Res Publica segons Cosme Bonet

Fa aprop d’un mes un periodista titulava el seu article :“el migjorn recupera les seves llegendes”. Parlava dels gegants que s’havien presentat a Felanitx, a Santanyí, a Campos. En alguns casos les figures de rondalla del “Gegant des macolí” o “Na Maria Enganxa”, que dilluns passat participaven a la Trobada de Gegants a Alaró.

 

Cert és que gràcies a la feina ingent de Mossèn Alcover a l’Aplec de Rondalles Mallorquines podem descobrir que hi havia un Gegant que vivia a Cabrera, sempre vinculada al migjorn de Mallorca. Però en aquest cas, voldria recordar una llegenda també pròpia del migjorn de Mallorca, de Cabrera, però que té per protagonista no un personatge fantàstic, mític, sinò una personalitat que brilla com poques en la Història Universal, i que no és altra que Aníbal, el gran general cartaginès, fill d’Amílcar Barca, cunyat d’Asdrúbal, que va amenaçar una Roma que començava a construir el seu imperi, un dels més grans estrategues, capaç de travessar els Alps amb els seus elefants, i derrotar un cop i un altre les invencibles legions romanes. Aquest cabdill de memòria eterna, idò, segons la llegenda, va néixer a les costes del migjorn de Mallorca.

 

No descubriré cap novetat si vos cont aquí que la relació entre la ciutat de Cartago i les Illes Balears ve d’antic. A partir del 800 A.C. els fenicis començaren a navegar cap a occident. el 654 A.C. fundaren Ebussus, l’actual Eivissa, que arribà a ser un dels nuclis púnics més importants.

A Mallorca cal destacar dos indrets, la necròpoli de Son Real i l’illot de Na Guardis, a la Colònia de Sant Jordi, que sembla ser va ser ocupat de forma permanent entre el segle IV A.C. i l’ocupació romana de Mallorca.

Sobre Na Guardis es diu a la Història de Mallorca de l’Ed. Moll:”L’extraordinària quantitat de ceràmica trobada a l’Illot de Na Guardis així com les restes d’habitacions ja esmentades han fet pensar que l’illa molt bé pogué esser una zona d’aprovisionament i suport de l’exèrcit púnic i que el domini cartaginès sobre les comunitats indígenes probablement fou real i efectiva”.

La relació entre Balears i Cartago té la seva expressió també en la presència dels llegendaris “foners balears” entre les hosts dels exèrcits cartaginesos que van participar a les diferents guerres que tengueren lloc a la Mediterrània occidental, les guerres greco-púniques i les posteriors 3 Guerres Púniques entre Cartago i Roma.

L’estreta relació entre les Balears i Cartago, segons un antic llibre titulat “Historia de Mallorca”, de Joan Capó Valls de Padrinas, va ser deguda “principalmente al general Amílcar Barca, el fundador de Barcelona, el cual tuvo sabiduría y discreción para tratar con cariño a los mallorquines.”

La part que ens interessa aquí és el que segueix:”En uno de los viajes que dicho general realizó a nuestras islas nació su hijo Aníbal el más valiente de los cartagineses. Se supone con mucha razón que este nacimiento ocurrió en el islote llamado Tricuadra que es uno de los que rodean la isla de Cabrera”.

I afegeix encara: “Aníbal era hijo de Amílcar y de madre española. Nacido y criado entre los baleares, demostró a éstos un gran aprecio que halló su pago en los buenos servicios que le prestaron en las guerras que dirigió.”

La llegenda de l’origen mallorquí d’Aníbal va ser popular en el seu moment, el seu retrat figura entre els fills il·lustres de l’Ajuntament de Palma.

A l’hora de recordar llegendes del migjorn de Mallorca, que no se’ns oblidi la del naixament d’Aníbal, que si bé és possible que no es criàs entre mallorquins del migjorn, si que és segur que es va fer acompanyar de foners balears en totes les seves batalles importants.

