Res Publica segons Cosme Bonet

Començaré parlant clar: els del PP, “es nostros” com diríen ells, sí que varen cobrar les vacances no disfrutades, i cobraren el mes complet.

El PP s’aferra a un informe de Secretaria per no pagar vacances no disfrutades, a les que tenen dret, a antics alts càrrecs del Consell. Sempre és desagradable parlar de sous, però quan veig a antics col·laboradors que s’han deixat la pell fent feina per aquest país i per la gent, que han fet milers d’hores extres en 4 anys per atendre problemes de persones, empreses i entitats concretes, que ara un informe inexistent fins al moment els faci convertir-se en treballadors de segona, ho trob indignant. Salom ven a “bombo i platillo” que estalviarà 50.000 euros al Consell amb això. DEMAGOGIA de la que han emprat fins ara, necessita els 50.000 euros per pagar els sous extra als polítics que ha anomenat i que són alts funcionaris que no volen perdre un duro.

Cal recordar que també amb el govern del Pacte hi havia ALTS FUNCIONARIS de la Comunitat Autónoma que perdien part del seu sou per dedicar un temps de la seva vida a l’activitat política. Amb el Pacte aquests alts funcionaris cobraren el mateix que els altres polítics, perdent diners, amb el PP aquests alts funcionaris cobraran més que els altres per acord del Ple que presideix Salom, aprovat amb majoria del PP.

Cal recordar que el retall de sous a funcionaris obligat per les mesures extraordinàries del maig de 2010, va ser complementat amb una retallada també als sous polítics, des del 5 % igual als funcionaris fins al 9 % de la propia presidenta.

Cal recordar que el pressupost de “protocol” de la propia presidenta va baixar un 50 % el primer any i un 15 % i un 25 % en exercicis pressupostaris posteriors.

Que no ens donin lliçons d’austeritat.

I sobretot dir-li a la presidenta, que sembla ser que desconeix absolutament la institució que presideix, que aquest suposat estalvi de 50.000 euros és molt menys de l’estalvi que vàrem fer el primer any eliminant “bufandes” i regals en Euros de diversa quantia que eren norma de la casa fins llavors. Extres que cobraven els alts funcionaris del Consell de Mallorca i que no cobraven altres funcionaris de nivells mitjos i inferiors.

I finalment, recordar que l’estiu del 2007 alts càrrecs del PP vingueren a demanar-nos igualar els drets dels responsables polítics de l’ISSEM (actual IMAS) als de la resta d’alts càrrecs del Consell, uns del PP i altres de UM. Cal recordar que tant els de UM com els del PP gaudiren d’aquests drets, i fins i tot, ja que “lo cortés no quita lo valiente” vàrem facilitar que poguessin cobrar les vacances, que ara segons un informe recent tret del forn (o fet per encàrrec) els que no són “dels seus” no podran gaudir.

M’agradaria que Salom demanàs als seus companys del 2007, quin tracte reberen de l’equip de govern que presidia Francina Armengol, així podria comprovar que en política també s’han de sebre guardar les formes, i no fer una batalla política de qualsevol cosa.

Contínuament recorden el passat recent, quan no troben res a criticar s’ho inventen, o es dediquen a filtrar dois sense cap interès, i tot plegat perquè? Per ocultar amb una cortina de fum la seva incapacitat de presentar un sol projecte, la seva manca d’idees, la seva manca d’iniciativa, que els ha portat a dedicar un mes  a simplement parlar d’austeritat mentre pugen els sous a alguns, aquests alguns que s’engloben dins la definició del vell PP :”es nostros”.

Als altres ni escoltar-los (ja parlarem de la RTV de Mallorca, Blanquerna, o del món del còmic, continuarem...)

 

PD: M'expliquen un cas concret prou il·lustratiu, una directora insular, abans secretària del Grup PP, sí que ha cobrat les vacances. Però clar: “es nostros” tenen drets que es neguen als altres. Cosa que no li pertocaria perquè ella sí que ha continuat treballant al Consell, a diferència de molta gent que ha tornat a les seves feines anteriors o a l’atur.

(continuació).

