpte. Per ventura tots estam una mica astorats, perque si bé es sospitaven actuacions irregulars crec que ningú havia estat capaç de preveure tal volum de milions d'euros de sospitosa procedència i pressumpte final... el temps, la investigació, la justícia ens ho diran, i convé que tots estem preparats pel que pugui passar, especialment el PP, que algún pensament haurà de fer, sobretot quan s'esgoti el crèdit de la teoria de la conspiració. Temps al temps.

El mes d'agost es consumeix en mig d'una onada de calor, s'acosta l'inici del curs, del curs polític vull dir, que es presenta tan calent com aquests dies passats, amb grans temes i grans incògnites:

- Cas Palma Arena, finançament il·legal del PP o no? Vendrà Jaume Matas a declarar? Marcarà aquest afer el curs que tenim per davant. Ja vàrem quedar espantats dels casos anomenats De Santos, Turisme Jove, Bitel 2, Ordinas, etc... però Palma Arena els supera a tots amb escreix, i insistesc, si no és un cas de corrupció aberrant és un nyap aberrant que desqualifica i exemplifica la gestió de l'anterior govern.
- Seguirà el PP amb la seva estratègia de la "teoria de la conspiració"? Dimitirà De Cospedal per les seves declaracions de platja contra jutges i policia? Seguirà el PP igual amb tota la barra del món? Després d'anunciar la candidatura de Camps i Barberà, anunciarà Rajoy la candidatura de Matas a la presidència de les Illes Balears pel 2011?
- S'apujaran els imposts per augmentar les polítiques socials i la inversió pública o aplicarem la recepta d'Arenas (Javier, no Palma): baixar imposts, pujar inversions, flexibilitzar el mercat laboral (ell diu "reformar" però sense dir què... ni d'on treurà els doblers) en fí, el no-res com a alternativa.
- Què farà el Constitucional amb l'Estatut de Catalunya? Ampliarà les seves funcions per passar al camp de la filosofia política i incorporar a la politologia un nou concepte de "nació", o per ventura es refermarà en el "vell" concepte de nació: Una i indivisible (jo pensava que el temps ens havia demostrat que no era així... en fí).

Segur que hi ha més temes, però aquests crec que seran cabdals pel nostre inici de curs, tan calent segurament com el final de l'agost. Disfrutau-lo si podeu, vull dir l'agost, no el curs, que serà difícil.

"M. es va veure amb D. que estiueja a X. però no hi era present N. que també és per allà". Quin interès informatiu té això?
Vol dir que M. i D. conspiren contra N., o simplement que els uneix una amistad més intensa i per tant han sopat o dinat plegats? O per ventura parlàven d'alguna qüestió cabdal pel futur del país? O tramaven una nova aliança interna? O una estratègia de cara a les properes investigacions judicials que intueixen en l'horitzó polític proper?

 

O simplement són ganes de sortir als diaris en plan "beautiful people", VIP, jet set... però a qui interessa que tothom sapi com i a on estiueja, amb qui sopa i deixa de sopar... N., D., M. o F.
Informació de poc interés en tot cas, parcial, ja que no sabem que a X. a més de M. amb D., també N. fa els seus contactes, es veieren N. i P., i F. amb C., parlant de G., i hi era present L. I per ventura de tanta coincidència s'ha aclarit alguna cosa dels conflictes interns dins Y., o la propera remodelació del Govern, qui sap,"chi lo sa". Són notícies d'estiu.

 

 

De cada dia està més clar que les declaracions inflamades i/o inflamatòries, infamants i infamatòries, del PP, van dirigides a crear una cortina de fum, com una estratègia un poc borda, acusant a tot l'estat de dret de perseguir-los. Una acusació que d'absurda que és cau per si mateixa...

.. algú pot creure de veres que el Govern, la Policia Nacional, els Jutges, el PSOE, la Fiscalia General, els Fiscals Anticorrupció, la Guàrdia Civil i els mitjans de comunicació... s'han posat tots d'acord a les ordres de Zapatero per anar contra el PP?

Resulta absurd, però el PP amb la seva estratègia aconsegueix el que vol, aconsegueix que per exemple en aquest blog parlem d'aquest doi. Idò no.

Crec que al ciutadà li preocupen més tota una sèrie de preguntes sense respondre que queden en l'aire, per posar-ne només alguns exemples:

- Perquè el Palma Arena està costant a la butxaca del ciutadà més del doble del que es va presupostar (i estam parlant de 130 milions d'euros aproximadament, és a dir, al voltant de 21.666.190.000 de pessetes!!!!) ???

