Res Publica segons Cosme Bonet

Dies iræ, dies illa,

Solvet sæclum in favilla,

Dies de la ira, aquells
en que els segles es convertiran en cendres

(traducció una mica lliure).

Algú pot creure que els mallorquins serem més sicilians que els sicilians de Lampedusa, i que farem del que "tot ha de canviar per seguir igual", del Gattopardo, la quinta essència de la nostra personalitat?

Fa vertígen llegir un diari avui, 23 de setembre del 2010, inici de tardor, i qualsevol en un país normal pensaria que és la tardor de l'hegemonia de la dreta: dimiteix Jaume Font de portaveu del Consell de Mallorca, una de les personalitats més rellevants del PP durant els darrers 20 anys, senador, batle, conseller... i ara expulsat pels seus de les llistes electorals, amb uns criteris que no apliquen, per exemple, a la veïna Comunitat Valenciana.
Es presenta un partit escindit del PP a Calvià, a on Carlos Delgado havia creat una de les baronies més poderoses dins el PP balear, i que està abandonant en virtut de les seves ambicions superiors, curiosament lidera el nou partit un ex-conseller del PP, una altra figura rellevant del gloriós passat popular com Antoni Rami, i porta un nom tan significatiu com "Transparència per Calvià".

Antoni del Olmo, també significat batle del PP abandona el partit.
A Felanitx 33 militants d'UM abandonen també la formació de centre-dreta nacionalista, per ser massa "esquerranosa", i es sumen a l'escissió unànim de la UM de Campos.

Tot això en un sol dia.

A tot això sumau-hi les investigacions que impliquen a quasi la totalitat del darrer Govern del PP a Balears, inclòs el seu president i ex-ministre, Jaume Matas. Sumau-hi que la cúpula històrica d'UM també està essent investigada. Sumau-hi la caiguda els darrers anys de tots aquells imperis econòmics que just fa 4 anys creiem imbatibles.

I tot plegat enmig de la crisi econòmica més greu de la història recent, a la qual s'ha hagut de fer front des dels Govern autonòmic després de 4 anys de "vaques grasses" que fóren els més malbaratadors, "despilfarradors" perquè ens entenguem, que mai hi hagi hagut, i vàrem tenir sort que la idea de l'Òpera enmig de la mar només se'ls va acudir quan ja no tenien temps per fer-la efectiva.

Què passa a les Balears? O que passarà? Canviarà tot per seguir igual, o res no tornarà a ser igual?

 

 

... hagués plantat cara Jaume Matas a Álvarez Cascos si, per casualitat, el PP hagués arribat a aprovar el 50 % dels descomptes en els vols, i després el mateix  Álvarez Cascos n'hagués anunciat la reducció o revisió?

El projecte caducat, inoperant, esgotat a les Illes Balears és el que representa el PP de Rajoy, Rodríguez, Delgado i Bauzá, que han elegit l'ombra protectora de l'àguila imperial de Sa Feixina per fer un assaig d'acte electoral. Cridant a taula a la militància, la figura estelar ha estat qui fora conseller d'Interior del Govern Matas, super-regidor dels equips de Fageda a Cort i Secretari General durant l'etapa Matas, tot un exemple de renovació. La mateixa que representa Mariano Rajoy, ex-ministre d'Aznar i derrotat en dues ocasions, émul, per tant, de la trajectòria del seu pare polític, Fraga, ex-ministre de Franco, i derrotat en més de dues ocasions per la UCD i pel PSOE. Només la seva marxa i un cert viatge al centre (d'anada i tornada, com podem veure) possibilitaren la victòria del PP el 1996. De vegades val la pena revisar la història perquè la humanitat tendeix a repetir segons quins comportaments, els quals s'obliden i per tant no es pot aprendre d'ells.

 

Mariano Rajoy deu haver somniat en convertir-se en el Franklin D. Roosvelt de la crisi econòmica actual, pensant que Zapatero seria una mena de Herbert Hoover, el president republicà dels Estats Units que no donà respostes des del govern davant la crisi econòmica. Els republicans de Hoover consideràven que "a la llarga" l'economia es redreçaria, la resposta de Harry Hopkins, un dels arquitectes del New Deal, era:"la gent no menja a la llarga sinó cada dia". Igualment Rajoy deu pensar que a la llarga acabarà guanyant les eleccions, però mentres tant no sabem que pensa fer front a la crisi, més bé tenim la sensació que espera a veure si acabarà per si mateixa i pot permetre's el luxe de no proposar res. Ha criticat el retall dels comptes públics, el dur ajustament fet pel Govern central i a tots els nivells, però no ha detallat com hagués reduït el dèficit el PP, ara que no disposa d'empreses públiques per vendre.Ha criticat la reforma laboral, però encara no hem aclarit si està de part dels sindicats o de la patronal, ha fet llarg o ha fet curt la reforma laboral?

En canvi, ha criticat poc el Pla E, perquè segurament aquesta aposta del Govern central per la inversió a nivell local haurà salvat la cara a molts d'Ajuntaments del PP que, per l'endeutament que arrosseguen, sense el Plan E de Zapatero, no haguéssin pogut fer res en tota la legislatura, per no posar cap exemple local de la perifèria de Palma, direm que l'Ajuntament de Madrid és el més endeutat de l'estat.

Fins aquí el projecte caducat abans de començar de Mariano Rajoy, el qual "a la llarga" pensa que les coses es solucionaran, no debades comparteix posicions ideològiques amb l'esmentat Herbert Hoover, a més de l'actitud davant la vida, pel que sembla.

Sota l'ombra de l'àguila dos apunts preocupants: José Ramón Bauzá cridant a traslladar la normalitat del mallorquí-menorquí-eivissenc-formenterenc a les aules, i la lliure elecció de llengua. Rodríguez, criticant la immigració no reglada "permesa" per l'Ajuntament de Palma, "sense possibilitat d'integració", ha dit, pot ser pensant en solucions "à la Sarkozy"?

