Res Publica segons Cosme Bonet

Quin dubte hi ha que aquest haurà estat un gener intens, políticament parlant. A on les conseqüències del "cas Andratx" i la proximitat de les eleccions municipals, autonòmiques i insulars han marcat l'agenda política, els posicionaments dels partits, i, perque no dir-ho, han animat el panorama. L'any 2006 acabava amb la compareixença del conseller Rodríguez, que quedarà per a la història amb el seu solemne jurament sobre la bíblia, que tanmateix no va desviar l'atenció ni va donar cap resposta a allò que tothom es demanava i es segueix demanant encara:"perque va telefonar a Eugenio Hidalgo el mateix dia de la seva detenció? Per dir-li que era dilluns?".

La sospita, trasformada en convicció per alguns, seguretat per altres, dissimulada realitat per alguns més, de que alguna cosa més s'amaga darrera les actuacions del fins ara "totpoderós" conseller-secretari general del Partit Popular fa que aquest segueix estant al punt de mira periodístic, de l'oposició i, també, dels socis, l'altra part del matrimoni de conveniència PP-UM. Evidenciant que la "conveniència" que va fer possible el matrimoni fa quatre anys ja no és tal. Evidenciant, com va succeir al Ple del Consell d'aquest dilluns mateix, que els únics punts on segueixen coincidint PP i UM és en considerar intocable el Pla Territorial de Mallorca, vertadera pedra angular del Pacte PP-UM.

Al Ple de dilluns UM es sumava a l'oposició per demanar la dimissió del conseller-secretari general del Partit Popular, fins i tot condemnava (a la fi!) el vil Cop d'Estat feixista de 1936, i retirava la medalla de la Diputació Provincial a l'invicto caudillo... en fí, la legislatura es girava damunt davall en un sòl Ple de la institució insular. O això podia semblar a qui no estigués atent. Seguien unint els vots de la dreta i la més-dreta per matenir intocables les qüestions territorials a on no xoquen els interesos... politics (malpensats!) de PP i UM.

I a tot això el sempre inspirat portaveu del Partit Popular declarava que la corrupció encara ajudarà electoralment al PP. Es veu que tenen en poca consideració els criteris morals i ètics dels seus votants, però mai se sap, a en Cañellas li va funcionar el 1995, tot i que va ser el seu "cant de cisne". Per la meva part crec que el PP encara no ha calculat realment el cost que li suposarà el cas "Andratx", o per experiència pròpia li diré que estan tan cegats per les consignes de Partit com ho deviem estar els socialistes l'any 2000.

L'oposició, i concretament el Partit Socialista Obrer, en canvi, tenim la modesta satisfacció de pensar que les acusacions a la premsa que els diferents regidors socialistes han fet de l'actuació del PP a tants de municipis durant tants d'anys es veuen confirmades. No són com les acusacions falses que varen facilitar el camí a Carlos Delgado, les mentides sobre les que s'aguanta la batlia de Calvià (mentides, bregues, trànsfugues i sospites actualment). Els regidors socialistes, amb molta valentia, duen tota la legislatura (i les anteriors) denunciant la prepotència del PP en la seva gestió urbanística, casos com Andratx, Ses Salines o Santa Margalida cobren importància quan la Justícia i la premsa s'hi sumen, però fa estona que des de la primera línia de combat polític els regidors de l'oposició, amb les seves limitades possibilitats d'assolir ressò, ho estaven denunciant.

Aquest gener hem cobrat ànims amb la visita d'Alfonso Guerra, que segueix conservant l'energia que el va caracteritzar en el passat, el verb incisiu, i hi suma un cert aire de vell estadista retirat, com un Cincinato socialista, que ens va omplir d'optimisme, de força i de consells per una bona feina entre gener i maig.

Gener intens, preludi d'un any que s'espera entretengut.