 

Són moments d'esperances, com tot alto el foc, sembla simple però vol dir que abans hi havia una situació de combat, amb víctimes, amb morts innocents. Alto el foc vol dir que per uns moments es deixa de matar. Pot voler dir un parèntesi, pot voler dir alguna cosa més. Dexant de matar i donant l'oportunitat a les paraules s'obrin finestres a un paisatge diferent, de pau, de convivència. Els libanesos no podran oblidar els més de mil morts que han deixat els bombardejos indiscriminats dels israelians. Els civils del nord d'Israel difícilment oblidaran les morts causades pels antiquats però mortífers Katiushas dels de Hezbolà. Però donar una oportunitat a la pau significa guardar les rancúnies i intentar matisar els odis, tot i que les bombes hagin servit més que res d'abono per aquests odis. L'alto el foc és l'oportunitat de la pau, des d'aquest bloc tornam a desitjar que un cop més un "alto el foc" no sigui només un parèntesi sinó l'inici d'un nou temps, a on les paraules substitueixin a les bombes.

... col·locar a tots aquells que va prometre un lloc del feina al Centre d’Interpretació que s’està fent a la Colònia de Sant Jordi, o això és el que es diu pel poble. A algú extranyaria que fos així? També s’ha sentit a dir que en Matas anava dient que ell mateix inauguraria el centre pel mes de maig. Davant el panorama crec que seria molt més sensat per tothom, i és el que dicta la lògica, pens, que es traspassi el Parc Nacional de Cabrera complet, amb les obres inaugurades, i una convocatòria pública de llocs de feina ja resolta, a l’hora de tallar la cinta no tenc cap dubte que la Ministra de Medi Ambient deixarà les tisores al President de la comunitat autònoma.

De totes formes resulta curiós que Matas reclami l’aplicació d’una sentència que precisament va contra el seu criteri quan era Ministre de Medi Ambient, i jo me deman: quan tenia aquest altre paper devia fer comptes reternir el Parc i el Centre en les seves mans fins haver complit amb els compromisos de “col·locació” que es diuen pel poble?

El president del govern es reuneix amb la cúpula de la televisió "suposadament pública", IB3, per marcar estratègies... Per si algú en tenia dubtes aquesta és la confirmació que IB3 no té res de pública, és la televisió de partit, la televisió del PP, a major glòria de qui la va concebre. Davant la notable manca d'indepenència d'aquest mitjà l'opinió pública (i la publicada) hauria de clamar per la destitució inmediata de la Directora General i la substitució per una persona independent, que garantís una televisió plural i de qualitat. En aquesta espècie de república bananera el president no només no s'avergonyeix sinó que amb tota la barra del món diu que n'hi haurà més... clar, si per això la varen crear! Per ser la "prensa del Movimiento" del segle XXI, faltaria més! Han perdut tota la mesura i tota la decència que els quedava, srs. del PP.  No sé a on arribarem.... o sí (visita aquest enllaç i veuràs).

Llegia ahir un d’aquests comentaris breus al que tant ens han aficionat els periodistes, que parlava d’una persona a la que denominava la “portaveu del no”. Curiosament es referia a na Francina Armengol. Dic curiosament perque si quan deia la “portaveu del no” s’hagués referit al no a l’urbanisme corrupte que veim aquests dies a tants d’ajuntaments governats per la dreta hagués pensat que tenia raó, na Francina podria ser la “portaveu de no a la corrupció urbanística.”

Si per contra s’hagués referit al no a les autopistes desmesurades consumidores del paisatge d’Eivissa i de Mallorca, també li hagués pogut donar la raó, o haver complementat el joc i haver-li suggerit que l’anomenàs “portaveu del si a les infrastructures sostenibles”.

Però tampoc es referia a això.

Li hagués pogut dir la “portaveu de no a l’especulació amb la salut pública” o “la portaveu del sí al nou hospital de referència a Son Dureta”.

 

O bé la “portaveu del no al despilfarro del govern Matas”, i “sí a una política econòmica seriosa, mesurada, al servei dels ciutadans”.

 

I fins i tot la “portaveu del no a l’oblid” i del “sí a la recuperació de la memòrica històrica”.

 

Idò no, el periodista en qüestió informava que s’havia concedit graciosament el títol de “portaveu del no” perque, a judici d’alguns diputats del PP, semblava que la portaveu socialista, na Francina Armengol, desitjava el no a la reforma de l’Estatut d’Autonomia.

 

Resulta sorprenent comprovar la distància existent entre el que escriuen alguns i la realitat.