Blaverisme, la visió de la immigració com un problema... elements preocupants d'un PP balear de cada dia més escorat a la dreta, i que definitivament està abandonant les senyes d'identitat que un dia van caracteritzar l'AP triomfant dels anys 80 i principis dels 90, éxits dels qual encara en viuen electoralment. El que s'usa ara és un PP calcat del madrileny o del valencià, més sucursalista que mai, i que inicia el seu camí cap a les eleccions sota un lema que ve d'avior: "Una, grande y libre".

 

Article publicat a LA VEU DE MALLORCA.

Jaume Matas va decidir que el que havia de ser la variant de Llucmajor seria una autopista, del tamany desproporcionat que li agradava a aquell Govern, però al final enlloc d'una autopista en feren mitja, que actualment acaba a un coll de botella a les afores de Llucmajor. Ahir el PP es va despertar al Ple del Consell demanant que s'acabàs l'autopista fins a Campos, una autopista que fos quin fos el tamany acabaria al coll de botella de l'entrada de Campos.
Va fer com si no fóssin importants dos detalls: per complir la legalitat vigent s'ha de modificar el Pla de Carreteres o almenys argumentar tècnicament, un Pla aprovat fa poc més de mig any. I en segon lloc, per finançar aquesta obra se n'ha de deixar de fer una altra.
El curiós de tota la història és que durant la recent tramitació del Pla (fa un any poc més o menys), els únics interessats en avançar aquesta obra de Llucmajor a Campos fóren les Agrupacions Socialistes de Campos i Felanitx, i donat el seu interés transmeteren aquesta proposta al llavors Conseller d'Obres Públiques a través del Grup Socialista. La resposta fou que els tècnics tenien arguments per posposar-ho, i tal i qual. Quedà com ho havia proposat el Conseller del moment, imagin perquè en aquell moment UM de Campos, encara, no va tenir tampoc interés en avançar l'obra. En tot cas així va quedar i així es va aprovar el Pla.
Resulta molt curiós i sorprenent que després, durant el període d'al·legacions ni el PP (ni el de Palma ni el de Campos), ni UM (ni a Palma ni a Campos) parlàssin mai de modificar aquest aspecte del Pla de Carreteres, en canvi ho han proposat la primera setmana de setembre. Creis en les casualitats? Ha estat la setmana en que UM s'ha quedat sense grup municipal a Campos, i ha començat la batalla política pels vots que quedaran pel camí.
El Conseller d'obres públiques actual va anunciar que des del seu Departament ja s'estava treballant en la carretera, en un estudi sobre la seva perillositat (equiparable a altres), i que es podrien prendre mesures inmediates que no signifiquen fer una perllongació de l'autopista estil Matas.
Un cop més vàrem haver de debatre sobre les coses mal fetes de la legislatura de Matas, i haver de carregar amb la responsabilitat de no haver arreglat un nyarro més. El que lament és que hi hagi gent o partits polítics que es sumin al carro de l'oportnisme i oblidin que quan hi haurien pogut fer alguna cosa van decidir no fer-ho, i ara demanen allò que saben que és pràcticament impossible.

"Importa molt més el que tu penses de tu mateix que el que opinen els altres de tu." Luci Anneu Sèneca (4 aC - 65) filòsof romà.

Recordava, a la darrera reunió de la comissió executiva dels Socialistes de Mallorca, que fa 10 anys Francesc Antich va ser elegit Secretari General del PSIB-PSOE, i na Francina Armengol, Secretària General de la Federació Socialista de Mallorca. En aquests 10 anys els socialistes de les Illes no hem deixat de fer una feina constant, tranquil·la i ferma, i no hem deixat de créixer i ampliar la força del partit fins al punt d'arribar a ser la força més votada de les Illes Balears el 2008, i haver reduït considerablement les distàncies amb el PP en tots els àmbits, tant electorals com institucionals.

 

El punt de partida no era fàcil: si bé el 1999 Francesc Antich s'havia convertit en el primer president d'esquerres de les Illes Balears, el cert és que la situació electoral i d'implantació territorial dels socialistes estava molt lluny de ser òptima, i això es comprovà especialment en les eleccions generals de l'any 2000, quan obtinguerem un dels pitjors resultats electorals de la història recent. Però a partir d'aquell moment, i dels Congressos que tengueren lloc els mesos d'estiu i setembre del 2000, i fins avui en dia, no hem deixat de créixer. Vàrem superar la derrota del 2003 mantenint l'estructura, sense perdre terreny front al PP i presentant el major nombre de candidatures municipals de la història del socialisme a Mallorca. El 2007, si un mira cap enrere amb deteniment, se n'adona com de difícil era afrontar la campanya front a un PP crescut a tots els àmbits, controlant el Govern i l'Ajuntament de Palma, amb aspiracions de derrotar a Zapatero a les següents eleccions generals del 2008. Però el resultat fou que ni majoria absoluta, ni retrocés dels socialistes, i com a resultat de la campanya de destrucció de UM que havien protagonitzat la gent de Matas durant els darrers temps, tots els ponts romputs amb el partit de Munar.

És curiós constatar com habitualment al llarg d'aquests anys el PP ha aconseguit aparéixer com a partit guanyador indiscutible, i quantes vegades s'ha donat per feta la seva majoria absoluta o victòria aplastant, i front a això s'han produït sonats errors de càlcul, no només a les darreres autonòmiques, a on alguns donàven gairebé per feta la majoria absoluta de Matas a tots els nivells, també a les generals del 2004 o del 2008 s'especulava amb una victòria aplastant del PP front al PSOE, es parlava d'un 6 a 2, o fins i tot que aquell experiment anomenat "Unitat" es menjaria un diputat a corts Generals del PSOE. Res d'això es va produïr, és més, es va infravalorar la força dels socialistes i sobrevalorar la capacitat del PP.

