Administrar

Parlam de política, actualitat i reflexions personals.

Reflexions. Amèrica, Espanya, des de Mallorca.

cosmeb | 02 Octubre, 2008 20:00

Som fills de la història, de la nostra història. Qui pot posar en dubte tal afirmació? La perspectiva històrica ens permet entendre moltes coses que no serem capaços de copsar si no és amb un esforç de memòria històrica important.

La crisi financera als Estats Units d'Amèrica, les repercusions a Europa, les interpretacions en clau estatal o de "politiqueta" local de la crisi. Els debats de carrer o d'escó que sentim aquests dies inciten a qualsevol persona mínimament inquieta a reflexionar-hi.

 

Ho dic no perque vulgui fer un anàlisi de la crisi financera, no n'estic capacitat, sinó pels debats i reaccions que provoca. Sobre l'americanisme o l'antiamericanisme, sobre les "alegries incomprensibles" que esmentava Josep Melià en un recent article. Les relacions entre nord-amèrica i Europa són apassionants des d'un punt de vista històric. Curiós observar com l'aliat imprescindible i més lleial dels EUA a Europa, Gran Bretanya foren el primer enemic quan les tretze colònies proclamaren la independència allà pel 1776. L'enemistat i la guerra duraren anys, el 1812 fins i tot Napoleó confiava en que la nova guerra entre ianquis i britànics li fos d'ajuda en les seves ambicions imperials.

Després les coses canviaren. França, per contra, històricament ha estat un aliat dels americans. En contades ocasions, com quan Chirac s'oposà a la Guerra d'Irak, americans i francesos no han coincidit en els seus interessos. O més ben dit, en contades ocasions els interessos d'americans i francesos han xocat. Aquesta sol ser la clau que explica tantes coses.

Amèrica i Espanya, durant la Independència dels nord-americans l'Espanya de Carles III ajudà a la nova república contra els enemics tradicionals, aquesta jugada de política internacional permeté entre d'altres coses, que Menorca tornàs a formar part del Regne d'Espanya. Mirau per on la independència dels Estats Units uní les Balears sota el mateix ceptre borbònic. Després la desfeta de l'Imperio permeté als nordamericans créixer, comprant Florida, i amb una guerra amb el recent independitzat Mèxic ampliar fins a l'Oceà Pacífic. Els interessos d'Espanya i EUA xocaren gràcies a la doctrina Monroe, "Amèrica pels americans", i s'esdevingué la Guerra de Cuba, a on les Antilles espanyoles i Filipines passaren de ser colònies del Regne d'Espanya a colònies dels Estats Units d'Amèrica.

Espanya, en contínua decadència des de Trafalgar fins el dia que Joan Carles I liquidà les Leyes Fundamentales i començarem a caminar en el mateix sentit que la resta d'Europa. Ha tengut una relació inestable amb els americans, bàsicament no han fet molt de cas a Espanya. Imagin que varen perdre tot respecte amb la Guerra de Cuba, en els grans esdeveniments del segle XX seguiren ignorant Espanya, excepte quan exclogueren el règim franquista de la ONU recent fundada després de la II Guerra Mundial. Però els interessos... quan interessà tenir bases militars a Europa vàren fer a Franco un homo. "Bienvenido Mister Marshall" n'és l'exponent cinematogràfic i la més genial metàfora que puc trobar per explicar la relació entre l'Espanya de Franco i els EUA, ja més Imperi que mai, com li agrada dir a Gore Vidal.

Ara l'Imperi mostra les seves mancances i certament, veu posats en dubte per la via dels fets alguns dels postulats del lliberalisme extrem. Les mesures extraordinàries de Bush s'han comparat fins i tot amb el New Deal de F. D. Roosvelt, al qual vàren acusar de cripto-socialista, de voler implantar un comunisme encobert amb el seu programa contra la crisi provocada pel Crack del 29. En realitat el New Deal era alguna cosa semblant a política socialdemòcrata, i serví per sortir de la crisi. Clar que tengué l'empenta econòmica que significà per a la indústria la Guerra que va esclatar a Europa el setembre de 1939.

Les mesures de Bush no són el New Deal per molt que a Bush li agradaria ser comparat al gran president americà, el darrer que superà els 2 mandats tradicionals de la presidència nord-americana, el més valorat de la seva història, juntament amb George Washington. Les mesures de Bush són intervencionisme, però per dalt. No crec que sigui socialisme, tot i que he sentit a algun congressman d'aquets que votaren en contra dir que és socialisme. És intervencionisme en l'economia, i això deu voler dir que no és el lliberalisme ultra que han predicat alguns fins ara.

No és moment d'estar contents pel fracàs dels neocons, perquè el fracàs de l'economia comença per dalt però qui ho patirà més seràn els més febles. El que fa Bush es apadaçar la situació. Ideològicament a mi em reafirma en una cosa de la que n'estic convençut: ni el control absolut de l'economia per part de l'estat, ni el lliberalisme a ultrança, sinó el que en un moment donat es denominava "consens socialdemòcrata", que va permetre la creació de l'Estat del Benestar, és una possible resposta,per ventura el camí correcte. És la resposta que Europa va trobar per sortir del desastre econòmic de la post-guerra mundial, el model que ha triomfat als països escandinaus i que la resta hem pres com a model, fins que als anys 90 el començarem a posar en dubte. Avui posam en dubte el sistema financer.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS