Res Publica segons Cosme Bonet

A més de donar-nos alguns disgusts (grossos) de tant en tant, el cert és que l'Església Catòlica Apostòlica Romana acumula uns quants mil·lenis de saviesa, que en massa ocasions no demostra.

Ho dic perquè en aquests temps en que ens trobam dia sí i dia també amb males notícies sobre corrupció lligada a la política o l'abús dels alts executius de segons quines empreses, si ens aturam a reflexionar no només resulta que la cosa no és nova sinó que és molt molt antiga. Resulta que l'Església no només ho ha patit, sinó que fins i tot ho ha convertit en Pecat Capital. La corrupció sòl anar lligada a aquest tan conegut pecat que és l'AVARíCIA, la COBDÍCIA. El "pecat" que ens ha conduït a la crisi financera... basta llegir la definició de cobdícia per adonar-nos de la molta relació que té, per exemple, amb la fallida hipotecària.
Diu la viquipèdia: Cobdícia/Avarícia (Llatí, avaritia)

aLa cobdícia és, com la luxúria i la gola, un pecat d'excés. Tanmateix, la cobdícia (vista per l'Església) s'aplica només a l'adquisició de riqueses en particular. Tomàs d'Aquino va escriure que la cobdícia és "un pecat contra Déu, igual com tots els pecats mortals, en el qual l'home condemna les coses eternes per les coses temporals." Al Purgatori de Dant, els penitents són obligats a agenollar-se en una pedra i recitar els exemples d'avarícia i les seues virtuds oposades. "Avarícia" és un terme que descriu molts altres exemples de pecats. Aquests inclouen deslleialtat, traïció deliberada, especialment per al benefici personal, com en el cas de deixar-se subornar. Recerca i acumulació d'objectes, robatori i assalt, especialment amb violència, els enganys o la manipulació de l'autoritat són totes accions que poden ser inspirades por la cobdícia. Aquests actes poden incloure simonia.

Paraula interessant: "simonia"... la compra o venda del que és espiritual per béns materials. Inclou càrrecs eclesiàstics, sagraments, sacramentals, relíquies i promeses d'oració. La paraula simonia deriva de Simó el Mag, qui va voler comprar a Sant Pere el poder per a imposar les mans (Fets 8:9-24).

En el seu moment va ser tot un negoci el comprar i vendre parròquies, però també relíquies, oracions...

L'Alcover-Moll diu: Compra o venda de coses espirituals a canvi de diners o d'altres béns temporals.

Si per "coses espirituals" parlàssim de polítiques públiques per ventura fins i tot tendriem aquí definit una moderna forma de "simonia", si enlloc de parròquies o relíquies parlàssim de requalificacions i malversacions... en definitiva, la venda de l'ànima del polític al llucifer del diner. Per ventura serà ver allò de'n Lampedusa, i tot canvia per seguir igual... voldria pensar que no.

A l'Alcover trobam també un interessant aforisme del "llibre de tres" (un llibre medieval dedicat a fer aforismes en tò humorístic): Tres coses fan bon cardenal: humiltat, leyaltat, de simonia mundat. I m'atreviria a fer-ne la variant actual, sols substituint "cardenal" per polític.

Els resultats a Galícia i a Euskadi del passat 1 de març han convidat a més d'un a reflexionar-hi, extreient-ne lectures a nivell estatal, i fins i tot extrapolant la situació política de cada comunitat autònoma a la nostra. Algunes conclusions les puc compartir com el fet que Rajoy en surti reforçat internament o que els governs (tant un com altra) paguin en part l'efecte de la crisi econòmica.

 

Però al mateix temps tenc la sensació que es simplifica en excés l'anàlisi, o que aquest pot resultar erroni per excessivament simple, com per exemple pensar que l'electorat gallec o basc ha fet una lectura en clau estatal, no debades el PSG ha perdut suport mentre el PSE ha obtingut un molt significatiu increment dels suports.

En ambdós casos influeixen factors que afecten els partits que s'hi presenten, com pot ser la tradicional fortalesa electoral del PP a Galícia front a la també tradicional feblesa dels populars a Euskadi; o també el càstig dels electors als pactes, no oblidem que tant el PNV com el PSG governaven en coalició, i aquest és un factor que sí que ens convida a la reflexió vist des de les Illes Balears.

Per començar, pens que l'estat de les autonomies ha assolit una maduresa política constatable en aquestes eleccions. La important participació electoral a Galícia, una comunitat autònoma que mai s'havia caracteritzat per una alta mobilització, ans al contrari, ens pot indicar que els ciutadans valoren el seu vot a les autonòmiques (cosa que no sempre ha passat), apropant-se a nivells de participació que sí han tengut històricament a Catalunya, una comunitat autònoma que destaca en el procés de descentralització i que es té per un model de conscienciació ciutadana.

No conec de primera mà la política gallega, però atès el que hem llegit o sentit a dir a molts analistes, comentaristes o protagonistes del cas, es coincideix en senyalar que més que un govern de coalició de dos partits hi havia dos governs. No és una situació que ens resulti extranya a les Illes Balears, i convé fer-ne memòria: excepte el breu període de la legislatura 1991-1995 i la molt convulsa legislatura del 1995-1999, a les Illes Balears sempre s'han necessitat pactes. Cañellas els necessità el 1983 i el 1987, Matas heretà una majoria absoluta el 1996, però al Consell de Mallorca ja es produia el primer Pacte de Progrés; Francesc Antich necessità un pacte el 1999, igual que s'hagué de fer un pacte al Consell de Mallorca el 2003 entre PP i UM. Per tant més que rebre lliçons de pactes en podem donar. De fet el cas de Galícia (i també en part a Euskadi) ens ve a recordar que els electors castiguen, sempre, la inestabilitat. Que la política de "desmarcar-se" al final perjudica al que es "desmarca". Segurament és el cas del BNG o d'Eusko Alkartasuna, que també podria aplicar-se al tripartit català, tot i que no m'atrevesc a comparar-ho en aquest moment.

Especialment en moment de crisi la ciutadania espera un missatge d'estabilitat dels governs, de tots els governs, siguin estatals, autonòmics, locals o insulars. La seguretat que no ens dona la situació econòmica l'hem de donar des de la política. Hem sentit reivindicar el paper de la política des de fa un temps, d'ençà que la crisi s'ha convertit en una companya habitual, i no debades s'ha depositat en líders "providencials" com Barack Obama unes esperances enormes, només explicables per la necessitat que té la ciutadania de respostes en un temps d'incertesa. Gordon Brown recuperà popularitat en la mesura que va ser capaç de donar un missatge contundent front als primers embats de la crisi financera, credibilitat que no ha mantingut perquè les respostes que es poden donar des de la política de moment resulten insuficients.

La crisi econòmica i la inestabilitat que transmeten alguns governs de coalició crea incertesa en la ciutadania, una incertesa que es traduirà en càstig electoral a tots aquells que no siguin capaços d'estar a l'alçada que exigeixen les circumstàncies actuals. I les Illes Balears no en seran una excepció, per tant, convé que ens apliquem, tots, la lliçó.