Ara, a l'inici del curs polític, tenc la sensació que torna a passar el mateix: es torna a sobrevalorar la capacitat del PP (que és molta), i es tendeix a alimentar comentaris derrotistes a l'entorn del Partit Socialista. Tanta coincidència, la veritat, fa olor a sacorrat, fa olor a estratègia d'alguns per vendre el PP com a clar guanyador i rapinyar abstencions dins el derrotisme de l'esquerra. Que s'ho pensin, noltros tenim els candidats clars, el partit unit, i la maquinària en marxa. No és la maquinària de Rodríguez, tan lloada per tants d'aduladors, però... que torni a emprar les mateixes persones que fa 20 anys per muntar plataformes sona una mica estantís.

Pel maig comptarem, i veurem si els ciutadans voten en clau estatal o autonòmica, si castiguen Zapatero (que és la única esperança del PP) o bé fan com el 2003, quan no castigaren Aznar i es votà en clau local i autonòmica.

Com deia: tenim els candidats clars, el partit unit, i la maquinària en marxa, i ni tan sols el PP pot subscriure aquestes tres afirmacions.

 

No tenc més remei que dedicar aquesta segona reflexió estival un cop més al sr. González Pons, que aquesta vegada ha pixat tan fora de test que el president Antich ha arribat a afirmar que en González Pons sembla viure a Mart. Una metàfora molt clara.

I és que el mes d'agost sembla ser temptador per aquells que tenen afany o necessitat de portades de diaris, i no se n'amaguen de fer declaracions desbaratades, desinformades, desnortades... com podria ser el cas de José María Rodríguez, qui amb les seves declaracions sobre la Platja de Palma ja comença a exercir de candidat del PP a la batlia de Palma. O en González Pons mateix, no parlarem de Melilla però no podem deixar de fer referència a la petició de dimissió ja esmentada. També haurem de parlar d'UM, que fa curiosos anuncis.

 

José María Rodríguez no ha esperat ni una setmana a començar a exercir de cap de l'oposició, passant per damunt de processos interns d'elecció i del grup municipal popular, ha aparegut en públic per compre el consens que havia existit fins ara amb la reforma de la Platja de Palma, no dic que no es pugui discutir, dic que no ha interessat ni dialogar, el PP s'ha apuntat tot d'una a un tema de confrontació, que ells mateixos varen intentar convertir en bandera pròpia durant la legislatura passada. La Platja de Palma ja no és un motiu de consens pel seu futur, Rodríguez l'acaba de designar camp de batalla per partida doble: contra els governs socialistes implicats, però també la seva primera presa de posició interna. Alerta rivals interns!

En l'esbojarrada espiral d'aconseguir titulars a que ens té acostumats el PP durant l'estiu (recordem a Cospedal fent declaracions des de Marbella, o fent presentacions de programes de festes de poble... "en fin"), ara s'apunten a demanar la dimissió del president Antich perquè UM va cometre frau electoral... ells ja han jutjat i condemnat, als altres. Però si aquest raonament és correcte, si el pressumpte frau electoral invalida els vots d'un partit, perquè el PP segueix emprant aquests mateixos vots per aprovar proposicions de llei com la de Son Bosc o les esmenes al Pla Territorial a l'Ajuntament de Campos, emprant aquests mateixos vots que consideren invalidats. Com és habitual el PP vol aplicar un determinat remei als demés i no aplicar-se la mateixa recepta a si mateixos.

Seguint amb la mateixa lògica el PP pressumptament va finançar il·legalment la seva campanya anterior, està també invalidat per exercir el govern per aquesta raó?

També hi ha UM, que com un equip de futbol intenta fer fitxatges d'estiu, no hi entrarem, només direm que no entenc perquè s'anuncien abans de tenir-ne confirmació. Sí que m'ha sorprés l'anunci de la llei de creació de la policia autonòmica, un projecte que fa temps que té la Conselleria d'Interior al calaix, aturat per indefinció de comptències, manca de pressupost, manca de suport polític... ? De totes formes fa un any haguéssin pogut demanar que aquesta llei es dugués a Consell de Govern, com a membres del mateix que eren. Perquè han esperat tant? Saben que difícilment s'aprovarà una llei d'aquesta complexitat d'aquí a final de legislatura, i molt menys aplicar-la. De totes formes han encertat de ple i han obert el debat, massa tard, però han posat el tema en l'agenda, o això sembla, perquè el mes d'agost és molt extrany i el que ara és notícia no sabem si sobreviurà a l'1 de setembre.

"Admiradors de les teves virtuts i les teves capacitats, els generals col·locats sota la teva autoritat et serviran tant per plaer com per oblgació. Estaran d'acord amb tots els teus projectes,..." Sun Tzu. L'Art de la Guerra.

Llegesc perplex com el portaveu del PP de Rajoy, González Pons, deixa momentàniament les seves vacances al sol i vol donar lliçons des de Balears sobre malbaratament ("despilfarro") dels doblers públics. Seguesc perplex perquè ha vengut a donar lliçons de malbaratament a la comunitat autònoma a on el Partit Popular liderat per Matas va dur aquesta mala gestió dels doblers públics a la seva màxima expressió, amb obres públiques tan costoses com inútils, i un plom fermat al peu per als futurs governs que han hagut de nedar amb aigües econòmiques molt més tempestuoses que la tan desaprofitada bonança que van tenir la sort de gaudir en Matas i els seus.

 

El mateix dia, entrevista al president regional del PP, acompanyada de notícia sobre la candidatura a la batlia de Palma de José María Rodríguez. No em sembla que Rodríguez "admiri les virtuts i capacitats" del seu president, ni que el serveixi tant per plaer com per obligació, més bé el segon, i relativament. Tampoc sembla estar d'acord amb tots els seus projectes, igual que no hi deuen estar tots els imputats i possibles futurs imputats, que deuen considerar injusta, novament, l'afirmació que el president regional repeteix com si fos un mantra: no hi haurà imputats a les llistes. Em deman: les autonòmiques, les insulars, les locals?