 

Si hi ha hagut algun diputat o diputada que s’hagi dedicat en cos i ànima a redactar els nous articles d’aquest Estatut que hem enviat cap a les Corts, estic segur que ha estat na Francina Armengol. Ho dic amb coneixement de causa, de qui ha treballat al seu costat, coneix la seva forma de fer feina, i la passió que dedica a la política, sobretot quan, com en aquest cas, esteim parlant d’un document fonamental pel futur del país, que des del Partit Socialista s’ha negociat a dues bandes, aquí per sortejar les trampes del PP i a Madrid per convèncer de la necessitat d’aquest nou Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears a l’actual Govern espanyol.

 

Sé que no m’heauria d’indignar per aquestes nimietats, que en política hem d’aguantar-ho tot, però de vegades encara necessit expressar la meva decepció avant les injustícies. I aquesta n’és una. 

 

Na Francina Armengol és víctima, en aquest cas i en d’altres, de la misogínia d’alguns, dels prejudicis d’altres, en el fons, víctima dels seus enemics. Una dona que destaca en política, que ha aconseguit guanyar-se el respecte dels seus companys, l’admiració i l’estimació de molts militants i simpatitzants socialistes, amb la que es pot treballar, que sap formar equips, conseqüent amb les seves idees, pot ser qualque vegada massa apassionada (si la passió és un defecte), una persona absolutament lleial amb els seus amics, amb els seus col·laboradors, amb el seu partit, i molt especialment amb en Francesc Antich. Naturalment una persona així tendrà qui l’ataqui, al PP li molesta na Francina. Com diu aquell compendi de saviesa i lúcida bogeria que és Don Quixot:”ladran, Sancho, luego cabalgamos”.

Llegesc amb notable sorpresa que ara el Govern de les Illes Balears no vol que es signi el conveni de carreteres. Aquesta sorprenent declaració ve a confirmar que el Govern que presideix en Jaume Matas no té cap interés en aconseguir finançament per les infraestructures del país, sinó que prefereix el conflicte permanent amb l'estat, per tal de poder seguir amb la seva política de grans declaracions, confrontació buida de contingut, i venda de fum, que és la seva especialitat.

 

Cal recordar en aquests moments que el famós conveni de carreteres, ha estat cavall de batalla del PP illenc des del dia després de perdre les eleccions generals i quedar a l'oposició. El PP no ha sabut dur molt bé això de l'oposició, Rajoy va perdut, i les delegacions autonòmiques del PP són les que es dediquen a practicar una confrontació amb l'estat, seguint l'estil del trio Rajoy-Acebes-Zaplana.

Aquest seguidisme del PP balear els ha duit a cercar la mínima excusa per enfrontar-se al govern Zapatero. Fins i tot quan el president del Govern estatal ha vingut a comprometre inversions (sigui el conveni de carreteres, siguin els descomptes aeris, sigui la reforma de Raixa, sigui la millora del finançament autonòmic...) el PP d'aquí ha intentat donar-li la volta per convertir-ho en element de confrontació.

 

Ara els Consells Insulars estan a punt de signar un conveni històric amb el Ministeri de Foment. Cal recordar també que la solució de negociar els Consells directament amb el Ministeri va ser afavorida pel Govern Matas. Ara els Consells de Mallorca i de Menorca han arribat a uns acords satisfactoris. I el Govern balear es despenja rebutjant-los. Rebutjant, per tant, la solució que ells mateixos havien proposat. Una prova més de que van perduts, sense rumb.

 

Fetes les obres faraòniques que interconnectaran les noves urbanitzacions, iniciats els processos d'urbanització de nous espais dins Palma, la costa i l'interior, el PP ja no té més objectius polítics per aquesta legislatura, que no siguin mantenir la confrontació i donar una mà (que la necessita) a un Rajoy i companyia perdut enmig del seu naufragi polític.

 

Ara, a la desesperada, quan Zapatero ha demostrat que és un home de paraula, que compleix els compromisos (està a punt de signar-se el conveni o els descomptes aeris, com a desl fets més significatius, per l'ús que en va fer el PP) el PP de Jaume Matas necessita mantenir la confrontació, amb episodis tan absurds com el que s'insinua avui a la premsa...

Això és el que fa el Consell de Mallorca, subvencionar associacions o persones que surten de l'illa i la representen, però només a segons qui.

