Res Publica segons Cosme Bonet

Un fantasma recorr Europa, és el fantasma de l'europessimisme. O aquesta és la impressió que em deixa la visita oficial que estam fent aquests dies a diferents organismes de la Unió Europea, com la Comissió, el Comitè de les regions o el Parlament. El referèndum a Irlanda ha estat un cop que s'ha sentit fort a tots els nivells. L'eurodiputat Carnero ens deia que Europa té una mala salut de ferro. Ha estat el més optimista, funcionaris de distint nivell a ponències ben diferents han expressat molt clarament el seu pessimisme. El Parlament treballa ara en els símbols de la Unió, en la identificació dels ciutadans amb Europa, per ventura una forma de lograr més identificació dels ciutadans amb la Unió, el resultat irlandès seria una prova d'aquest desconeixement. Però fins i tot per donar reconeixement formal als símbols de la UE hi ha grups del propi parlament que s'hi oposen. És hora de reaccionar per ventura, l'any que ve hi ha eleccions europees, una onada d'euroesceptimisme que pot fer baixar molt la participació. Serà afegir al banyat. L'eurodiputat Cercas ens animava a lluitar pel model europeu, per un procés que ha duut el període més llarg de pau en la història d'Europa. Això és el que representa Europa. I per aquesta idea val la pena seguir lluitant.

Avui fa anys era jornada electoral, el 13 de juny de 1999 els electors van possibilitar el primer Pacte de Progrés al Govern de les Illes Balears. Nou anys després torna a haver-hi un pacte, que funciona prou diferent, per una banda perque crec que tots els que hi foren i que hi tornen a ser aprengueren qualque cosa d'aquella experiència històrica, però també perque els partits que formam el Pacte, dit ara de centre-esquerra, també hem canviat.

 

El 1999 Andreu Crespí era Secretari General d'un PSIB-PSOE encara ferit per la marxa de González, les primàries, Borrell, i amb Joaquín Almunia de Secretari General. El PP estava dividit com ara, però tenia al "Gran germà" Aznar fent i desfent, escrivint i borrant línies al seu "quadernet blau". Ara el "gran germà" ni és tan gran ni té capacitat de fer i desfer. El Bloc no existia com a tal, hi havia un PSM fort tot i que havia retrocedit en resultat electoral respecte al 1995, i una coalició EU-Els Verds, que treia un bon resultat i entrava al govern per primera vegada.

I hi havia una Unió Mallorquina, dirigida amb mà de ferro per Maria Antònia Munar, que donava la "puntilla" al PP, consumava la "venjança" que s'havia començat a gestar el 1994, que havia tengut el seu precedent en el Pacte de Progrés del Consell de Mallorca el 1995. Avui Unió Mallorquina ha viscut el difícil moment de substituir un lideratge incontestat i ha passat per un Congrés que si bé va acabar amb un cert consens sembla haver deixat aspectes sense tancar, el resultat és un partit molt diferent de la UM que coneixim fins ara.

Un pacte similar, i alhora molt diferent...

 

Llegesc: "Zapatero y Sarkozy apuestan por que la UE afronte el precio del combustible". Crec que aquest és el camí correcte front a una problemàtica que omple els diaris, els informatius, els carrers de conflictivitat. Un clonflicte, la vaga, que té l'origen en un tema tan complexe que només des de les més altes intstàncies polítiques europees, amb la Unió Europea exercint el seu pes com a potència econòmica, fent pinya, pot intentar trobar una solució. Són bones notícies. Com també són bones notícies que els francesos entrin en raó en el tema del contracte de integració dels immigrants. Des d'Europa darrerament ens en donen "una de cal, y otra de arena", com solen dir...

