Res Publica segons Cosme Bonet

Ahir ETA trencà les esperances de molta gent, jo entre elles, que confiavem en que el 2007 podia ser l'any de la Pau. M'embarga un sentimetn de frustració i pessimisme, jo que som de natrual optimista.

Trobo especialment adequats els darrers versos d'un poema de Martí Pol ben propi d'aquests dies, "Torna Nadal", reflexen amb millors paraules que les meves el que sento en aquests moments, una pregunta que també em faig:

 

TORNA NADAL

      L'arbre desvella sons i el vent escriu
      ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
      Tot és misteri i claredat extrema.

      Torna Nadal i torna la pregunta.

      ¿Proclamarem la pau amb les paraules
      mentre amb el gest afavorim la guerra?


Com ell jo em deman si podrem proclamar la Pau. I esper que el gest en favor de la guerra d'alguns no sigui determinant pel nostre futur.



PD: Em rebel·la veure com alguns "personajillos" empren la violència no per demanar la fí d'ETA sinó la fí del Govern, segueixen amb el seu tarannà guerracivilista irredent, tampoc aquests "personajillos" conviden a l'esperança, com ETA, en això coincideixen els extrems.
 

Aquests dies es donen a repassar el que ha estat l'any, i ha coincidit amb una informació del Vicepresident econòmic que pens és força representativa de la situació real que es viu a ESpanya: el 2010 (en menys de 4 anys) el nostre nivell de renda serà equiparable al de la resta d'Europa, i l'atur estarà per sota de la mitjana europea. Estam, diò, davnat unes xifres econòmiques que ens han de convidar a l'esperança. No ens ha d'extranyar, davant aquesta bona situació econòmica, que des dels països més pobres del continent africà, o des de Sud-amèrica, es vegi ESpanya com una mena de Terra Promesa, igual que els nostres avis veien "L'Argentina" o l'Europa de més enllà dels Pirineus.

El repte del proper any, de tot aquest començament de segle, el procés històric més important davant el qual ens trobam, és precisament la massiva immigració des dels països més pobres als més desenvolupats. És una qüestió que afecta per igual a tots els països "de frontera" entre l'opulència del "primer món" i la pobresa del que abans era el "tercer món" (el segon ja ha caigut en l'oblit, no?). Només amb una visió oberta d'aquest procés, una visió integradora i comprensiva, serem capaços de dur a bon port aquest procés, amb la complicitat no només de les administracions públiques sinó, sobretot, dels ciutadans particulars.

Deia al principi que aquests dies ens conviden a revisar l'any, i crec que des d'aquest punt de vista hem de ser optimistes amb el 2007. No només per la qüestió econòmica sinó perque fa més de dos anys que no hi ha atemptats mortals d'ETA, que aquesta ha declarat una treva, que amb totes les seves dificultats, ens convida a tenir esperances en una PAU duradora, definitiva. Si som culpables d'alguna cosa, que ho sigui de tenir esperances posades en un futur de Pau.

Ha estat un any en positiu per Balears, en general, i sense voler entrar avui en bregues polítiques. Positiu perque, entre d'altres coses, hem donat una passa històrica en el nostre autogovern, que ens situa amb un ESTATUT DE PRIMERA dins el marc de l'estat autonòmic espanyol.

Si al 2006 li ha faltat alguna cosa és més dosis de Pau, a Irak, a l'Afganistan, a Somàlia... a tants d'indrets. Més dosis de solidaritat i generositat. Més dosis d'esperança, en general, en un món millor.

Sempre hi ha qualque Scrooge que vol que tot sembli terrible i més dolent que els anys anteriors, però que no ens amargui les esperances aquest Scrooge que al final només és això: un personatge de conte nadalenc, que tanmateix, al final, ha de canviar d'opinió.

 

De la violència verbal a la violència física hi ha una passa. Han perdut el cap i començ a tèmer que aviat se li anirà la mà a algun d'aquests exaltats. Lo pitjor és que aquests exaltats que tan disfruten de cridar "hijos de puta" a davant la Guàrdia Civil, sigui a la platja de Sa Marjal o a davant la Delegació del Govern, tenen un sou públic, cobren dels meus (dels nostres) imposts, dels imposts que paguen aquells a qui consideren "hijos de puta" y "asesinos". Fins i tot algun d'aquests animals que criden i insulten són diputats o consellers insulars. Que han caigut de baix!Qui té una tribuna pública com és el Parlament... com pot ser que necessiti anar a cridar braç en alt (amb un mòbil a la mà) i insultar l'adversari polític?