Fa algun temps vaig tenir oportunitat, en una Comissió Informativa, de demanar a la Consellera de Cultura, o al Conseller d'Economia, no record qui em va contestar, a
que anava destinada determinada subvenció, amb un nom ben extrany... un nom de persona. Sembla ser era una interessant aventura personal en la qual la bandera de la nostra illa apareixeria.

Em va semblar "magnífic", res a dir, si val la pena, que el Consell de Mallorca subvencioni a entitats, associacions o persones que duen el bon nom de la nostra illa arreu del món.

Res a dir si tothom tengués el mateix tractament. I no és així.

Fa alguns mesos la Banda de Música de Ses Salines va participar en un intercanvi cultural amb la Banda de Música d'un poblet d'un municipi italià de l'Abruzzo, als Apenins. Es poden veure les fotos adjuntes...

En aquestes fotos s'aprecia clarament el protagonisme absolut de la bandera mallorquina. A més durant el concert es varen interpretar obres mallorquines, i fins i tot es va desfilar pels carrers d'aquest municipi als sons d'una marxa composada per un algaidí, Pere Joan Vanrell. I això no és tot, a davant els Consellers regionals i provincials de Turisme, Medi Ambient i Desenvolupament Rural, i més de 150 assistents del petit municipi, es va projectar un vídeo promocional i turístic de Mallorca.

Finalment un representat de la Banda de Ses Salines, el que subscriu, va poder dirigir unes paraules a aquest auditori...

Des del meu punt de vista aquest també va ser un intercanvi ben representatiu de la nostra illa,... ai! Idò davant una sol·licitud de subvenció el Departament de Cultura del Consell de Mallorca va concedir: 0 Euros!

Parts i quarts, senyors consellers, pel Consell de Mallorca només segons qui representa l'illa. 50 joves mallorquins no la representen, així ho va considerar el Departament de Cultura del Consell de Mallorca. I llavors llegim el que llegim als diaris.

¡Viva Zapatero! El prestigiós periòdic "The Economist" ha dedicat recentment el seu editorial al president del Govern, en termes que val la pena llegir, lluny dels condicionaments polítics, de les fílies i, sobretot, les fòbies dels mitjans de per aquí, el reproduïm, en part almenys:

Valorando de nuevo al Presidente de Gobierno español. Una historia inesperada de éxito en Madrid.

Pocas veces puede un primer ministro europeo tener un comienzo menos propicio. Fue pocos días después de los atentados de los trenes el día 11 de marzo de 2004 cuando los socialistas, inesperadamente, ganaron las elecciones en España, lanzando a su líder, José Luis Rodríguez Zapatero, hasta el cargo más alto. Zapatero era un hombre sin experiencia, poco preparado y no muy atractivo; se le apodaba “Bambi”, ya que con frecuencia miraba como un cervatillo asustado y deslumbrado por las luces de los faros. Su primera acción fue la de retirar las tropas españolas de Irak, enfureciendo a los estadounidenses y provocando que se le acusara de dar satisfacción al terrorismo.
Qué distintas son las cosas hoy. Ningún otro líder europeo es tan popular o tan inamovible en su país como Zapatero.

Es cierto que, en la época de sus predecesores, la Unión Europea consideró la España post franquista, al igual que Irlanda, como uno de sus grandes historias de éxito: moderna, democrática e incesantemente próspera. Los españoles son maestros a la hora de conseguir dinero de Bruselas. Y, de forma cuidadosa y gradual han liberado una economía que estuvo (y que en cierto modo sigue estando) excesivamente atascada en los números rojos.

Zapatero ha añadido tres logros a esta lista. El primero, y quizás el más importante, fue no tirar todo por la borda . Su experimentado ministro de Economía, Pedro Solbes, ha mantenido en orden las cuentas públicas. El Gobierno no ha sucumbido a la tendencia de los gobiernos de izquierda a las nuevas regulaciones excesivas o a la interferencia en el mercado laboral o, de hecho, en el desempleo, que, aunque sigue por encima del 8%, es la tasa más baja desde hace 25 años. Dentro de la UE, la España de Zapatero ha estado normalmente, si no siempre, al lado de los liberalizadores y a favor de la Agenda de Lisboa para alentar la competitividad, al igual que otros tres grandes miembros de la eurozona, Francia, Alemania e Italia.