Un periodista ben connectat amb el PP ens descubreix que el president regional del PP no serà candidat al Consell de Mallorca, i em deman: o encara s'ho havia plantejat? Seguesc perplex: això és notícia? Són conseqüències d'un agost una mica sec de notícies polítiques? Torna el PP a les teories de Matas que no donàven importància a la candidatura insular?

Seguesc perplex: davant la possibilitat de diferents candidats a candidat a Palma, el PP ni tan sols es planteja un procés de democràcia interna. Critiquen les primàries perquè tenen por als processos democràtics? sí que tenen perills aquests processos, per tant semblen haver arribat a la conclusió que per no haver-hi divisió d'opinions es suprimiran les opinions.

Acab perplex, també de que ningú "s'escandalitzi" d'aquest desgavell.

 

Avui s’inicia al Congrés dels Diputats  el debat anomenat de l’estat de la nació, del debat que aquí anomenam de política general, i que ens serveix any rera any, sia a les Corts Generals, al Parlament, als Consells insulars o a l’Ajuntament de Palma per revisar le’stat de la gestió política, normalment amb una visió anual. D’alguna manera es tracta d’un passar comptes de la situació política i de la gestió feta per l’equip de govern, l’oportunitat de visualitzar suports, crítiques, matisos o de proposar canvis, fer anuncis de polítiques importants que s’iniciaran.
La tradició la començà Felipe González, essent president del govern, i ha esdevingut una cita ineludible per comprovar la “salut” de les majories de govern i visualitzar si existeix o no una alternativa a l’altra banda, a les bancades de l’oposició.

 

Tot això succeirà entre avui i demà, però sens dubte el debat que inciarà el President del govern, José Luís Rodírugez Zapatero, enguany tendrà un abast més ampli que el simple anàlisi de la gestió del darrer any, aquest curs polític que finalitza ha estat el més marcat pels embats de la crisi econòmica mundial, quan aquesta ha vist com el tsunami que primer s’endugué la gran banca que va haver de ser salvada pels governs estatals, ara arriba i arrossega als ciutadans, a Espanya amb uns nivells d’atur preocupants, i una tendència a l’estancament de l’economia, que si bé resulta evident que no es pot equipara a Grècia, tal com pretenien els especuladors que s’amaguen darrera les anomenades “agències de qualificació”, tampoc no ens situa entre els primers països en la “pole position” de sortida de la crisi.
Assumit tot això el 12 de maig el president Zapatero feu un important gir en la seva política, de la resposta marcadament social i ens atreviriem a dir keynnesiana, que havia practicat fins llavors, passà a una política de retalls i ajusts més propis de governs neolliberals, empés sens subte per la majoria dels governs representats al Consell Europeu, no està de més recordar que els motors d’Europa: la República Federal Alemanya, el Regne Unit i França, tenen governs conservadors en coalició amb lliberals en molts de casos, que per altra banda, tampoc s’han atrevit a aplicar un programa netament lliberal.
Davant aquesta situació les majories parlamentàries sobre les quals Zapatero pot sustentar el seu programa polític són molt difícils, ho reconeixen tots els observadors polítics, l’esquerra està crítica amb el gir neolliberal, en definició seva, del govern de Zapatero, que té com a principal exponent la reforma laboral. Per altra banda els partits nacionalistes que s’ubiquen al centre polític, com Convergència i Unió o EAJ-PNV, poden considerar tebes les mesures preses fins ara.
Per altra banda tenim el PP, que podria tenir l’oportunitat d’exposar davant tots els espanyols el seu programa econòmic, de moment fonamentat en una crítica tota quanta decisió pren el Govern, però amb una total ocultació de les propostes que pensen fer. Es podria esperar que Rajoy desvetllàs avui un programa neolliberal coherent amb el que fan els seus socis del Partit Popular Europeu, i intentàs crear un gran front neolliberal amb els partits del centre nacionalista, però això aniria en oberta contradicció amb la “defensa dels treballadors” que pretenen haver fet els darrers mesos.
A tot això, a més de l’esmentada contradicció, té encara un escull encara més important: l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La manifestació de dissabte marca un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya, estic d’acord. Estam davant la possibilitat de que un sector de cada vegada més ampli de catalans creguin que Espanya ha trencat un “pacte” que ha existit pràcticament des de que es fa política en el sentit contemporani, de respecte de Catalunya cap a Espanya però a l’hora de progressiu reconeixement de le forces de l’estat central de la peculiaritat, de la personalitat, del caràcter de nació integrada dins un projecte més ampli anomenat Espanya, que els polítics catalans han estat intentat aconseguir pràcticament des de l’época de la revolució “Gloriosa” de 1868. Però no cal anar tan lluny.
El sentit d’aquesta reflexió ens duu a que el rebuig de l’Estatut per part del PP, i el recurs al Tribunal Constitucional, que ha provocat la situació actual de confrontació Espanya-Catalunya, impossibilita qualsevol acord entre el PP i els partits nacionalistes del centre polític.
Així doncs, quina és l’alternativa de futur? Una majoria absoluta del PP? Encara resta llunyana a les enquestes. Un canvi de postura del PP en el tema de l’Estatut, per apropar-se a CiU, tal com feu el 1996, però en aquest cas el míssil del Constitucional ja ha impactat, no són només aquells crits de “Pujol enano, habla castellano” de la primera meitat dels anys 90.
La situació és força complexa, un cop més el futur polític de l’estat passa per sebre encaixar els dos grans eixos polítics que marquen el devenir del país: l’eix dreta-esquerra, i l’eix centre-perifèria. Davant aquesta situació només hi ha un camí clar, des del meu punt de vista, i és el que ja marcà el darrer govern de Felipe González el 1993 i que li permeté fer front a la crisi econòmica d’aquell moment, de la qual en sortirem el 1996 amb les polítiques dissenyades per Pedro Solbes, i un acord d’estabilitat amb els partits nacionalistes de centre.