No ens podem quedar aquí,  el problema dels partits socialdemòcrates europeus no es pot resoldre senzillament amb un retorn a postures “clàssiques”, cal repensar la socialdemocràcia. Assumir en primer lloc que en una societat complexa com l'actual no tenim el monopoli del progressisme, sinó que aquest és més plural de cada dia. No basta entendre la socialdemocràcia com un espai intermig entre l'ideal socialista marxista i el capitalisme, que va ser el marc on va néixer i es va desenvolupar la socialdemocràcia.
Sí que cal, de totes formes, que la socialdemocràcia recuperi la seva capacitat de crítica amb el capitalisme. Pot ser hem de girar l'ullada cap enrere i revisar els orígens, recordar a pensadors marxistes, com Kautsky, i veurem com s'entenia que el partit socialista havia de representar a la classe obrera mentre s'esperava l'inveitable col·lapse del capitalisme, que havia de ser substituit pel socialisme. Després els revisionistes convertiren el sufragi universal en la principal arma de lluita contra el capitalisme, Bernstein afirmava que el socialisme arribaria com a conseqüència de les victòries polítiques i econòmiques del movimen obrer, com a resultat de la creixent influència social i les millores conquerides pel partit en nom de la classe obrera.
Amb el temps els partits socialdemòcrates aconseguiren les fites pensades per Bernstein i altres, i així implantar el denominat estat del benestar, fer de la justícia social una realitat pragmàtica, èxits  sobre els quals a partir dels anys 70 i 80 es començà a posar en dubte la seva viabilitat, amb una crítica a l'estat tal i com el concebien els socialdemòcrates, feta des de la defensa del capitalisme salvatge representat pels neoconservadors, un pensament encara viu avui en dia i que acusa de inviable a l'estat del benestar.
Per això és important recuperar la capacitat crítica amb el capitalisme, que, a un nivell pràctic, ens ha de permetre recuperar la capacitat de fer front a les decisions macro-econòmiques imposades per les estructures de poder internacionals. Per aquest motiu també haurem d'assumir que és inviable la socialdemocràcia a un sòl país, i que haurem d'impulsar una alternativa continental o global al capitalisme.
Propostes sobre la taula n'hi ha, fa més d'un any llegia un article de Jürguen Habermas, qui davant la crisi grega, que acabaria conduïnt als reajustaments que encara ara patim a tota Europa, feia una sèrie de propostes, només aplicables des d'una òptica internacional, ja que el repte que es tenia (i es té) al davant no és altra que la doma del capitalisme financer, segons Habermas “asilvestrat”, aquest ens recordava que el 2008 fóren els contribuents d'arreu del món qui avalaren la salvació de la columna vertebral del sistema econòmic mundial. Habermas demanava un govern econòmic europeu per fer front a la crisi, i era contundent, la disjuntiva era (i és) o aprofundir en la cooperació europea o renunciar a l'euro. Proposava una sèrie de mesures molt concretes: augmentar els fons propis dels bancs, major transparència per a les actuacions dels fons especutlaius de inversió, millora dels controls de la borsa i de les agències de qualificació, prohibició dels instruments especulatius, una taxa per a les transaccions financeres, la separació de la banca de inversió i la comercial, la disgregació preventiva dels grans conglomerats bancaris.
Cert que hem sentit parlar de bones intencions en aquesta direcció, però hem constatat pocs resultats, Habermas ja deia que el principal problema era la “pusilanimitat” i manca d'independència dels governs locals. En defintiva, les “estructures de poder”, el “buidament” de la política, la manca de independència dels governs, és un dels problemes principals que haurem d'afrontar des d'una visió crítica del capitalisme.
Haurem de repensar la socialdemocràcia, però també els partits socialdemòcrates. Perquè aquestes organitzacions, els partits socialistes, neixen fa més de 100 anys per convertir-se en arma de la classe obrera en la defensa dels seus drets, en la lluita contra el capitalisme, però aquell model de partit ja no serveix. Ja no serveixen aquells partits estructurats com a representants d'una classe obrera conscienciada, estructurats verticalment, sinó que fa falta, com esmenta un militant del PSC a la web de debat d'aquest partit: amable, digital, modern, jove, obert, d'esquerres, global, social, innovador i afegeix catalanista, entenc, arrelat al territori on ha de treballar, on ha de representar la ciutadania.
Un partit així només l'aconseguirem amb un procés permanent de debat, que no vol dir un debat intern, d'assemblees i comités, sinó d'un debat obert a la societat, permanentment, connectat a través de la xarxa, capaç de representar aquest pluralisme existent dins el moviment progressista. Segurament estam en condicions d'afrontar aquest canvi, sempre i quan l'afrontem amb sinceritat, amb la voluntat de ser una cosa nova i diferent, atractiva, i socialment representativa. No podem deixar de ser una organització, amb els seus mecanismes de funcionament democràtic intern, ni tampoc deixar de tenir una estructura territorial centrada en aportar solucions locals, però sí que hem de crear els mecanismes per fer atractiu traspassar el llindar entre el partit i la societat. No bastarà obrir la porta, perquè no tenim a la societat civil esperant per entrar, sinó que els haurem de convèncer de la importància d'aprofundir en democràcia, de participar en el nostre debat, en el repensament de la socialdemocràcia i de com s'ha d'organitzar aquesta.
El primer que haurem d'aconseguir és que la gent entengui que front a la “dictadura” dels mercats financers només hi podem oposar la democràcia, imperfecta sí, però democràcia.

El maig del 2011, la derrota electoral, al si del Partit Socialista, ha obert un interessant debat sobre el seu futur, i, des d'una perspectiva més àmplia, si són correctes els plantejaments que es fan des dels partits d'esquerres front a la crisi econòmica.

Aquest article és una primera reflexió, a partir de moltes coses que s'han anat publicant i opinant, a la xarxa, als mitjans de comunicació, amb un objectiu comú: repensar l'esquerra, en el marc de la crisi econòmica mundial, de la tirania de les polítiques econòmiques neolliberals, de l'aparició de nous moviments socials com el 15M o solucions innovadores com pot ser el cas d'Islàndia. Pens que sense dubte el primer debat ha de ser ideològic, d'ampli espectre, i després pensar a nivell local i regional les implicacions que té aquesta reflexió tant en el camp de la praxis política, com en el de l'organització no sols dels partits polítics de l'esquerra sinó de la societat civil progressista en general.

Molt s'ha parlat de les raons de la derrota socialista arreu d'Espanya el passat 22 de maig, que des d'un nivell més ampli s'ha d'entendre com un rebuig a les polítiques del govern front a la crisi, la primera resposta electoral a aquestes polítiques, ja que les eleccions generals tengueren lloc abans d'entrar de ple en la crisi econòmica, a principis de l'any 2008. Seria absurd obviar aquest moviment de rebuig a les polítiques del govern sobretot si tenim en compte la realitat europea, a on dels governs existents prèviament a la crisi no n'hi ha cap que no hagi estat castigat a les urnes en aquests moments.
També és cert que hi ha circumstàncies, ja siguin d'àmbit estatal o autonòmic, que poden haver marcat el resultat, totes les variables s'hauran de tenir en compte a l'hora de definir un projecte del Partit Socialista de cara al futur, de cara a la recuperació dels suports electorals perduts.
Del que no hi ha dubte possible és que la variable principal que ha influït als ciutadans a l'hora de votar ha estat la crisi. No podem obviar, com deia al principi, que l'onada de càstig electoral als governs socialdemòcrates europeus, en general, ha tengut el seu primer reflexa Espanya el 22 de maig, per tant cal observar i compartir les reflexions en torn al present i futur de la socialdemocràcia per tal de preparar un projecte de futur, reflexions que també s'estan produïnt als països del nostre entorn.
Recentment Robin Williams, parlant precisament de la nova  socialdemocràcia, ens recordava una afirmació de Peter Meir en el sentit que els darrers temps s'ha produït un “buidament” de la política, buidament de les idees, posades al servei de líders més o menys carismàtics, essent la figura d'Strauss-Kahn, ara en entredit, el paradigma de la dependència en aquest cas del Partit Socialista de França d'aquesta personalitat per tenir aspiracions a vèncier a Nicolás Sarkozy a les properes presidencials.
Paral·lelament a aquest procés de “buidament” s'ha viscut un augment de la capacitat de pressió i del poder global de les grans multinacionals, fins al punt de que les grans decisions de política econòmica no depenen tant del que analitzen els governs, els partits o els agents socials, com de les opinions dels grans organismes financers internacionals, o fins i tot de les anomenades agències de qualificació, que han tengut la capacitat de tombar governs i fer canviar la política econòmica de tota la Unió Europea.