Per molt legítima que sigui una reivindicació mai justifica l'ús de la violència. Ens hem cansat de repetir-ho quan parlam de terrorisme, i resulta una desgràcia haver d'arribar a aquests comentaris amb motiu de la vaga dels transportistes.Una vaga que curiosament té el recolzament del 12 % de les associacions de transportistes. Una vaga mal enfocada, que sembla voler anar "contra" els ciutadans enlloc d'enfocar les reivindicacions allà on correspon. No accepten el paquet de 54 mesures presentat per Foment. Segueixen demanant un preu mínim que la Unió Europea mai acceptarà. Segueixen protestant pel preu del combustible, quan aquest ens ve donat per la sitaució internacional. Per ventura haurien de fer un pensament, i enlloc de cremar els camions dels seus companys dirigir-se a Brussel·les o fer-ho sebre a en Bush, que qualque cosa del preu del petroli deu sebre.

Primer va ser la crisi hipotecària als Estats Units, amb les seves conseqüències a nivell financer, després la "bimbolla" inmobiliària que comença a desinflar-se, la crisi alimentària mundial, al que hem de sumar la pujada del preu del petroli, imparable des que Bush tengué la "genial" idea d'envair Irak i s'inventà aquell doi de l'eix del mal.

No ens ha de resultar extrany que la gent tengui sensació d'incertesa, el gasoil puja per a tots, per posar un exemple senzill, encara que qui en depenen per al seva feina en puguin ser els més preocupats. És comprensible que els transportistes reclamin mesures, a pesar que les normes de la Unió europea són les que són i el marge de maniobra del govern limitat, el fet de no tenir les respostes que voldrien no justifica, de totes formes, l'excessiva violència d'alguns piquets.

En definitiva, les situacions de recessió o incertesa econòmica creen problemes conjunturals, cert, però també afecten amb major mesura aquells sectors econòmics que tenen problemes de caràcter estructural. Per ventura aquest seria el plantejament més seriós i de futur pels transportistes.

Em resulta curiós, per altra banda, que diferents sectors reclamin mesures intervencionistes tant en aquest cas com quan sentim a parlar de la crisi hipotecària o de la crisi alimentària, mentre els governs conservadors d'Europa ens volen retornar aquests dies al segle XIX amb la proposta de pujar fins a 60 hores la jornada laboral setmanal, front al que semblava una conquesta social com eren les 40 hores. Em sembla bastant incongruent voler tornar a les mesures que provenen d'un neolliberalisme que s'ha demostrat inútil per fer front als efectes colaterals de la globalització.

Una de les patinades més grans de Hillary Clinton durant aquest llarguíssim procés de primàries demòcrates als Estats Units va ser quan recentment va relacionar l'assassinat de Robert F. Kennedy, també candidat demòcrata a les primàries, amb Barack Obama. Curiosament va aconseguir també que molta gent parlàs o descobrís paral·lelismes entre Obama i Bobby Kennedy.

Els dos germans Kennedy van ser assassinats en misterioses circumstàncies, ambdós (tant JFK com RFK) han quedat dins l'imaginari popular, no ja nord-americà sinó fins i tot global, com a dues oportunitats perdudes pels Estats Units. Oportunitats perdudes per avançar en drets civils, en drets socials. Les oportunitats perdudes de donar un impuls progressista als Estats Units. Supòs que en tot això hi ha una bona part de mite, de construcció feta amb posterioritat... o no.

Algú va dir fa poc que Obama és el somni de Martin Luther King, el somni de que un afroamericà algun dia fos candidat a la presidència de la república més poderosa del món. També és hereu del que representen els Kennedy dins el partit demòcrata, de les oportunitats perdudes que significaren els assassinats del president John F. Kennedy i del seu germà Robert. No debades Ted Kennedy, patriarca del "clan", va manifestar fa estona el suport dels Kennedy a la candidatura d'Obama.

Sempre fa mal definir les línies ideològiques dels candidats nord-americans, donat el seu peculiar sistema polític (des del nostre punt de vista), però resulta bastant clar que Obama representa una visió més progressista, més moderna, més esperançadora... front a una Hillary Clinton que, dins l'òrbita demòcrata, ha representat una alternativa més "conservadora". I això tenint en compte que si hagués resultat elegida candidata també hauria fet història per ser la primera dona que obté la nominació.