Seguesc demanant-me a que respon tan histèrica reacció. Seguesc sense entendre com pot caure tan baix el Partit Popular, que tant ha denunciat la violència als carrers del País BAsc i ara promou la "kalea borroka" a Palma.

Deixareu, militants del PP, que alguns (perque només són alguns) dels vostres dirigents vos arrastrin a aquesta espiral de violència i insult sense reaccionar?

Permetreu que s'instal·lin en la "kalea borroka" sense obrir la boca?

Fins quan "el búnker" del PP balear seguirà duent al principal partit de l'illa per aquests camins tortuosos?

No m'agrada que estant a les festes que estam haguem de parlar de bronca amb el PP. Però que hi farem, és el que els agrada a ells.

Però bé, no puc evitar que el Nadal em posi de bon humor, tot i ser una festa religiosa, és una oportunitat magnífica en el calendari per proposar-nos seer millors persones. Sempre ho hem de ser però quin dubte hi ha que les dates ajuden.Anem a celebrar el Nadal, idò, del millor humor possible... Nadal que és la versió catòlica de la victòria de la llum sobre la fosca, quan passat el solistici d'hivern el "Sol Invictus" comença a recuperar terreny front a la tenebrosa nit. És temps de llum, de llumets que ara omplen els carrers i que el gener es convertiran en foguerons.

Voldria això: que la llum triomfi sobre les tenbres. La llum de la pau sobre les tenebres de la guerra, la llum de la vida sobre les tenebres de la fam,la malaltia, la llum de la veritat sobre les tenebres de les mentides.

Que ens inspirin qui han estat un exemple a seguir, com el company Alfonso Perales, per a qui vull tenir unes paraules en una nit tan familiar. Una nit en que hem de reservar un poc de solidaritat, un reconet dels nostres bons desitjos, per aquelles famílies que no ho poden celebrar amb aquells que estimen.

Dins la societat conservadora de Mallorca hi ha gent decent que no comparteix els crits histèrics de la manifestació d'alts càrrecs del PP d'ahir davant Delegació del Govern.
Ahir tenguerem l'exemple palpable de dues de les Mallorques que existeixen: la de la societat civil progressista, convocada espontàniament, amb poca presència de polítics intentant instrumentalitzar-la... i front a ella una manifestació convocada per l'organtizació juvenil del PP i una associació representativa de la societat civil fictícia que el PP està alimentant, una manifestació d'alts càrrecs, assessors i militants exaltats que no representen realment la societat civil conservadora de Mallorca, molt més mesurada i tranquila.
Aquesta és la clau: la tranquil·litat, o més bé la INTRANQUIL.LITAT del PP. De qui no té la consciència tranquil·la, i que cometen l'error increíble de demanar públicament que no s'investigui la corrupció. Perque això és el que passa: alguna cosa tendran que amagar si estan demanant que no s'investigui.

- Que amaga el PP?

- Que és el que no volen que es descubreixi?

- A qui protegeixen emprant a uns centenars d'alts càrrecs i militants mal informats?

- Tan important és com per alimentar aquesta fractura social a Mallorca?

- Tan important és la persona implicada com per cremar tots els cartutxos?

Al PP li agrada parlar de les equivocades manifestacions socialistes de fa deu anys a la presó de Guadalajara: AHIR ELLS VAREN COMETRE EL MATEIX ERROR.

Ahir es manifestaven davant la Delegació del Govern, la propera pot ser serà davant la presó. I seguiran sense reconéixer els errors, perque alguna cosa molt important s'estan jugant, tan important com per provocar una fractura social a la societat mallorquina, una fractura social provocada pel mateix Govern... que amaguen? que protegeixen? a qui? Ens ho expliquin!

Ahir parlava de tres desitjos per a l'any que ve, avui, llegint els diaris, n'hi ha un d'antic, que s'ha complit: tenim nou Estatut.

Aquesta vegada no hem anat a la cua de les reformes estatutàries, ni tampoc ens hem limitat a fer una reforma de mínims, aquesta vegada el que solia ser el gran adversari (el govern central) ha estat un aliat, un còmplice en la convicció que l'Estatut de les Illes Balears necessitava millorar, en quant a competències, però també en quant a finançament... per tant estam davant un Estatut històric. 