Ja en l'àmbit espanyol, el professor Vicenç Navarro atribueix la manca de suport electoral del PSOE directament a que s'haurien abandonat els principis de la socialdemocràcia, perdent així la base social que permetia mantenir la majoria de govern a nivell estatal i a moltes comunitats autònomes i ajuntaments. El professor Navarro afegeix que el que ell denomina “estructura de poder” ens ha convençut de que no hi ha alternativa a les polítiques lliberals front a la crisi, i ja el 7 d'abril cridava a la resposta social contra els retalls socials, ja que s'està donant una victòria aclaparadora de les polítiques ultraliberals. El propi PSC, en el debat intern que hi té lloc, afirma que la ciutadania està percebent una reducció dels marges d'acció dels poders públics, incapaços de fer front al poder global dels mercats financers, paradoxalment els causants de la crisi. Es perceb un intent dels poderosos de desactivar la participació. Aquest fet donaria lloc a mobilitzacions com les del 15M, que no es senten representades per cap partit polític o organització social, ja que es té la percepció de que tothom està absorbit o conformat en la dictadura de les polítiques ultraliberals imposades, defensades, promocionades per les “estructures de poder”, que exerceixen una gran influència mediàtica. El súmmum de la paradoxa seria que al mateix temps que es produeix el moviment espontani de resposta a aquestes polítiques, els representants més durs d'aquestes idees són els grans afavorits pels resultats electorals, entrant en una espiral de la qual en pot ser un avanç el succeït a Catalunya.
El Partit Socialista, o més ben dit els partits socialistes europeus, tenen una gran responsabilitat de futur davant aquest procés, sobretot tenint en compte que encara ara socialment i electoralment segueixen essent, o seguim essent, el principal bastió de la defensa dels drets socials, front als que promouen que la única sortida de la crisi és una reducció dels serveis públics que permeten l'existència d'aquests drets. Aquesta idea no és nova, no està de més recordar l'informe de Citigroup del 2005, donat a conéixer per Michael Moore en el seu documetnal del 2009 “Capitalism. A love story”, en el qual es defesava directament que els països que tenien futurs eren aquells on es donava una forma de “pluthonomy”, o plutocràcia, un govern financer, que prengui grans decisions econòmiques sense estar fermat per les obligacions del que fins ara hem denominat Estat del Benestar. Per tant, podríem pensar que des dels “think thank” neocon fa temps que es pensa en una ofensiva contra els límits al capitalisme que posa l'estat del benestar, i hauríen aprofitat la crisi econòmica per endurir els seus atacs, i pressionar per canviar les polítiques econòmiques en la línia que els interessa a ells.

La resposta de la socialdemocràcia, segons el professor Navarro, hauria de ser un retorn a les propostes diguem-ne clàssiques que ens havien caracteritzat, és a dir: la creació i existència de l'estat del benestar i d'unes polítiques econòmiques keynesianes, a més d'un concepte de ciutadania que inclou la idea de drets socials i laborals universals, sempre garantits per l'Estat, que els finançava amb una política fiscal progressiva.
Segurament el professor Navarro té part de raó: si aquestes són les polítiques que ens identifiquen davant la nostra base social, el seu abandó ha provocat directament un allunyament dels electors, que han mirat cap a altres opcions polítiques o, decebuts, s'han abstingut.

C.Bonet

Des de fa un temps sentim a parlar molt de l'eufòria desfermada que ens diuen que hi ha dins el PP de Balears. Cert és que les darreres enquestes, possiblement d'un any ençà o menys, els donen la majoria absoluta al Parlament de les Illes Balears, una majoria que depenent de l'enquesta en qüestió s'obté de la recuperació de qualque diputat a Menorca, o no, però sobretot per l'absorció de un o dos diputats que fins ara havíen estat de la desapareguda o abandonada Unió Mallorquina.

La desaparició d'aquest espai de centre de caire nacionalista o regionalista, per tant, sembla contribuïr sensiblement a les expectatives del PP. Però les enquestes són enquestes, i no record cap convocatòria electoral en la que les enquestes no plantejàssin una possible majoria absoluta del PP. Majoria absoluta, almenys a Mallorca, que hem de recordar que només va obtenir en Gabriel Cañellas el 1995 amb uan coalició pre-electoral amb Unió Mallorquina.

Per altra banda, des de l'entorn del PP s'estimulen rumors al voltant d'enquestes "internes" segons les quals el PP obtendria majories absolutes amb molts de diputats per sobre del llindar dels 30. No ens deixarem enganar: són rumors intencionats. I quina és la intenció?
La intenció del PP és, des de fa més d'un any, fermar curt a tots els seus dirigents i bases en torn al projecte, l'expectativa de la victòria permet aplicar aquell vell principi de que "el que se mueve no sale en la foto". Ha funcionat?