En definitiva, els demòcrates, d'una manera o altra, rompien amb dos tabús, dues discriminacions històriques en la carrera presidencial nord-americana. Només aquest fet ja fa més interessant les eleccions que venen ara, i només aquest fet ha deixat al candidat republicà, McCain (com les patates) en un segon plànol. El que ve ara per davant sens dubte serà apassionant, i guanyin els republicans o els demòcrates, sens dubte les primàries entre Obama i Clinton ja han fet història.

De moment es diu que McCain i Obama parteixen amb un empat tècnic. És la forma actual de dir que el punt de partida és el de sempre en un sistema tan clarament bipartidista com el nord-americà. La primera clau del que vendrà després són les negociacions amb Hillary Clinton, i el tàndem demòcrata ("ticket" diuen ells) que finalment es formi. 

Serà capaç el poble nord-americà d'aprofitar aquesta oportunitat, l'oportunitat Obama? I si és així: complirà Obama amb les expectatives, no ja dels seus compatriotes, sinó de la resta del món que miram amb atenció aquesta carrera presidencial?

 

Hem tengut el privilegi de gaudir d'una interessant i amena conferència a càrrec de Vicenç Navarro, politòleg i sociòleg, creuat de l'estat del benestar, si se'm permet definir-lo així. És un home de dades, no s'ha cansat de repetir-ho. Un científic social que ha reforçat cada afirmació amb una dada contundent. "Falten 70.000 milions d'Euros per l'estat del benestar a Espanya", ha afirmat, demanant que no ens deixàssim cap zero. Ens ha donat moltes dades però també ens ha il·lustrat amb algun exemple familiar, que ha constatat el lluny que estam encara del model suec o fins i tot de la mitjana europea.

Una reflexió important amb la que m'he quedat: hem de potenciar l'estat del benestar, que el govern central ha transferit a les Comunitats Autònomes (educació, sanitat, serveis de dependència). La despesa pública en el benestar de les persones no pot estar limitada per l'obsessió de l'estat de retenir el 50 % de la despesa pública. Això en bona lògica significaria frenar la implantació de l'estat del benestar, cosa que no ens podem permetre a la vista de l'endarreriment que porta Espanya respecte a totes les mitjanes europees de referència.

Altres reflexions importants amb les que em qued: el debat territorial sobre el finançament ha ocultat el debat social. El problema no és repartir la truita, sinó que "la truita" és massa petita. O que quan parlam d'estat del benestar parlam de 4 pilars: educació, sanitat, pensions i serveis d'atenció a la família, tema aquest en el que estam més endarrerit, que abarca el que denominam atenció a la dependència i escoles-bressol (o escoletes, com deim per aquí)... el famós quart pilar, i que per Navarro significa atenció a les dones, tal com titula un mitjà de comunicació avui: ´La mujer carga con las insuficiencias del Estado de Bienestar en este país´.

Dades, dades. Dades endarrerides d'un estat del benestar encara subdesenvolupat, però clar... partíem del franquisme. Aquella dictadura sanguinària, més que la de Mussolini, segons les dades de Navarro, la darrera en inversió social en tota Europa. El franquisme és una llosa que encara ara pesa, i que pesarà encara quan ningú es recordi de qui era Franco.

Sempre resulta estimulant sentir a primera fila a un savi com Navarro. I certament necessitam estimular la ment amb política de veritat, il·lusionar-nos i il·lusionar la nova generació de polítics que comença (començam) a caminar pels viaranys de la política balear, tan difícils, tan malmesos.

La setmana passada, i comptant amb la presència d'un convidat de luxe com Jesús Caldera, ens reunirem per donar els darrers retocs a la ponència-marc del proper Congrés Insular dels Socialistes de Mallorca. Els que ens reunirem... o més ben dit es reuniren (perque només hi vaig ser al final), són un grup de joves, entre la trentena i la vintena, afiliats o simpatitzants del PSIB-PSOE a la nostra illa, amb diferents graus d'implicació.