Dilluns passat, al debat de política general del Consell de Mallorca, Maria Antònia Munar i el portaveu del PP van argumentar les bondats, i les "solucions" aportades pel pacte de dretes que durant aquests tres anys i mig ha governat el Consell de Mallorca, i ha donat suport al Govern Balear al Parlament.

És clar que des del punt de vista d'UM i PP el pacte els ha donat solucions, però solucions a qui?

L'argumentació del pacte de dretes feta per Munar i el portaveu del PP, de totes formes, va ser un tant diferent. Per una part Munar oblidà la participació del PP al Consell a través de l'Institut de Serveis Socials i Esportius de Mallorca (el troç de tarta que tocà al PP quan s'ho repartiren), que per noltors és una de les parts fonamentals de les competències del Consell. Per altra es centrà en les virtuts, bàsicament, del Pla Territorial i de les carreteres.

Quin Pla Territorial? El que va pactar UM amb el negociador del govern del PP, que era Jaume Massot, imputat pel "cas Voramar"? Ja ho varen dir tant el portaveu socialista Andreu Crespí com la candidata a presidenta del Consell, Francina Armengol, el texte del Pla pot estar molt bé en gran part, però PP i UM varen pactar les "excepcions", les Àrees de Reconversió Territorial, que per dir-ho de forma simple i entenedora, són uns quants grans negocis dibuixats damunt el Pla Territorial. Un Pla que no parla ni aporta solucions en matèria de transports ni de grans infrastructures.

Un Pla que no presenta solucions per al futur territorial de Mallorca, però que a PP i UM li pareix que dona solucions.

Pel que fa a les carreteres, Munar va parlar de les obres que ha fet el Consell, obres a la xarxa secundària i el desdoblament Palma-Manacor, la gran obra d'aquesta legislatura que curiosament és un projecte de la passada legislatura. Una "solució" que no és del Pacte PP-UM, sinó del Pacte anterior... i per altra banda Munar va oblidar que ella mateixa, el seu partit, havien donat suport a les macro-autopistes del PP que són les artèries per les que circulen les ànsies urbanitzadores que estan convertint pobles com Campos o Sa Pobla en barriades de la megalòpolis en que volen convertir Palma, i en conseqüència Mallorca.

Estic segur que als grans promotors aquest pacte PP-UM també els ha donat moltes i bones "solucions".

En Joan i na Margalida, o més bé Don Joan i Donya Margalida, foren els personatges en els quals Munar va voler simbolitzar la vida perfecta que segons ella es viu a Mallorca, són gent que no té problemes familiars, es conforma amb la realitat en la que viuen, i són un poc egoistes ja que no es preocupen per ningú fora del seu entorn, ni tenen cap preocupació per la Mallorca que deixaran als seus fills... però per ventura són expressió clara de la mentalitat d'aquest pacte de dretes, un pacte de silenci i egoisme.

De la intervenció del PP poca cosa que dir: triomfalisme, demagògia, i clar que tot va bé, sembla ser que fa quatre anys vam viure un apocalipsi i ara hem renascut de les cendres de la ignonímia més absoluta... en fí, res de nou, el PP complí amb el pacte de silenci, que sol rompre de tant en tant el regidor Rodrigo de Santos, qui per cert també va aparéixer en altres intervencions durant el debat.

El Sant més popular de Mallorca incita la imaginació dels glosadors, i amb la situació política que tenim a Mallorca... me permetreu que en faci la meva petita contribució (comprendreu que aquest és un blog de política):

Sant Antoni és un Sant bò,

és un Sant animaler,

sols n'hi ha un que li fa por:

és sa gavina des PePé.

 

I a algú li extranya que a Santa Antoni li faci por el PP de n'Hidalgo, en Rodríguez, en Zaplana, n'Acebes, en Rajoy i amb l'extremisme que demostren darrerament?

Idò res, que ho passeu amb salut i poca feina (perque a quasi tota Mallorca hem de fer feina avui... fins que el declarem Festa Nacional  ).