 Si no és corrupció és una gestió nefasta, abominable, almenys admetin això.

- Per quin motiu el PP va demanar la dimissió de Bartomeu Vicens per haver sortit en llibertat sota fiança i ara oblida la seva pròpia filosofia per tal de mantenir a Rafel Duràn al capdavant del Grup Municipal del PP de Palma? I alerta! no estic criticant la filosofia sinó que UN COP MÉS el PP aplica les receptes segons sigui a si mateixos o als altres, i cara alta! Que no m'expliquin res de pressumpció d'innocència, res tenc a dir sobre aixó, que expliquin perque, segons la seva portaveu, abans el Govern es sustentava sobre el vot d'un corrupte i ara el PP NO es sustenta sobre el vot d'un pressumpte corrupte (que igual no ho és, ni tan sols el principal de la trama... segur).

- Amb la mateixa lògica... a on han quedat les reaccions fulminants del propi PP contra els primers casos de corrupció pressumpta, com el cas De Santos, el Cas Bitel 2 (aquell que no sabia dir que no), el cas Ordinas, el cas Turisme Jove... a on han quedat les suspensions de militància i el Comitè d'Ética?

- Algú de l'anterior Govern reconeixerà alguna vegada que si no hi havia una "pressumpta corrupció" generalitzada almenys hi havia un descontrol generalitzat i una gestió d'una ineficàcia tan espantosa que ens costarà anys superar-la?

Ja no parl de corrupció, parl de descontrol, de mala gestió, de incapacitat per portar les regnes del Govern autonòmic. Algú ho reconeixerà? O seguiran bravejant parlant dels "éxits" de l'anterior Govern? A quins éxits es refereixen? No deuen ser éxits del país sinó éxits personals...

En fí, algú escrivia fa pocs dies que el PP necessita una refundació, no me consider la persona adequada per donar consells a l'adversari polític, però sí que procur tenir una mica de memòria i repassar la història... i aquestes crisi internes (perque la situació del PP, per molt que no ho reconeixin és crítica) només es superen amb un canvi de líders, de portaveus, de programa... amb una proposta nova, un partit renovat, per tornar a ser alternativa de govern.

Sé que el PP manté una sòlida base de votants que semblen no veure's afectats pels casos de corrupció, i que en el passat recent estratègies d'inflamació del seu propi electorat més radical els han funcionat (cas 11M, ara amb això...), funcionen per mantenir una base gran mentre esperen pacientment un "canvi de cicle" que els torni al poder. La idea imagin que és  "faran net" quan tornin al poder algún dia, almenys neta la cara, no el fons, cosa per la qual estaran incapacitats, fermats per la seva pròpia estratègia.

Per ventura mantendran un vot fidel (ells en deien als anys 90 "VOTO CAUTIVO", però clar parlaven del PSOE no d'ells mateixos, jo pens que és el mateix), aquest vot fidel (o captiu) a la llarga costarà a la democràcia una pèrdua de credibilitat agumentada i inflamada per una oposició irresponsable, que tanmateix arrastrarà la seva crisi interna fins el dia que es decideixin de veres a fer una regeneració profunda dels seus quadres.

Això és el fons de l'assumpte, i la resta, focs artificials.

 

Durant tot el dia d'ahir vaig estar sentint a la ràdio com feien un seguiment de la gent que creia o no creia que l'home hagués arribat a la lluna el 1969. S'ha de dir que els lluna-escèptics eren lleugerament majoritaris, almenys als moments que vaig estar escoltant.Algú va dir, un dels oients, que no era una qüestió de fe, de creure o no creure, sinó de conéixer o desconéixer. Que estàvem parlant de ciència. I possiblement era qui portava més raó, perquè si les proves ho demostren, qui ho pot dubtar?

Arribat en aquest punt he de confesar que he tingut una etapa de lluna-espcepticisme, recent, i que va ser culpa dels propis nord-americans, i això que mai he estat partidari de les tories de la conspiració, pesrò amb la pel·lícula APolo XIII em van crear sèries dubtes sobre la capacitat de la NASA el 1969.

De fet mai he cregut massa en aquestes teories conspiratòries que veuen una mà negre darrera tot. Ans al contrari crec que el poder, perque el "Poder" (així amb majúscules) és el que els teòrics de les conspiracions veuen darrera cada una de les seves teories, doncs aquest Poder, no és un, sinó composat de múltiples aprtícules, de les quals tots en tenim qualcuna. Dit així pot sonar massa senzill, però és teoria política en estat pur, més ben raonat constitueix tota una base per als estudiosos de la ciència política.