 

PUBLICAT A IBDIGITAL.

El 15 d’agost de 1971, per decisió de l’administració Nixon, es va donar per finalitzat el sistema de Bretton Woods i del patró or, que havia imperat des del final de la segona Guerra Mundial. A partir de llavors s’adoptà un sistema de tipus de canvi fluctuant, i representà el fi dels controls sobre els moviments de capitals.

 

El 1972 James Tobin, economista que seria Premi Nobel d’Economia el 1982, va proposar una taxa sobre el fluxe de capitals, que hauria de ser pagada cada vegada que es produís un canvi de divises, segons el propi Tobin  per tal de “posar arena a uns engranatges massa ben engrassats”.

Aquesta idea va quedar pràcticament en l’oblit fins que el 1997 Ignacio Ramonet va impulsar un moviment de suport a la implantació d’aquesta taxa, apareixent així les associacions denominades ATTAC, en defensa de l’aplicació de la Taxa Tobin i el seu ús social, en particular en ajuts al desenvolupament. ATTAC sosté que les empreses transnacionals i els grups de pressió que acaten les seves decisions, redueixen el poder dels electorats sobre les economies pròpies. Una visió que certament amb els aconteixements que hem viscut durant aquesta primera meitat de l’any 2010 sembla plenament encertada.

Aquestes darreres setmanes hem vist com la Unió Europea, dirigida pels governs neolliberals de França i Alemanya, acaba de proposar un impost sobre les transaccions financeres a l’entendre que podrien convertir-se en un instrument estabilitzador de l’economia,  que podria ajudar a la prevenció de les crisis econòmiques, segons el president permanent del Consell europeu, Van Rompuy:” una tasa a la banca que contribuirá a un reparto equitativo del coste de la crisis financiera y a una mayor estabilidad del sistema.”

ATTAC, referint-se a la taxa que vol implantar la UE, diu que l’impost sobre transaccions financeres pot contribuïr a controlar l’especulació financera i generar recursos per sufragar les necessitats socials i ecològiques bàsiques.

La UE ara espera plantejar aquesta idea al G-20, no sé si n’hem d’estar molt esperançats, de totes formes s’afirma que si els països del G-20 no accepten l’aplicació de la taxa bancària els estats europeus sí que ho faran pel seu compte. Veurem com acaba.

De moment un té la sensació que un cop més uns governs de centre-dreta, acabades les idees i posat de manifest que el tan vist “deixar fer” al mercat no acaba de funcionar, estan obligats a inventar noves eines, i al no ser capaços d’inventar-les les absorbeixen de l’esquerra. Igual que els vells liberals i conservadors es van sumar al keynessianisme i a l’estat del benestar després de la II Guerra Mundial i de la crisi que l’havia precedida, ara es sumaran a una idea que ve de sectors de l’esquerra més crítica, com és la Taxa Tobin. Serà el triomf de la taxa Tobin? Qui sap, de totes formes demostra un cop més que les bones idees val la pena mantenir-les i defensar-les perquè serà el temps qui acabarà donant la raó, la llàstima és que sempre arribin a bon port massa tard.

 

 

El Corpus d'enguany ha estat motiu de polèmica, no perquè ningú hagi criticat la despesa pública per una cerimònia religiosa, com podria esperar algú, sinó perquè un Reial Decret ha fet que l'exèrcit no participàs interpretant l'himne nacional o rendint honors militars en algunes d'aquestes processons arreu de l'estat.

Aquí trobam una perfecta confusió entre religió i estat, i aquesta expressada en la participació de l'exèrcit en una processó en concret. Resulta curiós que es reclami com una tradició que l'himne nacional espanyol l'interpreti l'exercit i no una banda de música civil, com ha succeït a Toledo, o que es reclami que es presentin armes a la custòdia,...

En fi, no sé fins a quan ens hauriem de remuntar per trobar aquesta confusió entre estat i església catòlica, i molt concretament entre l'exèrcit i el clero, que a nivell dels nostres pobles es limitava a la participació dels números de la Guàrdia Civil, però té un cert aroma a nacional-catolicisme, que fa pensar que si bé podria ser que fos tradició a alguns indrets de la Península de fort arrelament militar, posem Toledo per cas, es va trasplantar a la resta de l'estat després de la Guerra Civil.

Serà tradició o no ho serà, evidentment hi ha qui s’agafa a la polèmica per reivindicar-se: “Cospedal elogia el Corpus de Toledo por mezclar cultura, religión y tradición”. Tota una declaració sobre la concepció de les relacions estat-església.

A més resulta curiós que aquesta gent que defensa honors militars per a un símbol religiós demani també la regulació de l'ús d'una prenda de vestir, el burka, per les seves connotacions religioses i en nom del laicisme o de la integració dels immigrants, no és contradictori? "La presidenta del PP catalán propondrá en el Senado regular el uso del 'burka'."

Jo hi veig una contradicció, en tot cas més elements que ens duen a pensar que encara ens queda molt de camí per recórrer i molta pedagogia per fer per arribar a viure en una societat realment laica i tolerant.