Fins ara podria semblar que sí, a pesar de la sortida de Jaume Font, alguns problemes a nivell local que no han trascendit, els enfrontaments interns que de tant en tant surten a la llum (Delgado aquest cap de setmana) i sobretot les dificultats per tancar llistes. Aquest darrer fet hauria de cridar molt l'atenció de l'opinió pública, però és cert que passen massa coses com per fixar-nos en aquests "detalls". Però el fet que el PP, encara ara el partit més votat en unes eleccions autonòmiques (recordem que no en unes generals), no tengui tancades les llistes al Parlament i als Consells, o que tancàs tan tard la candidatura a la batlia de Palma, són símptomes de que la maquinària no funciona com abans.

Per tant s'ho juguen tot a la campanya estatal, a les circumstàncies econòmiques actuals, a la crisi i desgast del govern Zapatero, per poder recuperar terreny front al PSOE. Balears també ha viscut circumstàncies extraordinàries, hem viscut alguns dels casos de corrupció política més mediàtics dels darrers anys, hem estat notícia a nivell estatal, hem fet una gestió enmig de la crisi i convulsió política que brilla en aspectes molt destacats com la inversió en sanitat o educació, que destaca sobretot en comparació amb la gestió Matas... i sobretot tenim mitjans de comunicació audiovisuals propis plenament consolidats. Que vol dir tot això? Que aquesta vegada, més que mai, hi haurà una clau balear en les eleccions locals, autonòmiques i insulars del proper mes de maig.

No només el fet de que els ciutadans de Balears s'informin de cada dia més a través dels mitjans de comunicació locals, com ens mostren els estudis, sinó també el fet que hem estat notícia a nivell estatal per la desastrosa gestió Matas, introdueixen dins de les preocupacions dels electors factors que per ventura fora de Balears no influiran tant. Jugar-ho tot a l'onada anti-Zapatero que ve de Madrid és una aposta que a dos mesos vista pot semblar segura, però... si alguna cosa ens ha demostrat aquesta legislatura és que en qüestió de mesos, setmanes o dies, es pot alterar completament el terreny del joc polític. I quan més grans siguin les expectatives, més gran serà la decepció, deu ser per això que des del carrer Génova de Madrid ara intenten frenar l'eufòria desfermada. El 22 de maig qui decidirà seran els ciutadans, i tenen 2 mesos per pensar en moltes coses.

 

No entrarem en consideracions sobre la legalitat de l'encàrrec que feu la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern Matas, això tocarà dir-ho a la justícia, però en presumirem la innocència, és possible que fos un encàrrec legal. Però fins i tot si ens trobàssim en aquest cas el tema de l'Òpera de la Badia de Palma no deixa de ser l'exemple màxim de la ineficiència i tendències les megalomaníaques del Govern Matas.

 

Estam parlant de fer un nou Teatre de l'Òpera, només dedicat a l'art musical, quan s'acabava de reobrir el Teatre Principal de Palma després de varis anys d'obres, tenint al passeig marítim un auditori privat de magnífica factura i acústica, dels millors de l'estat. Es comanava la caríssima maqueta quan s'estaven començant les obres d'un Palau de Congressos que també tendrà una gran Sala d'Actes, suposam de de bona acústica.
Estam parlant de construir un nou auditori quan el propi PP en venia un altre a Pollença, tenint a pocs quilòmetres el magnífic Auditori d'Alcúdia, disposant a la mateixa illa de recursos com l'Auditori de Sa Màniga, una illa que té un nou Auditori ara també a Manacor.

Un milió d'euros per un projecte megalomaníac, pot ser algú dirà que som exagerat, però: sabeu que es pot fer amb un milió d'euros?

Uns companys n'han preparat un resum:
"La maqueta de l'òpera de Palma va costar 1,2 milions d'euros que va pagar la conselleria d'educació del Govern de Matas. Amb aquests doblers s'hauria pogut fer:
1 unitat bàsica de salut
1 escoleta
Renda Mínima d'Inserció durant un any per a 233 persones
Menjador social durant un any per a 444 persones"

Una maqueta per una escoleta o una unitat bàsica de salut. Una escoleta, per exemple, que hagués estat molt més adequada com a projecte de l'IBISEC, l'organisme constructor de la Conselleria d'Educació.

Si feim el mateix càlcul amb el Palma Arena (cost final aproximat: 110 milions d'euros), per exemple ens surten :
37 centres de salut (3 milions cada un de mitja)
110 unitats bàsiques de salut (1 milió cada una de mitja)
28 instituts d'educació secundària (4 milions cada un de mitja)
37 col·legis d'educació infantil i primària d'una línia (3 milions cada un de mitja)
28 col·legis d'educació infantil i primària 6+12 (4 milions cada un de mitja)
110 escoletes (1 milió cada una de mitja)

I això és eficàcia? No sé si el Govern del 2003 al 2007, presidit per Matas, passarà a la història per la corrupció que s'està investigant, però sens dubte tendrà un bon apartat a les Facultats de Ciències Polítiques i Administració com a exemple de ineficiència i malbaratament de recursos públics, o com es diu en castellà, i sona més contundent: "despilfarro".

PD: Un altre dia recordarem el somni del Faraó que va interpretar el seu conseller Josep, al llibre del Gènesi.

 

El topònim Tucson m'evoca el "wild wild west", Tucson sóna a pel·lícula de John Wayne, d'indis, de rostres pàl·lids, de duels mentre el vent aixeca la pols del carrer de la ciutat sense llei, evoca pistolers. Aquest dret individual i que no hi ha manera de derogar, el dret a tenir una arma, part de les essències de la democràcia més antiga del món, els Estats Units d'Amèrica, ens sorprèn o corpren cada vegada que provoca una matança indiscriminada, sempre o quasi sempre a mans d'un boig amb una arma. Però Tucson ara també ha fet que el poble nord-americà s'aturi a pensar si és bona l'espiral folla de desqualificació política, radicalisme verbal, que té el seu principal exemple en allò que s'ha denominat Tea Party.