Aquest grup duu varis mesos treballant en el camp de les idees de futur dels Socialistes de Mallorca, primer en l'anàlisi de ponències anteriors, i aquesta setmana vinent acabarà el document abans de presentar-lo a l'executiva. Segurament algunes de les idees de Navarro, o de Caldera, ens podran influir positivament.

Algunes de les idees que ens deixà un Caldera bolcat en la vessant internacional que el president Zapatero li vol donar a la feina de les Fundacions socialistes i que vull compartir:
- La crisi alimentària representa en part el fracàs dels neocon que no volen normes de governança mundial.
- La crisi hipotecària dels EEUU demostra que es necessiten unes normes, encara que siguin mínimes, per controlar l'activitat financera.

No és casualitat que el PSOE comptàs amb 14 assessors de prestigi mundial per l'el·laboració del programa electoral. Entre ells Jeremy Rifkin, autor de "La economía del hidrógeno. La creación de la red energética mundial y la redistribución del poder en la tierra." LLegiem fa poc: El 'sabio' Rifkin explica al PSOE su oposición a la energía nuclear. El PSOE està en un moment dolç, diuen, però no deixam de cercar solucions per als problemes que ens preocupen, i ens ocupen.

Recoman una passadeta virtual per: Foundation on Economic Trends o The Hydrogen Economy.

Finalment, em resulta curiós que la gent del PP, tan desorientada, ara parli de Codi Ètic. La idea de l'ética en política sembla que sigui la gran novetat del seu proper Congrés: perquè no em ve de nou que per ells sigui tan "nou"? Bush també a adonar-se'n que necessitava ètica quan va passar allò d'Enron (i més). Igual que, com deiem més amunt, se n'han adonat ara de la necessitat d'unes normes que regulin mínimament els mercats financers.

Els ho deia als companys del "grup de joves", els neocon estan fracassant en les seves polítiques, ens aboquen a un futur bastant gris, a on l'ombra del canvi climàtic enfosqueix les oportunitats de les properes generacions. Potser és l'hora dels "neoprogs", o alguna cosa semblant, per impulsar el canvi, no només a nivell local, però començant a nivell local.

Sempre és estimulant el debat d'idees, segur que a les Illes Balears si els polítics que ens han governat fins ara haguéssin parlat més d'idees i menys de negocis ens aniria a tots una mica millor. A tots, a ells també, n'estic segur.

Pot ser haver begut del Sant Graal a la tercera entrega faci que Indiana Jones visqui molts d'anys, però el temps no passa debades. Vaig veure fa poquet la nova entrega de la saga,... igual no vos convé llegir més si no l'heu vista.

 

Spielberg l'ambienta 20 anys més tard que "l'última croada", aquesta succeïa el 1938, amb un Hitler al cim de la seva popularitat a Alemanya i començant a mostrar les dents. La Doctora Elsa Schneider ens enamorava el nostre heroi amb la seva mescla de fredor germànica i fogositat. Però el 1957 tot és diferent. He de confesar que no és la pel·lícula que m'esperava. Per ser n'Indiana Jones hi ha massa ciència ficció. I no és un gènere que me desagradi, però n'Indiana és un heroi a l'estil dels clàssics... un heroi dels anys 30, d'un temps on estava clar qui eren els bons i els dolents, uns temps més innocents per ventura.

O per ventura aquesta és la reflexió d'Spielberg? Quan Indiana s'ambientava als anys 30 ens presentava a un heroi del cinema clàssic de Hollywood, i li va sortir bé. I ben pensat aquesta quarta entrega, ambientada als anys 50, és una pel·lícula molt dels anys 50: soviètics dolents, bombes nuclears, marcians, plats voladors...

No em va acabar de fer, però pots passar-hi una bona estona.