...a la unitat dels demòcrates contra ETA. Ahir el portaveu de la dreta parlamentària va protagonitzar, un cop més, un lamentable espectacle de deslleialtat, radicalitat, extremisme i manca de sentit d'estat. Ja va demostrar la seva manca de voluntat de combatre a ETA el dissabte passat polititzant una manifestació com no havia passat mai en la història recent d'Espanya, i ahir es convertí en el protagonista d'una de les més penoses pàgines de la recent història de la democràcia espanyola: Per primera vegada el primer partit de l'oposició li deia al partit del Govern que sota cap circumstància li donaria suport en la lluita contra el terrorisme.

 

Aquesta és la única interpretació possible de l'animalada pronunciada per Rajoy:

  "si usted no cede le pondrán bombas y si no le ponen bombas es porque ha cedido".

Una animalda que si no retira el desqualifica completament, perque sembla desitjar que ETA segueixi posant bombes, i diu a les clares que faci el que faci el PP seguirà amb la seva estratègia partidista d'emprar el terrorisme com arma de confrontació política, amb tot el joc brut que això significa. 

 

El President ofereix la mà a totes les forces democràtiques i Rajoy la mossega.

 

El President ha oferit en tot moment informació i transparència (no com Aznar, que va anar d'amagat), Rajoy ha aprofitat per mossegar.

 

El President ha convocat un debat especial al Congrés per iniciar una nova etapa en la lluita contra ETA, i Rajoy mossega el Govern enlloc d'unir-se a ell contra ETA.

 

Al senyor Rajoy, que segueix amb la frustració rabiosa del perdedor, només li vull recordar una cosa més: el primer punt del Pacte Antiterrorista que ara Rajoy reivindica diu que tots els partits faran costat al Govern en la seva iniciativa de lluita contra el terrorisme. Idò Rajoy ja ha anunciat, per tant, que incomplirà el Pacte Antiterrorista passi el que passi. És de fiar aquest home i tota la seva tropa? Decididament no.

Zapatero ha demostrat tenir una gran sensibilitat per l'Espanya plural, només la iniciativa i l'impuls de la Conferència de Presidents de comunitats autònomes n'és una bona prova, però també hi hem de sumar la creació de les Conferències Sectorials, la participació de les mateixes a les reunions sectorials amb la Unió Europea... serietat i compromís que xoca amb un PP que volia aprofitar per convertir la Conferència de Presidents en un foro per la política de confrontació de Rajoy-Acebes-Zaplana.

De totes formes els "barons" del PP varen anar a la seva, i més que parlar d'ETA, el terrorisme i l'oposició estatal al PSOE plantejaren els temes que els preocupen a nivell autonòmic... el cas balear resulta curiós.

 

Matas volia aprofitar per tornar per fer victimisme, i no li ha acabat de sortir bé, ha xocat amb el tarannà de Zapatero, que sí que creu en l'estat de les autonomies, disposat a escoltar, a cercar solucions plegats. De totes formes, mirant la premsa local, un no sap ben bé com va sortir Matas de satisfet, o simplement representa l'esquizofrènia d'un president del PP a qui no va acabar de sortir bé l'estratègia. Titulars de la premsa d'avui:

Diario de Mallorca: Matas no consigue ´arrancar´ a Zapatero más fondos por el coste de la inmigración.
Destaca el compromiso de que el Consejo de Política Fiscal elaborará en seis meses un informe sobre el esfuerzo económico de las autonomías.

Diari de Balears: ZP accepta una compensació a les CA pels costos de la immigració .
Matas valora l'acord aconseguit a la III Conferència de Presidents.

 Algú m'ho explica?

L'absurda reacció del PP després de l'atemptat d'ETA, la comprovació del paper sucursalista de l'AVT respecte al PP, la coincidència de les estratègies entre els extrems (PP i ETA), la radicalització de les afirmacions públiques dels portaveus del mateix partit (Acebes, Zaplana, Carlos Delgado).... en definitiva, la bogeria col·lectiva en que es veu sumida el que un dia va ser el centre-dreta espanyol i ara no sabem ben bé que és... me fan pensar en el "caldo de cultiu" en que va florir l'extremisme lepenista a França.