 

El cas Gifford, el cas d'una congressista demòcrata víctima de la violència real, en part provocada per la violència verbal d'alguns polítics, ha de servir d'exemple als nord-americans, o aquesta és la voluntat que expressen tots els dirigents polítics de primer nivell d'aquell país, i el primer d'ells el president Obama. Temps de crisi i d'incertesa no requereixen radicalismes de cap casta, recordem l'Europa dels anys 30, en canvi sí que requereixen dosis de prudència, moderació i consens, seny al cap i a la fí, recordem la part positiva de la Transició espanyola.

El cas Gifford, el record de Tucson, tant debò servissin per desterrar per un temps la demagògia, l'excitació dels ànims contra l'adversari sense mirar que perdem pel camí, la crispació sense sentit, la política de marcar dianes i disparar dards metafòrics que a Tucson es convertiren en dards reals. De moment a Múrcia en tenim un trist i condemnable exemple. No ens hi hauríem d'acostumar.

 

P.D. Recomanable reflexió: "El discurso del odio."

Resulta que les declaracions de Leire Pajín són falses (manipulació), me referesc a aquelles que diuen que va fer animant a la gent a denunciar aquelles persones que incomplissin la nova llei anti-tabac. Així doncs les barrabassades amollades per aquella espècie de vàndal o Atila que tenen per batle els del PP devers Castilla y León no només són una animalada pròpia el poc cervell que ha demostrat fins ara, sinó que a més no tenen cap fonament.

 

Aquest bàrbar, del qual no direm el nom per no fer propaganda d'aquest tipus de personatget, ja es va fer famós per les seves fantasies sexuals sobre l'actual ministra de Sanitat, ara considera, en un sentit molt propi de la seva limitada mentalitat, que els no fumadors que denunciïn els incompliments de la llei anti-tabac són : feixistes! (o nazis tot citant Brecht) Curiós adjectiu venint d'un prototip de personatge feixista.

En la seva lògica demagògica prohibir és propi de feixistes (recordem que està prohibit matar, per exemple), per tant, ell que vol prohibir els matrimonis homosexuals, per fer una comparança, deu ser un feixista de primeríssim nivell. I dic només per posar un exemple.

Un feixista, en el sentit despectiu que entenem aquesta paraula, deu ser una persona que vol imposar les seves idees a una altra, i si a més de les idees ens vol imposar els seus vicis? No és també un feixista? Amb aquesta lògica: no és feixista qui es posa al meu costat i m'obliga a fumar? No és més feixista aquell que posa en risc la meva salut sense demanar-me opinió? No és feixista aquell que m'imposa a mi respirar el seu aire contaminat? A mi que no he fumat mai? He d'estar condemnat a fumar sempre que surti a fer una copa?

Qui és més feixista, totalitari? Qui és l'assassí aquí? Sí, entenc que els arguments són exagerats, però al·lotets, exagerat i demagog és aquest vàndal que ha aconseguit que la gent cridi "feixista" a aquelles persones que només es preocupen per la seva salut. Feixista és una altra cosa, i no me'n facin parlar.

 

El 2009 Michael Moore estrenava el seu documental "Capitalisme, una història d'amor", en ell devetllava un informe intern de Citigroup, de l'any 2005, en el qual es feien afirmacions com aquesta: "The World is dividing into two blocs - the Plutonomy and the rest. The U.S.,UK, and Canada are the key Plutonomies - economies powered by the wealthy. Continental Europe (ex-Italy) and Japan are in the egalitarian bloc."Plutonomies o plutocràcies front al bloc igualitari. Si la crisi econòmica podia interpretar-se com una fallida del model capitalista salvatge dels darrers anys, hom té la sensació que els defensors de la plutocràcia, de les economies "powered by the wealthy" estan aconseguint imposar el seu model front a aquell bloc igualitari esmentat per Citigroup el 2009. Entre d'altres coses, el 2010 serà recordat per ser l'any en que la Unió Europea va haver d'impulsar plans de rescat per les economies de Grècia i Irlanda, i de les mesures dels govers d'arreu del continent per reduïr el dèficit públic, com una fórmula per contribuir a la recuperació econòmica, diuen.

França, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Grècia o Espanya han vist com els retalls de la despesa pública i les reformes que s'han impulsat han esta contestats al carrer, sense aconseguir la rectificació d'aquestes mesures, ans al contrari, cada vegada que "Moody's" o una agència de qualificació ha parlat els ministres d'economia i fnances de la Unió s'han reunit per acordar nous retalls. Sorprèn que aquestes mateixes agències, que varen assignar la màxima qualificació a les anomenades obligacions de deute colateralitzada (collaterized debt obligation), un dels focus de la crisi financera, dictin ara als governs la política econòmica a seguir. Tota una incongruència als ulls d'un no iniciat.

Pesa més, cal conloure, l'opinió d'aquests "experts" internacionals que la dels ciutadans? S'imposa el model de les "economies powered by the wealthy"? És aquesta la nova concepció del món que s'imposarà a la dècada que comença? És aquesta la lluita que ens espera?

Si és així preparem-nos per estar contra la plutocràcia, i pensem que no és ja la visió de Keynes la que haurem de resuscitar, sinó el pensament d'un socialista humanista com Fernando de los Ríos, que amb molta raó feia una afirmació que encara sona plenament actual: "Si volem fer a l'home lliure hem de fer l'economia esclava".