Catalunya, el País Valencià i Andalusia són des de principis dels anys 80 de les comunitats autònomes més avançades en matèria d'autogovern, juntament amb Euskadi i Galícia. Ara ja s'hi sumen les Illes Balears. Amb un Estatut que en molts dels seus aspectes coincideix amb el nou Estatut català i amb el nou Estatut andalús. Aquests darrers tenen una campanya institucional molt clara: "Un Estatuto de primera". Una idea a la que s'hi sumen els grans partits. Aquí, a les Balears, encara no. Encara hem de donar una passa per reconéixer que aquest any sí que ens hem apuntat al primer tren. Per una vegada és així, per una vegada ens podem permetre el luxe d'estar-ne orgullosos.

La gent d'aquestes illes no es mereix que haguem de parlar dia si i dia també del cas Andratx. Mereix que els polítics parlem de programes de futur, de com gestionar millor les institucions, de solucions als seus problemes quotidians, de propostes que els puguin il·lusionar, animar, per treballar per un futur, per un país pròper, en progrés.

Mereixen, mereixem tot això. Però el primer que poden esperar els ciutadans dels seus governants és que siguin sincers, que no menteixin, i sobretot que siguin HONRATS. Cal recuperar la honradesa com un valor en aquesta societat tan materialista en que vivim, una societat que valora la prepotència i els béns materials per sobre dels valors humans.

És per això que el conseller Rodríguez està inhabilitat de cada dia més per exercir el seu càrrec. Ha mentit, ha insultat, s'ha passat de prepotent davant un cas, el cas Andratx, en que el que cabia esperar del Govern i del partit implicat en el cas de corrupció hauria estat humilitat, prudència i honestedat.

El PP, en el cas Andratx, no ha estat humil, no ha estat prudent, i tampoc ha estat honest. No sé si encara són a temps de rectificar, però al proper any jo li deman això: un Govern honest, prudent i humil, que deixi en l'oblit la prepotència, la mentida i la xuleria a que ens han acostumat els darrers anys.

El PP s'està convertint en el paradignma de la corrupció urbanística a Espanya, i davant això enlloc de promoure accions contundents i una profuda regeneració es dedica a insultar a tort i a dret, no només a l'oposició, sinó que ara també toca rebre a la justícia (fiscals, jutges instructors i forces de seguretat) per investigar; toca rebre la premsa per informar ; i finalment fan pagar la seva manca de decisió en la lluita contra la corrupció insultant la intel·ligència dels ciutadans, amb mentides i invents sobre contubernis més propis del tardofranquisme senil dels anys 70 que d'una democràcia moderna com la nostra.

La característica habilitat del PP per oblidar els casos de corrupció propis (recordin Naseiro, les Stock Options, Gescartera, o els locals cas de suborn de Calvià, Túnel de Sóller o Brokerval), i la capacitat demostrada fins ara de desviar l'atenció cap a temes anecdòtics, i colaterals, els està fallant, bàsicament perque les evidències a Telde i Andratx, per posar els casos més significatius, són massa per poder inventar-se una pel·lícula completament nova.

La desesperació del PP, a nivell balear i estatal (darrerament), fa que hagin arribat al punt d'atacar als mitjans de comunicació, amenaçant amb querellar-se contra ells per publicar informació, alarmant-se de que hi hagi "filtracions als jutjats"... si tots tenguéssim la pell tan fina, i ens molestàs tant com a ells la llibertat de premsa, hi ha un diari que té un director amb piscina al que li sortiria a denúncia diària per difamar polítics, empresaris, i tot aquell que no combregui amb les seves idees. Però els altres no som així, o no som tan barruts com per posar en entredit la informació de premsa amenaçant amb denúncies quan no ens convé. En canvi el PP ja ha perdut tota mesura.

Ha perdut tota mesura i ara ja ataca a la Justícia, en conjunt. Ho ha qüestionat Zaplana, del qual ja no ens sorprèn cap animalada que pugui amollar, ja només li falta cridar allò de "Muera la inteligencia", com Millán Astray. Però a ell s'hi suma un senyor que si no fos president del PP canari i candidat pensaria que és simplement un exaltat que passava pel carrer, un tal Soria, que es va atrevir a dir que a Espanya no existeix Poder Judicial independent, tornant a l'insult com a últim i únic argument de qui no sap com sortir d'un carreró en el qual la única resposta possible és la contundència contra la corrupció, i no com Soria, Zaplana o el Rodríguez nostrat, que fan unes declaracions més pròpies de la ultradreta extraparlamentària que d'un partit que pretén ser alternativa de govern.

Contundència front a la corrupció, això és el que hom demana al PP, una profunda regeneració, no d'Espanya sinó del primer partit de l'oposició, això és el que cal a la democràcia espanyola.