 

La responsabilitat dels partits polítics democràtics, el seny, havia imperat durant els 20 anys anteriors de democràcia. La derrota del 14-M de 2004 va sumir el PP en un naufragi ideològic en el qual encara no es troba.

El PP durant la present legislatura ha estat incapaç d'articular un discurs alternatiu al model de govern que impulsa el Govern Zapatero. El PP, com hem dit en altres ocasions, s'ha convertit en el Partit del NO. No a les noves llibertats i drets per homosexuals, no a una educació laica, no al diàleg, no a la Pau, ... no a tot.

Però el més greu ha estat la radicalització in crescendo en el discurs sobre el terrorisme. El PP s'ha muntat una ficció en la qual conceb el món d'una forma tan maniquea com absurda: hi són ells, amb la veritat absoluta, i hi ha la resta del món polític que, diguin el que diguin, estan equivocats i són aliats d'ETA.

És a dir, per al PP de Rajoy-Acebes-Zaplana ells tenen la raó absoluta i indiscutible, el dogma, i la resta del món són infidels equivocats, condemnats a l'avern.

Des d'aquest pensament tan obtús es pot entendre que després de l'atemptat siguin incapaços de compartir diàleg amb les forces polítiques democràtiques.

Només així es pot entendre que donin més raó a ETA que a la resta de forces polítiques democràtiques. Perque, per increíble que sembli, el PP finalment és l'únic partit que es pren en sèrio el darrer comunicat d'ETA... increíble però cert.

La deriva del PP segueix. Per a la cúpula popular per ventura és simplement una estratègia per recuperar el poder. Però les bases, les persones de bona voluntat acostumades a ser orientades per les opinions de la cúpula popular, darrerament només reben els criteris del Búnker Pepero, missatges extremistes, radicals, d'insult permanent, nul raciocini, visceralitat irreductible... acabaran forjant, així, el caldo de cultiu perque creixi l'ultradreta, acabaran per "lepenitzar" una bona part del seu electorat.

Si que és poc serio aquest Rajoy... ara clama al cel demanant el "retorn" al sacrosant Pacte per les Llibertats i contra el Terrorisme. Cal tenir memòria senyor portaveu de l'oposició. Quan Rodríguez Zapatero proposà el Pacte Antiterrorista al Congrés dels Diputats el PP, amb la seva arrogància característica, ho va considerar un "conejo de la chistera". En Rajoy, llavors ministre aznarista, va dir:"Hay quien pretende sacarse conejos de las chisteras a efectos de decir yo también estoy aquí y se me ocurren cosas".

 

A mi el que em fa pensar això és que si bé Zapatero fou capaç com a líder de l'oposició de proposar un Pacte antiterrorista per unir els demòcrates, després que Aznar donàs per acabat el Pacte d'Ajuria Enera, al Rajoy actual no se li ocurreix res... més que tornar al Pacte proposat per Zapatero i finalment assumit per Aznar.

 

Pot ser el sr. Rajoy encara està a temps d'aportar qualque cosa a la política espanyola, però de moment.... res de res. Si no espabila haurà passat la legislatura i no se'l recordarà per cap actuació ni una. Ni tan sols per les conspiracions i contubernis, que han tengut en els seus adlàters Acebes i Zaplana els protagonistes més destacats. 

Mira com són les coses que UGT, CC.OO. i la Federació d'Associacions Equatorianes d'Espanya han convocat una manifestació de rebuig al darrer atemptat d'ETA, i ara resulta que l'AVT i el PP no li volen donar suport... un pensa que és a causa del seu dogmatisme extrem, PP iAVT consideren que ells i només ells tenen la veritat absoluta en matèria de lluita antiterrorista, i aquesta bogeria dogmàtica els duu a no donar suport a cap gest anti-terrorista i en favor de la pau que no controlin, supervisin, censurin... prèviament. Increíble.