El segundo logro del jefe de Gobierno español ha sido negociar con las regiones inquietas de España. Su predecesor, del Partido Popular, José María Aznar, se mostró verdaderamente castellano en su determinación de sujetar las riendas de Madrid y rechazar la negociación. Pero Zapatero comenzó muy pronto a iniciar una nueva forma de tratar con Cataluña, también alargó la mano a los vascos, ofreciendo incluso hablar con ETA si el grupo terrorista declaraba un alto el fuego permanente. El Partido Popular le ridiculizó por ceder ante las armas, y, de forma más general, por arriesgar la ruptura de España. Aunque Zapatero ha concedido ahora un nuevo estatuto a Cataluña que utiliza la palabra “nación”, ata corto la autodeterminación. Una vez que se garantice el alto el fuego permanente, también se dispone a hablar con ETA. Las perspectivas de un arreglo en el País Vasco parecen ser las mejores de toda una generación.

En todos ello, Zapatero ha tenido que enfrentarse a la oposición despiadada del Partido Popular, también éste ha sido el caso en su tercer logro: la modernización de la sociedad española. Antes de su llegada al poder, la Iglesia Católica seguía teniendo gran influencia en temas como la actitud ante el sexo o la educación religiosa en las escuelas; y un debate abierto sobre la Guerra civil española seguía siendo tabú. El Gobierno de Zapatero ha aprobado algunas de las leyes más liberales en Europa, incluyendo la legalización del matrimonio de homosexuales. También ha abierto un debate sobre la Guerra civil en la que su propio abuelo fue ejecutado por los nacionalistas. Si España ha sido capaz de reconciliarse con su pasado, con toda seguridad, será más capaz aún de enfrentarse a su futuro.

“La economía, estúpido”. Hay algunos motivos de preocupación. Como la experiencia británica sugiere respecto a Irlanda del Norte, las conversaciones con ETA pueden ser largas, dolorosas y quizás infructuosas. Otras regiones pueden insistir en tener una mayor autonomía. La hostilidad de la Iglesia podría perjudicar a los socialistas. Lo más preocupante de todo es que la prosperidad de España es precaria: el déficit de las cuentas corrientes es importante, la economía depende en gran medida del auge inmobiliario y de la construcción, la inflación está aumentando y, encerrada en el euro, la industria española está perdiendo prácticamente su competitividad.

La economía necesita claramente más desregulación y no la acogida de campeones nacionales que Zapatero ha adoptado. Por encima de todo ha demostrado ser un presidente mejor de lo que los críticos esperaban. El Partido Popular en la oposición se muestra desordenado, de modo que su partido está bien situado para volver a ganar las elecciones en 2008. Otros líderes, y no en último lugar George Bush, con el que las relaciones de Zapatero siguen estando congeladas, deberían tomar nota: su presidente de Gobierno, que preside la novena economía más importante del mundo, estará ahí durante mucho tiempo. Debería ser tratado con la debida seriedad a pesar de aquel “apaciguamiento” en Irak.

A poc a poc les mocions del PSIB-PSOE de condemna del franquisme es van aprovant, o rebutjant, als diferents Ajuntaments de Mallorca. Darrerament Sencelles, Consell, Pollença... entre d’altres han debatut la mateixa proposta que el Consell de Mallorca aprovava el passat 17 de juliol.

Sols el debat d’aquesta moció ja serveix per recuperar la memòria d’uns fets que no poden caure en l’oblid, tot i que de vegades provoquin comentaris tan indignants com el que feia el batle de Sencelles (PP) segons em varen comentar, i que anaven més o menys així:”An aquests els cucs ja se’ls han menjat”.

Indigne d’un batle, però que mostra a les clares la baixesa moral de qui les pronuncia.

La dreta té la costum de desqualificar el que no vol debatre, de no escoltar els arguments del contrari, ni llegir les propostes que es fan. Un exemple d’això és el que deia en el bloc de Jordi Bayona un diputat del PP força ficat en aquest debat, desqualificant la moció del PSIB-PSOE perque segons ell “només parlava de les víctimes d’un del bàndols.” Es veu que aquest diputat del PP ni tan sols d’havia llegit la moció socialista, que en un dels seus punts parlava de TOTES les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió posterior.

Aquest és una de les qüestions espinoses, si parlam d’unes o de totes les víctimes. Personalment consider que en el cas de la Guerra Civil cal parlar de totes les víctimes innocents. Igual que avui mateix lament les víctimes civils del Líban i les víctimes civils d’Israel, no podem fer més que lamentar la pèrdua absurda de vides humanes durant una guerra fraticida.