Me qued amb algunes reflexions llegides a El País d'avui, la primer aquesta: "el Gobierno está acosado en muchos frentes y, en esas condiciones, ya no trabaja con cálculos electorales, que los tiene muy negativos, ni con paños calientes." Resumeix tres temes del dia: la vaga salvatge dels controladors, les darreres mesures contra la crisi i la caiguda en picat de la valoració del Govern amb les seves conseqüències electorals. I em duu a pensar: estic segur que en Rajoy és la persona a qui menys interessa un avançament electoral, és molt còmode poder ser de vacances a Canàries i veure els bous des de la barrera, amb la convicció que la fruita està madura i caura tota sola.

Seguim amb l'editorial de El País, alguns fragments il·lustradors de la jornada d'ahir i abans d'ahir:

"La reforma de febrero devolvía la organización del trabajo a AENA (los controladores se la habían apropiado con Álvarez Cascos de ministro de Fomento), preveía la concurrencia de empresas privadas para el control aéreo y facilitaba la formación de nuevos controladores -350 con carácter inmediato, dijo entonces el ministro Blanco-. Solo un nuevo y urgente marco laboral será capaz de arrebatar a los 2.300 trabajadores del sector la capacidad de tomar como rehenes a centenares de miles de personas para hacer valer algunas de sus extravagantes reivindicaciones. Una capacidad que presumiblemente recuperarán si el Gobierno no corta por lo sano cuando, en 15 días, el servicio deje de estar militarizado.

Resulta posible discutir, como hace el PP, si el decreto que cuantificaba las obligaciones horarias de los controladores tenía que aprobarse el mismo día en que se iniciaba el largo y esperado puente de diciembre, o debía haberse hecho antes. Argumentos que en ningún caso justifican la virulencia de su portavoz, González Pons, al arremeter contra el único Gobierno que ha intentado hasta ahora organizar de manera razonable un sector tan crucial y con tal potencial para dañar los intereses colectivos. Una capacidad de intimidación adquirida en parte con la anuencia de Gobiernos del partido del señor Pons que prefirieron mirar hacia otro lado y eludir sus responsabilidades en este ámbito. El PP, una vez más, ha sido incapaz de renunciar a sus bajunas tácticas electoralistas mientras más de medio millón de personas permanecían atrapadas en los aeropuertos españoles.

En su perfil actual, este colectivo no es de fiar, como crudamente ha quedado demostrado."

Acabam com hem començat, amb la totalitat del paràgraf del que extreia la primera cita:

Probablemente, los controladores han calculado mal. Ya hace un año, el ministro de Fomento empezó a recortar sus privilegios. Si ahora pensaban en tomarse la revancha se han equivocado porque el Gobierno está acosado en muchos frentes y, en esas condiciones, ya no trabaja con cálculos electorales, que los tiene muy negativos, ni con paños calientes. "No miramos a corto plazo. Nuestra política es firmeza y determinación. Nos cueste lo que nos cueste. Esa firmeza nos ha servido para que España salga reforzada de la última convulsión financiera y nos servirá con los controladores", decían ayer en la cúpula del Gobierno.

 

Vaig seguir amb interés l'escrutini de les eleccions catalanes, amb el convenciment que diferiria poc de la tendència que havien marcat les enquestes des de dies, setmanes o fins i tot mesos enrera: avanç espectacular de CiU, fregant la majoria absoluta; davallada important dels integrants del tripartit; atomització de l'independentisme abans representat per ERC en solitari. Algunes incògnites impossibles de resoldre per les enquestes quedaren clares: avanç de la dreta, preocupant calat dels missatges xenòfobs, bon resultat de Joan Laporta, i Ciutadans mantingué la representació.

 

Que les enquestes no encerten ho sabem, però marquen les tendències. En aquest cas les tendències eren clares i la diferència en escons i vots es preveia suficientment àmplia, com perque hi hagués poc espai per a les sorpreses. A partir d'aquí les valoracions, cadascú grenant cap a ca seva de manera més o menys encertada, des del meu punt de vista. La més evident: el PP creient que això és el principi de la seva victòria basada en allò de "veure passar el cadàver de l'enemic..." sense moure un dit o fumant-se'n un puro, per emprar expressions populars.

També sabíem que des de les Illes qui més qui menys faria valoracions que li poguéssin anar bé. Per jo només hi ha una cosa que es torna a evidenciar clarament en aquestes eleccions i resulta possible imaginar que ens pugui afectar igual que a Catalunya: la crisi provoca desgast dels governs en exercici. Ha passat a tota Europa, ha passat a Catalunya. Cert que segurament se li han de sumar factors específics, però no extrapolables, com pretén fer el PP, per exemple, dient que tots els governs de coalició són dolents... ¿que han de dir? Sóna extrany en boca de qui ha governat en coalició gairebé sempre des de que existeix la nostra comunitat autònoma, o segueix governant en coalició a municipis importants com Manacor o Llucmajor.

Però hi ha un segon factor a tenir en compte, el vot de càstig a un govern ha de trobar una oposició forta, amb uns lideratges clars, amb credibilitat, capaços de fer entendre al ciutadà que l'alternativa és possible i a més convenient. Segurament CiU i Artur Mas representaven això, a les Illes Balears ningú pot atribuïr-se aquests avantatges, i m'atreviria a dir que tampoc el sr. Rajoy té els vents tan a favor com es pensa. Temps al temps, les enquestes no ens diuen que passarà però marquen tendències.

Sortint de la tònica habitual, no parlarem de política. La mort de Luis García-Berlanga ha provocat reaccions de tot tipus i comentaris, molts dels quals puc compartir, especialment els que ens recorden que no tothom converteix el seu cognom en un adjectiu: berlanguià. Me n'he adonat que moltes vegades jo mateix he comentat una situació tot dient: "això pareix una pel·lícula d'en Berlanga", deu ser que la política, o els polítics, donam per moltes situacions "berlanguianes" (com no recordar "Todos a la cárcel", tan adequada als temps que corren, i em perdonin).