Llegesc a EFE una nova mentida del senyor Zaplana, convertit en defensor de José María Rodríguez. Diu:" Zaplana descartó que el conseller de Interior y secretario general del PP balear, José María Rodríguez, avisara al alcalde de Andratx, Eugenio Hidalgo, de que iba a ser detenido y remarcó que la "información privilegiada" la tienen los dirigentes del PSOE que adelantaron las actuaciones de la fiscalía horas antes de producirse"

Mentida. Mentida que no pot demostrar. Mentida inventada per Zaplana per embullar la gent. Mentida per protegir qui s'ha convertit en sospitós. Mentida per excusar el que no té excusa. Mentida del PP una vegada més.

Basta de mentides, basta de confusió. Diguin la veritat d'una vegada, ens anirà a tots millor.

És una vergonya que tot un suposat president com Matas compari els morts pel terrorisme amb uns lladregots pressumptes que s'han amparat en els seus càrrecs polítics i tècnics per fer fortuna personal.

Fa empegueir que el president amolli aquestes "barrabassades" i es quedi tan panxo. Aviat no ens quedarà més remei que començar a repetir aquella cançoneta de "Vagi-se'n, senyor Matas, vagi-se'n."

PD: Han perdut els papers... d'en Delgado i la seva "repugnant" intervenció ja en parlarem.

Hi he insistit durant la darrera setmana, i ahir ho deia també el Diari de Balears:

Imputats del PP

Dins el PP hi comença a haver preocupació pel gran nombre d'alts càrrecs que estan imputats per la justícia. Pel cas Andratx n'hi ha tres: Hidalgo i els dos Massots directors generals; pel cas del ranxo il·legal de l'exbatle de ses Salines Sebastià Vida, n'hi ha onze entre batles i tinents de batle; pel cas de la concessió de la platja, hi ha el batle de Santa Margalida, Antoni del Olmo; pel cas de les factures, el batle de Llucmajor, Lluc Tomàs. També es recorda que pel cas Formentera hi va estar l'actual batle de Manacor, Antoni Pastor. La llista comença a ser enorme i, de moment, els únics que han assumit la responsabilitat política de dimitir són Hidalgo i Massot, que han passat emmanillats pecuartelillo, i el saliner Sebastià Vidal, per qui l'escàndol del club de cavallistes fals es va fer insuportable. La resta, quasi una quinzena de càrrecs i alts càrrecs, continuen trepitjant moqueta.

I tanmateix segueixen imputats. 

Pel Gabinet de premsa del Consell va ser la presidenta Munar qui va felicitar els presents, és inexacte, cinc consellers i conselleres socialistes, entre d'altres, també erem a la sala per felicitar els periodistes i directors de mitjans de comunicació, convidats per això mateix. Clar que si un llegeix el que diu la web del Consell de Mallorca sembla que tan sols passàvem per allà (també a les fotos ens han retallat):" La presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar ha celebrat la tradicional recepció als mitjans de comunicació amb motiu de les Festes de Nadal. Munar, qui ha estat acompanyada pels vicepresidents, consellers executius i una representació dels consellers electes, ha desitjat les bones festes als periodistes i directius que han assistit a l'acte..."

Així que aprofit l'avinentesa........

........ En nom del Grup Socialista volem també felicitar per les festes als mitjans de comunicació, i als mallorquins i mallorquines en general, i per recordar-los que el Consell de Mallorca és una institució plural en la qual estam presents els representants electes del poble mallorquí, el qual, aquest proper any, podrà votar per primer cop en urna separada els seus consellers insulars, un detall que hagués estat bé recordar ahir.

Aquí queda dit: Bones Festes!

La informació parla per si mateixa:"El marido de una edil del PP acudió a una marcha de la AVT en silla de ruedas sin ser minusválido."

Joaquín Merino le dijo a alguien que se le acercó para felicitarle por su presencia: "No soy víctima, yo lo que soy es cojo"
    
En la manifestación que convocó la Asociación de Víctimas del Terrorismo en Sevilla el pasado 1 de octubre contra el diálogo con ETA había una representación de víctimas de la banda en sillas de ruedas y que iban en la cabecera de la marcha. Pues bien, resulta que una de esas personas, que iba justo al lado de la joven Irene Villa —quien sí sufrió la barbarie etarra en un atentado—, ni era víctima de ETA ni utiliza silla de ruedas en su vida habitual,....