Una altra qüestió és la de la repressió. Per molt que s’enfadi el PP i  vulgui evitar el debat només hi va haver una dictadura sanguinària que sotmetés el poble espanyol i el condemnàs al subdesenvolupament durant quaranta anys, i aquesta va ser la dictadura franquista, que va triomfar no pel favor popular sinó per una Guerra de tres anys en la que va rebre el suport de l’Alemanya nazi i de l’Itàlia feixista, com a terrible pròleg de la Guerra Mundial que després començaria.

El Govern espanyol ha estat valent, i fa història quan presenta la Llei de Memòria Històrica. A ambdós extrems hi ha qui s’hi oposa, uns per massa, uns per massa poc. Si els féssim cas seguiriem sense fer res. Aquesta llei representa el primer reconeixement moral, fet a través de llei del Parlament, a les víctimes del franquisme. Estableix no només revisions de condemnes injustes sinó també reparacions econòmiques. Parla de l’obligació de les Administracions Públiques en la localització de les fosses. Ordena la retirada de símbols de temps passats. S’estableixen mesures per sistematitzar els arxius i afavorir la recerca sobre l’época. I l’acompanya una memòria de 60 milions d’euros.

N’hi haurà que ho trobaran poc, n’hi haurà que voldran desviar el debat, jutjant-lo innecessari. Però, com sempre, és una passa endavant, una passa valenta i com a tal l’hem de valorar.

El PSIB-PSOE ha presentat en roda de premsa la seva candidata a l'ajuntament de Palma, la candidata a batlessa, i per qui hagi seguit darrerament els mitjans de comunicació no hi ha hagut sorpreses. El nom d'Aina Calvo sonava amb força des de feia alguns mesos, al costat d'altres socialistes, per encapçalar una candidatura que té moltes possibilitats de tornar a fer de Palma la ciutat que va ser en el seu moment, en paraules d'ella mateixa aquest matí : "la capital de la Mediterrània".

M'han agradat les intervencions (sé que no té mèrit que ho digui jo), tant de na Francina Armengol, com d'en Francesc Antich, però un dia com avui cal destacar la de n'Aina Calvo, i me qued amb una idea, que és la que titula aquesta reflexió d'avui, Palma no només ha de ser una ciutat per habitar, sinó per viure-la. Simple però darrera amaga un projecte ambiciós d'una Ciutat nova.

N'Aina pot representar aquest aire fresc i renovador que necessita la capital de les Balears. Personalment la vaig conéixer ja en l'àmbit del partit, treballant amb la Fundació Gabriel Alomar, a pesar de tenir-ne bones referències anteriors dins el moviment juvenil de Balears. Com a candidata, com a diputada, com a subdirectora general sempre ha tengut una porta oberta a la gent, a les idees noves, als projectes imaginatius (la imaginació, que és d'importat i que està d'oblidada en la política nostra!). Pel que l'he tractada, pel que la conec, pens que na Catalina Cirer pot començar a preocupar-se. I la gent que vol un canvi que s'hi fixi a partir d'ara.

Hi ha companys que s'han manifestat sorpresos de la tranquilitat amb que el PSIB-PSOE ha conduït aquest procés. Qui segueix el dia a dia de l'organització sap que no hi ha motiu per sorprendre'ns, tots els auguris de problemes han acabat en no-res, totes les suposicions de malentesos i dubtes guarden poca relació amb la realitat, de vegades un comentari es converteix en una notícia, i això desvirtua la realitat. Avui en teniem una de ben diferent de la que anunciaven alguns (mentre el PP se'n fregava les mans): tenim una candidata que, per començar, ens proposa "viure Palma", amb unes paraules que ens duen frescura front a l'angoixant i polsós (per les obres i per l'estil ranci) govern municipal de Catalina Cirer. Tant debò les paraules que m'han convençut a mi aquest matí puguin convèncer també els ciutadans de Palma que volen una ciutat no només per habitar-la, sinó també per viure-la.

Prenc aquesta expressió d’un article llegit recentment en el qual el seu autor es refereix a “república” com a sinònim de democràcia. Així va ser a Espanya fins a la Transició i la Constitució de 1978, fins llavors la història ens explica que monarquia i democràcia havien estat incompatibles.