Així que actualment no sols no crec que tan gran mentida s'hagués pogut aguantar durant 40 anys, sinó que a més, i és la prova de lògica més difícil de refutar, de 1969 a 1989 la Unió Soviètica va tenir 20 anys per provar el frau de la potència enemiga. I no ho va fer.

Aquesta prova, científica o no, des del meu punt de vista de polític i llicenciat en ciències polítiques, sembla irrefutable. Les demés proves, les científiques, ja són una altra cosa. Però pel que a mi respecta, i amb motiu d'aquest important anniversari, declar solemnement que jo sí que sé que els americans trepitjaren la superfície lunar el juliol de 1969. El que ja no vull ni sebre és que va costar, perquè he sentit que en alguns moments el programa espacial va arribar a representar un cost del 0,8 % del PIB dels Estats Units. I aquesta dada respon a la pregunta que jo em feia i que em creava un important argument de lluna-especticisme: perquè no hi han tornat? La resposta també és clara: per la pela!

La política et dona oportunitat de conéixer molta gent, de que te venguin a explicar les iniciatives més diverses, i extranyes de vegades. La teva responsabilitat és sebre escollir aquelles que realment siguin d'interés social. I pens que ahir el suport que vam explicar a la premsa que donàvem suport a l'ASSOCIACIÓ BALEAR D'INFANTS AMB MALALTIES RARES, recentment creada per un grup de "mares coratge", que han hagut d'afrontar no només la situació de tenir un infant molt malalt, sinó que a més aquesta malaltia sigui molt mala de diagnosticar, i pràcticament impossible de tractar ja que per la seva incidència aquestes malalties denominades rares no s'investiguen als laboratoris a l'igual que altres que afecten a major nombre de pacients.

Vos convid a visitar la seva web, així com a consultar la informació apareguda als mitjans digitals o les agències (la premsa escrita d'avui ho ha ignorat, sigh!), perquè són d'aquestes iniciatives que de vegades apareixen a la societat civil i que requereixen tot el nostre respecte, el nostre suport, la nostra atenció.

ABAIMAR: http://abaimar.com/index.html.

 

 

Alguna cosa es mou a l'esquerra italiana? Diumenge, dia de comprar diaris, de llegir-los amb la tranquil·litat que no tens altres dies. M'ha cridat l'atenció: La 'antivelina' que ganó a Papi. Debora Serracchiani es la revelación de la izquierda italiana.

En el marc de l'hegemonia del Popolo della Libertà, és a dir, el berlusconisme, sorprenia trobar-se amb la notícia d'una missèr de 38 anys, Debora Serracchiani, Secretària del Partito Democratico de Udine, la mateixa ciutat d'Eluana Englaro, la tristament famosa al·lota que va provocar el debat a Itàlia sobre l'eutanasia,...

Serracchiani al seu districte ha tret uns 9000 vots a Berlusconi, el qual, per si no ho sabieu, es presentava a totes les circunscripcions electorals. Superant també en número de vots al cap de llista regional del PDI, Luigi Berlinguer, cosí de l'històric dirigent. I no només això, ha guanyat a la Lega Nord, i, sobretot, s'ha convertit en l'alè d'esperança de l'esquerra italiana.

Però és que la història no va començar el diumenge, sembla ser que Serracchiani ja va destacar fa algun temps a l'Assemblea Nazionale dei Circoli del PDI, una trobada de les bases del partit. Allà el seu fou el discurs que més entusiasmà els militants allà reunits. Se'n feu ressò El País: Nace una estrella en la izquierda italiana. A L'Unità: Se un discorso ti cambia la vita: tutti pazzi nel Pd per Debora Serracchiani.

I perquè? He vist el discurs, he entès algunes coses, com que semblava que llegia la cartilla al secretari, Dario Franceschini, la defensa Walter Veltroni, la reivindicació de les bases i d'una nova generació política, però de mentalitat, i la reflexió que el canvi no vendrà espontàniament, s'ha de lluitar.

EL VÍDEO.

Com deia, en aquell moment va entusiasmar les bases del Partit Democràtic, i pocs mesos després ha aconseguit una "proesa" en aquesta Itàlia tan berlusconitzada. La Reppublica dóna un títol interessant a l'entrevista que li fa: La ragazza che superò Silvio. I fan sul web: "Yes, she can".

Al Facebook ja hi ha un grup titulat "Debora Serracchiani Segretaria PDI subito". No sorprèn, bona part de la campanya s'ha basat en la seva capacitat de mobilització a través d'internet, a través d'un blog, d'una pàgina ben original, però també d'un discurs clar, directe, i una capacitat de convicció i d'il·lusionar demostrada pels resultats electorals.