Prenguin nota els ciutadans de que aquells que reclamen unitat contra ETA són els primeres en rompre la unitat.

...Diuen que volen pactar el lema.

El lema és:"Por la Paz y contra el terrorismo".

El PP no està "por la paz y contra el terrorrismo"?

L'AVT no està "por la paz y contra el terrorismo"?

No els entenc. I crec que som molts els que no els entenem. O per ventura els entenem massa bé. El PP té prioritats més importants que la unitat dels demòcrates contra ETA: derrotar Zapatero.

Pel PP la derrota de Zapatero passa per damunt la derrota d'ETA. Crec que aquesta és la única conclusió que puc treure de l'actuació d'aquest partit després dels darrers mesos i del recent atemptat d'ETA, i davant la incomprensible actitud de la dreta davant una manifestació convocada pels immigrants que han estat víctimes del terrorisme. M'agradaria que algú me donàs arguments en el sentit contrari.

De moment crec que només una derrota interessa al PP: la del govern democràticament elegit el 14 de març del 2004.

O torrons menjats... no sé si a en Rodríguez, Matas i demés "pandilla" se'ls han empanxat les festes, supòs que sí. Supòs que a Rodríguez, Hidalgo, Massot i demés els han duit carbó. Esper que als d'ETA els hagin enterrat en carbó. I pel que es veu a IB3 també els hauran duit tones de carbó.

Sobretot esper que si han fet propòsits d'any nou aquest sigui bàsicament un: ser millors persones (o millor servei, en el cas d'IB3). Millors persones vol dir no robar a la ciutadania a través d'una regidoria d'urbanisme. No voler enganar als diputats i en conseqüència a la resta del poble a qui representen. I sobretot sobretot que ETA d'una vegada per totes deixi les armes i poguem arribar a ser un país veritablement en Pau.

Idò ja ho sabeu: a ser millors persones!

Pot ser encara hi havia gent que quan veia els famosos "cayucos" arribar a les costes de les Illes Canàries, quan veia la multitud de subsaharians al ja familiar "Puerto de los Cristianos", seguia pensant que aquesta problemàtica ens queia enfora: avui ja no pot tenir aquest sensació. Una embarcació de pesca algeriana es va quedar sense combustible quan traslladava immigrants a Mallorca. I és que Algèria és tan aprop.Cert és que ja vivíem la immigració als nostres carrers, ja hi convivim diàriament, però també és cert que l'arribada de vaixells a les nostres costes és un fet nou. Nou? Per ventura no.

Fa 70 anys més d'un fogí de la brutal repressió franquista cap a les properes costes algerianes, "l'últim pirata de la Mediterrània" sembla ser hi tenia les seves bases d'operacions més importants, venia contrabàndol, i en temps més antics en venien pirates berberiscs. Només el fet de viure d'esquena a Àfrica i mirant cap a Europa pot explicar que algú hagi pogut oblidar, en algún moment, que Algèria, que Àfrica està molt aprop. I això significa major responsabilitat amb aquests veïnats nostres, major responsabilitat per a tots nosaltres.

Comença un any nou, un 2007, en el qual és habitual fer-se bons propòsits de futur, com fer esport, menjar sà... en el meu cas també personalitzar una mica més aquest blog, seguint els consells del bon amic Toni Roig. Estrén estil nou, idò, i per no ser menys dos comentaris de l'actualitat del dia, que ens serveixin per reflexionar:

Zubin Mehta ha dirigit la Filharmònica de Viena en el tradicional concert d'any nou. Un músic compromés, admirable en la seva llarga trajectòria. Exemple de sensibilitat social i artística, avui també n'ha demostrada de política, en la també tradicional salutació de "feliç any nou" del director i els músics, ha donat la benvinguda a dos països de la ribera del Danubi: Bulgària i Romania, que des d'aquest matí han ampliat la Unió Europea fins a la costa del Mar Negre. Música, política, història, en un sol comentari.

