Res Publica segons Cosme Bonet

Quan un reflexiona sobre la legislatura que s'acaba, i pensa en quines coses deixarà per a la posteritat tenc una impressió que ja he manifestat en altres "posts": tenim més drets, tenim més llibertat.

Algú recorda els darrers anys de l'aznarisme? Va ser una etapa emocionant, el país ficat en la Guerra d'Irak, desastres ecològics mentre els ministres eren de caça major, els "Telediarios" de l'Urdaci, dient allò dels C-C-O-O obligat pels Tribunals, el "Decretazo", la LOCE, la LOU... amb els estudiants al carrer, la persecució mediàtica sistemàtica de tot allò que fes "olor" de nacionalisme (nota: no entenc com els de Unitat es poden plantejar votar en Rajoy de president...). Quatre anys després l'aire que podem respirar és de més llibertat. Així de clar. Mires TVE i veus pluralitat.

Repasses les lleis aprovades durant la legislatura i veus una línia claríssima que fa de les persones i les seves necessitats el centre de tota l'acció política: la primera llei fou contra la Violència de Gènere, la Llei de matrimonis homosexuals, la Llei d'Atenció a les persones depenents, la llei d'autònoms, la Llei de Igualtat de la Dona... l'augment de les pensions, del salari mínim interprofessional.

Per altra banda es va fer un important esforç en avançar en el model d'estat, les reformes d'estatuts d'autonomies més ambicioses des de principis dels anys 80 s'han fet durant aquesta legislatura, l'exemple de Balears és claríssim, a pesar de les crítiques fetes des del nacionalisme maximalista d'un costat i d'altra, per uns mai serà suficient (sinó perdrien sentit com a moviment polític) pels altres sempre serà massa perque "romp Espanya".

Fins i tot en les coses que no han sortit be no es pot negar el voluntarisme del Govern, estic parlant per exemple de la política d'habitatge, a on la lluita contra els gegants difícilment veurà fruits no ja en aquesta legislatura sinó en anys propers... o la mateixa lluita contra la violència de gènere, una lacra que va més enllà de la legislació i les mesures policials. O la immigració, a on el procés de regularització, tota una necessitat humanitària, es complementa amb mesures per evitar l'arribada massiva, mesures no sempre tan efectives com es desitjaria.

I hi ha l'economia, el superàvit assolit per Solbes any rera any i que ara podria revertir per mitjà de devolució de l'IRPF en les famílies, o la xifra històrica d'ocupats, assolida poc abans de que es comencessin a a donar els primers símptomes de la recessió mundial.

I hi ha el terrorisme, desgraciadament s'ha hagut de combatre la lacra d'ETA amb una oposició que ha romput un dels consensos bàsics de la democràcia espanyola i l'ha utilitzat políticament, demagògicament. Fins ara. Ara ja no l'utilitza, el PP ha deixat de centrar la campanya en ETA perque sap que el ciutadà espanyol mitjà no accepta el "tot val" en política... com tampoc els ha acceptat el "tot val" de l'absurda "teoria de la conspiració", feliçment enterrada entre els folis de la sentència de l'11-M.

El balanç té ombres, és clar, però és positiu. Per mi es resumeix en una frase: em sent més lliure.