 

Per ventura passarà una ventada, com tantes a l'esquerra italiana, o a l'esquerra europea, i no en tornarem a sentir parlar. Però... que voleu que vos digui, pens que val la pena seguir la carrera, i per ventura aprendre alguna cosa del discurs que li ha permès ni més ni menys que vèncer a l'imbatible "Papi" Berlusconi.

Preocupants noticies des d'Holanda: la ultradreta és la segona força política, allà ja han votat a les eleccions al Parlament Europeu. En teoria els resultats electorals als diferents països de la Unió Europea s'han de conéixer el diumenge vespre, quan ja s'hagi votat a cadascun dels estats... doncs bé als Països Baixos s'han botat la norma i a hores d'ara ja sabem que després del governant partit demòcratacristià, s'ha produït un ascens importantíssim i significatiu del "Partit de la Llibertat", que sota el seu suggestiu nom amaga una política de intolerància i plantejaments ultradretans...

 

Els estats que formam part de la Unió Europea no som compartiments estancs, ni molt menys... val la pena repetir allò de que entre el 70 i el 80 % de la legislació que aplicam prové de directives europees. Idò bé, que els holandesos hagin optat per donar més força i representativitat a un partit d'ultradreta no ens és aliè. És en moments així en que hem d'insistir encara més que ens estam jugant molt... les eleccions al Parlament Europeu no poden ser un circ per "donar avisos" com pretén un PP totalment abduït en la seva impaciència per tornar a La Moncloa (l'obsessió que se'ls menja), sinó que hem de votar per Europa.

Hem de posar una barrera a aquests partits ultradretans que representen l'Europa més intransigent, l'Europa que vol fer passes enrera, l'Europa que vol oblidar que ha estat la pau, la tolerància i la col·laboració entre els europeus el que ens ha duit la prosperitat, i no la intolerància, el nacionalisme excloent i aquesta idea de l'Europa tancada al que és diferent... aquests són els plantejaments de l'Europa dels anys 30 que ens dugueren a la guerra mundial.

Per posar fre a aquesta Europa, que no volem, ni ella ens vol a nosaltres, és encara més important que diumenge facem un acte de civisme, de responsabilitat històrica i anem a votar, per contribuïr, des d'aquí, a tenir una majoria progressista, d'esquerra, que faci front a l'ultradreta al Parlament Europeu.

Aquesta és la decissió històrica que prendrem diumenge... els "avisos" i els debats en clau "estatal" són un engany i una manca de sentit comú.

Diumenge anau a votar, a aturar la ultradreta, a votar per continuar amb la Unió Europea, però amb una Unió que com fins ara sigui un model de protecció dels drets, de les llibertats, de la pau i la tolerància.

Pens que aquest vídeo, aquest tema, aquesta qüestió, és la que més clar deixa la importància de aprticipar i anar a votar a les eleccions al Parlament Europeu el proper diumenge 7 de juny --->

 

 

 

Un sou polític, per alliberar, premiar, casigar, allunyar, jubilar algú que es veu "obligat" a deixar el seu espai polític sigui a l'àmbit autonòmic (cas de la nostra Rosa Estaràs) o com fou el cas en el seu moment de Mayor Oreja.

Al debat d'ahir es va demostrar el que cerquen els de Rajoy i Aznar amb aquesta campanya: debilitar el govern central,fer de la campanya europea una espècie de plebiscit sobre la crisi econòmica mundial, que segons ells té un gran culpable: Zapatero. Pot ser mai que Obama no se n'hagi adonat!! Basta canviar a Zapatero per Rajoy (o Ansar) per solucionar la crisi econòmica mundial!! A que esperen els marines?

 

En fí, la traducció en "balear" del tema fou molt gràfica a la visita de Rajoy per fer el seu acte central (el més petit que es recorda d'u primera espasa d'àmbit estatal), i va ser la forma de deixar a un costat, silenciat, al que ha estat l'europarlamentari del PP Balear fins ara, el senyor López Istúriz, l'únic que pot parlar amb una certa propietat d'Europa.

Que veuen el Parlament Europeu com un sou ho demostra el fet que la candidata conservadora Estaràs ha criticat a Teresa Riera dient que no ha estat a Balears sinó a Brussel·les i EStrasburg (les dues seus del Parlament)... a on havia d'estar sinó? Perquè li paguen el sou? Ara bé, una cosa és defensar la insularitat, o diferents qüestions d'interés per Balears al PArlament Europeu... i una altra és venir a fer la papallona per Mallorca amb els galons d'europarlamentari. Crec que no és seriós plantejar tan clarament que es desitja un sou europeu per venir a gaudir-lo a Mallorca. Poc seriós i un insult als votants.