Els intents de que a Espanya existís i es consolidàs una democràcia vertadera són escassos, sempre fracasats per la força de les armes, projectes de democràcia sempre destruïts en el marc d’una brutal repressió.

El 1812 la Constitució de Cadis consagrava un sistema de sufgragi universal, era una constitució extraordinàriament avançada, que va ser directament anulada per Ferràn VII el 1814. Liberals, afrancesats, gent avançada en general es va haver d’exiliar.

El 1820 la revolta incruenta protagonitzada per Riego va donar peu al “Trieni Liberal” i la implantació novament de la Constitució de Cadis. El 1823 va ser el Duc d’Angulema, enviat per la Santa Aliança, i els “Cent mil fills de Sant Lluís” qui va afavorir la reinstauració de la monarquia absoluta de Ferràn VII i una brutal repressió.

1868, una revolució que va ser anomenada “La Gloriosa”, que tenia en l’heroi popular que era el General Prim el seu màxim representant, va afavorir una Constitució que torna a ser de les més avançades de tota Europa, una monarquia democràtica inviable des del moment que es va assassinar a Prim i Amadeu de Savoia va quedar sense padrí polític a Espanya. El projecte de República Federal de 1873 segueix en aquesta línia. I novament és l’exèrcit qui acaba amb aquest breu intent de democràcia, un militar, Pavía, entrà a cavall a les Corts, en una imatge que no necessita explicació.

1931, la II República, novament com el 1820 i el 1868 hem de parlar de proclamacions de la democràcia sense repressió política ni persecució dels elements reaccionaris o contrarrevolucionaris. Una democràcia viable, a pesar dels historiadors revisionistes. Una democràcia parlamentària que patí mals molt semblants a la República alemanya de Weimar, aquesta va acabar després de que el Partit Nazi es fes amb el poder gràcies a la complicitat del president Hindemburg, i que destruí la república des de dins, des del propi Govern. A Espanya les forces reaccionàries no varen aconseguir el poder com Hitler, necessitaren un cop d’estat i una Guerra Civil per tombar el poble espanyol i la seva fràgil república.

I arribam a 1978. El record encara fresc de la Guerra Civil (que no de la República), però també la bona feina d’aquella Europa pensada per Robert Schuman i Jean Monnet, pacificada per la via econòmica, fan impossible la continuitat de l’anacronisme que representava el franquisme, fan impossible la reforma d’aquell règim heretat dels experiments feixistes d’estat corporatiu, i ens condueixen a una Constitució per primera vegada en la història pactada entre les forces de progrés i les conservadores. El preu pagat en aquell moment va ser el silenci. Silenci que alguns encara demanen gairebé trenta anys després.

La història ens demostra que certament la república/democràcia espanyola és fràgil. Voldria pensar que ara ja és forta, que ja no hi ha “Pavias” esperant amb el seu cavall a les portes de les Corts. Que hem superat els fantasmes del passat i reivindicar, sense por, els vertaders demòcrates que el 1812, el 1820, el 1868 i el 1931 varen posar els fonaments de la democràcia que tenim avui.

Pavia entrant a les Corts, 3 de gener de 1874

A l’editorial d’un conegut diari editat a Madrid llegesc: “este Gobierno ha hecho todo por atraer a muchedumbres del Tercer Mundo que encuentran aquí mayor tolerancia que en cualquier otro lugar de la UE”.

Me deman que és el que molesta a aquest editorialista:

• Li molesta que venguin el que despectivament, des del meu punt de vista, anomena “muchedumbres del tercer mundo”.
• Li molesta que venguin perque el Govern té una política de tolerància?
• Li molesta que el Govern sigui el més tolerant de la Unió Europea?
• Li molesta que s’hagi fet un procés extraordinari de regularització? O que aquest hagi funcionat?
• Preferiria una política de portes tancades, que evidentment no impediria la vinguda d’inmigrants, com es va demostrar durant l’etapa de governs Aznar, l’únic que es va aconseguir va ser major nombe d’inmigrants irregulars.

Deu compartir el seu punt de vista el Partit que s’identifica en gairebé el 100% de les opinions d’aquest mitjà? És a dir, el PP.