La supuesta víctima de ETA se llama Joaquín Merino y es el marido de una concejal del PP en el ayuntamiento de Umbrete, en Sevilla. Sí es cojo pero como consecuencia de una enfermedad, no por un atentado terrorista.

Según ha contado el propio Merino, una persona se le acercó en la manifestación de la AVT, le dio la mano y le agradeció con un "ole" su presencia en la marcha. A lo que él respondió: "No, yo no soy víctima del terrorismo, yo lo que soy es cojo".

El alcalde de Umbrete, Joaquín Fernández, del PSOE, ha confirmado que Merino no es una víctima de ETA: "En absoluto lo hemos visto en carro [sic] de ruedas. Él trabaja en el ayuntamiento y ejerce labores de conserjería".

"Que alguien se haga pasar por víctima del terrorismo sin serlo, me parece una actitud absolutamente reprochable", añadió el regidor de Umbrete, para quien hay una "connivencia clarísima entre la AVT y el PP".

No entenc com són capaços de manipular les persones d'aquesta manera, per ventura som d'una altra pasta, però com a mínim caldria esperar una disculpa pública. No creis?

LA FOTO 

Fets com l'agressió a la periodista de TVE, Maria José Ramudo, a Chile, per part dels partidaris de Pinochet no fan més que demostrar que els feixismes segueix igual de groller, faltat de raó i per tant recurrent a la força bruta, idiotitzant els seus seguidors, com es pot comprovar al vídeo. Des d'aquí, solidaritat amb la víctima de l'agressió, víctima dels que no creuen en cap llibertat excepte en la llibertat d'assassinar i de robar al poble.

 Vídeo de l'agressió. --->

Amb aquest títol em va cridar l'atenció un llibre de història, escrit per un dels majors experts mundials en història bizantina, el qual desconeixia, he de reconéixer. El senyor Steven Runciman, va ser tot un gentleman britànic, però també un dels grans medievalistes del passat segle, expert en la història de l'Imperi Bizantí, com he dit, i en les Creuades.

En aquest llibre ("La caída de Constantinopla 1453", Ed. Reino de Redonda, Madrid 2006) fa un retrat molt entretengut dels fets que conduiren a la caiguda de la que era la Roma d'Orient, un referent cultural, artístic, religiós durant gairebé mil anys que en ple procés de decadència va ser ocupat pels turcs otomans. Dedica els primers capítols a posar-nos en antecedents, parlant de la decadència de l'Imperi Romà d'Orient, de l'aparició dels turcs, de l'ascens dels otomans, i ens condueix, inevitablement, al moment de la caiguda de la ciutat.

El capítol dedicat al setge i caiguda de Constantinopla esdevé llavors una narració tan viva i tan intensa que resulta quasi novelesca, i no dic aquest adjectiu amb el tò despectiu que es podria suposar, sinó amb el mateix sentit que Javier Marías a l'Epíleg: "...el relato escrupulosamete objetivo, rigurosamente cronológico, distante como todo texto eminentemente descriptivo, interrumpido con frecuencia por observaciones marginales disipadoras de toda posible tensión, se lee con tanto apasionamiento como se devoran las páginas de una gran novela."

I afegeix:"Runciman, sabedor de que su material se prestaba a la aventura, ha rehuido en su prosa todo lo que de novelesco se le ofrecía". Efectivament, poques històries tan apassionants com aquest setge, amb un protagonista tràgic: l'emperador Constantí, convençut de que viu els darrers moments de l'imperi milenari que ell representa, lluitant a primera fila a les llegendàries murades de Teodosi, arrencant-se les insígnies imperials i unint-se a la batalla en el moment que les tropes del Soldà ja han aconseguit entrar a la ciutat, desapareixent en la lluita, convertint-se en un dels grans misteris de la història.

I amb ell tot un seguit de "secundaris", des del Cardenal Isidor al Megadux Notaràs, o la presència, quasi testimonial, del cònsul català Pere Julià. I tot plegat amb l'espera angoixosa d'una ajuda d'occident, del Papa, de Venècia, d'Alfons el Magnànim o del rei de França... que mai no va arribar.

En definitiva una història apassionant que ha caigut en les meves mans, curiosament, quan s'està parlant de que Turquia, i per tant Istanbul, l'antiga Constantinopla, passi a ser part de l'Europa econòmica i política del segle XXI, els descendents de la mateixa Europa que el 1453 no vàren enviar cap tipus d'ajuda als bizantins, s'oblidaren d'ells en el moment final.

Águila Imperial Bizantina.