O no és "berlanguiana" alguna de les situacions que hem comentat de vegades en aquest mateix blog, com aquell titular de premsa que deia : "Interrogan a militantes de UM por la desaparición del cerdo del PP." I no té doble intenció: vegi's el blog de 31 de gener de 2007. Fou un fet real, i realment "berlanguià". No ho trobau?

Dels articles que apareixen avui a El País, n'extrec algunes frases, reflexions, que he cregut prou interessants i encertades com per compartir, en el doble sentit del terme: perquè hi estic d'acord, i perquè les crec dignes de posar en el coneixement de les persones que puguin interessar-se en llegir de tant en tant aquest blog:

 

"Berlanga y Buñuel son el alma de país cruel que trata a sus genios de 'peculiares' " (Àlex de la Iglesia).

"Convertir el caos en inspiración: eso es exactamente el Mediterráneo. Ser libre dentro de la confusión y dar la apariencia de un exceso cuando se está atado a una férrea disciplina." (Manuel Vincent).

Del propi Berlanga:

"España es un país maldito, porque la gente no tiene ningún sentido cívico, de pertencer a una colectividad, para intentar lo mejor para todos. Y no es por deformación del franquismo y de tantos años de dictadura: eso lo llevamos en las entrañas los españoles."

"La amargura es una herencia atávica que llevamos todos los españoles. Es muy difícil que un cineasta español haga un a película optimista al estio de Frank Capra."

Infami loro,

ad essi non perdono,

vendetta avrò pria

che tramonti il di!

( Ells són els infames,

no els perdon,

¡venjança tendré abans de que

acabi el dia! )

(fragment de Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni.)

Començ aquesta reflexió amb un fragment del llibret de la coneguda òpera "Cavalleria rusticana", traduït per alguns com "cavallerositat camperola", o pagesa que diríem a Mallorca. Sigui com sigui, una història siciliana de traicions, venjança i mort a la sortida de missa, i tot per enganys amorosos i gelosia desfermada. Alfio, el carreter, clama venjança contra la seva dona i el seu amant, una brega a ganivet entre els dos homes que acaba amb un mort, serà el resultat de la vendetta.

No vos vull parlar d'una vendetta amorosa, en el nostre cas, sinó prendre aquesta paraula, sempre suggerent, per iniciar la reflexió sobre l'acció política del PP aquests darrers temps. I això perquè tenc la sensació que aquests darrers dies el PP està llançant seriosos avisos de que un dels motors de la seva actuació és, precisament, la vendetta.

 

Almenys a mi m'ha sonat a exigència de vendetta aquesta roda de premsa tan desafortunda del president del PP balear, a on va dir que s'estaven plantejant querellar-se contra jutges, fiscals o policies. No crec que faci massa bon servei al seu partit posar-se en aquesta actitud, però és que tampoc està fent bon servei a la seva pròpia imatge com a dirigent polític, ni tampoc està ajudant a millorar en res la percepció negativa que de cada dia tenen més els ciutadans de la política.

Amenaces del partit popular de querellar-se, o d'altres tipus, no és el primer cop que en sentim, i no només dirigides a funcionaris públics, també a adversaris polítics, recordem les diverses campanyes contra José Bono, i contra els policies que el van protegir durant una manifestació quan elements de

dreta propers al PP intentaren agredir-lo. Però també les recents amenaces a un missèr a Inca, o les informacions enviades a través de tercers: vos estam investigant, tenim papers per dur a fiscalia... Amenaces que alguns hem patit en pròpia carn, de vegades amb un cert temor per la integritat física, fins i tot. Sé que són excepcions, però preocupa que ara ja apuntin a tot el sistema judicial.

Pens, sincerament, que el PP està cometent un error de plantejament fonamental, si és que aquesta línia respon a algún plantejament i no és senzillament fruit de la improvisació.

Per començar, no crec que sigui intel·ligent decidir la seva acció política en funció de la Llei del Talió, ull per ull. Però també cometen l'error de creure (i pens que ho creuen de debò) que a tots els partits polítics impera la forma de gestionar d'alguns dels seus anteriors dirigents, i no poden entendre, per tant, com no està els succeïnt el mateix que a ells a la resta de l'espectre polític.

D'aquí que surgeixin teories de la conspiració d'allò més inverosímil, que serien interessants com a argument d'una novel·la d'espies, ara bé, siguem una mica racionals, en el nostre cas resulta més intel·ligent aplicar el principi més senzill, allò que en ciència es coneix com la navalla d'Occam, el principi de la simplicitat, pel qual: "d'entre dues teories competidores, essent les altres coses iguals, la més simple ha de ser preferida". No és més simple pensar que no hi ha investigacions perquè no hi ha què investigar? O els resulta més senzill pensar que jutges, fiscals, policies, polítics, funcionaris i premsa ens hem posat d'acord en una conspiració que fa quedar petit l'Informe Pelícano l'argument del Codi Da Vinci?

Ni vendetta, ni conspiracions, ni campanyes de difamació, canviaran el passat, de fet, encara que siguin adversaris polítics, els faria una recomanació: intentar oblidar el passat, oblidar les venjances i els odis, mals consellers en qualsevol àmbit de la vida i també en política, i que intentàssin prendre's aquesta com un servei públic a la ciutadania amb una certa il·lusió, lliures d'ancores al passat que els impedeixen evolucionar. També el PSOE, durant un temps, es manifestà davant presons amb ànim de venjança, i no ajudà per res a recuperar la confiança dels ciutadans, per injust que creguéssim el tracte als nostres companys. Ara bé, també crec que l'ànsia de vendetta és massa gran en alguns com perquè facin cas d'aquesta modesta recomanació. Sinó temps al temps.

 

Publicat també a La Veu de Mallorca.

En l'afirmació desmentida del president regional del PP sobre la necessitat d'eliminar la Llei de Normalització Lingüística, s'hi va argumentar que a Mallorca no deim "barret", ni "got".