 

Article publicat a ibdigital: Només el sobrecost del Palma Arena ens permetria fer front al 50 % de la retallada que anuncia el Govern al seu pressupost, imposada per les mesures anticrisi. Només aquest exemple ens basta per veure com hem arribat de mal preparats a la crisi econòmica mundial més greu de les darreres dècades després de la legislatura de l’espoli dels comptes públics. A això hi hauríem de sumar tot un seguit d'obres faraòniques, començant pel mateix Metro, que obligà a unes costoses obres d'adaptació per les greus deficiències que el feien fàcilment inundable, el sobrecost que imaginam tingueren les autopistes totalment desproporcionades a les necessitats de les nostres illes, tant a Mallorca com a Eivissa. Haurem de comptar els imposts que va fer desaparèixer el senyor Matas, tot i que per altra banda, i contra el que ara predica Rajoy, el govern Matas augmentà l'impost sobre actes jurídics documentats, un impost que pagam tots per igual però que té escassa repercussió en els ingressos de la Comunitat Autònoma. Tot un seguit de despropòsits.

 

Tot aquest recordatori pens que no cau malament, no perquè no haguessin estat necessàries mesures, que ho són, sinó perquè evidencien la mala disposició dels comptes públics a l'hora d'afrontar la crisi econòmica mundial. Bona part del dèficit públic que ara l'FMI i els responsables econòmics de la Unió Europea s'afanyen en recomanar reduir a l'estat espanyol està generat per les Comunitats Autònomes, si bé és cert que la responsabilitat d'unes i altres és diferent. A la nostra les diferents administracions hem emprés mesures de control des del dia que començàrem a tenir responsabilitats de govern, obligats pel deute heretat de l'anterior administració, curiosament poca gent i pocs mitjans de comunicació hi paraven atenció en aquell moment, ni en els esforços per reduir la dependència del crèdit, la reducció gairebé el 50 % de despesa en publicitat, la reducció d'un 15 % global del pressupost del 2010 paral·lelament al manteniment íntegre del pressupost en Benestar Social, i m'estic referint a la gestió del Consell de Mallorca, que és la que conec de primera mà.

El cert és que el debat sobre les mesures econòmiques ha canviat completament l'agenda política, i ens ha duit a pensar i parlar de la crisi des d'una altra perspectiva. Mesures més o menys encertades, en tot cas necessàries. De totes formes per mi resulta lamentable que acabem parlant del sou dels funcionaris o polítics, discutint si uns o altres el mereixen o mereixem. Resulta curiós recordar que fa 100 anys justs Pablo Iglesias era elegit el primer diputat obrer en la història d'Espanya, i una de les primeres recriminacions que se li feu des de les bancades de la dreta va ser que era un burgés perquè cobrava del seu partit, Iglesias respongué: “a mí me ha pagado mi partido, no por tacañería, sino por no poder más, un sueldo de cinco duros a la semana” , però clar, des de les bancades de la dreta s'entenia que només podia dedicar-se a la política gent com el Conde de Romanones, per posar un exemple, una de les primeres fortunes del regne.

Estam presenciant un debat estèril, que confon causa amb efecte. L’efecte ha estat l’intent del govern central de retallar el dèficit actuant sobre la despesa: sous de funcionaris i polítics, però també aturada de la inversió pública i d’algunes prestacions socials. Però la causa no és que els sous siguin alts o les inversions excessives, el tema és sobretot la caiguda en picat dels ingressos de l’administració a tots els nivells. Per això el Regne Unit ha començat apujant impostos, des de l'IRPF, a les cotitzacions socials o l'IVA, i l'Alemanya governada per democratacristians i liberals ha congelat les rebaixes fiscals promeses durant la campanya electoral. Debat estèril que oblida que estam pagant les conseqüències de la crisi financera que va esclatar el 2008, la tardor d’aquell any, ens recordava el Secretari General de l’OCDE, els estats hagueren de rescatar el sistema financer internacional.

Front a aquests debats estèrils el vertader tema es troba en el que també ens recordava Jürgen Habermas en un article a Die Zeit reproduït a la premsa espanyola, les qüestions pendents de les que depèn el futur de l’economia  passen per mesures que encara no s’han pres, que es van debatre a la reunió del G-20 a Londres com són:  l’augment dels fons propis dels bancs, major transparència per a les actuacions dels fons especulatius d'inversió, millora dels controls de la borsa i agències de qualificació, prohibició dels instruments especulatius, la creació d'una taxa sobre les transaccions financeres o la separació de la banca d'inversió i la comercial i la disgregació preventiva dels grans conglomerats bancaris.
En definitiva,el que el propi Habermas defineix com la “doma de l'asilvestrat capitalisme financer”. Per afrontar aquestes reformes de calat vertaderament ens cal una governança econòmica europea, Europa és  ara mateix una moneda sense estat, però que en moments de crisi necessita d'aquesta autoritat econòmica central que obligui a anar a tots en la mateixa línia. Si aquesta és la correcta o no només el temps ens ho dirà però aquesta és una qüestió que deixam apuntada per futures reflexions.

Tornant al nostre entorn, tornant als debats estèrils que oculten el debat de fons. La clau estatal, i molt menys la local, no pot explicar el que ha succeït, ni el darrer mes ni els darrers dos anys. Les explicacions les hem d’anar a cercar amb una visió més àmplia. Entendre que si hi ha dèfeicit és perquè s’ha fet despesa en prestacions socials i en inversió pública, i la primera d’aquestes s’ha disparat al mateix temps que s’enfonsaven els ingressos. Parlem doncs de la necessària reforma fiscal, parlem del mal finançament de les corporacions locals, que són la primera trinxera de l’estat sobretot quan els ciutadans reclamen la protecció dels serveis socials en moments de dificultats com els actuals.

Però tenc la sospita que noltros seguirem amb els debats estèrils sobre els sous d'uns i d’altres, que oculten aquest afany atàvic “dels de sempre”, que el que voldrien és que, amb tota naturalitat, governàs Romanones.

Publicat a La Veu de Mallorca.