Com és possible que es creï una Conselleria d’Inmigració com si fos un ou de dos vermells, i al mateix temps es critiqui la regularització, és a dir, la concessió de drets com a ciutadans a aquells treballadors inmigrants que poden viure de forma legal al país gràcies a un contracte laboral?

No seria això l’evidència d’una terrible hipocresia per part del Partit que crea una Conselleria per atendre un col·lectiu al que considera “muchedumbres”?

Cada dia tenim tema per al·lucinar, amics.

Ja són vàries les opinions que he llegit i sentit aquests dies sobre la situació interna del PP. La lluita interna pel poder explicaria la radicalització del discurs, arribant fins a l'absurd, com ja hem comentat en diverses ocasions aquest mateix bloc.

Resulta interessant com a tema de reflexió. El PP estaria radicalitzant el discurs, fins i tot Rajoy, que partia amb un suposat tarannà moderat que no hem tornat a veure des del dia que va perdre les eleccions. De Zaplana i Acebes no ens sorprèn el seu estil de Gran Inquisidor. Fins al dirigent més moderat s'acaba veient abocat a fer declaracions furibundes, algunes de les quals, si les escoltassim bé, tenen un to anti-democràtic força preocupant. De totes formes l'objecte d'aquesta reflexió és el fet que s'insinua des de diferents tribunes d'opinió: el discurs radical, ultra, seria per atreure les bases, el que es desvïi d'aquest discurs corr el perill de quedar aïllat.

El millor exemple d'això és la figura del batle de Madrid, el sr. Ruiz Gallardón de cada dia es troba me´s tot sol dins el seu propi partit, el seu pecat: ésser un moderat.

Dins el PP actual no val la moderació. Aquell que peca de moderat és anatemitzat, dins un partit, el PP, molt habituat a anatemitzar, darrerament.

Aquesta situació deixa en no-res el famós "viatge al centre" protagonitzat, teòricament, per Aznar després de la jubilació de Fraga. Curiosament, anys després, Fraga demostra ser més centrista que Anzar i que l'aznarisme post-Aznar, que és l'estrambòtica situació que vivim ara.

Aquesta situació interna té difícil solució, només un nova i contundent derrota electoral pot demostrar que el camí de la crispació no duu enlloc. Però pel camí hauran destruït els ponts entre l'oposició i el Govern, sempre necessaris, especialment en els temes considerats "d'estat".

No tenen marxa enrera, de cada vegada han de pujar més el nivell de crispació, el que afluixi caurà, perquè cap dels dirigents actuals del PP té autoritat pròpia, tots la deuen a la figura sacralitzada d'Aznar, qui, des de fora, marca les pautes de l'oposició.

En algun moment aquesta costa avall i sense frens del PP haurà d'acabar, el problema no és només el quan, sinó també el com. I segurament no hi perdrà només el PP, hi haurem perdut tots.

L'histerisme de que fa gala habitualment el PP els duu de vegades a les contradiccions que ara mateix deuen viure: "progre de pacotilla" o antisemita han estat alguns dels INSULTS amb els que els dirigents del PP han carregat contra el President del Govern per haver-se "posat" una kufiya (el mocador típic palestí) durant un acte de jvoes.

Ara resulta que és un President regional del PP, el de Múrcia, el que es posa la "kufiya"... resultarà que aquest president del PP és un "progre de pacotilla" i un antisemita? L'expulsarà Rajoy del seu partit?

Sembla ser que la Sindicatura de Comptes ha advertit al Consell de Mallorca que hauria de ser més rigorós en la concessió de subvencions. Em fa gràcia, ha hagut de ser la Sindicatura de Comptes qui ha aconseguit un titular per un tema que els Grups de l'oposició denunciam cada Ple dle Consell de Mallorca. Cada mes el Consell, sigui l'equip de govern ordinari (UM) o la capelleta del PP que és l'Institut de Serveis Socials i Esportius de Mallorca, introdueixen noves subvencions no previstes als pressuposts ni al Pla Estratègic de Subvencions amb el qual, en teoria, fan una política més transparent. Idò sí, al proper Ple noves modificacions de crèdit, nous clams al cel de l'oposició que no mereixeran cap comentari a la premsa, de moment em satisfà veure que una institució seriosa dona la raó, per una vegada, a l'oposició. Tant debò no fos tan difícil fer arribar als ciutadans la veritat sobre el que passa amb els seus imposts.