Basta acudir a l'Alcover-Moll, la magna obra anomenada Diccionari Català-Valencià-Balear, impulsada per Mossèn Alcover, a qui els gonellistes citen a tota hora, i ens adonarem inmediatament de la ignorància que resta darrera tal afirmació. Avui ens centrarem en el "barret":

 

Diu l'Alcover sobre barret, i el seu ús a Mallorca i al conjunt de Balears:

"1. Peça de roba o d'altra matèria que s'adapta al cap per cobrir-lo i no té ventalla (val., bal.);" Noti's que posa Val. o sigui València i Bal., o sigui Balears.

O també: "3. Imputació calumniosa (Mall., Men.); cast. sambenito. «Es barret que m'he comprat | és lleuger i bo de dur; | però es que m'has posat tu | és un poc massa sobrat» (cançó pop. de Campos)."

Quan ens recorda l'etimologia no hi ha dubtes: "derivat del llatí birrus, ‘capeta amb capulla’. En català antic, barret tenia el significat I || 1, que es conserva encara a les Balears; el I || 2 ja és una extensió de significat que s'ha fet en el català continental."

Quan parla d'expressions populars en trobam de tota casta:
b) Anar barret en mà (Empordà), o barret en mà i peu enrera (Men.), o barret envant peu enrera (Mall.): anar amb molts de compliments i reverències. «No et penses t'hagen d'anar | barret envant, peu enrera; | jo me'n som per afluixar | de tu i de tots quants n'hi ha | qui governen a ca-teua» (cançó pop. Mall.).
"c) Anar fora barret o anar barret alt: anar molt excitat (Mall.)." Com sembla que va el PP darrerament... fora barret!

Però sobretot una que ens fa pensar en els desbarats, dois, pixades fora de test, a que ens està acostumant el PP darrerament, un PP de qui podriem dir que és "un barret de rialles", és a dir:
f) Barret de rialles: persona informal, que no la poden pendre amb serietat (Ripoll, Empordà, Vic, Vallès, Barc., Valls, Tarr., Mall.).
Com es pot veure, una expressió que s'empra arreu dels països de parla catalana.

Ara bé, la única resposta correcta a l'afirmació del sr. president regional del PP quan va dir que no parlam la mateixa llengua seria dir-li: Ca, barret! (Alcover-Moll:"ho diuen per negar fe o assentiment a una cosa (Cat., Mall.)")

Acudint al refranyer podriem dir del PP que hi ha «Tants de caps, tants de barrets»: ho diuen de les opinions molt dividides.

Font: Diccionari Català Valencià Balear, a la web de l'Institut d'Estudis Catalans (!!)

Ahir es tancà la polèmica, el ministre Blanco, vestit de vicesecretari general del PSOE, va afirmar sense cap mena de dubte que mantindria els descomptes aeris, i ho feu davant un auditori ple de militants socialistes, davant mitjans de comunicació locals i externs, i al costat dels responsables polítics illencs que li havien plantat cara durant la recent polèmica, tan incomprensible com poc afortunada. De vegades un arriba a pensar que hi ha gent esperant qualsevol llenegada per atiar els focs de la polèmica, pensant en guanyar-hi dins l'embull. Bé, no és ben bé pensar-ho, és gairebé una certesa.

 

Avui afirm, igual que l'altre dia, que ni Matas, ni cap Maria Salom com a diputada a Corts, ni cap dirigent del PP hagués aparegut als mitjans locals declarant res que anàs contra una afirmació, real o suposada, de qui fora Ministre de Foment, Sr. Álvarez Cascos. És cert que ara hi intentaran seguir alimentant una polèmica jo diria que liquidada, però ja sabem on s'amaguen els mopis mediàtics d'aquesta comunitat.

L'acte d'ahir era un "all star" del PSIB, la fotografia que feia visible allò que vàren afirmar alguns dels protagonistes: la força política més seriosa, el projecte més viable, el que pot generar més il·lusió, els únics que tenim candidats, un equip guanyador, que ha fet bona temporada i no cal renovar a fons, com hauran de fer altres més "galácticos", i que igual que el Real Madrid d'en Mourinho, se pensen tenir la lliga guanyada abans de jugar-la.

Tots aquests dubtes que intenta generar el PP i la dreta mediàtica, amb les seves enquestes i els seus lemes i polèmiques tan simples com demagògics, van ser desmuntats per uns i altres intervinents, el "no fan res" cau pel seu propi pes davant les xifres presentades pel President Antich, tres dades: 500.000 persones veuran totalment reformat o fet de bell nou el seu centre de salut durant la present legislatura, fruit de la important inversió feta en obra sanitària bàsica; hem passat de ser la darrera comunitat autònoma en matèria d'habitatge públic a ser la primera; una quarta part de les empreses creades a l'estat durant els primers set mesos de l'any ho han estat a Balears. Algú dubta del que es fa davant dades reals?

O és que alguns esperen veure nous Palmas Arenas i desbarats similars per considerar que hi ha feina feta. Cert que recordam als faraons per les piràmides, i recordarem a Jaume Matas pel Palma Arena, però els bons governants no són els que es fan monuments a la seva major glòria sinó els que treballen per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans.

És per això que és important recordar que ha estat durant la present legislatura quan s'ha desbloquejat l'aplicació de la Llei de Dependència, que a comunitats com Madrid o València segueix endarrerida perquè senzillament els governants no hi creuen. És important recordar que durant la present legislatura hem reformat tots els centres de menors de Mallorca, o els centres de dia que hem posat en marxa. O que hem aconseguit el conveni de carreteres més important de la història recent de Balears, així com també el finançament per part de l'estat més alt de tota la història de la nostra comunitat autònoma.

Això és política i són fets, menys espectaculars que una piràmide o un Palma Arena, però sens dubte més útil al ciutadà.