Adesiara hem de llegir o sentir a qualque opinador professional que aprofita la conjuntura (sigui quina sigui) per qüestionar el model institucional de que ens hem dotat al país. Sigui per la crisi institucional provocada per la corrupció política, o bé per la crisi econòmica, qüestionen l'existència dels mitjans audiovisuals que ells mateixos animaren a crear en el seu moment, o fins i tot plantegen la desaparició de institucions senceres. Les víctimes habituals d'aquestes invectives, d'aquests dards enverinats, solen ser els consells insulars, però no s'aturen aquí: els ajuntaments, darrerament els sindicats o, a un altre nivell, fins i tot el mateix estat de les autonomies són qüestionats en el seu paper i la seva funció institucional.

Qui té tan a punt aquestes “solucions” dràstiques, que clamen la desaparició de les institucions pròpies de la nostra terra, que pontifiquen amb la suficiència de qui defensa un dogma, se senten dotats d'alguna cosa semblant a la pontifícia infalibilitat, aquests solen ser els mateixos que mai han cregut en el nostre país, ni hi poden aportar cap idea de model institucional, simplement perquè segurament ja els anava bé la “Provincia de las Baleares”.
El model institucional que es plasma al nostre Estatut des de 1983 no és el fruit de la casualitat ni de la conjuntura política de la transició, ans al contrari, endinsa profundes arrels en la nostra història i s'alimenta de la reflexió de ments privilegiades que ens precediren i que dedicaren el seu intel·lecte a pensar com havia de ser una Mallorca, unes Illes Balears, autònomes. Qui giri l'ullada cap enrere veurà com a les Illes Balears no existí mai en la seva història un òrgan representatiu únic, ni tan sols en temps de la Corona catalano-aragonesa. Cada illa tenia el seu propi consell general. Aquest és el vertader orígen de les institucions singulars del país.
Així la reivindicació dels capítols o “cabildos” insulars, a les darreries del segle XIX o principis del XX, fou paral·lela a la creixent presa de consciència política a les Illes Balears.
Gabriel Alomar parla als seus escrits de la Mallorca autònoma, Josep Melià decidí referir-se a “La nació dels mallorquins”, afirmant en l'obra del mateix nom:”l'illa ha de ser l'escala bàsica dels plantejaments autònoms”. Els socialistes de la República foren reticents a una autonomia que venia a una terra encara “en minoria d'edat” (són paraules d'Alexandre Jaume), i pensaven que l'autogovern prematur “equivaldria a fortalecer la posición de los antiguos caciques”. En canvi, els socialistes d'aquella República, sí tengueren clar que el primer pas de l'autonomia era la reivindicació de la creació dels consells insulars, substituts naturals de la Diputació Provincial.
Possiblement algú s'ha equivocat en tot aquest procés, però l'error pens que va estar en no aprofundir de bon principi en la nostra singularitat, relegada a l'article 39 de l'Estatut de 1983, i prenent com a model institucional el mateix que s'aplicà a la gran majoria de comunitats autònomes, sense detallar i pensar a fons com es reproduïa a nivell institucional la singularitat insular. Després, massa vegades hem construït el nostre model institucional sobre la conjuntura política del moment.
No crec que estiguessin equivocats qui ens precediren i reflexionaren sense la pressió del resultat electoral, la política de pactes o conjuntures diverses, sobre el model institucional escaient al país. El sentiment i la consciència de país arrea a l'illa, i és a partir de l'illa com podrem construir una comunitat, no a l'enrevés.
El poble, la ciutat, l'illa, la comunitat, l'estat, Europa... són els diferents esgraons, els distints nivells d'un federalisme ben entès: d'abaix cap amunt, primant la proximitat i, per tant, la democràcia en el seu estat més pur.
Més municipalisme entès com un reforçament financer i institucional dels ajuntaments, uns consells insulars abocats a complementar i ajudar als ajuntaments, una comunitat enfocada a igualar els serveis prestats a través dels consells, un estat que resulti de la suma i solidaritat de les seves comunitats membres. Aquest és un model lògic, basat en la proximitat com a premissa essencial.
La situació econòmica és massa greu per excusar-se en ella per atacar el model de país de que ens hem dotat, resulta una pèrdua d'energies cap al camí equivocat.
La crisi econòmica no  l'han originada els estats, molt menys les autonomies o els ajuntaments, o la cosa pública en general, ans al contrari: la crisi econòmica actual té l'origen en el capitalisme salvatge i fora cap control, en l'economia especulativa. Aquí radica el vertader problema, en la riquesa mal distribuïda, en el benefici a curt termini d'uns pocs, en el risc calculat dels aprenents de bruixot de Wall Street que posa en risc als més febles.
Menys estat? Pot ser resulta un remei puntual, però a la llarga plantejaments com la redefinició del nostre model institucional, el tancament d'administracions o serveis públics, no fan més que amagar el vertader debat: el que cal democratitzar és l'economia. Recordem-ho perquè tenim per davant anys i aconteixements que ens hi faran pensar.

Blog publicat a IBDIGITAL el 12 de Maig de 2010.


Giulio Andreotti afirmava que el poder només desgasta a qui no el té, i vista la biografia del tres vegades primer ministre italià, present a la vida política del país des de 1946, senador vitalici des del 1991 i encara proposat per presidir el Senat el 2006 per part del centre-dreta, està clar que ho afirmava amb un cert coneixement de causa.

 

Essent Andreotti (il divo Giulio) un dels protagonistes de la “Tangentopoli", que més endavant es destaparia amb el procés judicial conegut com "Mani Pulite", no sé si hauríem d'afegir a la reflexió que l'excés de poder tendeix a podrir i auto-destruir-se. El cas és que ja començam a parlar d'enquestes, i als mitjans de les nostres illes ja apareixen comentaris i reflexions sobre la influència que la nostra "Mani Pulite" particular tendrà sobre l'electorat.

La forta base electoral del PP fa sospitar a més d'un que el mapa electoral no es mourà significativament, d'altres afirmen que el partit que acabarà pagant seriosament les conseqüències de la crisi de la corrupció política a les Illes Balears serà Unió Mallorquina.