De Mayor Oreja ja en saben la poca dedicació que n'ha tengut, va sortir publicada a un mitjà de tirada nacional. I, la veritat, jo només el record per una intervenció al Parlament Europeu: negar-se a condemnar el franquisme.

Amb aquests mimbres... no en tengueu dubte, el 7 de juny val més votar per diputats disposats a fer feina, i defensar els nostres interessos, però des dels escons de Brussel·les i Estrasburg, i no siputats que cerquen un escó per cobrar i... anar i venir a fer no sabem ben bé que. I sobretot, diputats que defensin una Europa de futur, i no es quedin ancorats en la defensa del franquisme.

El 7 de juny votau futur, votau una cosa moderna, de fiar, votau socialista.

Hi ha dies que llegeixes aritcles que creus que val la pena compartir, un cop més coincidesc amb el pensament de Suso del Toro al seu article: "La España real es plural". Publicat avui a El Pais, subtitula l'article amb una afirmació contudent i, des del meu punt de vista, molt encertada: Los nacionalistas españolistas y los nacionalistas periféricos pesan mucho más en España que los escasos federalistas. No obstante, la visión de estos últimos se corresponde mejor a la historia y la realidad.

Cert que abocats a una confrontació entre nacionalismes, aquesta impedeix veure la realitat de la convivència i de les possibilitats polítiques que té un plantejament federal de l'estat. En fí, un article del tot recomanable.

Algunes cites:

Las autonomías, pues, no fueron una chapuza de politicastros para destruir España, sino un logro político democrático y una necesidad para sectores de la ciudadanía que sentían formar parte de una comunidad política propia, de forma exclusiva o no. Reflejan nuestra realidad demográfica, cultural, económica y política, paliaron desigualdades y crearon una España más dinámica y con más oportunidades. (...)

La España que integre su diversidad interna, el federalismo español, no tiene apenas soporte intelectual, social y político. La historia oficial, como toda historiografía nacionalista basada en invenciones ideológicas, impide que hablemos del mismo país. (...)

Azaña, intelectual puro, odió y amó la ciudad, su visión crítica es la de quien la vive como un destino personal, pero además comprendió que un país necesita una capital y por ello preconizó un Madrid "capital federal". Nunca ha estado más lejos de ello que hoy. Sus medios de comunicación, los grupos de intereses, el desconocimiento y desdén hacia el conjunto de la realidad española, la mirada ensimismada u hostil hacia las otras lenguas y capitales hacen que muchos ciudadanos no podamos verla como nuestra capital.

(...)

A El País: SUSO DE TORO 21/05/2009 

Alguns aconteixements polítics recents m'ha fet reflexionar, un cop més, sobre la volatilitat de les coses que es fan o es diuen en política, dels girs inesperats que dóna el món real, com si imitàs un "culebrón" o una comèdia d'embulls, digna d'en Xesc Forteza.

 

El recentment firmat pacte PP-UM al municipi de Llucmajor és el fet que m'ha fet pensar això. Jutjau voltros mateixos la curiosa història que s'ha produït. Anam retrocedint en el temps:

PP i UM han pactat perque el PP governava en minoria.
El PP governava amb minoria perque el nou batle Joan Jaume (PP) no tenia/no volia/ no podia arribar a un acord amb el seu antic soci ASI (el regidor que succeí a Rabasco).
El PP governava en minoria després que el "Cas Rabasco" hagués obligat a dimitir al dirigent d'ASI així com al batle del PP, Lluc Tomàs.
El "Cas Rabasco", que implicà PP i ASI, es va moure, entre d'altres motius, per una denúncia del grup socialista, signada per un dels regidors.
Curiosament aquest regidor ja no milita al PSOE... i aquí ve la curiositat de tota la història, que tanca aquest  cercle: actualment té un alt càrrec a l'administració autonòmica a les ordres de... UM!

Mirau si dona voltes el món, si canvien els pactes, les aliances, les persones... La política "è mobile qual piuma al vento"... i encara més " muta d' accento - e di pensier."

Cita de Rigoletto, amb el permís del mestre Verdi:

        È sempre misero
        chi a lei s' affida,
        chi le confida - mal cauto il cor!

        Pur mai non sentensi
        felice appieno
        chi su quel seno - non liba amor!


Resulta sorprenent com són d'aplicables els versos a segons quines anades i vengudes de la política! La tradució a la wikipedia. I no oblideu  substituir "donna" per "política"