 

La memòria recuperada segueix generant polèmica. Fa alguns dies vaig tenir oportunitat de recordar el nefast Millán Astray que va cridar: "Muera la inteligencia" a Salamanca, davant un Unamuno indignat. A Millán Astray li era igual, no en tenia cap d'intel·ligència dins el seu cap per morir. El resultat va ser retirar l'acta de regidor de l'Ajuntament de Salamanca al reconegut escriptor i intelectual. Això des de 1936. L'any passat l'Ajuntament de Salamanca, del PP, es va negar a restituir l'honor de Unamuno, ahir això es va traduïr en divisió, insults al batle... me deman qui és que manté l'esperit guerracivilista... els que demanen restituir la memòria d'Unamuno, o els que s'entesten en mantenir els acords de personatges com Millán Astray? 

Entre Unamuno i Millán Astray jo triaria Unamuno, és clar, però sembla ser que el PP segueix preferint Millán Astray.

Mirin, un bon propòsit per aquest 2007, senyors del PP: arreconin Millán Astray i el seu llegat, el tanquin amb set panys dins el sepulcre del Cid, i mai més el tornin a obrir. Tots viurem una mica més tranquils, no creuen?

Ahir ETA trencà les esperances de molta gent, jo entre elles, que confiavem en que el 2007 podia ser l'any de la Pau. M'embarga un sentimetn de frustració i pessimisme, jo que som de natrual optimista.

Trobo especialment adequats els darrers versos d'un poema de Martí Pol ben propi d'aquests dies, "Torna Nadal", reflexen amb millors paraules que les meves el que sento en aquests moments, una pregunta que també em faig:

 

TORNA NADAL

      L'arbre desvella sons i el vent escriu
      ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
      Tot és misteri i claredat extrema.

      Torna Nadal i torna la pregunta.

      ¿Proclamarem la pau amb les paraules
      mentre amb el gest afavorim la guerra?


Com ell jo em deman si podrem proclamar la Pau. I esper que el gest en favor de la guerra d'alguns no sigui determinant pel nostre futur.



PD: Em rebel·la veure com alguns "personajillos" empren la violència no per demanar la fí d'ETA sinó la fí del Govern, segueixen amb el seu tarannà guerracivilista irredent, tampoc aquests "personajillos" conviden a l'esperança, com ETA, en això coincideixen els extrems.
 

Aquests dies es donen a repassar el que ha estat l'any, i ha coincidit amb una informació del Vicepresident econòmic que pens és força representativa de la situació real que es viu a ESpanya: el 2010 (en menys de 4 anys) el nostre nivell de renda serà equiparable al de la resta d'Europa, i l'atur estarà per sota de la mitjana europea. Estam, diò, davnat unes xifres econòmiques que ens han de convidar a l'esperança. No ens ha d'extranyar, davant aquesta bona situació econòmica, que des dels països més pobres del continent africà, o des de Sud-amèrica, es vegi ESpanya com una mena de Terra Promesa, igual que els nostres avis veien "L'Argentina" o l'Europa de més enllà dels Pirineus.

El repte del proper any, de tot aquest començament de segle, el procés històric més important davant el qual ens trobam, és precisament la massiva immigració des dels països més pobres als més desenvolupats. És una qüestió que afecta per igual a tots els països "de frontera" entre l'opulència del "primer món" i la pobresa del que abans era el "tercer món" (el segon ja ha caigut en l'oblit, no?). Només amb una visió oberta d'aquest procés, una visió integradora i comprensiva, serem capaços de dur a bon port aquest procés, amb la complicitat no només de les administracions públiques sinó, sobretot, dels ciutadans particulars.