Tenc el meu propi punt de vista, coincident en part amb alguns analistes polítics de la nostra terra: estam davant un canvi de cicle, i en circumstàncies no alterades per situacions d'excepció com les actuals, ens trobaríem davant un bipartidisme més perfecte, a on el tercer element en joc podria ser una esquerra amb matisos verds i nacionalistes unificada i enfortida, i un gran dubte sobre el futur del centre liberal, espai que tradicionalment ha existit a Mallorca (fins i tot en temps de la coalició PP-UM va aparèixer i obtenir escó UIM). De totes formes, com deia, hi ha circumstàncies excepcionals que ens conviden a pensar que no serà tan senzill endevinar quin mapa electoral quedarà d'aquí a un any.

Andreotti sembla ser que s'equivocava: sí que desgasta el poder (tot i que certament una llarga oposició també desgasta), sobretot quan hi ha l'economia per enmig. Qui no recorda aquell famós “it's the economy, stupid” de la campanya de l'aspirant Bill Clinton a la presidència dels Estats Units el 1992? Que ho demanin a tots i cadascun dels presidents del govern i primers ministres d'Europa: l'economia, la “butxaca”, influeix a l'hora d'exercir el vot, i no distingeix colors polítics, a pesar del PP , que vol treure pit amb l'ajustada victòria del tory Cameron a Gran Bretanya. Si repassam el panorama polític comprovarem que el darrer govern en ser castigat no ha estat el del laborista Gordon Brown (que també), sinó el de la pròpia canceller Merkel al Bundesland de Renània, on ha perdut la majoria al Bundesrat (Senat), a pesar que va tenir la sort de que el càstig electoral inicial se l'endugué el seu soci de la “Große Koalition”, l'SPD. Merkel ara es troba en pacte amb un soci, els liberals, que prometien baixar els imposts, cosa que no han pogut fer per por d'augmentar el dèficit. Però no s'atura aquí, també Sarkozy ha viscut una sonada derrota del seu partit a gairebé tota França a les eleccions regionals. I estam parlant dels vaixells insígnia d'Europa.

Sens dubte uns resultats i altres, cap d'ells excessivament clarificadors, cap d'ells abocant a unes majories absolutes incontestables, apunten al desconcert de la ciutadania, a la incapacitat dels governs de donar respostes a una crisi econòmica que s'escapa al control no ja dels governs, sinó dels grans “gurus” de l'economia mundial.

El 2011 els votants de les Illes Balears recordaran el nostre “Mani Pulite” particular, i tenc la certesa que molts d'ells votaran, o deixaran d'anar a votar, influïts pels aconteixements viscuts devers la Via Alemanya. Però també, no ho oblidem, “és l'economia”, i la capacitat dels partits i els seus candidats de generar confiança en els ciutadans envers el seu futur serà un valor molt a tenir en compte, clar que... qui confiaria les gallines a la guineu?

Duia camí de convertir-se en un dels emblemes de la corrupció política que haurà marcat aquest inici del segle XXI. Aquests dies ens han permès conéixer la situació exacta d'aquest senador del PP, el sr. Luis Bárcenas, imputat i assenyalat per la interlocutòria del cas Gürtel com un dels homes clau de tota la trama.

 

El fet que el senyor Bárcenas hagi estat fins fa poc gerent o tresorer del PP estatal, home de confiança de la direcció tant en temps d'Aznar com en temps de Rajoy, permet sospitar el finançament irregular del partit del qual ha gestionat la tresoreria. Però a més... és que segueix ocupant un despatx al Carrer Génova de Madrid, a la seu del PP.

No vull caure en la temptació d'acusar al PP de finançament il·legal, de moment, perquè desconec a fons els detalls del cas Gürtel, però no ha de resultar extrany als dirigents del partit de l'oposició, que el ciutadà sospiti que hi ha alguna trama extesa per tot l'estat quan ens adonam que les empreses implicades en Gürtel tenen contractes i contactes amb el PP a les comunitats autònomes "emblema" del partit conservador.

Parlam de Madrid, del País Valencià, de Castella i Lleó, de Galícia... de les Illes Balears. No resulta extrany que l'ombra de la sospita s'estengui sobre tota l'estructura del partit. No ha de resultar extrany a la direcció del PP, ni els ha d'alterar, que el ciutadà del carrer els demani explicacions, els demani perquè Rajoy a més de dir que és contundent, no actua en conseqüència.

Matas s'ha donat de baixa voluntària, fa uns dies ho comentava la premsa, la direcció regional del PP balear no va a ser a temps de suspendre'l de militància, mai sabrem si ho hauríen fet.

Però el cas de Rajoy és pitjor: manté un despatx al senyor Bárcenas, a més de pagar-li el missèr. I hem de recordar ara que el propi PP va demanar el cap del vicepresident del Govern també per un despatx? I que era de poca cosa allò comparat amb això!

Les comparacions fan oi, diuen. No en vull fer, però aquest despatx del sr. Bárcenas, com deia al principi duia camí de convertir-se en un símbol, el símbol d'una època que valdrà més oblidar quan ens ho haguin explicat tot. Però finalment no el Sr. Bárcenas ha deixat “definitivament” la tresoreria del PP, Rajoy ha seguit sense prendre cap decisió sobre la corrupció, i el PP seguirà tenint un senador imputat.

 

Y el acto que realizo aquí, no es más que un medio revolucionario de activar la explosión de la verdad y la justicia.
Sólo un sentimiento me mueve, sólo deseo que la luz se haga, y lo imploro en nombre de la humanidad, que ha sufrido tanto y tiene derecho a ser feliz. Mi ardiente protesta no es más que un grito de mi alma.

Émile Zola. Final del cèlebre article "J'Accuse...", publicat a L'AURORE. París, 13 de gener de 1898.

 

La paraula, el periodisme, va canviar la història de França. La recerca de la veritat i la justícia eren, i són, revolucionàries.