Res Publica segons Cosme Bonet

Avui, a la fí, s'ha aprovat la Llei de Memòria Històrica, sens dubte un avanç important en la rehabiltiació dels "vençuts". Hi haurà que trobarà que s'ha quedat curta, i d'altres que trobaran que "han fet llarg".... qui ha fet llarg realment ha estat el Papa Benet de 498 "víctimes" religioses de la Guerra Civil. Esper que la llei de la Memòria Històrica sigui la primera passa de la "beatificació laica", permeteu-me el joc de paraules, de molts de milers víctimes no només de la irracionalitat de la Guerra sinó també, i aquesta és la diferència fonamental, d'una molt premeditada i sanguinària repressió.

No perque estem acostumats als canvis de "careta" del PP ens deixen de sorprendre, com avui mateix al Ple del Consell, hem assistit una vegada més al canvi d'opinió del PP, que ara considera mal fet tot allò que va votar a favor durant 4 anys... a algun conseller insular popular se li ha escapat el comentari "es que abans estàvem en pacte"... clar, aquesta és l'explicació: quan s'hi juguen el poder tot val. És a dir, pel PP quan estaven al govern del Consell amb UM les ara famoses subvencions no eren un problema, ara són "casus belli", i això que el Consell presidit per Armengol ha iniciat un canvi importantíssim en el funcionament del sistema de subvencions actual. Un canvi que segueix les recomanacions de la Sindicatura de Comptes. El PP està mal informat, o mal informa als ciutadans, perque si llegeix l'informe de la Sindicatura de Comptes comprovarà com els informes que adverteixen sobre el mal ús de les subvencions... també es refereixen a "S'Institut" de'n Serra i n'Estaràs, i al Govern d'en Matas.

 

 (Segueix)

Hi ha a qui li agradaria oblidar (o fer oblidar) que el franquisme va ser una dictadura sanguinària, des del primer dia del fracassat cop d'estat (abans dit "Glorioso Alsamiento"), i fins els seus darrers dies... La pel·lícula "Trece Rosas" pot ajudar a recordar-ho, o fer pensar una mica a qui no estigui posat en el tema. La recoman, com un exercici més de recuperació de la memòria. Tot i que ben segur vos farà amollar alguna llàgrima, com ha estat el meu cas.

He llegit per la xarxa algunes crítiques, en general parlant de la visió "amable" que es dona del franquisme o dels franquistes. Però no cal insistir-hi, és una pel·lícula ben feta, que conta una de tantes tragèdies humanes. Tretze joves militants de les JSU assassinades el 5 d'agost de 1939. Dones joves que pagaren amb la vida haver cregut en uns ideals, que regaren amb la seva sang, tal com deia l'himne de les JSU.

Recoman, finalment, la pel·lícula perquè així ens ho demanava una de les protagonistes d'aquella tragèdia, Julia Conesa:«Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermano y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. (...) Que mi nombre no se borre en la historia». Foren les seves darreres paraules a la seva família, una paraules que avui sonen a un clam des de l'obligat oblit de 40 anys de vergonya.

Estam, lamentablement, acostumats a l'exageració permanent, a l'exhaltació patriotera ("de hojalata") del PP, o almenys dels seus actuals màxims dirigents. Marià Rajoy (dic Marià ben aposta com podeu imaginar) haurà de passar a la història (si hi passa) no per la seva tasca de ministre aznarista, sinó per haver protagonitzat una de les etapes més lamentables del parlamentarisme espanyol. Ell tot solet (i tota la seva cort celestial... o més bé genets de l'apocalipsi) acostumen a omplir-se la boca de que són els únics garants de la Constitució, de la "unitat" d'Espanya, de la Monarquia, de la llibertat, de la pau, de la seguretat... bla bla bla.

Queda gent que els cregui? Lamentablement sí.

El recent programa "Tengo una pregunta para usted", amb la presència de Josep Lluís Carod Rovira ha demostrat fins a quin punt el verí contínuament injectat pel PP a la societat espanyola arriba a determinats segments socials que no estan encara inmunitzats a una forma de fer política "carpeto vetónica", celtibèrica en el sentit pitjor de la paraula... Les dues Espanyes, que esmenten alegrement els corifeus de Marià Rajoy, són "amantíssimament" alimentades per ells mateixos.

En setmanes com aquesta darrera tenc la sensació, incòmoda, que van guanyant petites batalles, aconseguint radicalitzar uns segments de la societat encara minoritaris però molt renouers. Estan mobilitzant, contra els nacionalismes perifèrics i contra la progresia en general, els elements de la dreta més ultra, el franquisme sociològic que es diu de vegades... això inquieta.

Pensen guanyar unes eleccions amb aquesta estratègia? Ells ho pensen. I novament, com podem comprovar al llarg de la història contemporània d'Espanya es tornen a equivocar.

Francisco de Goya y Lucientes l'encertà fa dos cents anys, i n'hi ha que semblen cercar que encara segueixi essent lamentablement vigent:

Rajoy es pensa ser el Rei, i Ana Botella coincideix amb Batasuna, com va dir, tot parlant del Rasputín, el diputat Sampol:"això és el colmo".

En la seva dèria ultranacionalista el PP es confón a si mateix amb el concepte de nació espanyola, i considera a tot aquell que no coincideix amb el seu dogma, enemic de la pàtria (la seva). Rajoy, en aquesta deriva ultra, ja s'autograva vídeos institucionals com si fos el "Jefe del Estado", convidant a la celebració de la "Fiesta Nacional", si no vaig malament... assistir als "toros".

L'altra, la regidora Botella, es cobreix de glòria, i després d'un atemptat enlloc de condemnar els terroristes condemna el Govern.

Embolicats amb la bandera, s'intenten apropiar dels símbols de tots, i s'entreguen a una embogida carrera tot creient que en treuran rèdits electorals. Bandera, Constitució, espanyolitat, terrorisme... qüestions que, almenys conceptualment, haurien de ser de consens, d'acord, el PP se'ls intenta apropiar com si els únics nacionals fossin ells. Curiosa manera de promoure la unitat, tot promovent la discòrdia.

Per ventura no han pensat que qui va fer més mal a la "idea d'Espanya", a la bandera de la monarquia, als símbols de l'estat en definitiva, no fou la República, ni els "rojos", ni els "separatistes", fou el franquisme i l'apropiament partidista fet per l'ultradreta d'uns conceptes que difícilment poden ser compartits per la majoria, si una minoria (el PP en aquest cas) els proclama com a seus, com a propis d'un partit i no d'una comunitat.

 

He sabut de l'existència del vídeo de Joventuts Socialistes d'Espanya sobre Educació per a la Ciutadania aquest matí als diaris, especialment a "El Mundo" que ho duia destacat a la portada. Segons la informació semblava que JSE havia fet un vídeo tot groller, ofensiu amb el PP o amb els joves que hi militen. Però... mir i torn a mirar el vídeo famós i no veig que en cap moment es digui "aquest jove és del PP, aquest altre del PSOE...". És un vídeo força graciós, que ha aconseguit el seu objectiu, avui tots els informatius l'han tret avui a nivell estatal. I me deman: ¿ tan ràpidament s'han sentit identificats els joves del PP, o els seus majors, amb el personatge caricaturitzat al vídeo ?

Jo entenc que el vídeo planteja la diferència entre una jove que ha pogut estudiar determinats conceptes en una assignatura com "Educació per a la ciutadania", i un altre que no ho ha fet... però clar... que cadascú en tregui les seves conclusions.

Per qui no l'hagi vist aquí el teniu....

 (Segueix)