Deia al principi que aquests dies ens conviden a revisar l'any, i crec que des d'aquest punt de vista hem de ser optimistes amb el 2007. No només per la qüestió econòmica sinó perque fa més de dos anys que no hi ha atemptats mortals d'ETA, que aquesta ha declarat una treva, que amb totes les seves dificultats, ens convida a tenir esperances en una PAU duradora, definitiva. Si som culpables d'alguna cosa, que ho sigui de tenir esperances posades en un futur de Pau.

Ha estat un any en positiu per Balears, en general, i sense voler entrar avui en bregues polítiques. Positiu perque, entre d'altres coses, hem donat una passa històrica en el nostre autogovern, que ens situa amb un ESTATUT DE PRIMERA dins el marc de l'estat autonòmic espanyol.

Si al 2006 li ha faltat alguna cosa és més dosis de Pau, a Irak, a l'Afganistan, a Somàlia... a tants d'indrets. Més dosis de solidaritat i generositat. Més dosis d'esperança, en general, en un món millor.

Sempre hi ha qualque Scrooge que vol que tot sembli terrible i més dolent que els anys anteriors, però que no ens amargui les esperances aquest Scrooge que al final només és això: un personatge de conte nadalenc, que tanmateix, al final, ha de canviar d'opinió.

 

De la violència verbal a la violència física hi ha una passa. Han perdut el cap i començ a tèmer que aviat se li anirà la mà a algun d'aquests exaltats. Lo pitjor és que aquests exaltats que tan disfruten de cridar "hijos de puta" a davant la Guàrdia Civil, sigui a la platja de Sa Marjal o a davant la Delegació del Govern, tenen un sou públic, cobren dels meus (dels nostres) imposts, dels imposts que paguen aquells a qui consideren "hijos de puta" y "asesinos". Fins i tot algun d'aquests animals que criden i insulten són diputats o consellers insulars. Que han caigut de baix!Qui té una tribuna pública com és el Parlament... com pot ser que necessiti anar a cridar braç en alt (amb un mòbil a la mà) i insultar l'adversari polític?

Seguesc demanant-me a que respon tan histèrica reacció. Seguesc sense entendre com pot caure tan baix el Partit Popular, que tant ha denunciat la violència als carrers del País BAsc i ara promou la "kalea borroka" a Palma.

Deixareu, militants del PP, que alguns (perque només són alguns) dels vostres dirigents vos arrastrin a aquesta espiral de violència i insult sense reaccionar?

Permetreu que s'instal·lin en la "kalea borroka" sense obrir la boca?

Fins quan "el búnker" del PP balear seguirà duent al principal partit de l'illa per aquests camins tortuosos?

No m'agrada que estant a les festes que estam haguem de parlar de bronca amb el PP. Però que hi farem, és el que els agrada a ells.

Però bé, no puc evitar que el Nadal em posi de bon humor, tot i ser una festa religiosa, és una oportunitat magnífica en el calendari per proposar-nos seer millors persones. Sempre ho hem de ser però quin dubte hi ha que les dates ajuden.Anem a celebrar el Nadal, idò, del millor humor possible... Nadal que és la versió catòlica de la victòria de la llum sobre la fosca, quan passat el solistici d'hivern el "Sol Invictus" comença a recuperar terreny front a la tenebrosa nit. És temps de llum, de llumets que ara omplen els carrers i que el gener es convertiran en foguerons.

Voldria això: que la llum triomfi sobre les tenbres. La llum de la pau sobre les tenebres de la guerra, la llum de la vida sobre les tenebres de la fam,la malaltia, la llum de la veritat sobre les tenebres de les mentides.

Que ens inspirin qui han estat un exemple a seguir, com el company Alfonso Perales, per a qui vull tenir unes paraules en una nit tan familiar. Una nit en que hem de reservar un poc de solidaritat, un reconet dels nostres bons desitjos, per aquelles famílies que no ho poden celebrar amb aquells que estimen.